Lundaloppet 2014. La retirada

Diuen que una retirada a temps és una victòria. Jo he necessitat un poc més de dotze hores per ser capaç d’escriure alguna cosa per l’emprenyada que em va agafar ahir.

Ahir, dissabte 10 de maig, es disputava la Lundaloppet. És a dir, la cursa de Lund. La vaig córrer fa dos anys (podeu llegir la crònica en el blog), l’any passat no vaig poder participar degut al genoll però vaig estar animant a tothom i aquest any, tenia en ment tornar a córrer-la. Pensava que seria un bon any, potser no he acumulat molts quilòmetres corrent però és l’any que dec portar més hores d’entrenament acumulades des de llarg.

La Lundaloppet és la cursa de l’any a Lund. És com si fos la San Silvestre o la cursa de la Mercè, és el dia que et trobes a moltíssima gent coneguda corrent ja que està organitzada de tal manera que la majoria d’empreses que tenen seu a Lund a part de la pròpia universitat: Tetra Pack, Alfa Laval, Sony, la companyia d’aigües, etc.  paguen la inscripció als seus treballadors. Els clubs tenen descomptes, els estudiants també, etc. És a dir, que és un dia per fomentar l’esport entre els habitants de la ciutat. Hi ha tres curses, la de 10km, la de 5km i la no competitiva de 5 km caminant. Ahir es va assolir el rècord de participació de la prova amb 6000 inscrits.

Juntament amb l’Erik, som els encarregats de promoure l’event al nostre departament i aquest any hem aconseguit 21 adeptes, fet que em fa alegrar moltíssim. La gran majoria estaven apuntats a la de 5 quilòmetres menys 6 que havíem de córrer els 10 km.

No descriuré el circuit ni la cursa perquè ja ho vaig fer fa dos anys, així que els interessats podeu rebuscar pel maig del 2012 i trobareu l’escrit. El que sí intentaré plasmar en les pròximes paraules és com va anar el dia i com em vaig haver d’acabar retirant. La primera vegada en la meva vida que em retiro d’una cursa. No és fàcil.

La setmana ha sigut complicada. Complicada en termes de salut. El que semblava una al·lèrgia en un principi, era un constipat. Un constipat que ha passat del nas al pit i he acabat fent una bronquitis important. Diguem que la setmana ha sigut com una muntanya russa; hi ha hagut dies que em trobava bé, sortia a entrenar i a l’arribar a casa, em posava a tossir sense parar. Altres que semblava que m’anava a ofegar pel camí. Vaig reduir les visites a la piscina (aquesta setmana només l’he trepitjat dilluns) i anar fent. Ahir pel matí estava contenta i il·lusionada. Era la primera nit, després de dues setmanes, que dormia d’una tirada. Sense aixecar-me per no poder respirar perquè se’m tapava el nas o per un atac de tos descomunal. Res, nit sencera d’una tirada. Pensava que era una senyal de bones sensacions.

Vaig estar fent feina per casa sense cap atac de tos important i a dos quarts de dotze vaig dinar un plat de pasta i en acabat, em vaig començar a preparar. A la una, recollia a l’Anais i baixàvem les dues amb les nostres bicicletes cap a la pista d’atletisme on li faria una súper trena a l’Anais, ens posaríem els dorsals i sortiríem a escalfar una bona mitja horeta. Vam tornar a la pista d’atletisme on vam deixar la roba d’abric i vam encarar cap a la sortida.

Jo em vaig col·locar just abans del calaix de 50min i després d’una gran abraçada amb l’Anais i de desitjar-nos molts ànims, ella va anar tirant cap al principi.  I allà, envoltada de gent, amb la música en marxa, anava movent-me fins que van donar el tret de sortida.

Vaig començar a córrer tranquil·lament, o això em va semblar a mi, vaig no obsessionar-me i anar fent, vaig travessar el parc i vaig arribar al llarg fals pla. Allò és mortal i jo només pensava, aquí Maria hauràs d’animar-te molt per la segona volta. Vaig fer la pujada al jardí botànic bastant bé i després començava la baixada cap al centre, amb corbes bastant pronunciades i per trossos de terra i llambordes. Aquí va ser quan em va començar a faltar oxigen. Intentava obrir bé els pulmons però era impossible. Sé la diferència d’anar just per esforç o perquè realment no pots respirar. I mentre estava per Mårtenstorget, la primera plaça per on passes, se’m va començar a aparèixer pel cap la idea d’haver de retirar-me. No volia. Però cada passa es feia més feixuga. Em vaig situar per un lateral per veure si agafava més aire però les coses no milloraven. Mentre anava corrent em vaig mirar el rellotge i anava un pèl per sota dels 5 min/km, anava sota el ritme previst però m’ofegava. Tenia dos alternatives: o seguir o retirar-me. Una part deia, Maria, tu pots fer-ho, segur que acabes, d’una manera o altra, acabes. Però va haver-hi un moment que vaig decidir no donar-li més voltes i dir, para. No cal morir en l’intent. I allà, en el moment en que fas la corba per iniciar la segona volta, em vaig retirar. I mentre anava caminant cap a l’estadi per veure l’arribada dels demés i recollir la motxilla amb la roba, vaig començar a tossir i a plorar de ràbia. Ràbia amb mi mateixa per haver abandonat, per no haver tingut prou pebrots com per continuar. Si segur que no estava tant malament em deia, ets una merdes. Però per altra banda no parava de tossir i anava pensant en com havia anat la setmana. En els atacs de tos. En el descomunal atac de tos de dijous a la tarda després d’haver sortit a córrer que vaig tardar més de tres hores en parar-lo, en el mal de gola a principis de setmana a l’empassar... Vaig aconseguir arribar a l’estadi amb més pena que glòria i vaig veure arribar als dos primers. El primer va fer 29 min i poc, fent nou rècord de la prova. Llavors vaig anar a buscar la roba i em vaig anar tapant mentre vaig anar veient arribar a tothom conegut: el Juan que va quedar vuitè amb 35min 19s, El Jerry del club per darrere del Juan, l’Anais tercera de dones, el Gustaf, el Simon, la Fia i altres del Ski Team Skåne, el Henrik, meu tutor d’Alfa Laval, el Joel i anar fent. I mentre estàvem per allà esperant l’entrega de premis, mentre l’Anais, el Juan, l’Ola i el Simon m’animaven un poc, van anar arribant els de 5km. Vaig veure a la Parisa, al Henning, als professors, etc. Tothom estava content així que com a mínim, em vaig anar amb un bon regust de boca que els meus amics haguessin aconseguit tants bons resultats i que tothom hagués gaudit de la diada.

L'Anais amb el tercer premi per segon any consecutiu: UNA CRACK!

I vaig agafar la bicicleta i vaig enfilar cap casa. La tornada va ser dura, encara em faltava oxigen i això que només havia corregut uns 5 km. Dutxa amb aigua calenta, repòs i passar pàgina. A part, vaig haver de dir-li a la Pia, que m’havia convidat a casa seva a una bbq amb no sé quanta gent més, que estava per anar directe a les deixalles. Em va saber greu però unes horetes a 10ºC i baixant no crec que fos el més adequat.

I avui, ja que m’haig d’estar quieteta, ha arribat el dia d’utilitzar la meva súper massa mare que he estat cultivant aquesta setmana. Veurem quin pa en surt! Prometo foto!

La meva massa mare de sègol