En primer lloc deixar clar que jo no vaig córrer la marató. No sé si algun dia ho faré però de moment no em passa pel cap però la vaig viure. La vaig viure com a espectadora, com a germana d'un corredor, com a una aficionada més donant suport als més de 15000 corredors que omplien els carrers de Barcelona.
El dia va començar molt aviat. A un quart de set ja estava de peu, dutxa, esmorzar i a les 7 del matí estàvem agafant el metro per dirigir-nos a la sortida, pl.Espanya. El metro era tot un espectacle. Riuades de gent amb xandalls, malles, bambes, dorsals, bosses, gels, etc. es barrejaven amb els que es dirigien cap a casa després d'una nit de Carnestoltes. Gent amb ganes de ficar-se al llit i passar la ressaca es mesclava amb gent tranquil·la, d'altres amb nervis, que tenien per davant 42,195 km per córrer per Barcelona.
Feia un dia espectacular. Un cel clar, sense massa fred ni massa calor. Un dia perfecte. El passeig de Maria Cristina era una festa. Milers de persones entre corredors, llebres i acompanyants es trobaven a la sortida. L'ambient era espectacular. Gent anant al guarda-roba, escalfant, evacuant (als vàters i per darrere els arbres) i col·locant-se a meta. Uns minuts abans de dos quarts de nou, van sortir els corredors amb cadira de rodes (impressionants), a les 8:30 en punt, els corredors èlit i dos minuts més tard, tota la resta de corredors.
En donar-se la sortida, jo ja em vaig dirigir cap al metro per iniciar la meva particular marató de "suporter". La meva primera aparició va ser al km. 10. Després, a Passeig de Gràcia amb Rosselló, a continuació, Pl, Catalunya km 37 i per últim, a meta una altra vegada. El meu germà va fer una molt bona marató (3:22:15) tot i patir en excès per no haver-se cenyit al seu plantejament inicial i picar-se amb d'altres però la va acabar i amb un molt bon temps.
Jo m'ho vaig passar bomba. Animant al personal, anant d'un cantó a l'altre, cridant i vivint la marató.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada