Que s'acaba el març!

El temps se me’n va de les mans. No és que ja passi d’escriure sinó que darrerament el meu cervell ha estat un pèl saturat i quan arribava a casa, poques forces em quedaven per seguir buscant la inspiració per ser capaç d’escriure quatre línies.

Si em pregunto a mi mateixa què he fet aquestes darreres setmanes, des de la fumata blanca del papa, puc dir que vaig aconseguir fumata blanca al meu ordinador també i poca cosa més. Reunions, seminaris, classes de català, bicicleta amunt i avall, visites a la fisioterapeuta poc fructíferes (no entraré en detalls), exercicis al gimnàs...  Res realment destacable. Bé, com a novetats podria dir que finalment vaig anar a provar la nova piscina que van inaugurar fa un parell de mesos aquí a Lund. Bàsicament era la renovació d’unes antigues instal·lacions. Malgrat que van construir una piscina de 50 metres tot i que de només 6 carrils, sempre la tenen dividida en dues de 25 metres així que perd tota la gràcia. Sincerament, pensava que seria més espectacular així que de moment em segueixo quedant amb la piscina de sota de casa que ja la tinc per la mà. A més, el gran inconvenient de la nova és que està un pèl al sud del centre i la tornada a casa és en pujada! Res que no es pugui superar amb la bicicleta però quan fa vent , fred i neva, com l’altre dia, es fa dur. No ho negaré. Hi ha una altra novetat molt destacable però de moment us deixaré en suspens ja que encara queden 11 mesos per tal que es dugui a terme. És una bogeria considerable però tots tenim els nostres moments de bogeria. Alguns en tenim més que d'altres, no sé el motiu amb exactitud però és així. Paciència que quan arribi el moment, ja ho desvetllaré. No patiu i dormiu tranquil·lament . 

Com he esmentat anteriorment, poques novetats. Estudiants de l’ETSEIB que estan per aquí d’Erasmus han presentat els projectes fi de carrera i tornen a buscar feina com sigui, la gent del departament cada cop està més boja, especialment certs espècimens i malgrat que la primavera teòricament ja ha començat, aquí encara no hem arribat als 0⁰C. Per ser sincera, està fent fred. A mi m’agrada el fred i el tolero considerablement millor que la calor però haig de reconèixer que aquest hivern és un pèl llarg. Però no em queixo pas, portem un parell de dies de sol amb una lluminositat espectacular que fa que tots els mals s’esvaeixin.

I no sé perquè però aquesta setmana és especial. No sé si especial o més ben dit estranya. Bé, suposo que és pel fet que no hi ha estudiants a la facultat i això es nota, i molt. Només estem nosaltres (personal docent, doctorands i el personal no docent) però els estudiants estan de vacances. No hi ha gent passant per davant de la teva porta en ramats, en parelles o individuals anant a cercar llibres, a entregar papers o que et preguntin per qualsevol professor. No hi ha soroll per les escales. Les aules estan buides i el pàrquing de bicicletes considerablement buit. Això no està mort però no hi ha el bullici propi d’una setmana normal. A més, la setmana només té quatre dies però en aquests quatre dies, no hi ha moment per perdre el temps. Reunió, seminari, defensa d’una tesi doctoral d’un company del departament, la festa corresponent, enviar uns papers per una conferència, barallar-se amb l’ordinador, fer la maleta en algun moment, etc. I desitjar que sigui divendres i desconnectar per uns dies. Ja sé que alguns sou afortunats i ja esteu de vacances però d'altres encara ens queden uns dies. Així que sinó puc donar senyals de vida abans de fer via cap al sud: Bones Pasqües! 

Fumata negra de les bones

El món està bastant, per no dir força, revolucionat. De moment seguim amb fumata negra al Vaticà, fumata negra en economia, fumata negra en A i fumata negra en B i així, successivament. Per poder compensar  les penes, ens quedem amb la victòria del Barça d’ahir. Després del patiment i l’estrès derivat d’escoltar la Transmissió d’en Puyal (La TDP), servidora va poder apagar el llum i dormir plàcidament.

Però aquest matí quan m’he llevat, bé, quan m’he llançat a la piscina i, posteriorment, he arribat a la universitat, m’he recordat que els meus dos focus de fumata segueixen actius i de moment, també negres. Els meus dos focus són l’ordinador i el meu cos.

Respecte al meu cos, no tinc gaire a dir. Una contractura de cavall i el meu estimadet genoll que segueix en procés de millora. És fumata i negra perquè ja sabeu que no em puc estar quieta però no hi ha gaire altre remei que el “posa’t-hi fulles”.

Millor passar al tema estel·lar de la setmana que és l’ordinador de la universitat. Després de certs esdeveniments que han tingut lloc al departament, la que escriu ha de començar un nou projecte. Sí, una altra vegada. Per tal de desenvolupar aquesta missió no espacial i no sé si especial, m’haig d’instal·lar un programa. I aquí és on ha començat la fumata negra, i segueix. Lo fort del tema és que no estic parlant d’un programa súper estrany només utilitzat per freaks com per exemple els basats en openfoam i Linux, no, no. És un programa comercial pel qual es paga una llicència i tot el que suposa. Pot ser que sigui per freaks però no tant ja que l’utilitza molta gent. Jo pensava que per instal·lar-lo seria bufar i fer ampolles. Entenc com “bufar i fer ampolles” descarregar el programa, donar-li al botó d’instal·lar i anar clicant a la pestanya de següent fins arribar al final del procés on t’apareix una pantalleta que et diu que el programa s’ha instal·lat correctament i que ja pot ser utilitzat. Doncs bé, de bufar i fer ampolles, res de res. Il·lusa que vaig ser!  Porto dos dies i mig intentant que funcioni. Preguntes a la gent que l’utilitza i o bé el van instal·lar fa molt de temps o bé són xinesos que ho utilitzen tot piratejat i per tant, no serveix. Conclusió, després d’anar preguntant a tothom sense èxit vaig aconseguir que el professor que se suposava que em podia donar un cop de mà s’assegués durant dues hores intentant que funcionés. Avui, dimecres tretze de març, l’ordinador segueix emetent fumata negra. El problema sembla ser que està identificat però ara m’haig d’esperar perquè es veu que han d’actualitzar la versió de la llicència central que tenim a la universitat. Això què significa? Doncs que porto pràcticament tres dies observant la fumata negra del meu ordinador i desitjant amb totes les forces que aparegui fumata blanca ben aviat o ja perdré el poc seny que em queda. De veritat que no ho entenc. Se suposa que aquestes capses màgiques ens han de fer més fàcil la vida però ja us ho puc assegurar jo que darrerament només fan que donar-me maldecaps.

I per acabar d’animar la fumata negra ambiental, tornem a l’hivern. Ha tornat a nevar, no gaire però ha nevat i tornem a estar entre -5 i -10⁰C. Això no seria greu però després de quatre dies de solet i de temperatures de 0 a 12⁰C doncs és nota i molt.

Així que tothom espera fumata blanca. Al Barça de moment ja li ha arribat però els demés l’esperem amb candeletes. M’imagino que la primavera tindrà influència o seran efectes paranormals? Ja veurem. Arribats a aquest punt esperarem el que faci falta, fenòmens paranormals, animals inversemblants, creences estrafolàries i la bruixa Avorrida. Tot sigui per a que aparegui fumata blanca! Al Vaticà ja s’ho faran però el meu ordinador és més sofisticat que no només és el conclau del disc dur que s’ha de posar d’acord sinó que també ha de connectar amb el seu guia espiritual que és el servidor central.

Jo crec que la conclusió de tot plegat és que cada cop em queden menys neurones i que les poques que em queden, estan sobresaturades i per tant, el meu nivell d’incoherència va augmentant exponencialment amb el temps. Escrit això, ja em fareu arribar el vostre diagnòstic o si teniu algun ritual especial per tal que el programet aquest funcioni correctament.  Gràcies anticipades. Per si algú s’atreveix. 

Pregunta que evito contestar

Darrerament, prefereixo evitar la pregunta “De quin país véns?”. Ho faig no per evitar el dilema entre Catalunya i Espanya sinó per vergonya. Ja tant em fa ser catalana i/o espanyola. Bé, relativament, però arribats a la situació on ens trobem actualment, admeto que vivint a l’estranger, em fa veritable vergonya pronunciar les paraules Espanya i Catalunya. Aquí hi ha certes coses que encara no han arribat, però jo, que sí que les sé, fan que encara se’m caigui més la cara de vergonya al sentir dir que ets espanyola i/o catalana.

Ja ho vaig dir abans i, si cal, ho tornaré a dir. No sóc una fanàtica de les banderes i si no hi haguessin fronteres, potser estaríem tots més tranquils però sóc partidària de la riquesa lingüística i cultural de cada regió. Del respecte entre les diferents cultures, entre les persones, entre llengües, etc.

Doncs bé, potser per fer honor a un dels embotits més característics del nostre territori, tenim un país ple de xoriços. I aquí ja no faig distinció entre Espanya o Catalunya. Tots són uns xoriços. Tot i que a Catalunya  el xoriç no sigui tan autòcton,  tant fa, a casa nostra podríem dir que uns quants lliguen els gossos amb llonganisses i així quedem tots contents, per allò de la igualtat. Si en el fons, tota la colla dirigent són fets de la mateixa pasta, vinguin d’on vinguin, si dels xoriços o de les llonganisses, és a dir, del porc. I que em perdonin els pobres porquets perquè una cosa són els animalons i l’altre la colla de dirigents. Ja no fa cosa dir que véns d’un país on la crisis està a uns nivells més que alarmants, que un munt de gent està a l’atur, que l’atur de joves de menys de trenta-cinc anys és del 50%, que tenim un rei que se’n va a caçar elefants i que no pren exemple de la reina d’Holanda, que la gent està patint retallades i retallades en sanitat, educació i allà on és més imprescindible, es retalla. Es retallen els sous, els llocs de treball i una gran llista d’interminables. Tot això, a mi no em fa vergonya. Bé, mai me n’ha fet. Més aviat m’ha fet ràbia veure com un país s’enfonsa i sóc molt conscient de la sort que he tingut personalment tot i que, de tant en tant, remugo de viure entre aquesta societat de víkings. Acceptar que véns d’un país que està al pou no fa vergonya. Provoca altres efectes però vergonya, no.

El que fa vergonya és dir que véns d’un país de corruptes. Corruptes que MAI DIMITEIXEN. D’on el diner negre circula a cabals,  amb polítics ben enganxats en un munt de merders i encara els hi costa dir i acceptar la veritat: estafes de milers d’euros, que si festes d’aniversari pels nens, que si roba de vestir, inversions, cases, xalets, vacances, dones que no s’assabenten de res, sous extraoficials i més merda que fa de mal remenar. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Cada dia surten més i més coses tant del govern central com del català. A Espanya no sé si juguen a detectius tant com els catalans però es veu que a casa nostra tenim certa afició. No tinc res en contra dels detectius però és ben curiosa la situació que estem vivint. Es veu que quasi tots els partits polítics encarregaven espiar als demés a la mateixa agència de detectius. M’agradaria saber qui és el màxim responsable d’aquesta empresa i quin és el seu responsable de màrqueting perquè se’ls hauria de felicitar pel negoci que han fet ja que tenir a quasi tots els partits polítics menjant de la teva mà, no deu ser fàcil. També m’agradaria saber si hi ha alguna relació ja que ja sabem que, en el fons, després aquí tots són amics i parents. És tot ben curiós però el que em crida més l’atenció, i ja no és que hi hagi micròfons en  un restaurant a prop de casa, sinó quins motius tenien tots plegats d’espiar-se entre ells. Per jugar a la puta la Ramoneta? Això és pitjor que una telenovel·la d’aquestes sud-americanes on tots s’emboliquen amb tots i acaba pitjor que el rosari de l’Aurora.

A part de jugar a detectius, el president està obstinat a donar la independència a Catalunya arran d’una multitudinària manifestació saltant-se tota la legalitat que faci falta. En el fons, no sé perquè m’estranya el procediment del president si total, és el que fa la majoria de la classe política i no política excepte alguns imbècils (aquí m’incloc jo, en la part d’imbècils), saltar-se les lleis. Crec que si fos un esport olímpic, guanyem segur. Jo només dic, i és la meva humil opinió, que abans de saltar-se totes les lleis, potser seria hora de mirar-se les lleis i pensar si cal fer certes modificacions i recordar-li al senyor Mas, que les coses, més val fer-les bé perquè quan es fan ràpid i malament, s’acaben pagant molt i molt cares i el meu mal no vol soroll (el horno no está para bollos que diuen en castellà).

Una està cansada de dir que ve d’un país on no tot són sevillanes, toros i olé! Porto defensant una i altra vegada que la meva nacionalitat, com a mínim fins avui en dia i agradi o no, és espanyola malgrat em senti catalana de cap a peus però que l’Espanya que es ven no és l’Espanya real. Porto temps explicant que parlem català, basc i gallec en algunes regions a més del castellà malgrat sembli que el bilingüisme, actualment, sigui un punt d’atac per part del govern central. Porto temps defensant la nostra gran varietat paisatgística, culinària, lingüística i el que faci falta. I, encara que no ho vulgui, seguiré intentant que entenguin que el català no és el castellà, que menjo pa amb tomàquet per esmorzar i que no cuino amb mantega sinó amb oli d’oliva. Que no ballo sevillanes però que menjo panellets i un munt de coses més. Ho faré perquè és la meva cultura però no defensaré la colla de xoriços i lladregots responsables de la política i de la situació actual de Catalunya i Espanya. No donaré la cara per gent que ha estafat, estafa i estafarà al poble que se suposa que representen, que semblen nens petits barallant-se pel poder, per gent que fa fàstic.

I més val deixar-ho aquí perquè això és un no acabar. Però que no comptin amb mi que no seré una emigrant orgullosa de proclamar als quatre vents la seva nacionalitat. Ho faré de la cultura, de la gastronomia, de la llengua però mai per orgull polític i de funcionament d’un país. Si em pregunten d’on vinc, actualment dic que vinc dels Pirineus. Total, què més dóna, si pels del Nord, per sota de França ja és Àfrica...

Fettisdagen

Ahir era un dia especial en el calendari suec. Bé, no se si un dia especial, si més no, un dia que servia d'excusa per menjar pastissets sense remordiments de consciència ja que ho dicta el calendari. I us preguntareu, aquesta gent rara del Nord tenen un dia al calendari per menjar pastissets? La resposta és no. Bé, més o menys. Igual que nosaltres per dijous gras mengem botifarra d'ou i bunyols de Quaresma, doncs aquesta gent tenen la seva adaptació de la festa. En resum: una diada tradicional acompanyada d'un aliment concret.

Anem a pams o a cullerades de nata més ben dit. Ahir dimarts va ser fettisdagen que si fem la traducció directa seria greix dimarts. És a dir, "mardi gras" en francès o l'adaptació catalana seria dimarts gras. Doncs bé, pel fettisdagen es mengen els semlor. Aquí haig de fer diversos apunts:

• Els semlor es mengen el fettisdagen però a partir de mitjans de gener, ja es poden comprar. De fet, es mengen des del fettisdagen fins a Pasqua, tots els dimarts.

• No són com els kanelbullar (com uns brioixos de canyella que es poden menjar durant tot l'any) o els lussekatter (mateixa massa però amb safrà típics del dia de Santa Llúcia, esmentats en entrades anteriors al blog)

• No són pastissos sinó més bé alguna cosa semblant a una lionesa o als pastissets del Doraemon

• Són un bomba calòrica

• Molts suecs es tornen bojos

Aquests apunts només serveixen per fer-se una vaga idea del que em vaig haver de menjar ahir. Aquestes darreres paraules sonen una mica fortes: "em vaig haver de menjar", però realment va ser una mica així. No és que me l'haguessin d'embutir amb un colador, que són víkings però no bèsties pardes, pero em vaig sentir en obligació moral de menjar-me'l. No sé què és pitjor!

Potser si ahir hagués sigut un dia normal, no me n'hagués ni adonat i probablement, no els hauria ni ensumat però per desgràcia o per sort (l'ordre de les paraules sí altera el producte), ahir teníem seminari. I com marca el protocol, tot seminari ha d'anar acompanyat de pastís (el kaka famós), cafè i tè. Hi ha molts dies que m'escaquejo de menjar-ne perquè la majoria són abundants en nata i sucre. Si em donessin coca amb xocolata o pa de pessic no tindria cap problema però aquests pastissos d'aquí dalt a mi no m'acaben de fer el pes. En fi, tornem a reprendre el fil, ahir no em va quedar més alternativa que fer baixar el monstre aquell pel meu aparell digestiu. Acostumen a ser d'un tamany estàndard però que no deixa de ser enorme. A part del que es pot veure a la imatge, és a dir, de les dues parts de brioix i la nata, també està farcit de massapà, altrament conegut com a mandelmassa. Per tant, podeu deduir que això és una autèntica bomba. És bo, no ho negaré, i amb un estàs més que servit però després de menjar-te'l et dóna la sensació de ser el porc perfecte per Sant Martí. A més, per menjar-te'l has de desenvolupar una tècnica especial perquè si no acabes sent un tocí guarrí (atents al joc dolent de paraules: tocí, garrí, guarrí, guarro). Si mai us trobeu en aquesta situació, us recomano apliqueu la tècnica Oreo que heu vist mil vegades als anuncis que és molt efectiva per als semlor.

No he patit cap indigestió ni res. Només la panxa una mica pesada després d'ingerir-lo però es va solucionar sortint a esquiar. Tranquils, vaig poder sopar.

L'estil iaia

Fa molt de temps que tenia aquest escrit pendent però  no aconseguia donar-li forma. Suposo que és pel fet que he estat documentant-me sobre el tema, o bé per l’estat d’al·lucinació, i intentant buscar-li els tres peus al gat. Molts pensareu que és una parida més a afegir a la llista dels meus escrits però d’altres potser us sorprendreu tal i com jo ho vaig fer, i ho segueixo fent. No ens enganyem.

Entrem en matèria. Matèria aquàtica. Parlem d’aigua i de piscines. Ara que el tema ja està ben humit, prosseguim. Entres a una piscina sueca i què veus? Tots contestareu: Obvi, no? Gent a dins de l’aigua nedant. Sí clar, evidentment que això és obvi. Aquesta gent són rarets però el concepte piscina encara el tenen associat com a una gran bassa d’aigua on poder nedar i no un lloc on  guardar salmons. Fins aquí tot és coherent però si aprofundim en el concepte nedar, aquí és on vull anar a parar, observarem que la gran majoria neda amb un estil de braça característic de les iaies quan no es volen mullar els cabells.  Sí, ja m’enteneu. Cap enfora sempre, amb moviments de braços circulars i les cames, si fa no fa, el mateix. Dir-li braça a aquest estil és una aberració i per tant, jo li dic, estil de iaia. Per tant, arribeu a la piscina amb el casquet de bany, les ulleres, si hi ha pales, les pales i el que calgui i veieu gent a l’aigua, gent gran i jove, nedant l’estil iaia. Què us passa pel cap en aquell instant? Ja us ho dic jo. Aquesta gent no saben nedar crol? Un petit incís, el casquet de bany no és obligatori, cosa que em sorprèn, i molt. Jo, com no sé nedar d’altre manera, sempre el duc.

Doncs bé, després de més d’un any d’estudi exhaustiu puc fer un breu comentari de perquè els suecs neden una braça mal feta. Primer clarificar que l’estudi exhaustiu és totalment vàlid ja que ha consistit en la observació dels nedadors i nedadores a la piscina del costat de casa meva, tres dies a la setmana. Públic variat. També he presenciat classes de natació per a nens des de darrere del vidre i, el que és més important, ho he estat discutint amb els suecs que m’envolten ja que jo sola no li veia la lògica. L’explicació a aquesta peculiar forma de nedar, que quedi clar que si només fossin iaies, ho entendria, però que la gent jove ho faci també, em toca la moral, és que el suecs aprenen a nedar amb la braça. Sí. Ells comencen aprenent a nedar amb la braça. Perquè? Doncs el perquè encara no l’hem descobert. Ho hem estat discutint durant varis dinars i no hem arribat a una conclusió clara. Jo diria que és per tradició ja que la braça, ben feta, no és un estil fàcil pels nens petits ja que necessites una bona coordinació de les extremitats inferiors i superiors, saber treure el cos de l’aigua i coordinar amb la respiració. Ells al·leguen de que en cas de naufragi, és més fàcil però jo els contradic amb que en cas d’emergència, el que has de saber fer és flotar i no desesperar-te i començar a moure’t! I per saber flotar, altrament conegut com fer el mort, necessites saber estar estirat i per tant, ens condueix al crol. El més fort és que aquest plantejament que estic fent jo, de perquè no aprenen amb el crol com fem nosaltres i els australians, entre d’altres nacionalitats, seguint amb l’esquena, la braça i culminant amb la papallona, va ser plantejat l’estiu passat.

Així que la majoria de nens suecs aprenen a nedar fent braça. El que em sorprèn és que si aprenen a nedar amb la braça, haurien de ser uns cracks però a l'hora de la veritat, me’ls trobo sempre fent l’estil de iaia i molts pocs neden crol o esquena. Que no es vegi tanta gent nedant papallona, és més que normal però pocs n’he vist nedant una bona braça. El que tampoc sé veure, com he esmentat abans, és perquè la braça. A mi em resulta molt més fàcil i intuïtiu la trajectòria que nosaltres seguim: crol, esquena, braca i papallona. Quan ets petit t’ensenyen a flotar, després et donen una fusta i aprens a picar de peus i, per últim, coordines els braços. I voilà, ja tens el crol. Evidentment que després es pot anar perfeccionant però remarco, és molt més fàcil.

En fi, que si algú m’ho pot explicar, li estaré ben agraïda perquè és una cosa més de les coses de la meva llista d’incomprensibles. Sort que sempre em quedarà la meva amiga, la senyora Christina (la iaia que sempre ve a nedar a les 6:30 del matí), que trenca tots els estereotips i neda amb casquet i a crol. 

Van der Burgh batent el rècord mundial dels 100m braça 

Michael Phelps nedant crol

La (in)utilitat dels camps de golf

Jo sempre he odiat els camps de golf. No sé si el verb odiar seria la paraula adequada però si més no, mai m’han despertat cap afinitat. Suposo perquè mai m’he dedicat a donar-li a una piloteta amb un pal. Sinó, potser encara em farien gràcia però, a mi, els camps de golf no em despertaven cap simpatia. Ara molta simpatia no me’n fan però com a mínim els hi he trobat una utilitat que fan que siguin menys inútils del que són.

A casa nostra, els camps de golf estan bàsicament associats als “pijos”. Potser en algun lloc del país, ja m’ho fareu saber, tot el poble juga a golf però fins on jo tinc coneixement, són els “pijos” els que es dediquen a ficar la piloteta en forats colpejant-la amb un pal. Per tant, tenim associats els camps de golf a indrets elitistes on van certes persones a passar els diumenges, potser dissabtes també, a fer una mica d’esport que diuen ells mentre mostren les seves habilitats en les seves millors gales. Tots de punta en blanc i fardant de possessions. Algunes dones també els acompanyes i d’altres deuen rondar per la seu social vigilant els nanos. La concentració de cotxes, diguem-ne cars, és elevada i pel que tinc entès, un ha de pagar, i no precisament poc, per donar-li copets a la piloteta.

Això seria una breu descripció de la gent que empra un camp de golf i la seva utilitat. És a dir: lloc de reunió dels “pijos”, a l’aire lliure, que mentre caminen donant cops amb un pal a una pilota, presumeixen de tot el que tenen i fan “bronzu”. Ara, fins aquí no hi ha cap problema ja que no hi ha cap element que pugui explicar el meu odi a aquests indrets. El meu odi als camps de golf són l’impacte medi ambiental que suposen. Anem a pams. A Espanya, durant el boom immobiliari tant fantàstic, es van construir, entre d’altres barbaritats, un munt de camps de golf. I de fet, n’hi ha uns quants per tot el territori. El problema rau en que això del golf requereix que la gespa estigui en bones condicions, ben cuidada, una catifa verda que en diríem. I què passa? Que excepte en la part nord-oest de la Península Ibèrica, el clima que governa és pràcticament sec. I darrerament, bastant sec. Què implica? Doncs que un camp de golf a Espanya requereix una burrada de litres d’aigua! Si estiguéssim en un país on l’aigua no fos un problema, potser no m’hi miraria tant però venint d’un lloc on segons els anys, el nivell dels pantans fa por, doncs què voleu que us digui! Aigua que paguem tots els ciutadans, aquí ho deixo. A més, els camps de golf han modificat el relleu del territori ja que en la majoria de llocs, s’han carregat un munt d’arbres per fer el seu camp, a part d’altres barbaritats. En fi, podria seguir remarcant punts negres però no val la pena. Quina és la conclusió de tot plegat? Que avui en dia hi ha un munt de camps de golf a Espanya que deuen ser visitats per estrangers que van a jugar al golf i els pijos que encara no s’han arruïnat amb la crisi.

Estrangers? Us preguntareu. Doncs sí, i uns bons quants són suecs. Aquí comença la segona part de la història. Quan vaig arribar i vaig començar a explorar Skåne, em vaig adonar de la  gran quantitat de camps de golf que hi ha per la zona. Potser no són gaire grans però n’hi ha per donar i per vendre! I això que no hi ha tanta gent com allà baix! Aquest fet sumat al que jo tenia per concepte dels usuaris dels camps de golf (és a dir, els “pijos”) va fer que patís un col·lapse mental d’incomprensió fins que un dia, em vaig atrevir a preguntar i aclarir els meus dubtes. Encara me’n recordo de tot plegat. Va ser mentre feia el projecte final de carrera a Alfa Laval ho vam estar discutint i la conclusió, després veient el que m’he trobat a la universitat és que aquí molta gent juga al golf. Suposo que no és tan car com a Espanya i que a més aquí no hi ha tanta diferència social. Les secretàries, alguns professors, etc. i no són “pijos”, us ho puc assegurar juguen al golf. Així que aquí és normal que la gent surti a donar-li amb el palet. I d’aquí que molts, sumat al fet de la passió pel sol, per Espanya i pel golf, carreguin els pals i volin cap als nostres camps de golf quan aquí és impossible degut a les baixes temperatures i la neu. A més a més, alguns es pensen que com que a Espanya tenim bons jugadors de golf, tots som uns apassionats com ells però ja sabeu que la realitat no és aquesta.

I ara és quan jo sóc feliç. Quan no poden utilitzar els camps de golf perquè estan nevats. I perquè? Doncs perquè serveixen per esquiar! Sí, sí! Ens marquen les traces i tenim pistes d’esquí de fons al camp de golf! Visca la Pepa, això sí que és eficiència! Bé, com a mínim estic orgullosa de dir que he esquiat en un camp de golf i que els camps de golf serveixen per esquiar. Una altra cosa no sé, però per a l’esquí de fons van bé i són útils. A part però, hi ha un altre fet que podria explicar els camps de golf de per aquí la zona. Això és molt pla i ventilat, per tant, dubto que s’hagin hagut de carregar gaire el paisatge per a transformar-lo en un camp de golf però és que a més, a mi no m’ha semblat veure que cap tingui aspersors o algun altre sistema de regadiu. És ben cert que aquí plou bastant i que per tant, no és necessari regar fet que es podria considerar no tant abrasiu al medi ambient com ho pot ser a casa nostra. Això desemboca a la meva teoria que els camps a casa nostra no serveixen per res. Em pregunto qui manté els camps de golf avui en dia? Quants són utilitzats? Són rentables? Bàsicament hi van turistes escandinaus i quatre “pijos”? En fi, un munt de preguntes de les quals més val no saber la resposta.

Ara, si algú em pregunta per a què serveix un camp de golf, diré que serveix per a fer esquí de fons. 

I com començo?

 Jo Confesso: les vacances se m'han anat de les mans. Sí, tenia en ment una setmaneta de desconnexió de tecnologia però com heu pogut comprovar, la setmaneta de límit ha passat de llarg! Demano perdó als lectors incondicionals (encara que sigui difícil de comprendre, n'hi tinc i molt orgullosa!) que heu anat entrant al blog a veure si teníeu una nova entrega per llegir. Com a mínim quan ho feu ara, tindreu una alegria!

Bé, com deia, o més coherentment, com he escrit prèviament, els dies han anat passant i em pregunto fins a quin punt és decent, a dia tretze de gener, desitjar bon any i parlar de les festes de Nadal. La majoria de gent ha acabat empatxada de turrons, de canelons ... menjar en termes genèrics i de la família amunt i avall. Així que tornar a mencionar la paraula Nadal, per segons qui, pot ser un maldecap. Però la meva pregunta no era el Nadal sinó fins a quin dia s'ha de desitjar bon any nou? Perquè clar, si no has vist una persona des de l'any passat i te la trobes al febrer, no li diràs pas bon any no? En fi, per curar-me en salut, us desitjo que tingueu un bon dos mil tretze aprofitant que es dia tretze. Així, queda tot molt més cohesionat, harmònic i als supersticiosos, doncs ho sento. Jo vaig ser durant uns quants anys el número tretze de la llista de la classe i mai em va suposar un trauma. Aquí ho deixo. Que després hagi acabat millor o pitjor del cap no depèn del número tretze. Crec que l'aclariment era necessari per si de cas. Les coses sempre ben clares. 

Doncs el dilema seria seguir divagant i discutint temes aleatoris que ronden el meu cap o fer cinc cèntims dels meus Nadals. Com que per seguir escrivint filosofades encara em queda un any per endavant, intentaré ser breu i explicaré com han anat els Nadals i la tornada a Suècia. Haig de dir que el país escandinau em va rebre relativament de forma calorosa però que ja ha baixat el termòstat considerablement.

Nadals 2012: avió (baixar amb amics que estan a Copenhaguen), un dia a la ciutat comtal, test de 1000m de natació i sorprendre't amb el temps (i fotre pals als nois, inesperadament), veure a l'Albert (Riude) i al Miquel, Riu : esquiar a les Angles amb l'Helena i la Mireia, excursions, escalar, esquí de fons, bosc de Meranges, campionat d'Espanya de cronoescalada d'esquí de muntanya a la Molina (observadora), ser partícip de les idees agrico-enginyerils del Josep i del meu pare i flipar, la paraula és flipar i ja no al·lucinar, dels pròxims reptes que es duen entre mans, galetes, córrer del Pendís a casa, etc. Tornar a baixar a la ciutat: horror!, calor, treballar una mica, entrenar amb els de la salle triatló, visita a la dermatòloga (control de pigues, nebus i taques), reis, família, Helena i Isabel. De la visita a la dermatòloga podria fer una entrada única perquè tenir a dues residents explorant cada porus de la teva pell és un poc intimidant però de moment, he tingut sort i no em volen veure fins l'any que ve. I sopars. 3 dies consecutius de sopars però que van ser molt divertits! Dos amb cosins i l'altre, també, en família que a més, em van regalar unes vitamines per passar la depressió de tornada que estan anant de perles (el llom està impressionant i el pernil està encara en estat de reserva). I després de sopars, dia de Reis i família, va tocar maleta i marxar. Tornar a trepitjar l'aeroport, tornar a encabir-te en una llauna de sardines altrament coneguda com avió i tornar a trobar-te un munt de cares conegudes. Sí gent, és la moda. I entre tantes cares conegudes i les poques ganes de marxar de tots, fas que com a mínim, el trajecte sigui més suportable.

I aquí dalt, el fred torna a ser present. Esperant amb candeletes la neu i tornant a la rutina. Això, sí, acompanyada de llibres de lectura (infinits), vitamines (embotits), amb moltes ganes d'entrenar i les piles carregades de positivisme. 

Bon dia, bon any i un bon somriure d'orella a orella.

Recopilatori fotogràfic: 

Les Angles

Font Romeu: Pla de la Calma

La Molina: Campionat d'Espanya de cronoescalada d'esquí de muntanya

Sortida de noies i cadets

Mireia Miró (2a esquerra) i Laura Orgué (dreta) més cadets

Noies de la selecció catalana: Riba, Arró, Xandri, etc.

Nois: Kílian Jornet, Marc Pinsach, Miguel Caballero i etc. Mans glaçades i anaven a tota llet!

Fent l'animal amb la tropa

Per cert, els que hem demanaveu el RSS feed ja el teniu! si teniu algun problema ja m'avisareu!