Dilluns, dimecres i divendres

Sona el despertador i com és habitual en mi, em desperto. Obro els ulls i començo a connectar amb el món. Primer de tot em pregunto perquè sona el despertador, quina hora és, quin dia és i què toca fer. Respostes: és divendres, són les sis del matí i toca anar a nedar com cada dilluns, dimecres i divendres.  Em trec el nòrdic de sobre, poso els peus a terra i en direcció cap al lavabo a rentar-me la cara i despertar-me. De camí cap al lavabo (és ben curt però dóna temps) encara dono voltes als somnis de la nit. No sé què em passa darrerament però trobo que somio molt i quan em llevo haig de discernir entre els somnis i la realitat.

Rentar-te la cara i notar que poc a poc els ulls es van obrint. Evacuar líquids i començar a pensar en el següent pas que toca fer. Anar a la cuina, agafar un got, omplir-lo de suc i beure-te’l mentre et prepares dues llesques de pa amb tomàquet i pernil dolç per poder esmorzar en quant arribis a la universitat. Ai, i en una ampolleta la llet amb el Nesquik! Que no falti!  Acabar-te el suc, embolicar les llesques en paper de plata, fregar els quatre estris, agafar el “tàper” del dinar que has preparat el vespre anterior i una peça de fruita per berenar. Passar pel menjador, recollir la bossa amb les coses de la  piscina i anar cap a l’habitació. Posar tot a la motxilla, treure’t el pijama i posar-te el banyador. De cap cap al lavabo a rentar-me les dents i posar-me les lents de contacte. Vestir-me, abrigar-me,  agafar tots els trastos i sortir per la porta. Agafar la bicicleta i cap a la piscina.

6:25 del matí. Aparco la bici al davant del gimnàs i saludo en el meu “impecable” suec a la meva amiga. Una senyora de jo diria uns 60 i pico anys que no falla mai. Incansable. I comencem a xerrar, tot això en suec. El que és capaç de fer un a certes hores del matí. Encara no entenc com la dona no s’ha atrevit a preguntar-me d’on vinc. En fi, parla ella més que jo però ens entenem força bé. Segons el dia i en contra de la nostra voluntat, va apareixent més gent. Sempre desitgem que vagin al gimnàs i no a la piscina però no sempre és així. Dos quarts de set, obren les portes i sembla que comencin les rebaixes. Nosaltres sempre en primera fila entrem al gimnàs, passem la targeta i com és costum aquí, deixem les sabates a l’entrada i correm cap al vestuari. En el fons ens riem perquè sembla irreal haver de córrer per tirar-te a la piscina a dos quarts de set del matí però ho fem! Arribar als vestuaris, treure’s la roba, agafar les eines (guants, gorro, manoples, tovallola, etc.) passar per la dutxa i ràpid cap a l’aigua. Tanta pressa ve perquè la piscina és força petita i poca gent va a nedar. Molts van a banyar-se que és molt diferent d'anar a nedar. Així que nosaltres ens quedem amb una meitat de la piscina i així cada una té el seu carril i podem nedar sense que ens emprenyin sempre resant que no aparegui molta gent i enlloc de poder tenir cadascuna el seu carril, haver de nedar donant voltes a cada meitat de la piscina. Sé que no deveu entendre res del que estic dient però bàsicament es resumeix en que si hi ha poca gent, podem tenir el nostre propi tros de carril i no hi ha problemes. Si hi ha més gent, en hem d’apretar i llavors és quan has d’avançar al personal i tota la pesca.

Però avui haig de dir que ha sigut un dels millors dies sense cap dubte. Hem estat pràcticament uns tres quarts d’hora nedant soles. La veritat es que no pots dir que els divendres hi ha menys gent que els dilluns o els dimecres, va com va. Mira que m’hi fixo cada dia però no hi ha cap tendència. Potser sí que a mesura que ens anem aproximant a l’hivern, menys valents salten del llit a aquestes hores, ben comprensible. La veritat que fer un entreno de 2500m -3500m (va segons els dia i l’entreno que toqui) a aquelles hores senta bé. En primer lloc, perquè no ets conscient del que t’espera i per tant, el fas sense remugar mentalment. En segon lloc, és una bona manera de començar el dia i després que no t’has de barallar per nedar com acostuma a passar per les tardes. Això sí, l’efecte et passa factura a partir de certa  hora del dia però ben normal.

Sobre quarts de 8, depèn del dia, sortir de l’aigua, dutxa, eixguar-se, vestir-se, eixugar-se un poc els cabells i agafar la bici. Arribar a la universitat, pujar al despatx, jo munto la paradeta per allà perquè se m’eixugui el banyador i la tovallola durant el dia i si hi ha temps, esmorzar. Si toca classe, agafar les coses i cap a classe i esmorzar ràpidament abans de que comenci o durant els primers minuts. Per sort el professor és el meu tutor així que tampoc em posa pegues. I res, tot un dia per endavant i amb la bona sensació que ja has complert pel dia. I a més, si algun dia encara tens forces i vols doblar, doncs encara hi ets a temps.

No estic boja, potser una mica però jo m’ho passo bé. El que em sorprèn de tot plegat (no és que sigui capaç de llevar-me a les 6 i anar-hi, els que em coneixeu sabeu que sóc capaç) és que a aquelles hores sigui capaç d’articular paraules en suec i que la gent m’entengui. Coses de la vida que mai entendré. 

Marrameu torra castanyes

Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc, ja n'hi peta una als morros, ja tenim al Marrameu mort...

En aquestes estic jo, torrant castanyes amb un punt nostàlgic en un dia emboirat i ben humit en el que m'he anat a descobir el parc natural més petit de Suècia. 

Després d'un parell de setmanes amb un ritme força elevat, exàmens, assistir a un congrès, donar una classe i altres coses desplaçant-me entre Lund, Malmö i Copenhagen, tenia més que decidit que avui dissabte m'havia de retrobar amb mi mateixa i divagar la ment fent el que m'agrada. Aquí al sud de Suècia no hi ha muntanyes per perdre's i fer la cabra però hi ha altres remeis i avui he anat a descobrir un. 

Aquest  matí agafava la motxilla i cap al bus falta gent! En menys de 20 minuts estava a Dalby, un poble de quatre cases com qui diu, que és la població més propera a el parc natural que duu el nom de Dalby Söderskog. Un cop a Dalby, he començat a caminar fins la entrada del parc (sobre 2km) sota una boira pixanera que no ens ha abandonat en els darrers tres dies donant un cert punt místic a l'excursió. Un cop he arribat a l'entrada, m'he edinsat en el parc. I realment, preciós. Més que res pel contrast del que és la zona aquesta on són bàsicament camps i camps de conreu on et trobes el reducte del parc natural que vindria a ser una petita Fageda d'en Jordà. Crec que en una hora i mitja més o menys ja m'havia recorregut  tots els possibles camins dintre del parc on tan sols m'he creuat amb una altra noia que ha resultat ser una guia del parc. Al final he acabat parlant amb ella i m'ha estat explicant un parell de coses. Certament era com una petita Fageda d'en Jordà on les diferents tonalitats i colors de la tardor eren més que evidents. Hi havia marcat un camí general fet per taulons de fusta on allò era una pista de patinatge! No m'he caigut pas però i sort que no hi havia ningú perquè sola m'anava rient de les peripècies que havia de fer per no caure de cul o de qualsevol altra manera! I després m'he ficat per altres camins on han resultat ser uns fangals considerables però els que em coneixeu ja sabreu que en aquestes condicions, m'ho dec haver passat en gran. Llàstima que la boira no parava de pixar perquè tot i el punt místic i màgic que li dóna, quan duus una bona estona, tot i anar ben preparat en termes tèxtils, la humitat es cola per dintre el cos. Però tot solucionat, unes bones castanyes per escalfar-se i de pas, celebrar la castanyada!

Mengeu molts panellets i castanyes i bona castanyada a tothom!

Cara i creu a Malàsia

No, no estic a Malàisia. La veritat que no m'importaria per gens del món escriure aquestes paraules des d'aquell país però no és així. Segueixo a Suècia, començant a adaptar-me al període de foscor i al descens notable de les temperatures. La veritat que de moment no fa excessivament fred, serà que ja estic més que acostumada a la fresqueta.

Perquè Malàisia? Perquè cara i creu? Tot té una explicació. Ahir, diumenge 23 d'Octubre de 2011 van passar dues coses en aquest país asiàtic. Una de bona i una de dolenta. Ambdues en el món esportiu, la meva droga. Ambdues involucrant dos joves de l'any 1987, el meu any, la meva generació. A un el conec personalment, a l'altre no. Un és català, l'altre és italià però tots dos ronden entre els vint-i-tres i vint-i-quatre anys, com jo. Respecte a un puc dir que comparteixo forces aficions, maneres de fer i per damunt de tot, l'amor a la muntanya. Respecte l'altre, puc dir que he vist forces curses per la televisió, seguint el món del motor, aprenent la mecànica dels vehicles i la dinàmica involucrada tot i no sentir-me gaire identificada amb ell. 

Quina és la cara? Quina és la creu? Suposo que a aquestes alçades ja sabeu de qui estic parlant. Com a mínim pel que fa a la notícia negativa. Sí, ahir, un noi italià de la meva edat, de l'any 1987, corredor de Moto GP patia un accident al circuit de Malàisia. L'accident va ser tant brutal que els metges van poder fer poc i el jove Marco Simoncelli deixava d'estar en connexió amb el planeta Terra, amb els éssers vius que habiten i amb una més que possible llarga vida per davant. La cursa es va parar immediatament i va quedar suspesa amb gran consternació en el món del motor i en l'esportiu en general. Però jo diria que més enllà i tot. Tots els mitjans de comunicació en parlaven i es qüestionaven vàries coses però res no treu el que va passar. Ens deixa un noi de vint-i-quatre anys que tot i no tenir una gran reputació en el tema d'actitud ( no puc opinar perquè no l'he pogut conèixer personalment), segur que era una gran persona amb ambicions i molts projectes per tirar endavant.

Per sort, com a mínim pels catalans o pels que el coneixem, una notícia positiva arribava des de Malàisia per contrarrestar aquesta notícia. De fet, per ser coherents, primer va arribar aquesta notícia i després la "dolenta" però com que habitualment sempre tendim a començar amb la menys agradable per després poder acabar amb un bon gust de boca, ho deixarem així. Però que quedi clar que primer va tenir lloc la següent. Set del matí hora de Malàisia, començava la cursa de muntanya que consistia en pujar el Mount Kinabalu. Un pic impressionant que té una base de vegetació selvàtica i culmina amb unes làpides de pedra enormes amb un recorregut d'un desnivell més que notable. Al cap de poc més de dues hores i mitja, Kilian Jornet creuava la línia d'arribada després d'un descens de vertigen i guanyant a l'esprint al gran corredor italià Marco de Gasperi. Trenta segons de diferència. No hi era present però només puc dir que en Kilian devia volar baixant a tota llet per poder-lo atrapar... Més d'un ens haguéssim deixat les dents, les cames i tot. Inhumà. D'aquesta manera, el ceretà ha culminat una temporada d'estiu impressionant. Sí d'estiu perquè ara comença l'hivern i toca canviar les bambes pels esquís de muntanya. Non-stop. Alguns sabreu de qui parlo i del que és capaç, altres no. Els qui el coneguin sabreu del que ha sigut capaç de fer fins ara, els altres no. És cert que no és un personatge mediàtic, per ell molt millor, però darrerament s'està començant a fer força ressò del que aquest animal és capaç i la culminació, podríem dir que ha sigut que avui dilluns, la victòria de'n Kilian ha sigut titular del Telenotícies de TV3 i ha sigut la primera notícia dels esports! Sincerament, si mai m'haguessin dit d'apostar per una notícia del Kilian titular, que fos la primera de la secció d'esports i que a sobre durés més d'un minut, no m'hagués jugat ni un duro! Però avui ha passat. M'agradaria saber quina mosca els hi ha picat als de TV3 però que el deixin en pau i ben tranquil durant una bona temporada que s'ho mereix.

I per contrarrestar un i altre, aquí estic jo. També del 1987 però noia. No sóc esportista d'elit però no paro o intento no parar de fer esport. Ahir no estava a Malàisia però estava a Suècia. Ahir no vaig competir però vaig córrer deu quilòmetres, vaig estar preparant una classe que haig de donar, fer la bugada i netejar casa meva. Ahir em vaig alegrar. Em vaig alegrar perquè un amic va guanyar i va culminar un any d'éxits impressionants. Però ahir també em vaig quedar en estat de xoc en assabentar-me que un altre noi havia mort en una competició. Totes dues notícies provenien des de Malàisia. Tots tres som del 1987. Un tenia vint-i-quatre, els altres dos estem a punt de complir-los.  Enhorabona, descansa en pau i a seguir lluitant endavant.

