Obrir els ulls, no tenir ni idea de quina hora deu ser, mirar el rellotge i veure que només són quarts de vuit d'un dissabte o d'un diumenge. La veritat que m'he llevat més aviat molts més dies. Alguns posarien el crit al cel dient que és massa d'hora però per mi no ho és. Diguem que sempre he sigut de matinar i mai he tingut problemes per llevar-me aviat quan s'ha d'anar a la muntanya, a esquiar, de viatge, de competició, de... inclús els dies de cada dia, on llavors el despertador fa acte de presència, salto de llit per acte reflex. Una cosa es que em llevi ràpid, l'altre és que estigui més o menys desperta! Això ja depèn d'altres factors!
Veure que són quarts de vuit i dir, va Maria, amunt i a córrer. Anar al lavabo, buidar la bufeta, rentar-te la cara, posar-te les lents de contacte, vestir-te, les bambes i al carrer. Donar-te compte que ja no estàs a Riu, que no estàs envoltada de muntanyes, però per sort estàs envoltada de verd. Tancar la porta de casa, guardar-te les claus i cordar-te la jaqueta perquè fa fresca (aquí no estem a més de 30ºC) i posar el cronòmetre en marxa perquè vagi cercant la senyal. Estirar les cames, moure els braços, despertar el cos i quan el cronòmetre està a 0, començar a trotar. No creuar-te amb ningú i només sentir el vent. Dia ennuvolat, amb raigs de sol amagats que intenten sortir però que no acaben de tenir força a primera hora del matí, però al vent no el para ningú. Un vent que ja era present el vespre anterior i que de moment no ha cessat. Seguir corrent, amb la ment en blanc, bé en blanc... la ment es va omplint ràpidament. Pensar en tot el que haig de fer, en què hauria d'haver fet i no he fet, en què estarà fent aquest, quin dia deu fer per allà baix, es seguirant torrant de calor, com s'explica que hi hagi tanta gent que perdi el cul (perdó per l'expressió) pel papa, etc.
I seguir trotant, deixar l'odiat asfalt per arribar a la pista de terra i deixar-me endur pel mig dels camps de blat. Barallar-me contra el vent, sentir-me impotent, veure com les meves cames no avancen, com vaig de canto... i recordar els contes i pensar, m'hauria de posar pedres a les butxaques! Tot i això, intentar no perdre la paciència ni donar-me per vençuda, seguir corrent, és igual el ritme, sóc jo contra el vent. Pensar que després em donarà l'esquena i volaré. I per fi arriba, per fi arriba el moment de girar cua i poder aprofitar la força del vent que tant m'ha fet ballar per tornar cap a casa. No era una fulla arrossegada per la ventolera però s'apreciava no haver de córrer contra una paret. Seguir trotant, sense gens de calor, pel mig dels camps de blat sense rastre de civilització. Arribar una altra vegada al paviment i retornada cap a casa. Arribar i treure'm les bambes i trotar i caminar per l'herba. I seguir descalça fins a casa. Contenta, una mica cansada i molt tocada per la ventolera! (en aquests casos sempre em pregunto si acabaré com l'avi Siset, molt tocat per la Tramuntana...) Estirar i posar-se sota la dutxa. Sentir els raigs d'aigua que van dominant el teu cos, com et vas relaxant i com la gana comença a ser present. Vestir-te, esmorzar i tenir el dia per davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada