Cara i creu a Malàsia

No, no estic a Malàisia. La veritat que no m'importaria per gens del món escriure aquestes paraules des d'aquell país però no és així. Segueixo a Suècia, començant a adaptar-me al període de foscor i al descens notable de les temperatures. La veritat que de moment no fa excessivament fred, serà que ja estic més que acostumada a la fresqueta.

Perquè Malàisia? Perquè cara i creu? Tot té una explicació. Ahir, diumenge 23 d'Octubre de 2011 van passar dues coses en aquest país asiàtic. Una de bona i una de dolenta. Ambdues en el món esportiu, la meva droga. Ambdues involucrant dos joves de l'any 1987, el meu any, la meva generació. A un el conec personalment, a l'altre no. Un és català, l'altre és italià però tots dos ronden entre els vint-i-tres i vint-i-quatre anys, com jo. Respecte a un puc dir que comparteixo forces aficions, maneres de fer i per damunt de tot, l'amor a la muntanya. Respecte l'altre, puc dir que he vist forces curses per la televisió, seguint el món del motor, aprenent la mecànica dels vehicles i la dinàmica involucrada tot i no sentir-me gaire identificada amb ell. 

Quina és la cara? Quina és la creu? Suposo que a aquestes alçades ja sabeu de qui estic parlant. Com a mínim pel que fa a la notícia negativa. Sí, ahir, un noi italià de la meva edat, de l'any 1987, corredor de Moto GP patia un accident al circuit de Malàisia. L'accident va ser tant brutal que els metges van poder fer poc i el jove Marco Simoncelli deixava d'estar en connexió amb el planeta Terra, amb els éssers vius que habiten i amb una més que possible llarga vida per davant. La cursa es va parar immediatament i va quedar suspesa amb gran consternació en el món del motor i en l'esportiu en general. Però jo diria que més enllà i tot. Tots els mitjans de comunicació en parlaven i es qüestionaven vàries coses però res no treu el que va passar. Ens deixa un noi de vint-i-quatre anys que tot i no tenir una gran reputació en el tema d'actitud ( no puc opinar perquè no l'he pogut conèixer personalment), segur que era una gran persona amb ambicions i molts projectes per tirar endavant.

Per sort, com a mínim pels catalans o pels que el coneixem, una notícia positiva arribava des de Malàisia per contrarrestar aquesta notícia. De fet, per ser coherents, primer va arribar aquesta notícia i després la "dolenta" però com que habitualment sempre tendim a començar amb la menys agradable per després poder acabar amb un bon gust de boca, ho deixarem així. Però que quedi clar que primer va tenir lloc la següent. Set del matí hora de Malàisia, començava la cursa de muntanya que consistia en pujar el Mount Kinabalu. Un pic impressionant que té una base de vegetació selvàtica i culmina amb unes làpides de pedra enormes amb un recorregut d'un desnivell més que notable. Al cap de poc més de dues hores i mitja, Kilian Jornet creuava la línia d'arribada després d'un descens de vertigen i guanyant a l'esprint al gran corredor italià Marco de Gasperi. Trenta segons de diferència. No hi era present però només puc dir que en Kilian devia volar baixant a tota llet per poder-lo atrapar... Més d'un ens haguéssim deixat les dents, les cames i tot. Inhumà. D'aquesta manera, el ceretà ha culminat una temporada d'estiu impressionant. Sí d'estiu perquè ara comença l'hivern i toca canviar les bambes pels esquís de muntanya. Non-stop. Alguns sabreu de qui parlo i del que és capaç, altres no. Els qui el coneguin sabreu del que ha sigut capaç de fer fins ara, els altres no. És cert que no és un personatge mediàtic, per ell molt millor, però darrerament s'està començant a fer força ressò del que aquest animal és capaç i la culminació, podríem dir que ha sigut que avui dilluns, la victòria de'n Kilian ha sigut titular del Telenotícies de TV3 i ha sigut la primera notícia dels esports! Sincerament, si mai m'haguessin dit d'apostar per una notícia del Kilian titular, que fos la primera de la secció d'esports i que a sobre durés més d'un minut, no m'hagués jugat ni un duro! Però avui ha passat. M'agradaria saber quina mosca els hi ha picat als de TV3 però que el deixin en pau i ben tranquil durant una bona temporada que s'ho mereix.

I per contrarrestar un i altre, aquí estic jo. També del 1987 però noia. No sóc esportista d'elit però no paro o intento no parar de fer esport. Ahir no estava a Malàisia però estava a Suècia. Ahir no vaig competir però vaig córrer deu quilòmetres, vaig estar preparant una classe que haig de donar, fer la bugada i netejar casa meva. Ahir em vaig alegrar. Em vaig alegrar perquè un amic va guanyar i va culminar un any d'éxits impressionants. Però ahir també em vaig quedar en estat de xoc en assabentar-me que un altre noi havia mort en una competició. Totes dues notícies provenien des de Malàisia. Tots tres som del 1987. Un tenia vint-i-quatre, els altres dos estem a punt de complir-los.  Enhorabona, descansa en pau i a seguir lluitant endavant.

Reflexions d'un dilluns en el que t'has llevat a les 6 del matí, has fet un entrenament de natació de 2500m, a les 8 del matí estaves a classe i després treballant. Vaig a fer-me el sopar.