Baralles de "xonis"

Seguint la tendència social, política, econòmica i cultural, entre d'altres, de la nostra terra d'aquestes setmanes, l'entrada d'avui hauria de tractar sobre les eleccions al Parlament de diumenge. Però no vull fer-ho ja que és el pa de cada dia a tots els mitjans d'informació: entrevistes a la ràdio, debats a la televisió, escrits i entrevistes als diaris, tuits i tuits al Twitter, missatges al Facebook i una llista inacabable de mitjans de difusió. Personalment, després que no diguin que els joves no estan interessats en la política ni en el què passa a casa nostra, en nom d'una jove que viu a l'estranger, només puc dir que des de fa molt de temps, la classe política em té molt decepcionada. Tant els d'un bàndol com els de l'altre. Les campanyes electorals serveixen per clavar-se punyalades entre ells, tirar-se els plats pel cap, dir mentides i més mentides, fer d'actors i actrius perquè després de les eleccions puguin fer el que realment els hi surti de les seves respectives parts, treure els plats bruts de cadascú degut a la opacitat del país (a Suècia els sous són públics, és a dir, tothom pot saber el que cobra cadascun dels individus) i, en aquest cas, també podria seguir de manera il•limitada. Jo em pregunto, tota aquesta gent que se suposa que han estudiat molt o poc (#modeirònic_on) però que han arribat a dit, la "dedocracia" esmentada pel Jordi Évole, no tenen prou seny, i ja dic seny i no neurones, per ser capaços d'elaborar el seu propi programa electoral des de les arrels? Defensant els seus interessos sense criticar les campanyes dels altres partits? No, no saben. La qüestió és que una campanya electoral representi la realitat social del país del qual ens volem independitzar, és a dir, tots aquests programes de safareig on van totes les "xonis" a barallar-se per infidelitats i per aparentar el que no són. Exactament clavats. La realitat social política amb tots els ets i uts. 

No volia, no volia escriure sobre la classe política. M'avorreixen, em posen de mala llet. Em repugnen. Però m'estimo Catalunya. No sé què passarà aquest diumenge, jo d'entrada no puc votar per vot denegat però jo no vull un país dirigit per ineptes, corruptes, privatitzadors de la sanitat pública, de l'educació pública, manipuladors, menyspreadors del català, de la cultura catalana, dels joves amb talent als qui se'ns envia a servir cafès, dels que només ens fan pagar i pagar sense rebre res a canvi, dels que diuen que faran però després donen l'esquena al poble. S'ha acabat jugar a la puta la Ramoneta, per tots. JO vull un país del que estar orgullosa, de no haver-me d'amagar cada cop que parlen sobre Espanya/Catalunya pel que fa a política i economia. Que el nostre país no sigui reconegut pel turisme de sol, platja i festa sinó com un territori d'una gran diversitat paisatgística i cultural. Com un país collonut, amb més o menys problemes, però amb gent feliç, políglota, treballadora, lluitadora, amb innovació científica i tecnològica, amb puntals en el món sanitari, esportistes, empreses i emprenedors, gent amb ment oberta, cort obert i il•lusió, molta il•lusió. Un país verd, basat en energies renovables, on es respecti el medi ambient, l'aire que respirem. On les persones siguin l'element central i no titelles. De fet, a mi, el concepte país se me'n refot. País, fronteres i banderes són termes que no m'agraden. Sobretot el de les banderes. Avui en dia, tot tendeix a la globalització, a la igualtat. Llavors, perquè ens entossudim a posar barreres on no existeixen?  

Avui en dia no sé si és molt demanar. Aquest és només un modest escrit, escrit per una modesta persona des d'un modest racó del món, lluny d'on va néixer. Jo només vull dir que aquest diumenge és el moment de lluitar pel que vol el poble, pel nostre futur, que fem veure als ineptes que es barallen pel poder el que volem, i que sinó, ja ho hem demostrat en les darreres manifestacions, sortirem al carrer i demanarem tallar caps. Qui mana és el poble i no quatre arreplegats.