Una de coses impensables

Amb el desembre ha arribat la neu. I amb la neu han arribat forces coses noves, la veritat. Bé, no crec que la neu hagi contribuït però si més no, ha estat un factor present des de que va començar el mes. I amb la neu, la foscor es porta molt i molt millor. Però la neu no és un impensable en aquestes latituds així que ho deixaré estar.

Què són les coses impensables? Respondre a aquesta pregunta és molt difícil ja que personalment, crec que és força, per no dir molt, subjectiva malgrat que en alguns casos, pot ser compartida per més d’una persona. Jo definiria com a fet o cosa impensable allò que és inimaginable, que creus que mai tindrà lloc, que no succeirà. I aquesta setmana, dos impensables meus han esdevingut “pensables”. Els que em coneixeu sabreu que sóc bastant d’extrems, de termes negres i blancs, i que els grisos em costen d’assimilar així que quan una cosa o hipòtesi se’m desmunta, puc patir un petit trasbals mental fins que assumeixo la nova situació.

La primera cosa impensable que va esdevenir “pensable” amb l’inici del mes de desembre va ser que passés a compartir despatx amb dues noies. Sí, una oficina de tres noies, només noies! Us poso el context perquè entengueu el perquè era impensable per mi arribar a compartir un despatx amb només noies. Sóc enginyera química, estudiant de doctorat a la divisió de transferència de calor, un grup de 23 persones de les quals només 6 són del sexe femení. Una professora a punt de jubilar-se, 4 estudiants de doctorat de les quals una està de baixa maternal i l’altra mai li veiem el pèl i una estudiant de doctorat que està fent una estada d’un any (xinesa, òbviament).  Per mi no és estrany estar envoltada d’homes ja que diguem ve de la mà amb la paraula enginyer. Si em dediqués al món sanitari, els papers canviarien. Tampoc m’afecta ja que hi estic més que acostumada: la majoria del fills dels amics dels meus pares són tots nens i entrenant, sempre he estat amb nens. I a la universitat també. Bé, només cal veure l’entrada anterior al blog. Així que no és cap trauma. Ara, en acabar novembre, el xinès que estava al meu despatx va marxar cap a la Xina i per sort, la Zahra, una noia iraní que porta temps ja al departament fent el doctorat, després de demanar-li no sé quantes vegades al Bengt (el cap del grup) un canvi d’oficina, va poder canviar de despatx i venir amb mi i la Juan. La Juan és la noia xinesa que està de visita per un any. I així, d’un fet impensable, ha esdevingut una realitat. Si voleu que us digui la veritat, ara “mola” el despatx. Bon rotllo, bon ambient, bona olor i comunicació. Crec que totes hem sortit guanyant però la que més, sense cap dubte, és la Zahra que la tenien aguantant a dos insuportables en una merda de despatx al costat del laboratori.

I l’altra cosa impensable que va perdre el sentit de la negació va ser que vaig anar a una classe de ioga! Sí senyor, ho heu llegit bé, jo anant a ioga! Molts no hi veureu la gràcia però una que és un cul inquiet, que odia els gimnasos i que no ha anat a cap classe d’aquestes, doncs, anar a fer ioga no és una cosa que se’m passés pel cap. Bé, no hi hagués anat mai si no fos per la insistència, setmana sí i setmana també, de la Cristina, la senyora gran que neda cada dia amb mi a la piscina i ja quasi som íntimes com qui diu. Amistats que una fa. La pobra dona crec que m’ho porta dient mesos de que ho havia de provar, que va molt bé per relaxar-se i per la musculatura. I jo, tal i com sóc, anava donant-li llargues perquè això de fer meditació i postures rares no em feia gens de gràcia, siguem sincers. Però, no sé per quins set sous, la setmana passada li vaig prometre que aquest dijous a les 6:45 allà em tindria. Que definitivament ho provaria. Els motius pel canvi encara els estic analitzant però no li trobo explicació. Crec que la resposta més raonable que puc donar eren ganes de fer el burro i fer el pallasso durant una estoneta.

Així que ja em veieu, dijous a les 6:45 estava allà amb unes malles, samarreta i sense mitjons amb la meva amiga Cristina, amb una estora a una de les sales del gimnàs. Sort que coneixia a la profe, una noia americana que a vegades neda amb nosaltres així que em donava una mica més de confiança però us haig de confessar que estava nerviosa i tot.  I la classe va començar i vam començar a fer posturetes. Que si braços i cames amunt amb el cul en pompa, ara cap a baix, ara braços amunt, ara a peu coix, baixant el centre de gravetat, que si el triangle, no sé quantes històries! Ostres, no és fàcil eh! No és que cansi però treballes eh! I vam acabar estirats relaxant-nos i no sé quines parides meditatives. Ara, us asseguro que vaig sortir d’allà amb una energia i unes ganes de saltar i fer l’animal que em van motivar per anar a treballar! La llàstima és que la professora aquesta ja no donarà més classes  ja que l'envien a un altre gimnàs però no patiu, dijous al matí estic apuntada a “Yogalates” una combinació de ioga i pilates! Jejejeje No em puc parar de riure de les parides que faig. En fi, no sé on em fico però una mica d’estiraments i equilibris sempre van bé. Per cert, la Cristina em va confessar que la profe li havia dit que havia flipat amb mi. Que per no haver fet ioga en la meva vida, ho vaig fer de conya! Aquesta no sap el que és intentar moure els peus a l’slackline o fer equilibris amb els rollers!

I així és com dues coses impensables han canviat de condició. Han passat d’impensables a fets succeïts i per sort, amb connotacions totalment positives. I seguint amb el positivisme, un parell de fotos de l’entrenament d’avui d’esquí de fons i tornant amb la bicicleta. No sé què és pitjor si el remei o la malaltia! Crec que és el poder de la neu i les baixes temperatures que em trastoquen més de lo normal!