Dilluns sota paraigües

I pràcticament ja ha passat un dia més. És obvi que quan estàs en un lloc aliè, tens ganes de descobrir nous indrets i investigar però aquí, quan ja t’has caminat i xafardejat tots els voltants i estàs a més de 35ºC, et conformes en anar de la residència a la facultat passant pel menjador i fent visita al laboratori. No hi ha més.

Aquest matí he parlat amb la Chen, la suposada “jefa” o amb la que havia tingut contacte prèviament per correu electrònic, i, en primer lloc, he aconseguit que el dijous pel matí algú em porti a l’estació de tren. Gran punt a tenir en compte ja que això està molt lluny. En segon lloc, m’ha dit que aquesta setmana està sent una de les més caloroses de l’any, sobre els 35ºC i més i humitat superior al 60%. Habitualment, la humitat aquí és superior al 80%. Ole, ole i ole! Onada de calor per la Maria! Si es que no sé com ho faig, passo d’estar a 8ºC i pluja a onada de calor per morir-se! Només us puc dir que els 200m aproximats de l’apartament a les oficines són una torradora. Notes el sol cremant la pell intensament.

Les tres hores del matí me les he passat treballant en coses meves i a dos quarts de dotze a dinar. Per dinar menjo molt poquet perquè no tinc gaire gana i sinó, a quarts de sis sóc incapaç de sopar. En fi, això dels horaris és tot un repte. Avui he anat a dinar amb la Lisa i el Liu Shan i, per primera vegada, he experimentat la sensació d’anar amb paraigües sota el sol. Sincerament, tenia els meus dubtes però una mica si que es notava l’efecte. Ara, jo que no porto paraigües ni quan plou ja que vaig amb l’impermeable, excepte si no queda més remei, només em falta anar amb paraigües quan fa sol. Sempre he trobat el paraigües un objecte poc pràctic ja que fa que només tinguis una mà lliure disponible. En fi, que el sol pica molt.

Això és l'oficina, cadascú al seu cub

La tarda ha anat passant entre unes dues horetes al laboratori on he aconseguit que el Liu Shan em mostrés un altre tipus de pila, més amb les que teòricament estic treballant jo, hem estat mesurant algunes magnituds i seguint fent algunes proves. Pel que he entès, sembla que em donaran algunes dades i algunes imatges però com em va dir l’Erik, el company de Suècia, no et creguis res fins que no ho vegis. A destacar que mentre estàvem al laboratori, han aparegut dos homes de manteniment amb els seus fills (estan de vacances i avui he vist forces nens per la uni, igual que a Suècia) i estaven arreglant una màquina. En aquestes, que un es posa a soldar i a treure espurnes sense protecció de cap tipus i amb tots allà dins. En fi, sort que no ha passat res. Jo crec que aquí les mesures de seguretat no existeixen perquè si passa alguna cosa, un menys no és nota (sense ofendre a ningú). Un cop s’han acabat els focs artificials, mentre els pares estaven allà fixant i treballant, el nen petit anava fent veure que cargolava els possibles cargols que hi havia per allà.  

Una de les piles

Cadascú a la seva

I bé, he sopat amb la Lisa i el seu nòvio i poca cosa més. Bé, ja m’estic acostumant a sentir uns eeeegghh i escopinades cada cert temps, a certa pudor de menjar/suor/no sé, a que la gent et miri i et senyali i a sobreviure per aquí.

Diumenge de calor

Mentalment només puc desitjar que faci menys calor, menys xafogor, que sortir de l’apartament no signifiqui començar a suar de dalt a baix per tots i cadascun dels porus del meu cos, però sembla ser que és impossible. Avui fa encara més calor i a sobre, pica el sol. El cel no és nítid aquí però us asseguro que el sol pica.

Vist l’aventura que significa anar al centre i que tampoc és res de l’altre món, els xinesos ja m’han dit que Ningbo és una ciutat de comerç i no té gaire cosa turística, he decidit fur turisme pel campus. Pel que he vist, a uns quants quilòmetres de la ciutat hi ha certs punts d’interès però clar, això haurien de ser els xinesos que m’hi portessin o no sé com. En fi, no es pot demanar més.

Pel matí he anat a un parc que hi ha relativament a prop del campus. En total he estat com una hora i mitja fora de l’apartament i he tornat, xopa és poc. No és un parc gaire gran però hi ha un riu (no sé si artificial) que el creua i on anaven xinesos a pescar. També m’he trobat un grupet de nens que s’hi estaven remullant tot i que l’aigua no cridava gaire a banyar-se. Pel parc i havia també xinesos estirats dormint. M’ha sorprès perquè bàsicament eren tot homes i bé, no cal dir que passés per on passés, tothom em mirava. Després d’estar-me morint una estona sota la calor, de veure grups de tres sobre una motocicleta i d’altres excentricitats ja habituals aquí a la Xina, he anat cap a la residència. He estat uns vint minuts per recuperar-me sota l’aire condicionat per anar a dinar alguna cosa a la cantina.

Tots a pescar

Un altre que ho intenta

Estàtua del parc

Més parc

Els nens banyant-se

Hauré de canviar les ulleres de sol pel paraigües, potser passo més desapercebuda

La família en moto: el nen, el pare i la mare

El "camió" de les deixalles de la cuina de la cantina

Qui diu que s'ha d'aparcar bé?

El senyor de les escombraries i el seu "camió"

Després de dinar, com que tan sols eren les dotze, m’he dedicat a llegir els diaris i posar-me al dia i cap allà les dues, he decidit llançar-me al carrer per anar al Ningbobang Museum. És un museu que està a deu minuts a peu del campus i pensava que era una bona idea per passar les hores. Hi he anat a les dues perquè bàsicament no et deixen entrar més enllà de les quatre i tanca a les cinc de la tarda. Així doncs, a les dues de la tarda caminava en direcció al museu. Un edifici modern, amb uns grans finestrals i de grans dimensions em donaven la benvinguda. Entrada gratuïta. I bé, pràcticament he estat una hora i mitja recorrent tot el museu. Ha sigut interessant perquè, per primera vegada, tenien tot també en versió anglesa fet que he agraït profundament. És un museu on trobem l’evolució de Ningbo. Els seus principals personatges i la seva evolució fins la ciutat actual. Com va ser el principal port comercial fins que va sorgir el de Shanghai, que era una ciutat dedicada al comerç, la indústria, els primers productes xinesos, la marina, etc. Simplement, un bon lloc per passar la tarda, culturitzar-me un poc i no morir de calor. Els lavabos estaven nets però eren dels de tipus forat. Per cert, els xinesos no llencen el paper de vàter pel forat sinó en una paperera!

Façana del museu

Porta principal del museu

Passadís

Xinesos...

Farmàcia xinesa antiga

Això també pertany al museu

Exteriors del museu

Em queden bàsicament 3 dies sencers ja que dijous pel matí marxo d’aquí. Em dedicaré bàsicament a treballar en feina que tinc i suposo, anar al laboratori de tant en tant quan en Liu Shan hi vagi. Esperem que passi ràpid. Suposo que no puc demanar més. Tant per dinar com per sopar he estat acompanyada de l’Scoody (nom que es fa dir i el que parla millor anglès diria) i la seva novia. Molt simpàtics tots dos.

Per altra banda, destaco que els xinesos no tenen un horari molt marcat pel tema menjars. Jo sempre els veig menjant i encara no entenc que, tot i menjar cada dos per tres, no estiguin com a vaques. Però com a norma general, dinen sobre dos quarts de dotze i sopen sobre dos quarts de sis. Per cert, allò de que els xinesos tenen els ulls axinats degut a l’arròs que estreny i per tant, han de fer més força per defecar, és fals. Dic que és fals perquè l’arròs d’aquí no estreny perquè menjant arròs un cop al dia, jo he aconseguit anar a visitar al senyor Roca versió xinesa, i no sóc precisament generosa en tema budells.

Guirejant per Ningbo

Avui he fet de guiri o, dit d’una altra manera, he anat a experimentar el que és desplaçar-te per Ningo i intentar conèixer el centre de la ciutat on em trobo. Després del que he experimentat avui, entenc que els estudiants d’aquí al campus no baixin molt sovint al centre perquè queda, literalment i amb perdó, a prendre pel cul.

L’aventura començava a les nou del matí ja que havia quedat amb la Lisa a la porta principal del campus per anar a buscar el bitllet de tren pel dijous poder anar a Suzhou. Em diu que s’ha llevat un pèl tard i que no ha tingut temps d’esmorzar i que de camí a la parada del bus, com que hem de passar pel CARRER, que allà comprarà esmorzar! De veritat, és un súper carrer, tens esmorzar, dinar, sopar... En fi, cap al carrer ens dirigim i primer parem a una parada on es compra unes boles que m’ha dit que la pasta és dolça i estan farcides de diferents coses i estan cuites al vapor. No m’enrecordo del nom. I després, en una altra, ha comprat uns “fried dumplings” per a que els provés. M’ha quedat clar que en xinès, fregit és xie. La continuació ja no la tinc tant clara. Jo em feia la interessant perquè ella es pensava que no ho havia menjat mai però això, jo ja ho havia tastat. La veritat és que eren bons. Bé, un cop amb l’esmorzar assegurat i amb la panxa plena, objectiu número dos, trobar la parada de l’autobús que ens havia de dur a l’estació del tren. Ho aconseguim i em diu, igual ens hem d’esperar 30 minuts a que vingui l’autobús! Ja no flipo perquè aquí et pots esperar qualsevol cosa però hem estat de sort perquè al cap de poc ha aparegut l’autobús i, per sort, com que era inici de trajecte pràcticament i anàvem al final, teníem lloc per seure. Dir que hem estat poc més d’una hora en arribar a l’estació del tren i que en alguns moments, allò era una llauna de sardines. Jo no sé d’on treuen que aquesta ciutat és petita perquè m’ha semblat enorme. Ara, bonica... no sé, jo he vist molts carrers, molts edificis, molts cotxes, moltes motocicletes, algunes bicicletes i molts xinesos.

Arribem a l’estació de tren i allò ha sigut una flipada. Hem baixat unes escales i allò era tota una sala, bé, un soterrani més ben dit, amb unes 12 files de taquilles o més, i no sé quants xinesos fent cua. En aquells moments, només pensava en sort que vaig amb la Lisa al costat perquè aquí sola, les passes magres. Després de posar-nos a la cua de recollir el bitllet i de que passessin uns minuts, hem aconseguit arribar a la guixeta i que ens donessin el bitllet. Un cop ben guardat, ens hem dirigit a l’estació dels taxis i aquí ha començat la meva aventura solitària per Ningbo mentre ella tornava cap aquí dalt.

La fila dels taxis era llarga però anava ben ràpid. Just abans de pujar als taxis, hi havia un policia que anava parant els taxis i distribuint al personal. Jo portava un mapa a la mà amb el lloc on volia anar ben marcat. Primer destí: Tianyi Pavilion. És un recinte privat que està obert al públic i on es troba una biblioteca molt antiga i hi ha unes quantes pagodes. Bé, vaig al primer taxi, m’hi pujo, l’hi ensenyo el mapa i l’hi assenyalo i em diu que no i que no. Insisteixo en que s’ho miri però em diu que no, que baixi. Em baixo i em ve el policia. Li ensenyo el mapa, se’l mira, i em diu que entén on vull anar. M’acompanya al següent taxi i li parla al conductor que torna a refusar-me. El pobre home em diu que el segueixi. Penso, a la tercera va la vençuda però no entenc perquè posen tantes pegues. El tercer taxista accepta i vaig asseguda de copilot. Aquí no hi ha problema. Em cordo el cinturó, aquí per sort sí que me’l podia cordar, i començo a experimentar el que és la conducció per Xina. Només vull dir que la paraula conducció temerària es queda curta, molt curta. Les línies contínues no serveixen per res, et canvies de carril quan et ve de gust, et creues com et doni la gana, canvies de direcció, fas la volta del taxista a pèl, si hi ha dos carrils, n’hi fas tres i tot el que se us passi pel cap. Evidentment, parlar per telèfon també entra com a vàlid. Després d’uns quants minuts de conducció, de passar per alguns carrers per on ja havia passat amb el bus, arribem un lloc que el paio em diu que és aquí. Li dic que me l’assenyali amb el mapa exactament però la cosa queda una mica pels aires. Em situo i crec que haig de tirar cap al carrer de l’esquerra però no hi ha cap cartell i tampoc sembla un carrer on et puguis trobar un museu. En fi, com que tinc el Yuehu Park, aprofito per donar una volta i veure el parc i tirar direcció nord on veig que evidentment, havia de ser el carrer aquell. Li pregunto a un parell de xinesos, ensenyant el mapa i fent mímica i a la tercera, em trobo a un que sap anglès! Festa grossa! El paio molt amable em diu que sí, que era aquell carrer. Així que sota una calor impressionant, tota xopa, em dirigeixo cap al Tianyi famós. Pago entrada d’estudiant i em dedico a passejar per tot el recinte que petit no és. La veritat és que era interessant, llàstima que la majoria de rètols estaven en xinès però alguna idea me n’he fet. D’allà, he començat la meva ruta a peu per tots els carrers i carrerons del centre, bàsicament en la confluència de dos rius que formen una Y. Ha arribat un moment que he al·lucinat perquè estava envolta d’edificis força i molt alts, i una mena de mega centre comercial. I els xinesos tots flipats de compres. Hi havia no sé quantes botigues i de tot arreu. Fins i tot Zara i Mango. En fi, que pots comprar el mateix a tot arreu. Jo he entrat en un dels edificis a veure si a part de l’aire condicionat hi havia un banc i alguna cosa per prendre un refresc però tot estava al carrer. Així que cap a fora, i m’he comprat un granissat de taronja que m’ha sentat de perles. La gana aquí se te’n va, però una set!

Yuehu Park

Yuehu Park

Xineses sota paraigües perquè no els hi toqui el sol davant el Temple Tianyi

Temple Tianyi

Temple Tianyi

Més temple

Una de les pagodes del temple

I més temple

L'autenticitat dels carrers xinesos

Colonitzant també la Xina

Plaça de Tianyi envoltada de botigues

D’allà he seguit caminant, he creuat el riu i m’he dirigit al museu d’art de Ningbo. Entrada gratuïta, aire condicionat i bancs en algunes sales que m’han anat perfecte per descansar una mica. Hi havia exposicions interessants, quasi totes de xinesos i, per mala sort, tots els rètols i explicacions en xinès. Devien ser sobre les dues de la tarda passades quan em pregunto què faig. He vist pràcticament tota la zona del centre i, sincerament, res espectacular i molta calor. Assedegada, dono una volta i em topo amb un Starbucks. Entro, demano un te de hibiscus, mango i no sé què més ben fred i un muffin. El preu és com l’europeu però comparat amb els preus d’aquí, et dóna per més de dos àpats. I en una taula, sota l’aire condicionat, vaig descansat i descobreixo que hi ha Wifi, moment que aprofito per donar senyals de vida via whatsapp als meus pares. Després d’una bona estona allà dins, a les quatre he decidit que era hora d’anar fent via cap al campus ja que vist lo vist, preferia tornar a sopar a la cantina, que com a mínim, puc senyalar el que vull i moure el cap per dir sí o no. Així que començava el darrer repte del dia, trobar un taxi que m’acceptés. La veritat no sé perquè els hi costa tant, si és una font d’ingressos! En fi, després de no sé quants intents i de que un parell em digués que no, al final un ha acceptat a dur-m’hi. I això que aquesta vegada tenia a part del mapa, la direcció exacta i el nom del lloc escrit en xinès. Sort que els hi vaig dir als xinesos de Lund que m’apuntessin totes les direccions. Ell deia que sabia on anava però al final, l’he acabat guiant jo. I, he seguit flipant amb la conducció. Hi ha hagut un moment on li he dit que havia de girar i se l’ha saltat i el paio pretenia fer mitja volta i anar contra direcció. Li he dit que tirés recte i quan ha pogut, ha fet la volta del taxista. Finalment he arribat a la residència sobre tres quarts de 5, he pujat a l’apartament a deixar els trastos i a les 5:25 a sopar. En aquests moments ja tenia un poc més de gana, només havia menjat un plàtan i un muffin en tot el dia però us asseguro que és impossible menjar. I, a més, aquí el menjar és sempre calent, les coses fredes no els hi van.

Un dels rius

L'altre riu

El museu d'art de Ningbo

El sopar del dia

El millor del dia ha sigut la dutxa per la que acabo de passar que m’ha deixat com nova. Podria destacar moltes coses però sense dubte, és que la gent et clavi els ulls, t’assenyali i comenti coses sobre tu. Amb el que m’agrada a mi passar desapercebuda... aquí és realment impossible!

Pèls, xafogor i punt de mira

Són quasi les set de la tarda i acabo d’arribar al súper apartament. És moment de fer balanç del que m’ha passat en les darreres vint-i-quatre hores que hi ha hagut moments per tot. Ara mateix estic intentant recuperar-me de la xafogor que fa a fora. Pretenia, o moralment tenia la intenció o vull sortir a córrer però és impossible. Espero que les condicions meteorològiques millorin o si més no, quan vagi cap a Suzhou, no faci tanta, tanta xafogor però em sembla que és massa demanar. No és cap excusa per no sortir, sinó que és de bojos i a més, bé, ja us deixaré alguna foto dels voltants. Anem a pams.

Ahir a les tres de la tarda va aparèixer la meva maleta per fi! Vaig estar treballant un parell d’horetes i a dos quarts de sis havia d’anar a sopar. Vaig sopar amb el master student de la nòvia i la nòvia i molt bé. Ahir per sopar va tocar peus de porc i mongetes tendres amb alguna cosa més. Del bol d’arròs ja vaig passar. En acabat, vaig agafar tots els meus trastos i em vaig dirigir cap a l’apartament més suada i contenta que unes pasqües. L’apartament està a 3 minuts de l’oficina així que es troba pràcticament al costat. Tancar la porta, encendre l’aire condicionat i obrir la maleta va ser la millor sensació del dia. Així que vaig poder gaudir d’una bona dutxa i posar-me el pijama. Tot estava net!

Després d’aquesta grata alegria, ja que ja tinc número de telèfon xinès, vaig tenir una llarga conversa amb la meva seu de control a Shanghai, la Mireia, que em va servir per descomprimir i explicar-li tot i per anar passant revista a les característiques i peculiaritats de la societat xinesa, que no són poques! Una de les grans és, que ja ho sabia però ho he acabat de reafirmar, que les xineses no es depilen! De cames no seran gaire peludes però a la que aixequen l’ala... allò espanta! I bé, tot i que vaig millorant amb el tema jet-lag, es nota. Per les tardes és quan estic més desperta i potser fins les 12 no aconsegueixo dormir-me però bé, com que no comencen fins les 8:30, em puc llevar a les 8 tranquil·lament. Ara, pels matins estic ben “zombie”. Sort que com a mínim em funciona l’internet i tinc llibre per llegir!

Aquest matí bàsicament he baixat al laboratori amb el xinès. A veure, vaig a posar-li noms perquè sinó això és un merder. Aquest xinès es diu Liu Shan. I hem anat al laboratori perquè avui havia de fer un test per veure el funcionament de la pila. Bàsicament, ha estat una hora per muntar tot el sistema i després ho hem deixat que anés fent durant unes tres hores. A les 11:25 a dinar i aquí és on m’he enfonsat un poc ja que avui m’ha tocat dinar sola i bé, m’he rallat una mica perquè la sensació és que m’han aparcat amb els master students. Que no tinc res en contra d’ells però cap persona amb autoritat se m’ha tornat a dirigir. En fi, que només estic aquí una setmana i no puc demanar més, però en alguns moments penso en agafar els trastos i marxar a Shanghai amb la Mireia però bé, avui ja és divendres. Aquest cap de setmana tinc intenció de fer turisme i conèixer, si més no, el centre de la ciutat.

Les piles de botó SOFC del Liu Shan

Muntant el sistema per poder fer tests

Els ventiladors del lab

El Liu Shan posant platí a l'ànode de la pila

L'aparell per veure el comportament de la pila

Després de dinar, jo he estat fent feina i quan han tornar de la migdiada (flipa amb el que dormen aquesta gent, dormir és la seva passió), hem tornar al laboratori a veure els resultats i bé, alguna cosa ha anat malament perquè els resultats no eren correctes. No podíem obrir l’aparell on es troba la mostra ja que s’ha d’esperar unes tres hores per a que es refredi així que unes hores més al cubicle. Llavors he aprofitat per demanar-lis que m’imprimissin un mapa del centre amb les coses principals a veure. He tingut la sensació que aquesta gent no surt massa d’aquí al campus, de fet, ja et diuen que la seva passió és dormir i jugar a jocs a l’ordinador... Però tinc una idea del que vull fer demà. He quedat a les 9 aquí a l’entrada del campus amb la Lisa perquè hem d’anar a buscar el bitllet de tren pel dijous i després, jo aniré a fer turisme per la ciutat.

Fotos del campus 

La netedat de les escales de l'edifici

El passadís del departament. A les fosques, s'ha d'estalviar

He anat a sopar amb el Liu Shan, la Lisa i el novio de la Lisa i com que avui no he dinat gaire perquè no tenia gana, ara per sopar he menjat el bol d’arròs i he encertat amb un platet de tomàquet i trossets de truita i un platet de carabassa. Aquí són tot platets. En acabat, he pujat a la oficina a buscar els trastos i he anat al SÚPER carrer a comprar dues ampolles grans d’aigua. Els xinesos veuen sempre l’aigua bullint o te. Jo, o em dedico a bullir l’aigua i esperar a que es refredi o, vist lo vist, prefereixo comprar ampolles d’aigua embotellada que total, he comprat dues per menys de 40 cèntims. Era la primera vegada que anava sola pel carrer aquest i no vegis la d’ulls que em miraven i com em pitaven les orelles! Però bé, passant de tot i fent fotos. Arriba un moment que ja passes de tot. Realment, em costa trobar paraules per descriure aquest carrer. I això que només és un carrer! Quan venia pel carrer estava motivada per sortir a córrer però a mesura que arribava a casa, semblava que hagués sortit de la dutxa i crec que començo a tenir certes picades de certs insectes. Espero i desitjo que no faci reacció a res perquè sinó, ja he flipat.

Dos mestres en motocicleta, principalment elèctriques

El SÚPER carrer

Un balcó?

El carrer

Una de les fruiteries

Vagis on vagis, sempre hi haurà un cartell de Coca-Cola

Pel que m'han dit, aquí dins juguen a jocs d'ordinador

Sincerament, encara no sé què faig aquí però no sóc jo la que vaig decidir de venir aquí. El que és obvi és que amb tres dies n’hi ha més que suficient però bé, a veure si amb el cap de setmana fent de guiri pel centre, o m’acabo d’enfonsar o agafo una mica de perspectiva per aguantar aquí de dilluns a dimecres ja que dijous pel matí, marxo cap al lloc de la conferència. Com a mínim, tinc feina amb mi així que sempre em puc dedicar a fer altres coses.