De nord a sud i d’est a oest. Part de la meva família i altres animals per Nadal (Part 1)

En primer lloc, bones festes a tothom i bon any! Espero que el 2012 vingui carregat d'emocions i siguem capaços de gaudir dels bons moments el màxim possible!

Ara mateix escric des de la ciutat comtal amb la depressió corresponent derivada d'un allunyament del Pirineu però demà toca posar-se les piles i començar a treballar una altra vegada. Encara no marxo cap al Nord però treballaré des de casa (són coses que els d'allà et permeten fer i n'estic més que agraïda). Avui us subministro la primera part de les vacances de Nadal. Dintre de poc vindrà la segona part. Només dir que malgrat la poquíssima neu que hi ha al Pirineu, he encetat l'any treient la pols als esquís! 

Dia 20 al migdia sortia de la universitat i enfilava cap a l’aeroport de Copenhaguen per agafar l’avió i baixar cap a casa per passar el Nadal.  A l’aeroport vaig passar una estoneta amb el Juan (ell també marxava cap a casa però volava via Madrid) que ens va servir per posar-nos al dia de les darreres novetats ja que ha sigut un mes de no parar per als dos.  Tot i sortir amb uns 20 minuts de retard, vam arribar puntuals a Barcelona però vam haver d’esperar una mica per les maletes, coses que passes, ja se sap. Però en sortir per la porta, ma mare i el meu germà ja m’estaven esperant per marxar cap a casa i sopar plegats junts amb el meu pare. Entrar per la porta de casa va ser un poc complicat degut a l’amor i la passió que professa el Tro envers als que estima, ell és així, carinyós de sèrie.

Dimecres i dijous van ser dos dies de no parar amb el meu germà, arreglant papers, pujar a entreno amb els de LaSalle Triatló (van caure unes sèries de natació d’aquelles que després et costa dormir de tant accelerat que vas)  i més coses. Va faltar un petit detall però no depenia de mi i per últim, preparar  la motxilla per creuar Espanya d’est a oest. De Barcelona a Vigo. Sí senyor, aquest any tocava anar a casa la iaia a passar  el Nadal però, bo si sabent el que passa en aquest guirigall de família, el viatge estava planejat, i així va ser, del dia 23 al 27 essent el 23 i el 27 els dies de viatge.

Així que el divendres 23 de Desembre a les 7 del matí sortíem de Barcelona els quatre, el Tro, les nostres petites bosses i no sé quantes ampolles, turrons,, un pernil i no sé quantes històries més. Amb el Tro sota els efectes d’un  tranquil·litzant (perquè sinó ni de broma el pobre aguanta 10 hores al cotxe) i jo al volant, ens dirigíem cap a Galícia, Un total de tres parades, tres conductors diferents (jo vaig repetir al final) arribàvem a Vigo a les  5 i poc de la tarda amb el cul una mica quadrat. I allà ja ens esperaven la iaia, la tia Maite i en breu varen aparèixer la meva tieta Montse amb la Montsita i la Núria, les meves cosines més petites (4rt i 1r de primària) que es morien per veure el Tro (els altres tant li feien, especialment a la Núria). Així que després de petons i abraçades i després d’haver-nos instal·lat, vam anar tots al carrer a que ens toqués l’aire i a estirar les cames pel nàutic i el port de Vigo.  Sobre  dos quarts de deu, arribaven els meus cosins que actualment estan vivint a Madrid. Dic actualment perquè fa 4 mesos vivien a Las Palmas i anteriorment a Vigo. Vam sopar i directes al llit!

La Núria i el Tro (cul i merda)

El dia 24, després de dormir força malament (els llits de casa de la meva àvia deixen molt que desitjar)  el meu germà i jo a les 7 ja estàvem de peus per sortir a córrer.  A la costa oest porten uns horaris molt tardans, realment hi ha una hora de diferència de llum respecte la costa est i es nota moltíssim, així que a les 7 del matí, corrent pel port des de Vigo fins a Bouzas i tornar,  pràcticament no ens vam trobar ningú, tan sols els que quedaven encara per ficar-se al llit. En arribar a casa, dutxa i esmorzar i ja va començar el no parar: anar al mercat, al supermercat, treure el Tro, dinar, de passeig per la platja  i cap a les 7, a casa i a cuinar. I, com sempre, els  quatre de casa ficats a la cuina perquè sinó fos per nosaltres, encara esperaríem pel sopar. Sí, en aquesta família predomina la tàctica d’escaquejar-se i aparèixer a l’hora justa de sopar d’una manera espectacular. No us ho podeu ni imaginar però ens en vam sortir i va sortir un molt bon soparet.

Praia de O Vao

 Praia de O Vao

 L'Albert i jo davant la finca dels Mirambell a Canido

 Part de la família a taula

Dia de Nadal, 8 del matí, a córrer s’ha dit. Així que els Navasa brothers tornàvem a recórrer els carres desèrtics viguesos per estirar les cames una mica. Dutxa, esmorzar (si haguéssim estat a Catalunya no haguéssim esmorzat però com que els horaris d’allà són inhumans, era més que aconsellable esmorzar) i vam fugir amb els meus pares i el Tro a l’altra costat de la ría, al “Monte Xaxán”. I coneixent-nos, vam acabar fent una mica la cabra per allà dalt per arribar a casa a les 3, hora de dinar (veieu, tard). I apa, escudella i carn d’olla amb pilota més flam, especialitat de la meva àvia, per rematar. Després de dinar i de fer el ronso, els cinc més la meva tieta Maite vam anar a Pontevedra a estirar les cames i a veure si ens trobàvem al Marianito per dir-li quatre coses però devia estar amagat a casa. A quarts de deu, tots a casa de la meva tieta Montse per veure dos Informe Robinson. El que feien sobre els olimpíades de Barcelona 92 i el que van fer del Vigo Rugby Club d’on el meu tiet Ramón n’és el president.

 Vistes de la Ría de Vigo des de Cangas

 El flam de la iaia, especialitat culinària

Sant Esteve, per sort o per desgràcia, segons com es miri, a Galícia no es celebra i per tant, tot i que la meva àvia sigui catalana, res de canalons. Vam sortir els 5 més la meva àvia a passar el dia a la Guàrdia, vam pujar al monte Tecla i el meu germà i jo no vam poder evitar grimpar una mica per allà dalt... A l’hora de dinar vam baixar al poble de la Guàrdia a dinar on ens vam trobar amb uns tiets i el meu cosí Manuel on no vam encertar el lloc per dinar, i això que anàvem sota recomanació. En acabat, cotxe i fins a Baiona on vam anar a caminar per un passeig que han fet que dóna la volta al Parador per baix, per fora de la muralla i cap a casa. A recollir, fer les bosses, preparar entrepans, sopar i a dormir.

"La cabra siempre tira al monte", monte Tecla

Atac de riure a dalt del monolit

 I havíem de seguir escalant tot i els crits de ma mare

 Part de la família passejant per Baiona

Dimarts 27, 1200km de tornada, deu hores més, tres parades, quatre conductors. 

Una mica pallissa però més que suficient!

Anècdota a destacar: fa poc han operat a la meva àvia de cataractes i ara no duu ulleres. Ara la presumida diu que sense ulleres es veu lletja i que li afavorien! Serà presumida la paia!  Ara, la sordera és inevitable.  

Encara estic dempeus

Malgrat que semblava impossible, avui és dissabte i després d'aquestes dues darreres setmanes frenètiques, estic viva. Estic viva i avui m'he pres el luxe de no fer ni brot d'activitat mental.

Aquesta setmana ha sigut un no parar. Em pregunto perquè sempre que arriba Nadal i, per tant, s'acaba l'any, dóna la sensació que s'hagi d'acabar el món i s'hagi de fer tot! En fi, han sigut uns dies força atapeïts  entre uns quants seminaris, un parell d'exàmens que per sort han anat bé, nedar, enviar un abstract per una conferència, fer favors als demés, classe de català i, per rematar, dijous al vespre, sopar de Nadal del departament.

Si dijous al matí feia el darrer examen, al vespre, a dos quarts de set, havíem d'estar a un lloc de Malmö (bastant a prendre pel cul des de meu punt de vista i perdó per l'expressió) pel sopar de Nadal del departament de la universitat. Així que després d'agafar bus, tren i bus, arribàvem al lloc. Sincerament, difícil de descriure. Bàsicament crec que ho podria definir com un "resort" d'aquests que tenim al país pels guiris on està tot inclòs. Doncs bé, primer de tot, tocava jugar a bitlles. No sé quants érem, uns 60 diria jo, i distribuïts en equips per una de les nostres estimades secretàries, ens disposàvem a demostrar les nostres habilitats sobre el parquet durant una hora, de set a vuit. Haig de dir que per ser la segona vegada que jugava a bitlles (la primera va ser fa moltíssim temps quan vam passar dues setmanes a casa d'una professora d'anglès) no vaig fer un ridícul extrem. Inclús vaig aconseguir fer dos "strikes"! Llàstima que no van ser seguits! jeje Res, vam passar l'estona i a les vuit, tots a taula. I a Suècia, per Nadal, toca la Julbord. Si no vaig malament, l'any passat ja vaig escriure de què consistia la julbord o taula de Nadal, així que si aneu a les entrades de l'any passat, podreu fer-li una ullada. 

Així que sabent de que anava la cosa i aconsellada pel Martin, el Patrick i el Cristoffer (el professor de termodinàmica) vam començar la primera ronda: platet de "silt" o arengades. N'hi havia de no sé quants tipus així que vam provar un poc de cada: amb tomàquet, amb safrà, amb ceba, etc. En acabat, segona ronda a buscar el salmó, un parell de mandonguilles sueques, una cullerada d'una cosa de patata i poca cosa més la veritat. No vaig menjar tant però en aquells moments jo ja estava a rebentar. I aquells tres em van fer provar els "schnapps" o xarrups. Collons, allò era 40º alcohol, cremava la gola! Crec que només vaig ser capaç de veure un petit glopet perquè allò era massa. En fi, en acabat, tocava canviar de lloc per anar a cercar les postres i per seguir amb el ritual suec, tocava per postres una cosa semblant a l'arròs amb llet per rematar. Jo em vaig posar una culleradeta molt petita perquè no podia més i res, al cap de poca estona, vam anar desfilant. I jo, vaig tenir la meravellosa i increïble sort d'estar en el moment i en el lloc adequat i poder anar amb cotxe fins a Lund i d'aquesta manera, a les 11 tancava els llums. Estava morta però tenia la panxa massa plena. Em va costar adormir-me i en general, vaig dormir força malament. Divendres, a les 6 del matí sonava el despertador per anar a nedar. Incomprensiblement, em va costar menys que altres dies saltar del llit, ara , la meva panxa seguia plena i pesada. Em vaig forçar a prendre un got de suc i cap a l'aigua. I va ser dur. Us ho juro. Ahir va caure un entreno de 2800m i en arribar a la universitat, seguia sense tenir gana i sense ser capaç d'ingerir res quan normalment arribo morta de gana... El departament estava molt buit, només érem quatre gats i més d'un es va haver d'aixecar per la nit a veure aigua! Per sort, a les 12, hora de dinar, vaig ser capaç de menjar un plat de puré de verdura i un plàtan. Al vespre ja havia recuperat la gana. Però la sensació d'estar a punt de rebentar va ser mortal! I el Nadal no ha ni començat!

En fi, avui pel matí he aprofitat per voltar pel centre i olorar l'ambient consumista nadalenc i després m'he anat a fotre canya a la bici d'spinning del gimnàs perquè avui feia un poc de rasca per córrer, la veritat. 

Ja queda menys per tornar, demà comença l'operació "transformació en turró" i neteja general. Dilluns, el Munir, un company del meu grup, defensa la tesi així que serà un dia ben mogut. Una altra vegada sóc l'encarregada de baixar les banderes! Com a mínim és més divertit que haver d'encarregar-se de les taules, les begudes i aquestes coses!

Ja queda menys, ja queda poc, ja tinc ganes de baixar!

El clàssic, els convidats, el vent i la feina

A poques hores del clàssic escric jo des del meu reducte escandinau on se suposa que hauria d'estar estudiant. A fora, el vent no para de bufar de manera constant des de fa més de 24 hores amb una força considerable. 

Una setmana de no parar, igual que la que m'espera, on la que des de dilluns els diaris ja començaven a donar la tabarra amb el clàssic. La tabarra? Sí, la tabarra. Ho sento molt, fins i tot en Guardiola, que per alguns fins i tot s'ha convertit en el déu Guardiola (crec que no hi ha per tant, cert que ha mostrat tenir molt bones habilitats i fer funcionar un equip però d'aquí a la idealització...), ha mencionat que cal posar més atenció a la situació actual de l'euro. Tot i que en Guardiola hagi intentat fer veure a la gent que perdre el cul pel clàssic no aixecarà el país de la precària situació econòmica, la gent segueix intentant exprimir al màxim el tema del clàssic. 

Des del meu punt de vista, és obvi que és un partit farcit d'història, polèmica, futbol del bo (o del dolent, qui sap), travesses i com el seu nom indica, un clàssic ja de la lliga espanyola. Per aquest motiu, i tal i com està la lliga aquesta temporada, és més que probable que més de la meitat de gent que viu a Espanya avui es reuneixi per veure el partit. Els carrers quedaran deserts, només els bars i les cases estaran plens i hi haurà un silenci sepulcral pels carrers que només es trencarà per Aiiii! Buuuuf!!! Penalti!!! Goooool!!! Merda!! Però el vent aquí no deixarà de bufar independentment del partit, del resultat. 

Si només fos avui el dia que estiguéssim bombardejats per tots els mitjans de comunicació, potser no estaria escrivint aquestes línies perquè ho podria considerar com alguna cosa "més normal" però vull posar èmfasi en que des de dilluns passat, els diaris i les ràdios ja han estat bombardejant a totes hores amb informació del partit. I, m'imagino, que si ho fan és perquè la gent ho demana però jo no! A mi el dilluns passat tant me feia el partit del dissabte. I el dimarts, i el dimecres, i etc. I sóc culé. Però sincerament, crec que en una setmana com aquesta en que França i Alemanya han estat decidint el futur d'Europa, a Durban s'està discutint de manera sense èxit una altra vegada les emissions de diòxid de carboni, el país va de capa caiguda, guanyem medalles als campionats de natació de piscina curta a Polònia i de sincro a la Xina i altres notícies igual o més que rellevants. Però no, tot havia d'estar emmascarat pel futbol. Vosaltres creieu que 22 jugadors en pantalons curts que guanyen més que tots nosaltres junts, dos entrenadors, i dos cossos tècnics de X persones trauran el país de la ruïna? Ja sé que vinc d'un país en que el futbol és l'esport per excel·lència (bastant lamentable per cert) però actualment hi ha coses que ens haurien de preocupar més. No dic que avui tothom que pugui i vulgui no vegi o segueixi el partit, però tampoc crec que els diaris hagin d'anar plens de notícies de què fan els jugadors cada dia i què deixen de dir o fer. Hi ha coses més importants a informar. És que la gent s'ha muntat una setmana de vacances i l'únic que interessa és el futbol? Lo pitjor és que no tot s'acaba aquí sinó que dilluns i segurament dimarts encara tragarem el partit per totes bandes. Em pregunto què passaria si fessin això amb tots els altres esports en que esportistes del nostre país han guanyat una medalla d'or, han quedat campions mundials, etc.

I bé, jo pensava que estant a uns 3000 quilòmetres de distància, i ara que l'Zlatan no juga al Barça, el tema quedaria bastant difuminat. Però no. Ahir, el Martin, va defensar la seva tesi doctoral i al vespre, estàvem tots convidats a sopar i festa. Allà estàvem tots, família, amics, tots nosaltres de la divisió i fins i tot, el Miquel i l'Anna, els meus convidats d'aquesta setmana. Una celebració molt agradable i seguint el ritual suec en que de tant en tant, durant el sopar, s'han de cantar cançons, vam estar parlant amb els suecs que teníem al voltant. I en saber que veníem de Catalunya, òbviament el tema "El clásico" com es coneix aquí, va sortir. De fet, durant aquesta setmana al departament ja havia sortit el tema, per descomptat.

En fi, sort que al vent no li interessa el que passarà i en un parell de dies no haurà deixat rastre del partit. Per mala sort no bufarà prou com per aixecar el país, fer que Xina o els Estats Units acceptin a reduir les emissions de diòxid de carboni o posi solucions a altres fets més rellevants. Si més no, des del meu punt de vista.  

Skinkatest

Tot va començar divendres de la setmana passada. Tot va començar perquè estàvem a classe de Fuel Cell Technology, una assignatura on bàsicament som tots doctorands del departament : l'Erik, els tres xinesos nous (un és post-doc), l'iraquià i, a part de jo, en Filip. El Filip també és doctorand, suec, però està treballant al departament de química de polímers i, de fet, va ser una sopresa trobar-me'l perquè havia anat amb ell i un parell de noies més a classe i ens havíem fet força amics. Així que ha anat molt bé per retrobar-nos tots i ara els quatre quedem els dimecres per dinar.

Tornem al cas, divendres, de 8 a 10 tenim classe d'aquesta assignatura, i com a fet puntual, divendres passat la donava el Martin. El Martin és un suec del departament que aquest divendres que ve defensa la seva tesis. Doncs bé, amb el meravellós grup de persones que he mencionat, les classes sempre es redueixen a una conversa entre el professor (habitualment el Jinliang, el meu tutor), l'Erik, el Filip i jo. I divendres passat, tot i que el Martin intentava fer participar als demés, no va ser diferent als altres dies. No hi ha manera que els demés obrin la santa boca! I sincerament, amb tanta poca gent a classe i que som tots pràcticament del mateix grup, és patètic i arriba un moment que comença a mosquejar. Perquè sempre ens pregunta a nosaltres tres, bé, principalment a l'Erik i a mi. En fi, ja queda poc perquè s'acabi.

Doncs això, divendres passat, mentre el Martin deia alguna cosa, l'Erik va deixar anar que el sistema de "Combined Heat and Power" anava de la mà com el prosciutto amb el meló! I aquí vaig saltar jo! Prosciutto??? Una merda!! Pernil salat del bo!!! I la vam liar entre ell, el Martin, el Filip i jo. Els altres quatre crec que no van pillar res però tant fa. I la discussió va anar agafant cos fins a decidir que hauríem de fer una prova de pernil (skinkatest en suec).

I bé, evidentment, els piques van ser notables durant el divendres així que vam decidir que havíem de fer un tast de pernils, juntament amb el Martin i el Patrick. El Patrick és un professor del departament, jove, no sé quan va acabar el doctorat però molt simpàtic. I bé, després de tenir una mica de dificultats de buscar un forat a l'agenda i de dissenyar de manera prou raonable el tast, abans d'ahir divendres, va tenir lloc la revelació que jo ja sabia!!

A les 11 ens dirigíem a l'ICA (el supermercat que està a prop de la facultat) i vam agafar 2 prosciuttos (un de la secció de xarcuteria i que vam demanar per tallar i un altre dels que et venen ja tallats) i un pernil salat també ja tallat. El de bona qualitat el duia jo de casa. Així que teníem dos bons i dos regulars que diguem. En arribar al nostre menjador, o lunch room, vam preparar els plats per fer el tast i va començar la prova de la veritat. I després de fer tots els procediments, imagineu-vos el nivell que ho fèiem amb els ulls tancats i tot!, el veredicte final per unanimitat va ser que el pernil salat que vaig dur era el millor de tots!! jajajaja Jo ja ho sabia però lo millor van ser els comentaris dels demés sobre el pernil! Els vaig deixar amb un pam de nas! Ara suposo que entenen perquè m'arriben sobres secrets des de casa i no compro pernil aquí a suècia, tot i que en pots comprar...

Per quins sets sous no es treuen la jaqueta?

Sempre em quedaran coses per entendre, aquesta és la conclusió. Però la d'avui no sé si la podré arribar a entendre perquè per molt que els hi pregunti, no sé a on arribarem a parar.

Tot i que aquest any no està fent excessivament fred, i ho dic de veritat, comptats dies hem rondat els zero graus (no sé fins a quin punt és bo), però de pluja i vent no ens estem salvant, no vol dir que la gent no s'hagi de posar jaqueta, guants i gorro. El gorro ho deixaria de moment en opcional però els altres dos, diria que són imprescindibles. Els guants ho són si et desplaces amb bicicleta. Doncs bé, ja us podeu imaginar la vestimenta del personal a l'hivern. Ai i em deixava els que porten bufanda també! Per tant, diguem que semblem un arbre de Nadal ben guarnit.

Feta la breu introducció, passem a l'acció.

Lo més habitual (o com a mínim a casa nostra) és que et tapes o t'abrigues quan surts al carrer i en quan arribes a un lloc (definim lloc com a casa, escola, oficina, botiga, metge, autobús, tren, etc.) el primer que fas, si es que t'hi estaràs més de 3 minuts diria jo, és treure't tota la roba d'abric. Perquè de petits et deien... Treu-te la jaqueta que aquí fa calor i sinó quan sortim tindràs fred! Qui no ha sentit aquestes paraules cinquanta mil vegades? 

Doncs bé, servidora, fidel al que a casa m'han repetit cinquanta mil vegades, i que a segons quins llocs, entres i ja sues com un porc amb tota la roba que duus a sobre, el primer que faig és treure'm el gorro, els guants i la jaqueta. Però què fan els meus estimats suecs? Jo la veritat, no ho entenc. Creieu-me que m'ho he preguntat cinquanta mil vegades, però no li trobo una resposta amb fonament i coherència. M'explico. Quan van a casa d'algú, evidentment es treuen la roba d'abric i les sabates (sí, aquí deixes les sabates a la porta i vas descalç per casa). A la universitat també es treuen la jaqueta, a l'escola, a la feina, etc. però en el tema desplaçaments no. És a dir, puges a l'autobús o al tren, i tant se val la durada del trajecte, que te'ls trobes a tots amb l'anorak ben cordat, els guants, la bufanda i el gorro ben posats! Us ho juro! Alguns potser es treuen el gorro però ja està! Així que cada vegada que pujo al tren o al bus, sóc la que monto l'espectacle treient-me la jaqueta i tota la pesca. Però es que a dins tant del bus com del tren fa calor! De veritat, que jo m'ofego. Així que no ho entenc. La única cosa que se m'acut és vagueria però es que després, al baixar del bus o del tren deuen al·lucinar amb el contrast tèrmic! No sé, per mi seguiran sent incomprensibles en segons quin sentits. Però es que la cosa no s'acaba aquí. Senyors i senyores, condueixen amb tota la parafernàlia! Sí senyor, amb l'abric, els guants i el gorro. I això sí que no hi ha per on agafar-ho. Com poden conduir semblant un ninot com el de Michelin? 

Per tant, no sé perquè ho fan. Potser ningú els hi ha dit mai lo de treu-te la jaqueta però jo crec que els hi fa mandra teure's tot per tornar-s'ho a posar tot però tampoc és per tant. Creieu-me que he estat intentant trobar una explicació però de moment ha resultat envà. Així que jo seguiré treient-me la jaqueta i ells seguirant anant més tapats que els esquimals a dins dels mitjans de transport. Visca la coherència!

Dinar/sopar a les quatre de la tarda

Ahir dissabte estàvem convidats a ... dinar/sopar , sincerament no sé com definir-ho, a les quatre de la tarda al menjador del departament alguns doctorands i post-docs per celebrar que la Wamei (una xinesa de la meva divisió) havia presentat el Licentiate. El licentiate es fa a pocs països però Suècia és un d'ells i és bàsicament presentar el que portes fet a meitat de doctorat. Malgrat que la presentació va ser fa un mes ben bé diria jo, fins ahir no vam fer la celebració perquè el seu marit (un alemany, sí, està casada amb un alemany) estava de viatge. De fet aquest matrimoni no té cap altra definció que l'expressió castellana "son tal para cual". Amb això ho dic tot. 

Doncs bé, la convocatòria era a les quatre de la tarda i tothom havia de dur un plat. Bàsicament érem tots els xinesos del departament, el Martin amb la seva nòvia, l'Erik (els tres suecs), el Munir (Pakistan), la Zahra (Iran), l'Ali (Iraq), el marit de la Wamei (alemany) i servidora. Poti-poti cultural. Així que puntual com sóc, a les quatre estava allà amb el meu pastís d'espàrrecs. La majoria de gent va ser puntual però la cosa és que els xinesos (alguns) es van posar a cuinar allà a fer una sopa i no sé quines històries! I en aquestes que em vaig començar a desesperar perquè havia esmorzat a les 8, m'havia matat a córrer i a fer sèries en un total de 11,5 km i com que pensava que menjaríem com molt tard a quarts de cinc, il·lusa de mi, vaig menjar un plàtan i una pera per no defallir però tampoc omplir-me massa perquè sinó sabia que no tindria gana. En fi, després de que la sopa estigués llesta, el "pato laqueado" (sí, sí, portat des de la Xina) i algunes coses més, ens vam posar a sopar. En aquestes que devien ser ja les 6. 

La veritat és que hi havia molt menjar, alcohol també vaig veure circular, pastís de formatge suec de postres i Glögg per rematar. El Glögg és una beguda típica sueca de Nadal que és vi però de molta menor graduació que s'escalfa i se li tira fruits secs i està boníssim! Ai i te i fruita també. Vaig estar observant i realment el tema menjar i menjars és tot un espectacle. Entre els musulmans que no poden menjar porc (sort de l'ànec i altres coses que hi havia), els que són al·lèrgics a no sé què i els que tenen manies i jo que provo qualsevol cosa. També vaig al·lucinar amb els xinesos. Collons com mengen! Mira que estan més prims que unes secallones la gran majoria però no paren de jalar. Molts van repetir més de dues vegades i quan ja estàvem de sobretaula, vinga a menjar plàtans i mandarines! I jo que tan sols vaig repetir una vegada i vaig menjar el vomitiu pastís de formatge (sincerament, vomitiu no però era comprat i que voleu que us digui, permeteu-me posar-me una medalla, el meu és millor), m'era impossible fer cabre res més al meu estómac! 

Però va ser un vespre ben divertit. Entre el Munir sent el centre d'atenció com sempre liant-la, els comentaris dels demés i les conyes amb els xinesos, la cosa es va anar allargant. També vam descobrir que és la època de reproducció dels xinesos perquè ens vam assabentar que la Wamei està embarassada i li toca a finals de maig i un altre xinès té la dona prenyada! 

Us deixo algunes fotos d'ahir!

La Wamei i el Munir amb la pissarra plena de felicitacions

La taula plena de menjar

L'ànec

I bé, avui, diumenge 20 de Novembre, eleccions generals a Espanya. Personalment només puc dir que em fa fàstic la classe política. NO és que no m'interessi la política sinó que els polítics actuals m'han fet perdre l'interès per la política. Les campanyes electorals es basen en tirar-se els plats bruts pel cap els uns als altres demostrant el nivell deplorable de la política espanyola. Ho sento molt però no hi ha polític que se'n salvi. Si algú coneix algun que sigui intel·ligent i apunti maneres que m'ho faci saber perquè li estaré agraïda perquè sincerament, em fan tots fàstic i pena de la imatge de país que donem. I ja sabem qui guanyarà avui a les urnes, seguint la tendència europea... Només espero que no sigui per majoria absoluta.   Sincerament, la classe política em té molt decepcionada. Guanyi qui guanyi, m'agradarà veure què farà per "salvar" el país... Més clar i català no ho puc dir, els polítics m'han fet perdre l'interès per la política. No hi ha ningú amb cert nivell intel·lectual, bones idees i maneres, sense haver de fer servir la retòrica en tots els seus discursos i despotricar de les idees que poden presentar els demés. En fi, si cada partit es centrés en el seu programa, defensant el seu projecte enlloc de dedicar-se a posar pegues als demés (i això ho dic per tots els partits) potser, i dic potser, "otro gallo cantaría". 

Vint-i-quatre

7/11/1987---7/11/2011--> 24 anys

Paquet de casa amb contingut sopresa arribat dia 10. Els regals més inesperats que podien caure:

• Dos llibres
• Tres paquets de pernil
• Un paquet de botifarra blanca
• Una capseta plena de fuets petits
• Motlles de silicona en forma d'estrella
• 4 parells d'arrecades de botons (colors nous)
• Un tub de Silvederma
• Mascarilla pel cabell
• Un pot de Mustela (una que té la pell molt fina)
• Veles 
• Unes flors per enganxar als vidres
• Uns estalvis
• Una samarreta
• Un foulard
• Una bossa de nous que l'explicació va ser que era perquè tanqués bé la capsa i no es bellugués res

Sé que hi ha alguna cosa en camí però algun dia arribarà! 

Puc dir que avui ha començat a fer fred. Així com fins ara no era normal la temperatura, avui ja rondem els 0ºC.