Avui és un d’aquells dies a l’any que es
fa molt dur quan no estàs a casa, a Catalunya. I ja van tres anys sense gaudir
de la diada de Sant Jordi: un l’any 1996, l’altre l’any passat I el tercer,
aquest any. Els primers Sant Jordis des de que vaig arribar a Suècia vaig tenir
la sort de poder-los viure a casa. Un gràcies al volcà islandès de nom
impronunciable i l’altre, perquè va coincidir amb Setmana Santa. D’aquest darrer
guardo força anècdotes associades que resten gravades en algun racó del meu
cervell.
Doncs sí, si no heu estat mai fora per
Sant Jordi, no sabreu del que us parlo, sense cap mena de dubte. Però la diada
de Sant Jordi és un d’aquells dies on el patriotisme transpira per tots els
porus de la nostra pell i, estant a l’exili, encara més. L’efecte s’accentua.
Trobes a faltar la gent al carrer, les senyeres als balcons, les parades de
roses per totes les cantonades i rambles. Roses principalment vermelles, com la
sang que va rajar del drac, guarnides de diferents formes. De les convencionals
a les més originals. Paraules, pàgines i llibres per tot arreu. Aquell dia en
que persones que potser no són gaire aficionades a llegir, es deixen emportar
per la màgia de la llegenda i adquireixen entre les seves mans el que serà
possiblement l’únic llibre que llegeixin durant l’any. Infants, adolescents,
adults i gent gran gaudint de la gran oferta literària amb un gran somriure i
un llibre regalat sota el braç de part de qui més l’estimen. Comença a fer
calor, possiblement sigui un dia assolellat i això convida a que tothom, en
quant surti de l’escola o de treballar, surti a fer un volt i es deixi endur
per la màgia del cavaller Sant Jordi. I l’alegria dels escriptors. Una jornada
maratoniana de parada en parada per signar infinitats de llibres, per
intercanviar paraules i impressions amb els lectors que tant els aprecien i els
fan passar bons i màgics moments.
Aquí res d’això. Ha plogut, fa vent i el
cel està ennuvolat. Ningú sap que és Sant Jordi malgrat un intent no gaire exitós
de transmetre la meva passió per una diada com aquesta. Ningú m’ha regalat cap
rosa o cap llibre però aquest any ho tinc un pèl més fàcil. Ho tinc més fàcil gràcies
als llibres electrònics. Personalment crec que no hi ha res com el tacte del
paper entre els teus dits, l’olor del propietari, passar pàgines però reconec
que quan estàs en un estat com en el meu, és a dir, a l’exili, permet que pugui
llegir llibres en català i castellà (malgrat que aquests darrers són més fàcils
de trobar per aquí dalt) i no hagi d’anar amb la maleta carregada com una burra
de llibres cada vegada que pujo o baixo. Per tant, avui m’autoregalaré un
parell de llibres. No és el mateix, però alguna cosa una ha de fer!
Sense cap dubte, el fet d’estar fora en
una diada com aquesta afecta. Sant Jordi és un d’aquells dies que crides a tot
el món que ets catalana. Independentment de la classe política, de la situació econòmica,
de totes les penúries. És un dia de tradició, de cultura, d’aquells dies que se’t
posa la pell de gallina en sortir al carrer! Per les roses vermelles, per la
sang del drac, pels llibres, per la princesa, pels escriptors, per la infinitat
de senyeres, per cavaller, per la màgia, perquè ens estimem, pel pa de Sant
Jordi, per tot el que desprèn. Un sentiment indescriptible que no puc plasmar
en paraules. Només us demano que gaudiu d’aquesta diada i que la gaudiu també
per tots aquells que no podem estar a casa en un dia com avui. Regaleu roses i
regaleu llibres. I remateu amb un pa de Sant Jordi.
Però avui la diada ve per partida doble. Perquè al sentiment patriòtic se li ha d'afegir el sentiment culé. Explosió de sentiments a flor de pell.
Bona diada de Sant Jordi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada