Torno a estar per Lund. Després de pràcticament quatre setmanes de vacances per casa i finalment amb el resguard del títol (fins al darrer dia no el vaig tenir) he tornat a pujar cap aquí dalt a començar la meva vida “laboral”. Ho poso entre cometes perquè faré un doctorat aquí a la universitat de Lund. Per tant, per una part seguiexo sent estudiant però currant molt i molt més.
Des del primer dia que em van dir que la plaça era meva, i d’això ja fa més d’un mes, que encara no ho he acabat de pair o no ho he volgut pair. Primer necessitava acabar el projecte, fer tota la paperassa, tenir el títol d’enginyera i gaudir d’uns dies per casa. I evidentment, quan he estat per casa, he intentat pensar-hi el mínim. No em pregunteu perquè.
Avui, dijous 31 de març és més que inevitable que no hi pensi. És el meu darrer dia de vacances, plou i el meu cap va a infinites revolucions. Estic nerviosa, sento el neguit a dins, l’ansietat per una cosa desconeguda. Perquè per molt que me la imagini, només són hipótesis fruit del meu cap, perquè realment no sé què m’espera. Només conec als dos professors del grup on jo hi seré i a un dels altres doctorands però ja està. Bé, tant com conéixer no sé, diguem que els he vist un parell de vegades. Tinc por. No puc visualitzar el recorregut de la cursa, no està descrit. Però després hi penso i tampoc ha de ser per tant no? Penses en el primer dia que vas anar a escola (ni m’enrecordo), el primer dia de la eso, el primer dia de la uni, quan vaig arribar aquí per primera vegada, exàmens, l’operació del genoll, conéixer a algú, etc. Però seré capaç d’aguantar 4-5 anys? I a fora? Bé, si he arribat fins a aquí, será qüestió de seguir endavant. Ara no puc abandonar. Només s’abandona per causes majors, sinó, amunt! Sacrifici, esforç, constància, superació, motivació i a gas!
Buf, el meu cap treu fum. És més que evident que haig de sortir a córrer o sinó sé d’alguna que aquesta nit no dormirà…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada