Viatge a Mora (segona part)

Il·lusa de mi, pensava que tindria temps per anar escrivint durant el campus però la realitat va ser molt diferent. De divendres a diumenge va ser un no parar i en tocar el llit, servidora es quedava clapada quasi a l’instant. Mora és un lloc molt bonic, completament diferent als paratges que nosaltres estem acostumats per anar a fer esquí de fons, però espectacular. Milers de quilòmetres per esquiar!

Divendres a les 7 del matí omplíem l’estómac per tenir energia per la primera classe de tècnica del dia. A les 8 estàvem encerant esquís amb l’ajuda dels monitors i a les 9 enfilàvem els primers dos quilòmetres i mig fins l’estadi d’esquí de Mora. Allà, ens van dividir en dos grups. La majoria de senyors estaven amb el Staffan Larsson i les noies i tres nois més, amb el Toni. Un noi molt simpàtic que ens va ajudar a polir la tècnica. Vam estar fent un munt d’exercicis sense pals que són claus per millorar la tècnica. El millor va ser quan, després d’uns quants exercicis dient-me que ho feia molt bé, em ve i em diu: tu portes anys esquiant no? Quasi m’agafa un atac de riure però el somriure que se’m va quedar va ser enorme! A l’hora de dinar, els homes van confessar que l’Staffan em va assenyalar un parell de vegades per tal que es fixessin en mi! Ara resultarà que hauria d’estar a Sotxi! El que em fa molta gràcia de les sessions de tècnica són els picats/des que necessiten ser sempre els primers i, per tant, només es centren en ser els primers que en fer-ho bé.

Després d’una dutxa ràpida, jo compartia bungalow amb tres dones més, vam dinar i a les tres de la tarda, ens tornàvem a posar sobre els esquís per encarar la segona classe de tècnica. Per la tarda va haver-hi canvi de monitors. A nosaltres ens va tocar la Kerrin Petty Nilsson, una altra crack de l’esquí de fons. Havia guanyat la Vasaloppet i tenia el rècord de la prova durant 14 anys, l’any passat el van superar. Una noia americana que actualment viu a Suècia ja que està casada amb un suec. Si la sessió del matí va ser genial, la de la tarda va ser la bomba. No sé quanta estona vam estar sense pals però anava un per un anar corregint i explicant. A mi em va dir un parell de coses per acabar de polir que m’han sigut molt útils, bàsicament emprar la cintura per tenir inèrcia gratuïtament. I també em va tornar a sorprendre ja que em va dir la Kerrin: Què bona que ets! I jo feliç! En acabat, dutxa i sopar i després, classe d’encerar i a fer nones directament.

Davant de l'hotel/càmping

Eldris: darrer punt de control de la cursa

Eldris: darrer punt de control de la cursa

D'Eldris a Mora

Indicació del traçat de la Vasaloppet amb l'inici i el final

Dissabte al matí, després d’esmorzar i encerar, vam pujar a l’autobús que ens duria a Oxberg, punt de control de la Vasaloppet situat a 30km de l’arribada. Allà, ens vam posar els esquís i cap a Mora una altra vegada. Teníem dos punts de control on podíem beure beguda energètica per recuperar una mica. M’ho vaig passar bomba i intentava anar retenint cada tros del recorregut a la memòria per saber què m’esperarà el dia de la cursa, els darrers 30 km, on ja aniré bastant cansada. Vaig fer uns 30km bastant forts sincerament, crec que sóc conscient que no puc anar a aquell ritme a la cursa perquè sinó petaré abans d’hora però contenta de com van sortir. Els primers 20k els vaig fer pràcticament amb dos darrere enganxats a mi. Els hi preguntava si volien passar i em deien que no, que anàvem a molt bon ritme i jo, anava fent. Uns sis quilòmetres abans d’arribar al darrer control un em va donar relleu fins arribar al control i reposar uns minuts on em van felicitar per com anava. Tranquils que no donaré la campanada a la cursa! Els darrers deu quilòmetres es van fer pesats perquè les traces estaven bastant desfetes i costava lliscar. Dutxa, dinar i descans. Per la tarda teníem lliure i vaig aprofitar per sortir a estirar les cames una mica una altra vegada però molt suaument. 12,5 km de passeig.

Després de sopar, teníem xerrada d’un representat d’una casa de productes energètics que he vist per aquí Suècia. Interessant i divertit d’escoltar, sobretot d’escoltar perquè si li hagués de fer cas, només m’hauria d’alimentar dels seus productes. Que si A per abans de la cursa, B per aquell moment, això per recuperar i una llarga llista de productes interminables. Jo anava fent que sí amb el cap i pensant, el que tu diguis home...  

Volta de la tarda

Una ja un pèl cansada

Paisatge de la regió de Dalarna

Diumenge al matí hi havia la possibilitat de tornar a agafar l’autobús però degut a que no teníem molt de temps ja que a dos quarts de tres havíem d’estar enfilats al primer tren, vaig decidir sortir des de l’hotel per avançar temps i d’aquesta manera, a dos quarts de nou ja estava enfilada als meus esquís. Va ser un dia dur perquè nevava i costava lliscar. Al final van sortir vint-i-cinc quilòmetres sota i sobre la neu. Dutxa, reorganitzar la maleta, dinar i cap a l’estació per començar la llarga tornada a casa.

Un tros de pista entre Eldris i Högberg

La tornada, per sort, va ser sense tren nocturn però llarga igualment. Arribava a casa a les onze de la nit després d’agafar  tres trens. El viatge va tenir lloc sense complicacions, entre tren i tren només havíem d’esperar deu minuts, però llarg.

La veritat és que ha sigut una experiència positiva i crec que encertada de cara a la cursa, o així espero. He après un parell de coses per millorar la tècnica, m’ha servit per tornar a estar sobre la neu ja que aquí Lund ens hem de tornar a calçar els esquís de rodes, i sobretot, conèixer una part de la cursa. La gent en general molt amable, tots eren més grans que jo, i si haig de criticar alguna cosa seria el menjar i potser, el temps.

El temps és una cosa que em preocupa. Aquest hivern és força atípic ja que no ha fet excessivament fred per aquí dalt. Nosaltres vam estar a 1, 2 graus positius i a vegades queia aigua enlloc de neu. Esperem que en menys de dues setmanes faci més fred ja que així, el tema d’encerar també serà més fàcil.

Pel que fa al menjar, bé, el critico perquè alguna cosa havia de criticar però és el menjar suec. És a dir, que o toca salmó, pollastre o carn acompanyat d’un buffé que quasi cada àpat era el mateix i anava concursant fins que s’acabés. No estava malament però el repertori un poc limitat. Jo fa molt de temps que ho dic, no es menja enlloc com a casa nostra.

I després del breu parèntesi, toca tornar a la realitat. Últims dies abans de tornar cap al Nord. Els entrenaments comencen a disminuir un poc però la feina segueix. 

Viatge a Mora (primera part)

 Ahir a la nit va començar el mes del pelegrinatge a Mora. Mora no és Móra d'Ebre ni cap lloc de culte religiós. Mora és una localitat sueca situada uns quants quilòmetres al nord d'Stockholm i és coneguda per ser el lloc d'arribada d'una de les curses d'esquí de fons de llarga distància més famoses, la Vasaloppet.

La bogeria d'aquest any, i per això tots aquests mesos d'entrenaments i pallisses físiques traient hores sota les pedres, és participar en la dita cursa. Encara no sé com em vaig deixar entabanar pels del club d'esquí de fons però les coses són les que són i en unes dues setmanes estaré anant de Sälen a Mora, 90km, sí, 90, amb esquís de fons. O això espero.

Què faig doncs ficada en un tren, el segon i encara queda un tercer per arribar a Mora? Doncs anar a entrenar 3/4 dies amb els del club d'esquí. Crec que ha sigut una bona decisió ja que és a dues setmanes de la prova i degut a la manca de neu per les latituds de Lund (només hem esquiat 3 dies), és una bona manera d'acumular alguns quilòmetres més sobre la neu i millorar la tècnica. Degut a la feina i que ja estava apuntada al campus d'entrenament aquest, no he pogut fer cap competició més curta però una no és esquiadora d'elit i fa el que pot, i més.

És cert que a mesura que s'apropa la cursa, els nervis comencen a apretar i pensaments com qui m'ha manat posar-me en aquest fregall invaeixen el cervell dia sí, dia també. Espero que durant aquests quatre dies, pugui gaudir de la neu i esquiar, oblidar-me de tots els merders i maldecaps de la uni i passar-m'ho molt bé.

El viatge a Mora va començar ahir a la nit. Per primera vegada en la meva vida vaig agafar un tren nocturn. Vam sortir a les 11 de la nit de Lund i a les 6 del matí d'avui dijous hem arribat a Stockholm. Jo dormia en un compartiment de 6 persones que eren tot dones. De fet, quan fas la reserva, es pot triar si es vol compartiment femení, masculí o mixte. La veritat que estava prou bé l'únic que per moure's s'ha d'anar per torns o sinó, no s'hi cap ja que són dues lliteres de 3 pisos. Et donen dos llençols per que posis un a sota i un per tapar-te a part d'una manta. He dormit força bé, donant algunes voltes però darrerament també em passa a casa. Estic un pèl cansada però segur que aquesta nit dormiré millor. Tot i que viatjar en tren té la seva gràcia, un trajecte de 12h totals d'anada i de 8h de tornada s'acaba fent un pèl pesat però com que encara no he après a aparèixer i desaparèixer, no hi ha més remei que prendre-s'ho amb filosofia i pensar que en breus estaré lliscant per la neu.

De moment crec que som 8 del club i jo, per suposat, la més petita. Tots suecs. Crec que ha d'aparèixer algú més però no sé qui és. Fa poc hem passat. Uppsala i el paisatge està nevat. Tampoc hi ha una passada de neu però com a mínim està emblanquinat.

Prometo, en la mesura que sigui possible, anar escrivint i relatant les meves experiències d'aquests dies de neu, entrenaments i envoltada de suecs.

Després de tres trens, hem arribat a Mora i ens hem dirigit a l'hotel on té lloc el campus. Hem deixat els trastos i directes a dinar i a estirar les cames per les pistes, jo he anat per la de la Vasaloppet. No fa gaire fred -+ 2 i, per tant, encerar es converteix en un malson però m'ho he passat bomba. A més, he pogut constatar que esquiar aquí és molt més fàcil que a casa pel tema dels desnivells tot i que sé que durant la cursa hi ha unes quantes pujades que et deixen mort. Dutxa i a les sis de la tarda, sopar. Sí, a les sis. Però tampoc ha sigut un sopar per morir. Espero aguantar tota la nit! Per si de cas, tinc dàtils a la motxilla...

Després de sopar ens hem reunit amb el jefe del campus aquest que és ni més ni menys que l'Staffan Larsson. Per la gran majoria de casa nostra, aquest paio només és conegut a casa seva a l'hora de sopar però aquí és conegut per, a part d'haver sigut molt bon esquiador, haver fet tota la Vasaloppet fent "double pouling". És a dir, movent només amb els dos braços i els abdominals, gens de cames. Bé, doncs que estem al campus d'aquest crack i al grup som pràcticament tots del club i 5 foranis. He constatat que a l'home li agrada xerrar i que nosaltres estàvem cansats degut a tota l'aventura del viatge.

Demà esmorzar a les 7 del matí i demà dues sessions de tècnica, una pel matí, i una per la tarda. Penjaré l'entrada quan pugui ja que al llit no arriba el wifi.

Bona nit des de la latitud més alta que he estat mai.

Les fotos aviat!

Publicat amb Blogsy

El país del "Lagomisme"

Suècia és el país del ”lagomisme”. Evidentment, el mot ”lagomisme” és inexistent en la llengua catalana, si no us ho creieu, feu una ullada al DIEC i ho comprovareu vosaltres mateixos. ”Lagomisme” és un mot de collita pròpia que m’he tret de la màniga però que descriu perfectament la societat sueca. Evidentment, no me l’he inventat de soca-rel, sinó que he fet una substantivació catalanitzada del mot “lagom”. Espero que cap filòleg no em talli el cap per les meves aproximacions i manipulacions de la llengua.

“Lagomisme” ve de “Lagom”, mot suec, molt suec, que si intentes buscar la definició al diccionari, en segons quina llengua, és difícil de traduir. En alguns diccionaris ho tradueixen com a moderat, que ve  a donar una idea del significat de la paraula “lagom” però no del context on s’aplica. Segons el DIEC, moderat vol dir: 1 1 adj. [LC] Que defuig tot excés. Sempre ha dut una vida moderada. L’exemple escau perfectament a l’estàndard suec, tot i que sempre hi ha casos que no segueixen el marcat pel “lagomisme”.

Conclusió, que “lagom” esdevé una paraula comodí excel·lent.  No fa ni fred , ni calor; “lagom”. Ni massa ni poc salat, “lagom”. No hi ha ni molta gent, ni poca; “lagom”. I en definitiva, com que aquí no es mullen gaire, tot és “lagom”! És cert, els suecs no són una societat coneguda per ser extremista en les seves decisions, pocs et diran blanc o negre, és el país del “lagom” i amb aquesta magnífica paraula, t’estalvies uns quants maldecaps. És per això que la traducció literal del diccionari no és directament aplicable, si més no, en la nostra llengua. En tot cas, si et trobes a Suècia, aplica “lagom” per regla general i sortiràs bastant ben parat. Del que no estic segura és si existeix un equivalent en danès o noruec.

Per tal que us acabeu de creure el concepte del ”lagomisme”, existeix una mena de paraula , dic mena perquè no és paraula com a tal però oralment sí que existeix, que és nja i es pronuncia [nia]. Nja seria la unió de no (nej) [nei] + sí (ja) [ia] = nja [nia], que torna a posar en evidència la indecisió, o les poques ganes de mullar-se, de la societat sueca.

És cert que cada llengua té paraules que destaquen per la seva bellesa, complexitat, simplicitat o significat o, simplement, perquè fan gràcia. Carmanyola, filaberquí, bolboreta, nocello, alféizar, serendipity, etc. en serien alguns (pocs) exemples en català, gallec , castellà i anglès. Malgrat que el meu domini del vocabulari suec és inferior al de les llengües derivades del llatí o l’anglès, “lagom” ha sigut una de les paraules sueques que més m’ha marcat. Estèticament no em diu res, ja ho diu la paraula, ni fu, ni fa, però tampoc és que faci gràcia. Bàsicament és pel seu ús i com un mot, pot arribar a descriure a la societat d’un país. 

Tocaria activar-se no?

Fa més d’un mes que no he escrit ni una miserable paraula. Em sento culpable. Em sento culpable perquè escriure en un blog és com fer esport, una droga. Sí, una droga: com més esport fas, o com més escrius, més ho necessites mentre que com menys fas, l’addicció és menor i en el meu cas, diria que la motivació també. Per tant, quan has disminuït tant el ritme d’escriptura, posar-s’hi de nou costa molt, moltíssim.

D’altra banda, no puc dir que el grau d’addicció a l’escriptura sigui proporcional al de l’activitat física desenvolupada ja que si fos així, estaríeu llegint cada dia unes quantes pàgines plenes de línies. No sé el perquè del tot plegat, el perquè de la disminució de la capacitat reproductiva de les paraules escrites és inversament proporcional a la capacitat reproductiva de la roba bruta, especialment en època d’alta activitat física.

La meva primera hipòtesi és que vaig acabar el quadrimestre bastant justa d’energies i he utilitzat les vacances nadalenques bàsicament per desconnectar mentalment i continuar amb la meva alta activitat física. Sí, ara us preguntareu que si estava tant cansada perquè no em rascava la panxa durant els  Nadals i em dedicava a augmentar el pes corporal com dicta el calendari, però com que servidora és de cul inquiet i amb reptes en ment, no va parar quieta cap dia. És cert que podria haver relatat totes i cadascuna de les meves sessions d’entrenament: piscina,  córrer i unes quantes sessions d’esquí de fons per Lles, La Quillane i Font-Romeu però no ho vaig fer. Els Nadals han sigut així. Metres acumulats a les cames i als braços, Pocs torrons (tampoc són una gran fan), algun tros de coca, un dia de canelons,  un dia de ‘kokotxas’ i la culminació amb el dinar de reis, possiblement el millor de totes les festes. Família, amics i família. Malgrat haver pogut veure a força gent, és impossible veure a tots els amics quan baixes, simplement els dies no donen per més, i especialment per Nadal, on ningú para quiet i tothom va atabalat amunt i avall de taula en taula amb regals sota el braç.

En fi, que les festes van passar sense res  extraordinari a relatar. És cert que no vaig parar ni un moment quieta i, per tant, tampoc em va donar temps a donar-li masses voltes al cervell, que a més el tenia en mode de desconnexió. Malauradament, el cervell s’ha hagut de tornar a activar. És el que acostuma a passar quan t’has de guanyar les garrofes. La tornada ha sigut normal. Què vull dir amb normal? Perquè normal és la paraula menys concreta que una podria emprendre per definir una tornada. Ara empraria una paraula sueca que li va com anell al dit però la deixaré per un altre dia. Que hagi definit la tornada com a normal em refereixo a que no ha sigut cap drama tornar. Com ho comentava amb el Juan, cada cop ens costa menys tornar. Suposo que ja tenim interioritzat tot el procés i associació de llocs així com l’adaptació al medi i els contrastos.  Per tant, anar o venir és un acte més que ja tenim incorporat a certa rutina de la nostra vida. També és cert que anar a casa sempre és motivant perquè veus a la família i als amics però sobretot, perquè majoritàriament hi vas de vacances, que no és el mateix que si hi treballéssim.  En fi, tornada sense res a destacar a excepció de les condicions climatològiques.

Aquest any fa un hivern de MERDA. Fins divendres de la setmana passada per la nit no va nevar. Bé, només un dia com a cua d’un d’aquells temporals que vam tenir però res més. No ha fet excessivament fred i enlloc d’esquiar, hem hagut d’anar tirant de rollers. Què dur és tornar als rollers després d’estar sobre esquís! Però divendres va nevar. Va nevar i dissabte vam entrenar precàriament sobre els esquís i ara estem en aquells dies on el temps és una veritable merda. Fa rasca, molt de vent i hi ha gel per segons quins carrers i, per tant, ni rollers, ni córrer, ni punyetes si no et vols trencar els malucs o algun altre os. Els que em coneixeu sabeu que sóc més de blanc o negre que no de grisos,  i aquests darrers dies meteorològics ho posen en evidencia perquè quan hi ha aquest temps, les activitats a l’aire lliure es veuen un pèl, per no dir bastant, perjudicades.

Potser ara que ha començat l’any, que no vaig tant de bòlid com el quadrimestre anterior i que vinc amb el cervell un pèl més relaxat (ho dubto però intento creure’m-ho), la producció torna a ser, si més no, relativament constant. 

Reflexions des de 25000 peus d'alçada

Estic encaixada en un seient, sospesa sobre un mar de núvols sobrevolant Europa, en plena operació Torró. (L’operació Torró és aquell conjunt d’accions que tenen com a destinació final tornar a casa, casa de naixement o casa dels pares, per passar les festes de Nadal).

Deu minuts d’autobús, quaranta minuts de tren, unes dues hores d’aeroport i tres hores de vol donen per moltes coses. Sobretot, a part de l’acte d’observar a la quantitat de  persones que es desplacen i muntar-te històries sobre els graus de relació i destinacions, de llegir o de mirar per la finestra, dóna temps a donar-li voltes al cervell. Alguns li donen més voltes que d’altres però això ja és un altre tema a tractar. El fet és que he aprofitat per fer un balanç de les darreres trenta-sis/quaranta-vuit hores que han sigut, com tot darrerament en la meu ritme de vida, intenses. Però en aquest cas, a part del ritme elevat, requereixen una reflexió ja que les definiria con emotivament intenses.

Aquest quadrimestre he donat classes de problemes a dues titulacions. Durant la primera meitat del quadrimestre, duia la meitat del grup d’enginyers de foc i, paral·lelament, durant tot el quadrimestre sencer, a un grup dels enginyers mecànics (els industrials de casa nostra). Fa unes tres setmanes van arribar les avaluacions que havien fet els enginyers de foc sobre l’assignatura i lo millor, van ser els comentaris: Els profes d’exercicis són els millors! La veritat és que eren un grup molt maco i molt motivats. No sé si perquè són pocs a la titulació, uns 50, que són com una petita família i treballen sempre junts i amb ganes. Els inicis amb els d’industrials van ser durs. Un munt de gent (són uns 150 alumnes) que els teníem dividits en 6 grups però ja sabem com va la cosa... alguns es van canviant de grups, a vegades apareixen un munt i altres et trobes amb 5 a classe, sabent que és una assignatura que dura el quadrimestre sencer, els hi costa posar-s’hi, etc. Però amb el pas del temps, he anat descobrint aquells que pertanyien al meu grup i que han sigut fidels ja que jo també els hi he demostrat confiança amb ells. Així com la majoria dels meus companys s’anaven canviant les classes en funció de les seves predileccions horàries, jo m’he quedat amb el seu grup i crec que ha sigut una experiència ben positiva. Amb el temps me’ls he anat guanyant, a uns més que d’altres i han sabut que podien confiar amb mi pel que fos falta. Que em podien venir a preguntar dubtes quan fos necessari i sempre que pogués, els hi donaria un cop de mà.

La setmana passada van tenir la segona prova de teoria i estic contenta perquè a quasi tots els hi ha anat molt bé. Després de dedicar unes quantes hores extres a alguns, sobretot perquè sabia que les necessitaven, que estan força atabalats ja que aquesta setmana tenen els exàmens finals, i sabent com havien anat les darreres setmanes de curs amb entregues,  sé que ha valgut la pena. O això espero. Els he tractat a tots igual, però hi ha hagut un grupet que realment m’ha tocat a fons. Han vingut sempre, com a mínim dos o tres sempre han tret el cap, i sempre agraïts per tota l’ajuda i la paciència que tinc amb ells així com el bon rotllo. Dilluns a la tarda, després de que sortissin de l’examen de logística, em van demanar per si els podia tornar a dedicar un parell d’hores el dimarts. Vam quedar de 8 a 10, ja que ahir, a un quart d’onze, el Helgi, el meu company islandès, defensava la tesi doctoral. I allà els tenia. L’André, el Bertil, la Mia, el Robin, l’Erik, el Gustav, l’Anna, l’Hugo i el Rasmus. Vam repassar problemes, vaig tornar a explicar el diagrama psicomètric, el nombre de Mach, l’anàlisi adimensional fins que a les deu em vaig acomiadar prometent-los que en quant acabéssim, cap allà les dues, els passaria a veure amb els exercicis del darrer tema fotocopiats perquè sabia que la majoria no havia tingut temps a fer-los. I allà em vaig presentar. I mentre resolia un parell de dubtes, el Gustav i l’André van desaparèixer un moment per tornar i sorprendre’m, perquè jo no m’esperava res, amb glogg, pepparkakor per tots i una planteta, un bulb. Em vaig quedar a quadres. Vam estar un quart d’hora de xarrera, parlant suec i de tot, els hi vaig donar les mil gràcies, i em van dir que estaven súper agraïts per tota l’ajuda que els havia donat, per totes les hores que els hi havia dedicat, i que si no els hi podia fer de profe de les següents assignatures! 

En acabat, vam resoldre uns quants dubtes més i em vaig acomiadar d’ells, desitjant-los moltíssima sort per avui, donant-lis alguns consells i que si avui al matí tenien algun dubte d’última hora, sabien que podien comptar amb mi. A part, els hi vaig desitjar bon Nadal i que esperava trobar-me’ls per la uni a partir del gener. Ara deuen estar tots escrivint l’examen, espero que ho facin molt bé, per tot l’esforç que hi he posat però que tampoc m’ha suposat inhumà ja que m’ho he passat bomba. Sincerament, les hores de classe o quan apareixien pel despatx a preguntar, eren les millors i, per primera vegada i per sorpresa meva, tot i els meus temors inicials, ells també han estat contents i m’han soprès amb un detallàs ja que ni se’m passava pel cap que uns estudiants em poguessin agraïr res.

I avui ha arribat la cirereta del pastís. Just abans de marxar, mentre m’acomiadava dels del departament. Així com la resposta dels meus supervisors ha sigut “Ah val, que vagi bé” i l’altre, “Així doncs, aquest any no véns al sopar?” (i mentre jo pensant, de què nassos serveix tenir una pissarra on des de fa una setmana posa quins dies estaré treballant des de casa i quins de vacances) però que d’altra banda, tampoc m’ha sorprès ja que fa un mes que cap dels dos m’ha preguntat a què m’estic dedicant ara, com porto les coses, el Cristoffer, el professor encarregat de les dues assignatures, m’ha donat una bona abraçada i m’ha felicitat i donat les gràcies per tota la feina feta en les dues assignatures. Sense dubte, la cirereta necessària per marxar amb un bon gust de boca. Llàstima que el Cristoffer no sigui el meu supervisor!

I amb el records de tots pel meu cap, desitjant que s’estiguin deixant totes les neurones a l’examen, sé que poden resoldre’l sense liar-la massa, segueixo sobrevolant Europa. Amb ganes de família, amb ganes de neu, amb ganes de vacances! Adéu Skåne, vi ses nästa år!

El bulb que em van regalar els meus alumnes. Espero que aguanti els Nadals!

Mascles alfa i mascles beta

Diguem que en el món de l’esport hi ha dos tipus de mascles: els mascles alfa i els mascles beta. A aquesta conclusió he arribat després de força anys d’observació i d’experimentar-ho en pròpia pell però la teoria s’ha fet més evident en els darrers anys on els esports de resistència estan guanyant protagonisme. El que escriuré no és gens nou, com a mínim per les noies que estem ficades en el món de l’esport de manera força habitual (i ho sento, sense intenció d’ofendre a ningú però no les que van a ioga o a classes de gimnàs a moure’s un poc).

Fins fa no masses anys, l’esport era prohibit per a les dones. Això no és cap novetat com tampoc que el nombre de dones que practica esport envers els homes, és molt inferior. Per això no fa falta cap estadística. També és cert que, excepte en gimnàstica rítmica i natació sincronitzada, el nombre de dones disminueix amb l’esforç i la dedicació que requereix. Hi ha molts factors que podrien explicar aquestes diferències però no aniré per aquí.

Com a noia de cul inquiet, que ha fet esport durant tota la seva vida i que es va posant reptes, ha anat acumulant hores i hores d’entrenaments sobre les seves cames, espatlles, braços i músculs del seu cos, acompanyada, majoritàriament, sinó exclusivament, per homes. A mi mai m’ha suposat cap problema d’entrenar amb els de sexe contrari, al revés, sempre acostuma a ser un estímul per exprimir-te més i donar més de tu mateixa. Mai m’ha suposat cap problema per diversos motius: els fills dels amics dels meus pares eren nens, entrenant sempre he anat a parar (quasi sempre) a grups amb nois i per acabar-ho d’arrodonir, sóc enginyera, una professió on el percentatge de noies tampoc destaca gaire. Però el motiu més important és que sé quines són les meves limitacions. És evident que les dones no som com els homes. Jo no aixecaré unes peses de 100kg però en canvi, sóc molt més elàstica que ells. Hi ha diferències biològiques que per molt que algunes feministes o altres s’entossudeixin a defensar que els homes i les dones som iguals, no és cert. Acceptant les teves limitacions biològiques, pots entrenar sense problemes amb ells. Bé, depenent de si el mascle és alfa, o beta, però en tot cas, el problema el tindran ells.

En esports de resistència, per exemple: córrer i nedar distàncies considerables, esquí de fons, etc., la diferència entre sexes és menor, això s’ha evidenciat en per exemple, curses de muntanya de 100km on 3 noies han acabat dintre de les 10 primeres posicions. Independentment de la distància i l’esport, tornem als tipus de mascles.

Jo definiria com a mascle beta, aquell home que ha entrenat amb la seva germana o la seva parella o alguna persona del sexe femení i que, per tant, coneix aquella persona i accepta les seves condicions físiques i sap, que en segons quins moments, esports o situacions determinades, la dona pot ser millor que ell i que no passa res. Al revés, ho valora i per exemple, nedant es posarà als peus d’ella o  quan ella ho necessiti, tirarà d’ella i l’animarà. Per altra banda, tenim els mascles alfa. Els mascles alfa són els “machitos”. Aquells que no estan acostumats a sortir amb dones i necessiten mostrar la seva masculinitat i superioritat per tots els porus de la pell. Cosa, que a nosaltres, ens fa pixar de riure, del ridícul que fan. La meva definició de mascles alfa i beta és més ajustada en esports de resistència però és extrapolable a altres esports.

Exemples que poden aclarir els conceptes mascle alfa i beta:

Darrerament estic entrenant molt esquí de fons. Bé, de moment seguim amb els esquís de rodes ja que la neu pràcticament ni l’hem olorat. Entreno en un club on, la majoria, tot són homes i a més, jo la més jove. Habitualment, el grup amb el que jo surto, acostuma a no variar gaire de personal i ja em coneixen però de tant en tant sempre ve algun nou a treure el cap. Ahir mateix, un parell de nois i un senyor que apareix de tant en tant van fer acte de presència. Els homes són uns picats, això ja ho sé i per tant, sent conscient de que m’esperen uns 20 i pico quilòmetres, passo de començar cremant tots els cartutxos. Per tant, vaig a un ritme constant però al meu ritme. Arriba el primer punt de reunió, glop d’aigua i seguim. Pujada guapa on els peto a tots tres perquè no tenen tècnica i seguim. Jo vaig al meu ritme. Ells no accepten que jo els passi i per tant, em passen accelerant. Em fa certa ràbia veure’ls que em passen amb la merda de tècnica que tenen i penso, ja podia tenir la força que tenen els tios i amb la meva tècnica, me’ls pixo sencers! Però jo segueixo al meu ritme i penso, ja petaran, és el seu problema. I anem passant quilòmetres i als darrers dos quilòmetres i mig, obro gas. Em conec el recorregut de memòria, els deixo enrere a la pujada i segueixo a tot gas fins al final. Arribem al pàrquing i arriben els tres darrere meu morts. Jo feliç.

També en podria explicar un munt d’històries de piscina. Homes que es posen als carrils del costat i quan veuen una noia que els passa, es tornen posseïts i comencen a accelerar com a bojos i no aguanten ni dues piscines sinó te’ls trobes morts abans. Mentrestant, tu segueixes sumant metres...

Per tant, els mascles alfa, a part de ser els “machitos” també són aquells que normalment porten menys temps dedicat a l’esport i que en general, tenen menys tècnica. Els beta, són molt més compressius i a més d’esperar-te, saben quan et poden esprémer i com motivar-te per millorar.

Exemples de mascles beta. Baixo a entrenar a Barcelona amb els de triatló i em posen a tirar a mi a la piscina. Jo sé que quan sortim a córrer no puc seguir el seu ritme i, o quedem en un lloc concret, o a vegades, el meu germà per exemple, accepta a anar a un ritme més baix i tirar de mi. Per tant, els mascles beta accepten que una dona els pot avançar i que poden aprendre d’ella alhora que ajudar-la.

Els alfa, en canvi, són uns idiotes.

Entrenar amb els betes és el millor. Amb els alfa, un rotllo perquè no t’aporten res i van de sobrats, però és necessari ser intel·ligent i no seguir-lis el joc. Així com els homes són molt més cremats i impulsius, nosaltres ens ho mirem des d’uns metres més enrere i anem fent, observant la jugada i quan podem, pam! S’ha de ser conscient de les limitacions de cadascun i ser conscient que tots podem aprendre de tots. A vegades no entrenaràs al màxim però llavors pots aprofitar per millorar la tècnica o bé marqueu punts de reagrupament per retrobar-vos per exemple. Es tracta de buscar l’equilibri dintre del grup d’entrenament... malgrat que alguns mascles alfa siguin incapaços d’entendre-ho…

Ara, també va bé entrenar sola de tant en tant eh! O amb altres noies si és possible… 

Correccions

Tinc un problema. No tinc temps. Estic d’acord que com a mínim no duc la pressió a sobre a la feina de quan havia de presentar el “licentiate” però això no vol dir que no tingui res a fer. El ritme frenètic setmanal segueix al mateix nivell.

Una de les diversions, mode irònic encès, ha sigut corregir una de les entregues que tenen els alumnes del curs del qual jo porto un grup per les classes de problemes. La data límit era el dijous a les 5 de la tarda i des de dilluns a primera hora del matí, van anar arribant entregues que servidora havia de corregir. Al principi, em feia certa gràcia ja que era la primera vegada que em dedicava a corregir alguna cosa de nivell universitari, però quan has de corregir unes 150 entregues, la gràcia no la trobes ni a les soles de les sabates. Si més no, m’ha servit per constatar les diferències amb el sistema educatiu de casa nostra i el suec a nivell universitari ja que jo he experimentat, com a alumna, els dos sistemes eduactius. Les majors diferències serien les següents:

1.    Les entregues no tenen nota i per tant, no fan mitja amb l’examen. L’has d’entregar i te la poden retornar si no està correcte. L’has d’anar entregant fins que estigui correcte o aprovada i per poder anar a l’examen final, han d’estar totes aprovades. Jo a aquest mètode li trobo certes pegues. La primera és ja des del punt de vista del qui corregeix. Si tens 150 alumnes i a sobre, has de retornar entregues, et passes la santa setmana corregint. També em sembla que al no dependre d’una nota numèrica, els alumnes s’hi esforcen menys i entreguen els exercicis sense posar-hi tanta atenció i esforç que el que hi dedicarien si contribuïssin a la nota global de l’assignatura.  A més,  els que retornes, la majoria només es dediquen a contestar la pregunta o arreglar allò que està malament però no sé quants realment han entès perquè ho tenien malament i per això tenen la oportunitat d’arreglar-ho. És a dir, que només els hi importa si tenen aquella entrega aprovada o no. No sé si aquest mètode és millor ni pitjor, jo només dono el meu punt de vista. Ja sé que aquí són molt més flexibles i no porten la càrrega i l’exigència que dúiem a sobre nosaltres i tenen uns altres criteris educatius però no sé si aquest mètode és realment eficaç. El que sí que puc afirmar és que és una mala jugada, per dir-ho suaument, pel pringat que li toca corregir.

2.    Els hi importa un rave la presentació. No és cap novetat per mi però he vist entregues que m’ho han constatat. A part de que quasi totes són en llapis ( a nosaltres pocs professors et deixaven entregar alguna cosa en llapis, sempre et deien, i si agafo una goma i ho esborro tot, com justifiques que havies escrit alguna cosa? ), moltes fan realment vergonya. Jo sincerament, no ho entenc. Amb tot el que ens insistien des de tercer de primària, si no era abans, que havíem de fer bona lletra, neta i polida! I si entregaves algun full brut s’havia de repetir! I això era a l’escola i per tant, quan arribaves a la universitat, si havies d’entregar qualsevol cosa, la presentació era primordial. Majoritàriament sempre a bolígraf i els exàmens també. A mi sincerament m’és igual que escriguin a llapis però que estigui net i s’entengui el que posa! Perquè he vist fulls que realment són per retornar-los i dir-lis, nanos, o ho entregueu més net i polit o em nego a corregir-los! Sembla que nosaltres ens matem més  per l’aparença que pel contingut i ells, al revés però és fals. Trobo essencial una bona presentació perquè per molt que una entrega ronyosa estigui bé, pels altres que l’han de llegir, costa horrors! El que em costa entendre és com tenen els sants pebrots d'entregar el que entreguen, si no els hi fa vergonya. Per cert, a un que va venir a preguntar li vaig dir que per la propera, intentés millorar la lletra perquè no s'entenia res. Em va respondre que ho intentaria. Ja veurem.

Us deixo amb tres exemplars. El primer és d’un paio que em dóna la sensació que és un crack perquè sempre les entrega a principis de setmana, escriu amb ploma! i correctes des del principi. Potser no tindrà la millor lletra però les entregues són netes i s'entén tot. Tenim una teoria que té descendència francesa i per això escriu amb ploma perquè sinó no m’ho explico. Els altres dos… exemples de les millors perles amb les que m’he trobat aquesta setmana.

I a partir de demà, em toca corregir la darrera entrega de l’assignatura. Sí, una altra vegada em toca a mi però com a mínim em salvo de corregir l’examen final.