En un racó del món, estava ella. Sola. Sobre una roca. Envoltada de
muntanyes, a la vora d’un llac. Realment, no estava sola. Era un punt
insignificant enmig la immensitat de la natura però ella s’hi trobava bé.
El vent havia parat. Només alguns núvols s’enganxaven als cims de les
muntanyes que l’envoltaven. El sol brillava però no feia calor. S’estava bé.
Ella estava bé. Li agradava estar allà. Evadir-se de la vida quotidiana,
aïllada de les tecnologies, sense res més que roba d’abric, alguna cosa de menjar
i material imprescindible. No necessitava més. Ella era així; senzilla i
discreta. Li agradava escoltar el silenci trencat pels animalons, l’aigua
baixar pels rius i rierols desgastant còdols,
rocs que queien al pas de cabirols, les esquelles de les vaques, el so
de la pluja... la natura. Anar amunt i avall. Pujar als pics més alts per
tornar-los a baixar. Gaudir de les vistes, sentir-te que no ets ningú, que la
muntanya és qui mana i que per tant, l’has de respectar sense fer-la enfadar. Córrer, saltar, traspassar un riu, saltar de
pedra en pedra, parar a beure aigua d’un broll d’aigua, refrescar-se, parar,
seure i escoltar. Escoltar i mirar. I pensar.
Era quan es trobava en companyia de la solitud de les
muntanyes quan podia pensar amb claredat. Quan les emocions li brotaven a flor
de pell. Com si la/les muntanya/es li indiquessin el camí a seguir, com una
mare que tranquil·litza a la seva criatura quan no pot dormir. Li transmetia
seguretat, confiança i calma, molta calma i sempre amb respecte. Una relació
invisible, palpable però no descrita. I amb aquesta relació, ella era feliç.
Perdia el contacte amb el món frenètic actual per viure en l’hàbitat que ella
considerava natural. El medi on ella es trobava a gust, on es podia expressar
amb claredat. On les coses seguien el seu curs, sense pressa, sense pressió,
sense l’acció d’agents externs. Allà, amb les seves muntanyes, ella era feliç.
Gaudia tot el que podia i més, i es preguntava si no s’havia equivocat amb el
camí que havia triat. I qui no s’ho ha demanat mai?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada