Fettisdagen

Ahir era un dia especial en el calendari suec. Bé, no se si un dia especial, si més no, un dia que servia d'excusa per menjar pastissets sense remordiments de consciència ja que ho dicta el calendari. I us preguntareu, aquesta gent rara del Nord tenen un dia al calendari per menjar pastissets? La resposta és no. Bé, més o menys. Igual que nosaltres per dijous gras mengem botifarra d'ou i bunyols de Quaresma, doncs aquesta gent tenen la seva adaptació de la festa. En resum: una diada tradicional acompanyada d'un aliment concret.

Anem a pams o a cullerades de nata més ben dit. Ahir dimarts va ser fettisdagen que si fem la traducció directa seria greix dimarts. És a dir, "mardi gras" en francès o l'adaptació catalana seria dimarts gras. Doncs bé, pel fettisdagen es mengen els semlor. Aquí haig de fer diversos apunts:

• Els semlor es mengen el fettisdagen però a partir de mitjans de gener, ja es poden comprar. De fet, es mengen des del fettisdagen fins a Pasqua, tots els dimarts.

• No són com els kanelbullar (com uns brioixos de canyella que es poden menjar durant tot l'any) o els lussekatter (mateixa massa però amb safrà típics del dia de Santa Llúcia, esmentats en entrades anteriors al blog)

• No són pastissos sinó més bé alguna cosa semblant a una lionesa o als pastissets del Doraemon

• Són un bomba calòrica

• Molts suecs es tornen bojos

Aquests apunts només serveixen per fer-se una vaga idea del que em vaig haver de menjar ahir. Aquestes darreres paraules sonen una mica fortes: "em vaig haver de menjar", però realment va ser una mica així. No és que me l'haguessin d'embutir amb un colador, que són víkings però no bèsties pardes, pero em vaig sentir en obligació moral de menjar-me'l. No sé què és pitjor!

Potser si ahir hagués sigut un dia normal, no me n'hagués ni adonat i probablement, no els hauria ni ensumat però per desgràcia o per sort (l'ordre de les paraules sí altera el producte), ahir teníem seminari. I com marca el protocol, tot seminari ha d'anar acompanyat de pastís (el kaka famós), cafè i tè. Hi ha molts dies que m'escaquejo de menjar-ne perquè la majoria són abundants en nata i sucre. Si em donessin coca amb xocolata o pa de pessic no tindria cap problema però aquests pastissos d'aquí dalt a mi no m'acaben de fer el pes. En fi, tornem a reprendre el fil, ahir no em va quedar més alternativa que fer baixar el monstre aquell pel meu aparell digestiu. Acostumen a ser d'un tamany estàndard però que no deixa de ser enorme. A part del que es pot veure a la imatge, és a dir, de les dues parts de brioix i la nata, també està farcit de massapà, altrament conegut com a mandelmassa. Per tant, podeu deduir que això és una autèntica bomba. És bo, no ho negaré, i amb un estàs més que servit però després de menjar-te'l et dóna la sensació de ser el porc perfecte per Sant Martí. A més, per menjar-te'l has de desenvolupar una tècnica especial perquè si no acabes sent un tocí guarrí (atents al joc dolent de paraules: tocí, garrí, guarrí, guarro). Si mai us trobeu en aquesta situació, us recomano apliqueu la tècnica Oreo que heu vist mil vegades als anuncis que és molt efectiva per als semlor.

No he patit cap indigestió ni res. Només la panxa una mica pesada després d'ingerir-lo però es va solucionar sortint a esquiar. Tranquils, vaig poder sopar.

L'estil iaia

Fa molt de temps que tenia aquest escrit pendent però  no aconseguia donar-li forma. Suposo que és pel fet que he estat documentant-me sobre el tema, o bé per l’estat d’al·lucinació, i intentant buscar-li els tres peus al gat. Molts pensareu que és una parida més a afegir a la llista dels meus escrits però d’altres potser us sorprendreu tal i com jo ho vaig fer, i ho segueixo fent. No ens enganyem.

Entrem en matèria. Matèria aquàtica. Parlem d’aigua i de piscines. Ara que el tema ja està ben humit, prosseguim. Entres a una piscina sueca i què veus? Tots contestareu: Obvi, no? Gent a dins de l’aigua nedant. Sí clar, evidentment que això és obvi. Aquesta gent són rarets però el concepte piscina encara el tenen associat com a una gran bassa d’aigua on poder nedar i no un lloc on  guardar salmons. Fins aquí tot és coherent però si aprofundim en el concepte nedar, aquí és on vull anar a parar, observarem que la gran majoria neda amb un estil de braça característic de les iaies quan no es volen mullar els cabells.  Sí, ja m’enteneu. Cap enfora sempre, amb moviments de braços circulars i les cames, si fa no fa, el mateix. Dir-li braça a aquest estil és una aberració i per tant, jo li dic, estil de iaia. Per tant, arribeu a la piscina amb el casquet de bany, les ulleres, si hi ha pales, les pales i el que calgui i veieu gent a l’aigua, gent gran i jove, nedant l’estil iaia. Què us passa pel cap en aquell instant? Ja us ho dic jo. Aquesta gent no saben nedar crol? Un petit incís, el casquet de bany no és obligatori, cosa que em sorprèn, i molt. Jo, com no sé nedar d’altre manera, sempre el duc.

Doncs bé, després de més d’un any d’estudi exhaustiu puc fer un breu comentari de perquè els suecs neden una braça mal feta. Primer clarificar que l’estudi exhaustiu és totalment vàlid ja que ha consistit en la observació dels nedadors i nedadores a la piscina del costat de casa meva, tres dies a la setmana. Públic variat. També he presenciat classes de natació per a nens des de darrere del vidre i, el que és més important, ho he estat discutint amb els suecs que m’envolten ja que jo sola no li veia la lògica. L’explicació a aquesta peculiar forma de nedar, que quedi clar que si només fossin iaies, ho entendria, però que la gent jove ho faci també, em toca la moral, és que el suecs aprenen a nedar amb la braça. Sí. Ells comencen aprenent a nedar amb la braça. Perquè? Doncs el perquè encara no l’hem descobert. Ho hem estat discutint durant varis dinars i no hem arribat a una conclusió clara. Jo diria que és per tradició ja que la braça, ben feta, no és un estil fàcil pels nens petits ja que necessites una bona coordinació de les extremitats inferiors i superiors, saber treure el cos de l’aigua i coordinar amb la respiració. Ells al·leguen de que en cas de naufragi, és més fàcil però jo els contradic amb que en cas d’emergència, el que has de saber fer és flotar i no desesperar-te i començar a moure’t! I per saber flotar, altrament conegut com fer el mort, necessites saber estar estirat i per tant, ens condueix al crol. El més fort és que aquest plantejament que estic fent jo, de perquè no aprenen amb el crol com fem nosaltres i els australians, entre d’altres nacionalitats, seguint amb l’esquena, la braça i culminant amb la papallona, va ser plantejat l’estiu passat.

Així que la majoria de nens suecs aprenen a nedar fent braça. El que em sorprèn és que si aprenen a nedar amb la braça, haurien de ser uns cracks però a l'hora de la veritat, me’ls trobo sempre fent l’estil de iaia i molts pocs neden crol o esquena. Que no es vegi tanta gent nedant papallona, és més que normal però pocs n’he vist nedant una bona braça. El que tampoc sé veure, com he esmentat abans, és perquè la braça. A mi em resulta molt més fàcil i intuïtiu la trajectòria que nosaltres seguim: crol, esquena, braca i papallona. Quan ets petit t’ensenyen a flotar, després et donen una fusta i aprens a picar de peus i, per últim, coordines els braços. I voilà, ja tens el crol. Evidentment que després es pot anar perfeccionant però remarco, és molt més fàcil.

En fi, que si algú m’ho pot explicar, li estaré ben agraïda perquè és una cosa més de les coses de la meva llista d’incomprensibles. Sort que sempre em quedarà la meva amiga, la senyora Christina (la iaia que sempre ve a nedar a les 6:30 del matí), que trenca tots els estereotips i neda amb casquet i a crol. 

Van der Burgh batent el rècord mundial dels 100m braça 

Michael Phelps nedant crol

La (in)utilitat dels camps de golf

Jo sempre he odiat els camps de golf. No sé si el verb odiar seria la paraula adequada però si més no, mai m’han despertat cap afinitat. Suposo perquè mai m’he dedicat a donar-li a una piloteta amb un pal. Sinó, potser encara em farien gràcia però, a mi, els camps de golf no em despertaven cap simpatia. Ara molta simpatia no me’n fan però com a mínim els hi he trobat una utilitat que fan que siguin menys inútils del que són.

A casa nostra, els camps de golf estan bàsicament associats als “pijos”. Potser en algun lloc del país, ja m’ho fareu saber, tot el poble juga a golf però fins on jo tinc coneixement, són els “pijos” els que es dediquen a ficar la piloteta en forats colpejant-la amb un pal. Per tant, tenim associats els camps de golf a indrets elitistes on van certes persones a passar els diumenges, potser dissabtes també, a fer una mica d’esport que diuen ells mentre mostren les seves habilitats en les seves millors gales. Tots de punta en blanc i fardant de possessions. Algunes dones també els acompanyes i d’altres deuen rondar per la seu social vigilant els nanos. La concentració de cotxes, diguem-ne cars, és elevada i pel que tinc entès, un ha de pagar, i no precisament poc, per donar-li copets a la piloteta.

Això seria una breu descripció de la gent que empra un camp de golf i la seva utilitat. És a dir: lloc de reunió dels “pijos”, a l’aire lliure, que mentre caminen donant cops amb un pal a una pilota, presumeixen de tot el que tenen i fan “bronzu”. Ara, fins aquí no hi ha cap problema ja que no hi ha cap element que pugui explicar el meu odi a aquests indrets. El meu odi als camps de golf són l’impacte medi ambiental que suposen. Anem a pams. A Espanya, durant el boom immobiliari tant fantàstic, es van construir, entre d’altres barbaritats, un munt de camps de golf. I de fet, n’hi ha uns quants per tot el territori. El problema rau en que això del golf requereix que la gespa estigui en bones condicions, ben cuidada, una catifa verda que en diríem. I què passa? Que excepte en la part nord-oest de la Península Ibèrica, el clima que governa és pràcticament sec. I darrerament, bastant sec. Què implica? Doncs que un camp de golf a Espanya requereix una burrada de litres d’aigua! Si estiguéssim en un país on l’aigua no fos un problema, potser no m’hi miraria tant però venint d’un lloc on segons els anys, el nivell dels pantans fa por, doncs què voleu que us digui! Aigua que paguem tots els ciutadans, aquí ho deixo. A més, els camps de golf han modificat el relleu del territori ja que en la majoria de llocs, s’han carregat un munt d’arbres per fer el seu camp, a part d’altres barbaritats. En fi, podria seguir remarcant punts negres però no val la pena. Quina és la conclusió de tot plegat? Que avui en dia hi ha un munt de camps de golf a Espanya que deuen ser visitats per estrangers que van a jugar al golf i els pijos que encara no s’han arruïnat amb la crisi.

Estrangers? Us preguntareu. Doncs sí, i uns bons quants són suecs. Aquí comença la segona part de la història. Quan vaig arribar i vaig començar a explorar Skåne, em vaig adonar de la  gran quantitat de camps de golf que hi ha per la zona. Potser no són gaire grans però n’hi ha per donar i per vendre! I això que no hi ha tanta gent com allà baix! Aquest fet sumat al que jo tenia per concepte dels usuaris dels camps de golf (és a dir, els “pijos”) va fer que patís un col·lapse mental d’incomprensió fins que un dia, em vaig atrevir a preguntar i aclarir els meus dubtes. Encara me’n recordo de tot plegat. Va ser mentre feia el projecte final de carrera a Alfa Laval ho vam estar discutint i la conclusió, després veient el que m’he trobat a la universitat és que aquí molta gent juga al golf. Suposo que no és tan car com a Espanya i que a més aquí no hi ha tanta diferència social. Les secretàries, alguns professors, etc. i no són “pijos”, us ho puc assegurar juguen al golf. Així que aquí és normal que la gent surti a donar-li amb el palet. I d’aquí que molts, sumat al fet de la passió pel sol, per Espanya i pel golf, carreguin els pals i volin cap als nostres camps de golf quan aquí és impossible degut a les baixes temperatures i la neu. A més a més, alguns es pensen que com que a Espanya tenim bons jugadors de golf, tots som uns apassionats com ells però ja sabeu que la realitat no és aquesta.

I ara és quan jo sóc feliç. Quan no poden utilitzar els camps de golf perquè estan nevats. I perquè? Doncs perquè serveixen per esquiar! Sí, sí! Ens marquen les traces i tenim pistes d’esquí de fons al camp de golf! Visca la Pepa, això sí que és eficiència! Bé, com a mínim estic orgullosa de dir que he esquiat en un camp de golf i que els camps de golf serveixen per esquiar. Una altra cosa no sé, però per a l’esquí de fons van bé i són útils. A part però, hi ha un altre fet que podria explicar els camps de golf de per aquí la zona. Això és molt pla i ventilat, per tant, dubto que s’hagin hagut de carregar gaire el paisatge per a transformar-lo en un camp de golf però és que a més, a mi no m’ha semblat veure que cap tingui aspersors o algun altre sistema de regadiu. És ben cert que aquí plou bastant i que per tant, no és necessari regar fet que es podria considerar no tant abrasiu al medi ambient com ho pot ser a casa nostra. Això desemboca a la meva teoria que els camps a casa nostra no serveixen per res. Em pregunto qui manté els camps de golf avui en dia? Quants són utilitzats? Són rentables? Bàsicament hi van turistes escandinaus i quatre “pijos”? En fi, un munt de preguntes de les quals més val no saber la resposta.

Ara, si algú em pregunta per a què serveix un camp de golf, diré que serveix per a fer esquí de fons. 

I com començo?

 Jo Confesso: les vacances se m'han anat de les mans. Sí, tenia en ment una setmaneta de desconnexió de tecnologia però com heu pogut comprovar, la setmaneta de límit ha passat de llarg! Demano perdó als lectors incondicionals (encara que sigui difícil de comprendre, n'hi tinc i molt orgullosa!) que heu anat entrant al blog a veure si teníeu una nova entrega per llegir. Com a mínim quan ho feu ara, tindreu una alegria!

Bé, com deia, o més coherentment, com he escrit prèviament, els dies han anat passant i em pregunto fins a quin punt és decent, a dia tretze de gener, desitjar bon any i parlar de les festes de Nadal. La majoria de gent ha acabat empatxada de turrons, de canelons ... menjar en termes genèrics i de la família amunt i avall. Així que tornar a mencionar la paraula Nadal, per segons qui, pot ser un maldecap. Però la meva pregunta no era el Nadal sinó fins a quin dia s'ha de desitjar bon any nou? Perquè clar, si no has vist una persona des de l'any passat i te la trobes al febrer, no li diràs pas bon any no? En fi, per curar-me en salut, us desitjo que tingueu un bon dos mil tretze aprofitant que es dia tretze. Així, queda tot molt més cohesionat, harmònic i als supersticiosos, doncs ho sento. Jo vaig ser durant uns quants anys el número tretze de la llista de la classe i mai em va suposar un trauma. Aquí ho deixo. Que després hagi acabat millor o pitjor del cap no depèn del número tretze. Crec que l'aclariment era necessari per si de cas. Les coses sempre ben clares. 

Doncs el dilema seria seguir divagant i discutint temes aleatoris que ronden el meu cap o fer cinc cèntims dels meus Nadals. Com que per seguir escrivint filosofades encara em queda un any per endavant, intentaré ser breu i explicaré com han anat els Nadals i la tornada a Suècia. Haig de dir que el país escandinau em va rebre relativament de forma calorosa però que ja ha baixat el termòstat considerablement.

Nadals 2012: avió (baixar amb amics que estan a Copenhaguen), un dia a la ciutat comtal, test de 1000m de natació i sorprendre't amb el temps (i fotre pals als nois, inesperadament), veure a l'Albert (Riude) i al Miquel, Riu : esquiar a les Angles amb l'Helena i la Mireia, excursions, escalar, esquí de fons, bosc de Meranges, campionat d'Espanya de cronoescalada d'esquí de muntanya a la Molina (observadora), ser partícip de les idees agrico-enginyerils del Josep i del meu pare i flipar, la paraula és flipar i ja no al·lucinar, dels pròxims reptes que es duen entre mans, galetes, córrer del Pendís a casa, etc. Tornar a baixar a la ciutat: horror!, calor, treballar una mica, entrenar amb els de la salle triatló, visita a la dermatòloga (control de pigues, nebus i taques), reis, família, Helena i Isabel. De la visita a la dermatòloga podria fer una entrada única perquè tenir a dues residents explorant cada porus de la teva pell és un poc intimidant però de moment, he tingut sort i no em volen veure fins l'any que ve. I sopars. 3 dies consecutius de sopars però que van ser molt divertits! Dos amb cosins i l'altre, també, en família que a més, em van regalar unes vitamines per passar la depressió de tornada que estan anant de perles (el llom està impressionant i el pernil està encara en estat de reserva). I després de sopars, dia de Reis i família, va tocar maleta i marxar. Tornar a trepitjar l'aeroport, tornar a encabir-te en una llauna de sardines altrament coneguda com avió i tornar a trobar-te un munt de cares conegudes. Sí gent, és la moda. I entre tantes cares conegudes i les poques ganes de marxar de tots, fas que com a mínim, el trajecte sigui més suportable.

I aquí dalt, el fred torna a ser present. Esperant amb candeletes la neu i tornant a la rutina. Això, sí, acompanyada de llibres de lectura (infinits), vitamines (embotits), amb moltes ganes d'entrenar i les piles carregades de positivisme. 

Bon dia, bon any i un bon somriure d'orella a orella.

Recopilatori fotogràfic: 

Les Angles

Font Romeu: Pla de la Calma

La Molina: Campionat d'Espanya de cronoescalada d'esquí de muntanya

Sortida de noies i cadets

Mireia Miró (2a esquerra) i Laura Orgué (dreta) més cadets

Noies de la selecció catalana: Riba, Arró, Xandri, etc.

Nois: Kílian Jornet, Marc Pinsach, Miguel Caballero i etc. Mans glaçades i anaven a tota llet!

Fent l'animal amb la tropa

Per cert, els que hem demanaveu el RSS feed ja el teniu! si teniu algun problema ja m'avisareu!

Blanc i gris

La neu s’està fonent. El mantell blanc que cobria els carrers i els camps s’està esvaint de forma exponencial mentre plou. Una boira densa i pluja ens envolta i no fa fred. Hem passat de menys dotze/quinze graus a rondar els més/menys dos. No fa fred i tot és gris.

Tot és gris i tèrbol. L’any s’acaba, segons els Maies, aquest divendres desapareixerem tots plegats d’aquest planeta ja que es van quedar sense lloc per seguir apuntant. Potser és una bona opció. La neu s’ha fos. Encara vaig tenir sort i dissabte vam poder treure els esquís per entrenar. Un bon entrenament,  amb ritme i bon ambient. Tot i que sota una incipient pluja. Ahir ja va ser impossible. Quasi que m’hauria d’haver posar el banyador per sortir al carrer! Com a mínim, la suada, el fred i l’aigua van servir per matar uns inicis de refredat. Ja se sap, o mates el refredat, o et mata ell a tu. Aquesta vegada vaig tenir sort.

La neu s’ha fos. De la lluminositat de l’aigua solidificada, hem passat a la grisor i foscor amb un xop-xop per tot arreu que sembla que estiguem en una sauna però en versió freda. La grisor s’incrementa quan les notícies que reps no són gaire positives però de res serveix lamentar-se. En aquesta vida estem per lluitar. Per mirar cap endavant i anar superant entrebancs, un darrere un altre. La vida és així. Alguns tindran més o menys entrebancs en el seu camí però tots els haurem de superar. I per una part, aquesta grisor externa i interna fa que inevitablement, ara mateix no pugui deixar de pensar que m’agradaria estar en un altre lloc, igual que fa un any i un poc més vaig estar a la presentació d’un llibre. No sé què hagués passat en aquest cas, potser m’hagués endut una decepció personal, així que em quedaré amb l’agradable record d’aquella ocasió. En com van canviar certes coses de la meva vida. En un descobriment. M’agradaria pensar que estic totalment equivocada però el buit em respon que possiblement no. Sentimentalment dolguda per la manca d’informació però desitjant el bo i millor. Però el camí segueix, de moment com a mínim fins divendres. I com que el camí segueix, tots seguirem lluitant.

Tots hem de seguir lluitant, ajudant-nos els uns als altres, deixant-nos ajudar per aquells qui realment ens estimen. Compartint sensacions i emocions. I per molts pals que ens caiguin (físics i metafòrics), per molts entrebancs que sorgeixin, per molt mal que ens facin, seguirem endavant.

Hi ha setmanes i setmanes. Unes les veus més blanques i d’altres, ben grises. Sense dubte que aquesta darrera i l’inici d’aquesta és de les darreres. Però en breus, espero, passarà a ser de les blanques.

Per Nadal, cada ovella al seu corral i cada cabra... a la seva muntanya! (Afegit personal meu). Bona nit a tothom!

Una de coses impensables

Amb el desembre ha arribat la neu. I amb la neu han arribat forces coses noves, la veritat. Bé, no crec que la neu hagi contribuït però si més no, ha estat un factor present des de que va començar el mes. I amb la neu, la foscor es porta molt i molt millor. Però la neu no és un impensable en aquestes latituds així que ho deixaré estar.

Què són les coses impensables? Respondre a aquesta pregunta és molt difícil ja que personalment, crec que és força, per no dir molt, subjectiva malgrat que en alguns casos, pot ser compartida per més d’una persona. Jo definiria com a fet o cosa impensable allò que és inimaginable, que creus que mai tindrà lloc, que no succeirà. I aquesta setmana, dos impensables meus han esdevingut “pensables”. Els que em coneixeu sabreu que sóc bastant d’extrems, de termes negres i blancs, i que els grisos em costen d’assimilar així que quan una cosa o hipòtesi se’m desmunta, puc patir un petit trasbals mental fins que assumeixo la nova situació.

La primera cosa impensable que va esdevenir “pensable” amb l’inici del mes de desembre va ser que passés a compartir despatx amb dues noies. Sí, una oficina de tres noies, només noies! Us poso el context perquè entengueu el perquè era impensable per mi arribar a compartir un despatx amb només noies. Sóc enginyera química, estudiant de doctorat a la divisió de transferència de calor, un grup de 23 persones de les quals només 6 són del sexe femení. Una professora a punt de jubilar-se, 4 estudiants de doctorat de les quals una està de baixa maternal i l’altra mai li veiem el pèl i una estudiant de doctorat que està fent una estada d’un any (xinesa, òbviament).  Per mi no és estrany estar envoltada d’homes ja que diguem ve de la mà amb la paraula enginyer. Si em dediqués al món sanitari, els papers canviarien. Tampoc m’afecta ja que hi estic més que acostumada: la majoria del fills dels amics dels meus pares són tots nens i entrenant, sempre he estat amb nens. I a la universitat també. Bé, només cal veure l’entrada anterior al blog. Així que no és cap trauma. Ara, en acabar novembre, el xinès que estava al meu despatx va marxar cap a la Xina i per sort, la Zahra, una noia iraní que porta temps ja al departament fent el doctorat, després de demanar-li no sé quantes vegades al Bengt (el cap del grup) un canvi d’oficina, va poder canviar de despatx i venir amb mi i la Juan. La Juan és la noia xinesa que està de visita per un any. I així, d’un fet impensable, ha esdevingut una realitat. Si voleu que us digui la veritat, ara “mola” el despatx. Bon rotllo, bon ambient, bona olor i comunicació. Crec que totes hem sortit guanyant però la que més, sense cap dubte, és la Zahra que la tenien aguantant a dos insuportables en una merda de despatx al costat del laboratori.

I l’altra cosa impensable que va perdre el sentit de la negació va ser que vaig anar a una classe de ioga! Sí senyor, ho heu llegit bé, jo anant a ioga! Molts no hi veureu la gràcia però una que és un cul inquiet, que odia els gimnasos i que no ha anat a cap classe d’aquestes, doncs, anar a fer ioga no és una cosa que se’m passés pel cap. Bé, no hi hagués anat mai si no fos per la insistència, setmana sí i setmana també, de la Cristina, la senyora gran que neda cada dia amb mi a la piscina i ja quasi som íntimes com qui diu. Amistats que una fa. La pobra dona crec que m’ho porta dient mesos de que ho havia de provar, que va molt bé per relaxar-se i per la musculatura. I jo, tal i com sóc, anava donant-li llargues perquè això de fer meditació i postures rares no em feia gens de gràcia, siguem sincers. Però, no sé per quins set sous, la setmana passada li vaig prometre que aquest dijous a les 6:45 allà em tindria. Que definitivament ho provaria. Els motius pel canvi encara els estic analitzant però no li trobo explicació. Crec que la resposta més raonable que puc donar eren ganes de fer el burro i fer el pallasso durant una estoneta.

Així que ja em veieu, dijous a les 6:45 estava allà amb unes malles, samarreta i sense mitjons amb la meva amiga Cristina, amb una estora a una de les sales del gimnàs. Sort que coneixia a la profe, una noia americana que a vegades neda amb nosaltres així que em donava una mica més de confiança però us haig de confessar que estava nerviosa i tot.  I la classe va començar i vam començar a fer posturetes. Que si braços i cames amunt amb el cul en pompa, ara cap a baix, ara braços amunt, ara a peu coix, baixant el centre de gravetat, que si el triangle, no sé quantes històries! Ostres, no és fàcil eh! No és que cansi però treballes eh! I vam acabar estirats relaxant-nos i no sé quines parides meditatives. Ara, us asseguro que vaig sortir d’allà amb una energia i unes ganes de saltar i fer l’animal que em van motivar per anar a treballar! La llàstima és que la professora aquesta ja no donarà més classes  ja que l'envien a un altre gimnàs però no patiu, dijous al matí estic apuntada a “Yogalates” una combinació de ioga i pilates! Jejejeje No em puc parar de riure de les parides que faig. En fi, no sé on em fico però una mica d’estiraments i equilibris sempre van bé. Per cert, la Cristina em va confessar que la profe li havia dit que havia flipat amb mi. Que per no haver fet ioga en la meva vida, ho vaig fer de conya! Aquesta no sap el que és intentar moure els peus a l’slackline o fer equilibris amb els rollers!

I així és com dues coses impensables han canviat de condició. Han passat d’impensables a fets succeïts i per sort, amb connotacions totalment positives. I seguint amb el positivisme, un parell de fotos de l’entrenament d’avui d’esquí de fons i tornant amb la bicicleta. No sé què és pitjor si el remei o la malaltia! Crec que és el poder de la neu i les baixes temperatures que em trastoquen més de lo normal!