Cognoms

Quan ets petit, t’ensenyen a dir el teu nom. Primer t’ensenyen a dir el nom i després els cognoms que, a casa nostra, sempre han sigut dos. Quan les teves neurones són capaces d’entendre algoritmes més complexos, t’expliquen que els dos cognoms provenen, habitualment, el primer del primer cognom del teu pare, i el segon, del primer cognom de la teva mare. Remarco l’habitualment ja que avui en dia és possible canviar l’ordre dels cognoms. En aquells moments ets un marrec feliç perquè entens com et dius i d’on vénen els cognoms que duus i comences a allargar els teus cognoms afegint els dels teus avis, besavis i rebesavis, igual que a la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”.  Quan se’t passa la fal·lera “cognomística”, passes a ser un ciutadà normal més que en segons quines situacions empraràs un cognom només i en d’altres, empraràs tots dos. Sense més importància. Que quan una persona es casa, no li passen res als cognoms i els seus fills, en cas de tenir-ne, adquiriran els primers cognoms de cada membre de la parella. I això, té tot lloc a Espanya.

Arriba el moment en que has de sortir del niu i creuar fronteres, o bé, actualment ja no cal degut a la multiculturalitat en què vivim tot i que creuar fronteres segueix sent necessari però és un altre tema, i descobreixes que la majoria de gent només té un cognom.  Que tota la família té el mateix cognom, mare inclosa. I a segons quina edat, et planteges: Com pot ser que la mare de la meva amiga tingui el mateix cognom que el seu pare? No són família veritat? I llavors t’expliquen que quan es casen, la dona perd el seu cognom (el del pare) i adquireix el de la seva parella. En aquell moment ho acceptes però amb el temps i amb l’experiència de la vida, les neurones no deixaran de donar-li voltes a aquest tema. En aquells moments només se’t passa pel cap que la seva manera d’adjudicar cognoms és avorrida i dificulta seguir els teus antecedents de manera notable, sobretot pel cantó femení.  I això passa en molts països que són potències mundials: Estats Units, Suècia, Regne Unit, etc.

Passen els anys i per sort, en llocs com Espanya on s’havia desplaçat a la dona a dins la llar durant el Franquisme, les coses canvien. En general, encara queden molts països per lluitar contra la desigualtat de sexes, les dones assumeixen un nivell i uns drets similars als dels homes. I torno a remarcar que encara s’ha de fer molt a tot arreu perquè per tenir pits i vulva i no tenir penis, no vol dir que no siguem capaces de fer funcionar les neurones de la mateixa manera. I és en aquests moments i des de països on la dona gaudeix de certa igualtat, que et tornes a plantejar la formació de cognoms. I et preguntes, si em casés amb un suec a Suècia, hauria de perdre el meu cognom? (és  cert que actualment es poden fer excepcions i jugar amb l’ordre dels noms i tota la pesca) Perquè? Per mi els meus cognoms són part del meu nom, de la meva identitat. Encara que m’estimi a una persona, això implica esborrar els meus vincles familiars? Ja sé que alguns em direu que només són coses de paper però és una cosa que sempre em dóna voltes al cap. Com en països com Suècia on la igualtat de sexes és molt present, les dones segueixen perdent el seu cognom. Bé, a vegades, no és lo més habitual, l’home adquireix el cognom de la dona. I en canvi, llocs on tradicionalment la dona ha sigut  tractada com un objecte per la reproducció i la neteja, no només conserva els seus cognoms quan es casa sinó que en té dos, dels dos progenitors. Això no només passa a Espanya ja que hi ha alguns països de Sud Amèrica que també segueixen aquesta forma, suposo que per influències del passat.

En fi, potser n’estic fent un gra massa de tot plegat ja que aquí no sembla que els hi preocupi gaire però és una cosa en que les meves neurones sempre hi han estat treballant, conscient i inconscientment.

Un altre cas és l’islandès. Quan es casen, les dones conserven el seu cognom ja que només tenen un però els cognoms es formen de la següent manera: si és fill; nom del pare+son, si és filla; nom del pare+dóttir. Ës a dir, si el pare es diu Fridrik, els fills es diran Fridriksson en cas de nen i Fridriksdóttir en cas de nena. Suposo que aquest sistema funciona ja que no són molts els islandesos al món però em segueix agradant més la nostra manera d’adquirir els cognoms. Supsoso, que a part del fet de conservar els cognoms facis el que facis, et permet, de forma més fàcil, resseguir els avantpassats familiars i establir vincles familiars, coses que sempre m’han cridat l’atenció.