Els dilluns tendeixen a ser dies molt durs a casa meva. La crua realitat de tornar-se a trobar entre ciment i més ciment de la ciutat ens superen. Només hi ha l'esperança de que la setmana passi el més ràpid possible per a que sigui divendres i fugir, escampar la boira i sentir-se un element més de la muntanya, de la natura, dels Pirineus. Molta gent no entendrà del que parlo però n'hi haurà que sí. L'extrem de la depressió és fins i tot present en el Tro, el nostre gos, que els dilluns no hi ha manera de treure'l al carrer!
Ahir, mentre anava caminant fent la circular Cortàs-Ordèn-Éller-Cortàs, anava gaudint de les meravelloses vistes de la Cerdanya: el Puigmal nevat, el Cadí, el Penyes altes, etc. gaudint del sol que picava amb força i sentint-me com un animaló més que volta amunt i avall. Mentre caminava, anava donant voltes al cap (sí, el meu cap sempre dóna voltes, a vegades em pregunto si masses) si avui dilluns, havia d'anar a la presentació del llibre del Kílian Jornet que es va publicar dijous i que me'l vaig polir en el mateix dia. Sincerament, tenia vergonya (ja sé, a aquestes alçades no n'hauria de tenir però una mica me'n feia) però els aires ceretans i els savis consells del meu pare em van acabar convencent que hi havia d'assistir. I hi he anat. I puc dir que m'ho he passat genial.
Una presentació molt agradable, distesa i amb molt bon humor. Poc es pensaven els de la llibreria Bertrand i la gran majoria que la sala es quedaria petita! Aficionats, família, amics... Una breu introducció per una noia de l'editorial (Marina Penalva) ha donat pas a les paraules del Jordi Basté i finalment en Kílian seguit d'un torn de preguntes. M'ha agradat tot el que han dit, com el Basté ha anat desgranant amb humor i com s'ha anat desenvolupant la presentació en si però el que m'ha agradat més és el llibre. En primer lloc, perquè l'ha escrit ell mateix, i com servidora, només escrivim per intentar plasmar en paraules el que vivim, el que pensem, el que sentim i no és fàcil! Com a mínim, a nosaltres no ens ho sembla ja que no és el nostre pa de cada dia. En segon lloc, per com està escric. No sóc "una Kílian" de la naturalesa però sóc amant de la muntanya i també l'he viscut des de petita, i puc sentir el que descriu ell, els paisatges que ha vist, com quan començàvem a investigar els camins que havíem de seguir per fer el cim: buscar les pedres, els símbols del GR, la vegetació, etc. Tot això i més, sentiments, emocions deixen veure a un Kílian que tot i que molts el poden considerar com un "estraterrestre" o un "fora de sèrie", no deixa de ser un ésser humà com els demés.
Si em poso a pensar què tinc en comú amb en Kílian, em sorprenc. Pensava que no passaria de dues coses en comú però en van apareixent unes quantes més. En primer lloc, els dos som escorpins del 87 (una bona collita sembla ser), ens agrada la muntanya i cada un la gaudeix com pot, des de petits els nostres pares ens han transmès la passió per la muntanya, intentem escriure alguna cosa (ell ha escrit un llibre, jo de moment la memòria del projecte fi de carrera i les paranoies del bloc però és alguna cosa), gaudir de l'esport, el patiment, l'esforç, la constància, genoll operat i altres coses més segur que hi ha. Mai ens havíem conegut fins avui però els nostres pares sí que ho havien fet. Anys enrere, el meu pare feia de guia amb el seu allà al Plano de Senarta.
Només puc dir que ha sigut el millor que he pogut fer aquest dilluns després de trobar-me entre quatre parets i enmig del ciment. Només he pogut intercanviar quatre paraules però a part dels seus resultats esportius, sembla ser una gran persona (pel que he vist, llegit i tothom comenta). Així que només em queda dir-te que per mi, tu també saps escriure. Espero coincidir alguna altra vegada amb tu. MOLTES GRÀCIES I FELICITATS DE NOU, pel llibre, per la Pierra, per tota la temporada i a gassss amb el que queda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada