Explosió de sentiments: la màgia de Sant Jordi

Avui és un d’aquells dies a l’any que es fa molt dur quan no estàs a casa, a Catalunya. I ja van tres anys sense gaudir de la diada de Sant Jordi: un l’any 1996, l’altre l’any passat I el tercer, aquest any. Els primers Sant Jordis des de que vaig arribar a Suècia vaig tenir la sort de poder-los viure a casa. Un gràcies al volcà islandès de nom impronunciable i l’altre, perquè va coincidir amb Setmana Santa. D’aquest darrer guardo força anècdotes associades que resten gravades en algun racó del meu cervell.

Doncs sí, si no heu estat mai fora per Sant Jordi, no sabreu del que us parlo, sense cap mena de dubte. Però la diada de Sant Jordi és un d’aquells dies on el patriotisme transpira per tots els porus de la nostra pell i, estant a l’exili, encara més. L’efecte s’accentua. Trobes a faltar la gent al carrer, les senyeres als balcons, les parades de roses per totes les cantonades i rambles. Roses principalment vermelles, com la sang que va rajar del drac, guarnides de diferents formes. De les convencionals a les més originals. Paraules, pàgines i llibres per tot arreu. Aquell dia en que persones que potser no són gaire aficionades a llegir, es deixen emportar per la màgia de la llegenda i adquireixen entre les seves mans el que serà possiblement l’únic llibre que llegeixin durant l’any. Infants, adolescents, adults i gent gran gaudint de la gran oferta literària amb un gran somriure i un llibre regalat sota el braç de part de qui més l’estimen. Comença a fer calor, possiblement sigui un dia assolellat i això convida a que tothom, en quant surti de l’escola o de treballar, surti a fer un volt i es deixi endur per la màgia del cavaller Sant Jordi. I l’alegria dels escriptors. Una jornada maratoniana de parada en parada per signar infinitats de llibres, per intercanviar paraules i impressions amb els lectors que tant els aprecien i els fan passar bons i màgics moments.

Aquí res d’això. Ha plogut, fa vent i el cel està ennuvolat. Ningú sap que és Sant Jordi malgrat un intent no gaire exitós de transmetre la meva passió per una diada com aquesta. Ningú m’ha regalat cap rosa o cap llibre però aquest any ho tinc un pèl més fàcil. Ho tinc més fàcil gràcies als llibres electrònics. Personalment crec que no hi ha res com el tacte del paper entre els teus dits, l’olor del propietari, passar pàgines però reconec que quan estàs en un estat com en el meu, és a dir, a l’exili, permet que pugui llegir llibres en català i castellà (malgrat que aquests darrers són més fàcils de trobar per aquí dalt) i no hagi d’anar amb la maleta carregada com una burra de llibres cada vegada que pujo o baixo. Per tant, avui m’autoregalaré un parell de llibres. No és el mateix, però alguna cosa una ha de fer!

Sense cap dubte, el fet d’estar fora en una diada com aquesta afecta. Sant Jordi és un d’aquells dies que crides a tot el món que ets catalana. Independentment de la classe política, de la situació econòmica, de totes les penúries. És un dia de tradició, de cultura, d’aquells dies que se’t posa la pell de gallina en sortir al carrer! Per les roses vermelles, per la sang del drac, pels llibres, per la princesa, pels escriptors, per la infinitat de senyeres, per cavaller, per la màgia, perquè ens estimem, pel pa de Sant Jordi, per tot el que desprèn. Un sentiment indescriptible que no puc plasmar en paraules. Només us demano que gaudiu d’aquesta diada i que la gaudiu també per tots aquells que no podem estar a casa en un dia com avui. Regaleu roses i regaleu llibres. I remateu amb un pa de Sant Jordi.

Però avui la diada ve per partida doble. Perquè al sentiment patriòtic se li ha d'afegir el sentiment culé. Explosió de sentiments a flor de pell.

Bona diada de Sant Jordi!

Bullint l'aigua

Aquests fets van tenir lloc fa una setmana però com que una darrerament va amb efectes retardats, o més bé, un pèl saturada, ho explicaré ara. De fet, el que va passar, passat està així que ara mateix no hi ha cap factor que pugui alterar els fets passats.

De dimecres a diumenge de la setmana passada van ser uns dies bastant durs. Durs no per feina o per qualsevol altre factor sinó per l'aigua. En segons quins països, indrets territorials o per segons quines persones, no suposaria cap drama mental ni hecatombe ja que és el seu pa de cada dia i no conceben cap altra forma però per mi, i en aquest país, sí. 

Del que va passar fa una setmana, hi ha dues coses a destacar. Una és el fet en si, l'altre, la durada del mateix. Anem a pams abans de sembrar el pànic.

Dimecres al matí, just en quan vaig entrar a la piscina, uns cartells estaven enganxats a totes i cadascuna de les aixetes possibles, hagudes i per haver. El que venien a dir aquells cartells era que la companyia de l'aigua havia prohibit beure aigua de l'aixeta degut a que havien detectat presència de bactèries a tot el municipi de Lund i que per tant, tothom havia de bullir l'aigua per tal de poder beure-la. No sé si per aquest motiu o per algun altre, va ser una alegria per a mi ja que molt poca gent va treure el cap per la piscina i pensava que seria cosa d'un dia. Ja sabeu, aquí a Suècia aquestes coses segur que s'arreglen ràpid... Dimecres va passar bé, encara tenia aigua a la nevera de dies anteriors i per sopar, vaig canviar l'amanida per verdura. Cap problema. Dijous va començar a fer-se pesat i el moment crític va arribar quan estava a la universitat i em vaig quedar sense aigua. La solució era fer com els xinesos, beure aigua calenta. Sí, si us recordeu, quan vaig estar a la Xina beuen i mengen tot calent ja que m'imagino que el seu sistema de tractament d'aigua deu ser un pèl dubtós. Però clar, a mi lo de beure aigua calenta no m'acaba de fer el pes. I tampoc no tenia ganes de beure te. De fet, no feia gens de fred i tenia la llengua ben seca. Vaig intentar beure l'aigua calenta però allò era... eeeecssss!

Els mitjans de comunicació locals en feien ressò i tothom estava esperant a la hora indicada cada dia per veure quin era el veredicte. Si havien trobat al famós bacteri o no. Hi havia certa conya amb el bacteri en qüestió, us en podeu fer creus, paios buscant bacteris i nosaltres mentrestant bevent aigua bullida! El que més em va sorprendre és la reacció dels suecs. La majoria ho va acceptar i va esperar, alerta, fins diumenge al vespre, per haver de poder beure aigua directament de l'aixeta. I dic que em va sorprendre perquè cap va remugar de que estaven trigant molt o quin rotllo haver de bullir l'aigua ja que perd tot el gust i és fastigosa. Res. La única que no entenia perquè trigaven tant a buscar el bacteri (de la qual no van dir quin era) semblava ser jo.

Molts de vosaltres pensareu que sóc una estúpida per no haver anat al supermercat i comprat ampolles d'aigua. Amics meus, sóc idiota però no tant. Us convido a que aneu a qualsevol supermercat suec i busqueu per ampolles d'aigua. L'aigua "normal" de tota la vida. La busqueu i em dieu quelcom. És molt i molt complicat trobar ampolles d'aigua als supermercats. Perquè? Doncs perquè l'aigua d'aquest país és bona i per tant, no tenen necessitat de crear negoci a partir dels rius i fonts minerals. L'aigua de l'aixeta és bona i per tant, gratuïta per tothom. Al supermercat el que pots trobar és l'aigua gasosa. N'hi ha per donar i vendre, als suecs els hi encanta i a sobre, la tenen amb diferents gustos. Però a servidora, tot i que la meva àvia només beu aigua de Vichy (ella no hagués patit cap trauma durant aquests dies), no li agrada l'aigua amb gas i per tant, aquí rau en la duresa de la supervivència d'aquells cinc dies. 

Però ara sincerament, traient el dramatisme afegit dels fets, no creieu que cinc dies és molt? Jo encara no ho entenc. Per sort diumenge passat al vespre vaig poder tornar a beure aigua de l'aixeta i tots els mals es van esvair.

Ara sí, retorn a la Setmana Santa

Avui que fa una tarda de primavera, que l'anorac comença a fer nosa, crec que és el moment de tornar enrere i explicar el que va passar fa dues setmanes, és a dir, Setmana Santa. Des de que he tornat, tinc la sensació que el temps passa volant i que porto un ritme bastant frenètic però suposo que les ganes de que exploti la primavera fan que tregui les forces de sota les pedres.

Pronunciar Setmana Santa em sembla parlar d'uns fet llunyans però no ens enganyem, només en fa dues setmanes. Doncs bé, divendres sant em dirigia jo a l'aeroport després d'una nit d'haver dormit el que es diu poc. Petit recordatori lligat amb l'anterior post: havia anat a la festa de defensa de la tesi d'un amic alemany del departament i per tant, l'ocasió ho mereixia. Cap allà les deu del matí començava el meu llarg trajecte fins a Riu, on arribaria a les 7 de la tarda. No està gens malament: bus, tren, avió i cotxe. Em faltava treure els rollers però ja no hi havia més hores disponibles per a poder viatjar. L'avió un pèl pesat ja que anàvem a rebentar de suecs i danesos que buscaven el sol desesperats i enllaunats com a sardines, vam poder arribar a Barcelona. La rematada final va ser la agradable espera de mitja hora a que sortissin les maletes, molt encantador tot plegat. Després de retrobar-me amb la meva estimada bossa, em vaig dirigir pitant a la sortida on m'esperaven pacientment la Mireia i el Francesc per enfilar cap a les muntanyes.

Cap allà a les 7 de la tarda arribàvem a Riu amb un comitè de benvinguda espectacular. La comitiva de les obres més les bèsties i els que tenen idees de bombers i tothom que va anar traient el cap! Un parell d'horetes de relax i sopar de Setmana Santa amb tota la tropa: pares, Albert, Helena, Josep i Marga i Mireia i Francesc. I el Tro, evidentment. Panadons, una mica d'amanida per dissimular, patates amb un híbrid d'allioli i maionesa que va tenir la seva història perquè es lligués i coques mil per rematar. El que una necessita per trobar-se com a casa!

Dissabte va ser dia d'excursió poblística (de pobles) i de fotografia. Com que tenim dos fotògrafs molt professionals, havíem de treure'ls a que fessin anar les noves adquisicions i fer de models. Ara enteneu perquè havia d'esperar a poder publicar aquest post? Necessitava les fotografies dels professionals! Castellnou de  Carcolze, Aristot i per rematar, dinar a Bescaran. El dinar va ser espectacular, per acabar de rematar amb el sopar del dia anterior! Per la tarda vaig anar a inspeccionar les obres d'enginyeria relacionades amb la futura bassa. Bé, a hores d'ara ja està acabada així que esperem d'aquí poc una targeta d'invitació per a la inauguració. Només dir que ja està causant molt furor a la zona. Estem pensant de cobrar entrada i a l'estiu, dur el para-sol i muntar el vermut. Aquí s'ha de buscar el negoci.

El Cadí 

Castellnou de Carcolze

Inspeccionant basses i instal·lacions. Castellnou de Carcolze

Estudiant el disseny del cementiri de Castellnou

Castellnou de Carcolze

Foto promocional per a veure si alguna casa de muntanya ens dóna material gratis. Nosaltres fem molt bona publicitat!

La tropa a Aristot!

Diumenge vam anar tot el jovent amb el Miquel i la Neus cap a la solana. De Talltendre a Bellver. Molt entretingut tot plegat amb un final pletòric. Emoció sostinguda fins al darrer moment. Des de banyes a esbarzers, de vertigen a lloses i de pujada a ràpel casolà.

Que teníem calor home!

De cara al Cadí

Desfilant

Dilluns era el dia de la mona i va ploure. Ens va espatllar el ballets de Talló però pel matí vam anar a fer el seguiment del meu germà que havia sortit a fer la collada amb la bicicleta i vam anar a fer de cotxe de suport perquè les condicions eren una mica basant infrahumanes. Després de dinar i menjar la mona, vam fer via cap a la ciutat comtal on començaria l'inici de la depressió post-vacacional del Tro. Quin paio!

Dos dies de ritme frenètic per la ciutat. Metge, retallada de cabells molt considerable, amunt i avall. Família i algun amic però aquesta vegada poc. Necessitava més dies però el deure em crida! Curiosa va ser l'arribada a Copenhaguen on a la sortida de l'avió, dos policies anaven demanant el passaport a tothom. La primera vegada que em passa! A saber a qui estarien buscant...

En fi, una setmana santa genial, amb temps remenat, temperatures per mi altes, bona companyia i menjar del bo. I avui tanquem una setmana més. Algú em pot explicar si realment existeix el botó de "pausa"? O com baixar les revolucions? Bona setmana!

P.D. Totes les fotos tenen el dret reservat que són d'una professional!

Il·lusions òptiques

Partint de la propietat commutativa de la suma o de la multiplicació: l’ordre dels factors no altera el producte, degut a la manca de material visual (no us preocupeu, està en camí, ja l’he reclamat a una fotògrafa molt professional) deixarem els esdeveniments de Setmana Santa per més endavant.

El títol no fa referència a que la meva vista pugui haver empitjorat, a que estigui èbria o sota els efectes de les drogues. Res d’això, estigueu tranquils. Tot té una explicació.

Quan vaig aterrar el dijous al migdia a Copenhaguen, un sol ben radiant em va acompanyar fins a casa i durant tota la tarda. Que faci sol en aquestes latituds no significa que faci calor i menys a principis d’abril malgrat que tot és possible però no és el cas. Encara no fa calor. Però arribar i que et diguin que estàs a 5ºC és un punt molt positiu i més si tenint en compte que les tres setmanes anteriors abans de fotre el camp no s’ha arribat cap dia als 0ºC. Doncs bé, arribada agradable, divendres mig ennuvolat però un dissabte espectacular.

Degut al canvi horari i que ens dirigim cap al solstici d’estiu, el dia, i més a major latitud, es va fent més i més llarg. Ahir un sol espatarrant traspassava les cortines aquestes de “pacotilla” que  tenen aquesta gent traient-me del llit amb les piles més que carregades. I de tanta motivació a sobre, vaig decidir que me n’anava a Lomma a veure el mar i passejar per allà. Lomma és un poblet costaner a deu quilòmetres de Lund i conegut per tenir una platja on la gent s’hi va a banyar. A l’estiuet. Estiuet que equival a estiu petit o estiu de curta durada. Fi de la ironia.

Vaig anar-hi amb bus però hi ha carril bici /vianants per poder anar-hi amb bici, rollers o corrent. Amb la bici que tinc aquí potser no hi arribaria però quan el meu genoll m’ho permeti (algun dia), serà una ruta a considerar per tirades llargues.  Doncs bé, estava allà sobre les deu del matí i vaig estar passejant per tot el poblet. No és gaire gran però tenen el passeig per la costa, la platja on hi havia gel a la sorra, una peixateria i com tots els poblets suecs que he visitat, tot molt net i polit i ben posat. Hi havia visibilitat ja que es veia perfectament Malmö, el pont que uneix Suècia amb Dinamarca (l'Oresund bridge) i Copenhaguen al detall. Vaig estar llegint una estoneta al sol i quan em vaig cansar, bus de tornada i cap a casa a dinar. Alerta, anava amb l’anorac i els guants eh! Gorro segons l’indret però amb el sol que feia, donava la sensació de que la primavera estava arribant per moments. Tot eren indicis, sol, mar tranquil·la, gossos banyant-se a l’aigua, seure’t en un banc al sol sense morir congelat en cinc minuts, Temperatura sobre els 5ºC... però avui diumenge he sigut conscient que el dia d’ahir va ser una il·lusió òptica.

Cel tapat, pluja, neu i el mercuri del termòmetre en descens. Qui deia que la primavera havia arribat? Sé que és qüestió de dies perquè exploti la primavera, sí, aquí la primavera és una explosió de tot: colors, sentiments, estat d’ànims, de tot, però aquest any es fa esperar. Seguirem amb l’anorac, els guants i el gorro.

Per cert, he dit que fa uns dies estava a 19ºC? Ai no, que això avui no toca. Bé, sí, que a Catalunya feia calor! I seguint amb la propietat commutativa, dir que els dies anteriors a marxar cap al sud van ser bastant intensos però a destacar la festa del dijous a la nit. Dijous sant. Aquí també era dia laborable i al vespre vam tenir la festa d’un amic del departament que va presentar la tesis doctoral. Va ser súper divertida ja que:

1.      No és de la meva divisió que en el tema social, és de lo pitjor
2.      La seva divisió mola
3.     M’han acollit com una més
4.    Tothom tenia ganes de passar-s’ho bé

I tallo el rollo que la fotògrafa em reclama! Bon inici de setmana sigui freda o temperada!

Que s'acaba el març!

El temps se me’n va de les mans. No és que ja passi d’escriure sinó que darrerament el meu cervell ha estat un pèl saturat i quan arribava a casa, poques forces em quedaven per seguir buscant la inspiració per ser capaç d’escriure quatre línies.

Si em pregunto a mi mateixa què he fet aquestes darreres setmanes, des de la fumata blanca del papa, puc dir que vaig aconseguir fumata blanca al meu ordinador també i poca cosa més. Reunions, seminaris, classes de català, bicicleta amunt i avall, visites a la fisioterapeuta poc fructíferes (no entraré en detalls), exercicis al gimnàs...  Res realment destacable. Bé, com a novetats podria dir que finalment vaig anar a provar la nova piscina que van inaugurar fa un parell de mesos aquí a Lund. Bàsicament era la renovació d’unes antigues instal·lacions. Malgrat que van construir una piscina de 50 metres tot i que de només 6 carrils, sempre la tenen dividida en dues de 25 metres així que perd tota la gràcia. Sincerament, pensava que seria més espectacular així que de moment em segueixo quedant amb la piscina de sota de casa que ja la tinc per la mà. A més, el gran inconvenient de la nova és que està un pèl al sud del centre i la tornada a casa és en pujada! Res que no es pugui superar amb la bicicleta però quan fa vent , fred i neva, com l’altre dia, es fa dur. No ho negaré. Hi ha una altra novetat molt destacable però de moment us deixaré en suspens ja que encara queden 11 mesos per tal que es dugui a terme. És una bogeria considerable però tots tenim els nostres moments de bogeria. Alguns en tenim més que d'altres, no sé el motiu amb exactitud però és així. Paciència que quan arribi el moment, ja ho desvetllaré. No patiu i dormiu tranquil·lament . 

Com he esmentat anteriorment, poques novetats. Estudiants de l’ETSEIB que estan per aquí d’Erasmus han presentat els projectes fi de carrera i tornen a buscar feina com sigui, la gent del departament cada cop està més boja, especialment certs espècimens i malgrat que la primavera teòricament ja ha començat, aquí encara no hem arribat als 0⁰C. Per ser sincera, està fent fred. A mi m’agrada el fred i el tolero considerablement millor que la calor però haig de reconèixer que aquest hivern és un pèl llarg. Però no em queixo pas, portem un parell de dies de sol amb una lluminositat espectacular que fa que tots els mals s’esvaeixin.

I no sé perquè però aquesta setmana és especial. No sé si especial o més ben dit estranya. Bé, suposo que és pel fet que no hi ha estudiants a la facultat i això es nota, i molt. Només estem nosaltres (personal docent, doctorands i el personal no docent) però els estudiants estan de vacances. No hi ha gent passant per davant de la teva porta en ramats, en parelles o individuals anant a cercar llibres, a entregar papers o que et preguntin per qualsevol professor. No hi ha soroll per les escales. Les aules estan buides i el pàrquing de bicicletes considerablement buit. Això no està mort però no hi ha el bullici propi d’una setmana normal. A més, la setmana només té quatre dies però en aquests quatre dies, no hi ha moment per perdre el temps. Reunió, seminari, defensa d’una tesi doctoral d’un company del departament, la festa corresponent, enviar uns papers per una conferència, barallar-se amb l’ordinador, fer la maleta en algun moment, etc. I desitjar que sigui divendres i desconnectar per uns dies. Ja sé que alguns sou afortunats i ja esteu de vacances però d'altres encara ens queden uns dies. Així que sinó puc donar senyals de vida abans de fer via cap al sud: Bones Pasqües! 

Fumata negra de les bones

El món està bastant, per no dir força, revolucionat. De moment seguim amb fumata negra al Vaticà, fumata negra en economia, fumata negra en A i fumata negra en B i així, successivament. Per poder compensar  les penes, ens quedem amb la victòria del Barça d’ahir. Després del patiment i l’estrès derivat d’escoltar la Transmissió d’en Puyal (La TDP), servidora va poder apagar el llum i dormir plàcidament.

Però aquest matí quan m’he llevat, bé, quan m’he llançat a la piscina i, posteriorment, he arribat a la universitat, m’he recordat que els meus dos focus de fumata segueixen actius i de moment, també negres. Els meus dos focus són l’ordinador i el meu cos.

Respecte al meu cos, no tinc gaire a dir. Una contractura de cavall i el meu estimadet genoll que segueix en procés de millora. És fumata i negra perquè ja sabeu que no em puc estar quieta però no hi ha gaire altre remei que el “posa’t-hi fulles”.

Millor passar al tema estel·lar de la setmana que és l’ordinador de la universitat. Després de certs esdeveniments que han tingut lloc al departament, la que escriu ha de començar un nou projecte. Sí, una altra vegada. Per tal de desenvolupar aquesta missió no espacial i no sé si especial, m’haig d’instal·lar un programa. I aquí és on ha començat la fumata negra, i segueix. Lo fort del tema és que no estic parlant d’un programa súper estrany només utilitzat per freaks com per exemple els basats en openfoam i Linux, no, no. És un programa comercial pel qual es paga una llicència i tot el que suposa. Pot ser que sigui per freaks però no tant ja que l’utilitza molta gent. Jo pensava que per instal·lar-lo seria bufar i fer ampolles. Entenc com “bufar i fer ampolles” descarregar el programa, donar-li al botó d’instal·lar i anar clicant a la pestanya de següent fins arribar al final del procés on t’apareix una pantalleta que et diu que el programa s’ha instal·lat correctament i que ja pot ser utilitzat. Doncs bé, de bufar i fer ampolles, res de res. Il·lusa que vaig ser!  Porto dos dies i mig intentant que funcioni. Preguntes a la gent que l’utilitza i o bé el van instal·lar fa molt de temps o bé són xinesos que ho utilitzen tot piratejat i per tant, no serveix. Conclusió, després d’anar preguntant a tothom sense èxit vaig aconseguir que el professor que se suposava que em podia donar un cop de mà s’assegués durant dues hores intentant que funcionés. Avui, dimecres tretze de març, l’ordinador segueix emetent fumata negra. El problema sembla ser que està identificat però ara m’haig d’esperar perquè es veu que han d’actualitzar la versió de la llicència central que tenim a la universitat. Això què significa? Doncs que porto pràcticament tres dies observant la fumata negra del meu ordinador i desitjant amb totes les forces que aparegui fumata blanca ben aviat o ja perdré el poc seny que em queda. De veritat que no ho entenc. Se suposa que aquestes capses màgiques ens han de fer més fàcil la vida però ja us ho puc assegurar jo que darrerament només fan que donar-me maldecaps.

I per acabar d’animar la fumata negra ambiental, tornem a l’hivern. Ha tornat a nevar, no gaire però ha nevat i tornem a estar entre -5 i -10⁰C. Això no seria greu però després de quatre dies de solet i de temperatures de 0 a 12⁰C doncs és nota i molt.

Així que tothom espera fumata blanca. Al Barça de moment ja li ha arribat però els demés l’esperem amb candeletes. M’imagino que la primavera tindrà influència o seran efectes paranormals? Ja veurem. Arribats a aquest punt esperarem el que faci falta, fenòmens paranormals, animals inversemblants, creences estrafolàries i la bruixa Avorrida. Tot sigui per a que aparegui fumata blanca! Al Vaticà ja s’ho faran però el meu ordinador és més sofisticat que no només és el conclau del disc dur que s’ha de posar d’acord sinó que també ha de connectar amb el seu guia espiritual que és el servidor central.

Jo crec que la conclusió de tot plegat és que cada cop em queden menys neurones i que les poques que em queden, estan sobresaturades i per tant, el meu nivell d’incoherència va augmentant exponencialment amb el temps. Escrit això, ja em fareu arribar el vostre diagnòstic o si teniu algun ritual especial per tal que el programet aquest funcioni correctament.  Gràcies anticipades. Per si algú s’atreveix. 

Pregunta que evito contestar

Darrerament, prefereixo evitar la pregunta “De quin país véns?”. Ho faig no per evitar el dilema entre Catalunya i Espanya sinó per vergonya. Ja tant em fa ser catalana i/o espanyola. Bé, relativament, però arribats a la situació on ens trobem actualment, admeto que vivint a l’estranger, em fa veritable vergonya pronunciar les paraules Espanya i Catalunya. Aquí hi ha certes coses que encara no han arribat, però jo, que sí que les sé, fan que encara se’m caigui més la cara de vergonya al sentir dir que ets espanyola i/o catalana.

Ja ho vaig dir abans i, si cal, ho tornaré a dir. No sóc una fanàtica de les banderes i si no hi haguessin fronteres, potser estaríem tots més tranquils però sóc partidària de la riquesa lingüística i cultural de cada regió. Del respecte entre les diferents cultures, entre les persones, entre llengües, etc.

Doncs bé, potser per fer honor a un dels embotits més característics del nostre territori, tenim un país ple de xoriços. I aquí ja no faig distinció entre Espanya o Catalunya. Tots són uns xoriços. Tot i que a Catalunya  el xoriç no sigui tan autòcton,  tant fa, a casa nostra podríem dir que uns quants lliguen els gossos amb llonganisses i així quedem tots contents, per allò de la igualtat. Si en el fons, tota la colla dirigent són fets de la mateixa pasta, vinguin d’on vinguin, si dels xoriços o de les llonganisses, és a dir, del porc. I que em perdonin els pobres porquets perquè una cosa són els animalons i l’altre la colla de dirigents. Ja no fa cosa dir que véns d’un país on la crisis està a uns nivells més que alarmants, que un munt de gent està a l’atur, que l’atur de joves de menys de trenta-cinc anys és del 50%, que tenim un rei que se’n va a caçar elefants i que no pren exemple de la reina d’Holanda, que la gent està patint retallades i retallades en sanitat, educació i allà on és més imprescindible, es retalla. Es retallen els sous, els llocs de treball i una gran llista d’interminables. Tot això, a mi no em fa vergonya. Bé, mai me n’ha fet. Més aviat m’ha fet ràbia veure com un país s’enfonsa i sóc molt conscient de la sort que he tingut personalment tot i que, de tant en tant, remugo de viure entre aquesta societat de víkings. Acceptar que véns d’un país que està al pou no fa vergonya. Provoca altres efectes però vergonya, no.

El que fa vergonya és dir que véns d’un país de corruptes. Corruptes que MAI DIMITEIXEN. D’on el diner negre circula a cabals,  amb polítics ben enganxats en un munt de merders i encara els hi costa dir i acceptar la veritat: estafes de milers d’euros, que si festes d’aniversari pels nens, que si roba de vestir, inversions, cases, xalets, vacances, dones que no s’assabenten de res, sous extraoficials i més merda que fa de mal remenar. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Cada dia surten més i més coses tant del govern central com del català. A Espanya no sé si juguen a detectius tant com els catalans però es veu que a casa nostra tenim certa afició. No tinc res en contra dels detectius però és ben curiosa la situació que estem vivint. Es veu que quasi tots els partits polítics encarregaven espiar als demés a la mateixa agència de detectius. M’agradaria saber qui és el màxim responsable d’aquesta empresa i quin és el seu responsable de màrqueting perquè se’ls hauria de felicitar pel negoci que han fet ja que tenir a quasi tots els partits polítics menjant de la teva mà, no deu ser fàcil. També m’agradaria saber si hi ha alguna relació ja que ja sabem que, en el fons, després aquí tots són amics i parents. És tot ben curiós però el que em crida més l’atenció, i ja no és que hi hagi micròfons en  un restaurant a prop de casa, sinó quins motius tenien tots plegats d’espiar-se entre ells. Per jugar a la puta la Ramoneta? Això és pitjor que una telenovel·la d’aquestes sud-americanes on tots s’emboliquen amb tots i acaba pitjor que el rosari de l’Aurora.

A part de jugar a detectius, el president està obstinat a donar la independència a Catalunya arran d’una multitudinària manifestació saltant-se tota la legalitat que faci falta. En el fons, no sé perquè m’estranya el procediment del president si total, és el que fa la majoria de la classe política i no política excepte alguns imbècils (aquí m’incloc jo, en la part d’imbècils), saltar-se les lleis. Crec que si fos un esport olímpic, guanyem segur. Jo només dic, i és la meva humil opinió, que abans de saltar-se totes les lleis, potser seria hora de mirar-se les lleis i pensar si cal fer certes modificacions i recordar-li al senyor Mas, que les coses, més val fer-les bé perquè quan es fan ràpid i malament, s’acaben pagant molt i molt cares i el meu mal no vol soroll (el horno no está para bollos que diuen en castellà).

Una està cansada de dir que ve d’un país on no tot són sevillanes, toros i olé! Porto defensant una i altra vegada que la meva nacionalitat, com a mínim fins avui en dia i agradi o no, és espanyola malgrat em senti catalana de cap a peus però que l’Espanya que es ven no és l’Espanya real. Porto temps explicant que parlem català, basc i gallec en algunes regions a més del castellà malgrat sembli que el bilingüisme, actualment, sigui un punt d’atac per part del govern central. Porto temps defensant la nostra gran varietat paisatgística, culinària, lingüística i el que faci falta. I, encara que no ho vulgui, seguiré intentant que entenguin que el català no és el castellà, que menjo pa amb tomàquet per esmorzar i que no cuino amb mantega sinó amb oli d’oliva. Que no ballo sevillanes però que menjo panellets i un munt de coses més. Ho faré perquè és la meva cultura però no defensaré la colla de xoriços i lladregots responsables de la política i de la situació actual de Catalunya i Espanya. No donaré la cara per gent que ha estafat, estafa i estafarà al poble que se suposa que representen, que semblen nens petits barallant-se pel poder, per gent que fa fàstic.

I més val deixar-ho aquí perquè això és un no acabar. Però que no comptin amb mi que no seré una emigrant orgullosa de proclamar als quatre vents la seva nacionalitat. Ho faré de la cultura, de la gastronomia, de la llengua però mai per orgull polític i de funcionament d’un país. Si em pregunten d’on vinc, actualment dic que vinc dels Pirineus. Total, què més dóna, si pels del Nord, per sota de França ja és Àfrica...