Reflexions d'un dilluns en el que t'has llevat a les 6 del matí, has fet un entrenament de natació de 2500m, a les 8 del matí estaves a classe i després treballant. Vaig a fer-me el sopar. 

Escapada

El temps no passa ràpid. El temps passa molt ràpid. Fa una setmana exactament estava tota contenta i alegre d’estar en pantalons i màniga curta pel carrer a Riu amb la Maria, l’Anna i el Marc, els tres nens de Riu que m’explicaven coses després d’un matí de regar espinacs, anar a comprar, sortir a rodar amb la bicicleta i gaudir dels Pirineus en el seu estat pur i amb una temperatura més que estiuenca diria jo.

Lo de regar espinacs entra dintre del projecte agrícola del meu pare i el Josep, que van plantar els espinacs al camp on hi havia abastiment d’aigua fins que el Joan va enretirar la mànega (perquè no ho sabia) i per tant, ara hem d’anar amb una galleda i treure l’aigua del pou per regar.  Ja veurem si surten els espinacs però de moment puc corroborar que la producció de trumfes, mongetes verdes, tomàquets, api, porros, pebrots, col-i-flors, bròquils, cebes, pastanagues, etc, és impressionant i està tot boníssim. Jo destacaria la producció de tomàquets perquè només fem que collir i collir tomàquets i regalar-ne i les tomaqueres no paren de produir!

Bé,  ja he fet els honors a l’hort i ara us preguntareu a sant de què parava jo per casa no? Doncs bé, bàsicament em vaig escapar un cap de setmana per carregar piles i impregnar-me de muntanyes i bona temperatura (aprofitant que semblava que fos estiu) per encarar els dos mesos i mig que resten fins Nadal. Doncs dijous al migdia em dirigia a Kastrup (aeroport de Copenhagen) per volar via Madrid (era més barat). Primera sorpresa del dia, quan embarcava al vol de Madrid a Barcelona, jo ja anava amb la directa posada i força cansada, algú m’agafa pel braç i em diu:Ei! I resulta que era el meu tiet Josep Maria! Perquè em va veure ell que sinó jo ni fixar-m’hi. En fi, un cop arribats a la ciutat comtal, direcció cap a casa i un bon tros de carn per sopar amb tomàquets de l’hort! A més, era Sant Miquel així que gelat de postres per celebrar el sant del meu pare.  Divendres pel matí em va tocar arreglar quatre coses, les típiques coses que has de fer quan baixes a ciutat i cap allà les 5 ja enfilàvem cap a Riu!

Dissabte m’ho vaig passar molt bé. Pujava amb ma mare i el Tro cap al coll de Moixeró per veure passar la Cavalls del Vent. La meva mare i el Tro van baixar a dinar a casa però jo ja duia el menjar a sobre i preparada per fer la meva particular Cavalls anant al coll de Vimboca, refugi de Cortals de l’Ingla i refugi del Serrat de les Esposes. Realment l’ambient als refugis era espectacular. Durant el recorregut no hi havia tanta gent, només els que fem la cabra, però us juro que el Serrat estava desconegut! Llàstima que un amic que corria es va retirar però el nivell que hi havia en aquesta edició era espectacular! Jo m’ho vaig passar de conya anant amunt i avall, animant als corredors i corrent i saltant muntanya amunt i avall.

I diumenge al vespre tornàvem a la odiosa ciutat per sopar i refer la maleta perquè era més que evident que l’havia de refer.  Els de seguretat de les maletes, dilluns al matí devien al·lucinar amb la maleta perquè duia: una llangonissa, un súper-tros de sobrassada, quelitas, més d’un quilo de mongeta tendra de l’hort, croquetes, etc. Ara, jo més que contenta amb el contingut de la meva maleta!

I dilluns al matí, com ja va sent habitual, el meu taxista particular, el meu tiet Tito, em deixava a l’aeroport de tornada al nord. Una tornada una mica “durilla” però ja molt millor. Diguem que aquesta setmana m’ha costat força tornar a engegar però anar fent. A més, durant la setmana la temperatura ha anat caient en picat i de fet, aquest matí he sortit a córrer amb 5 graus... Comença la rasca! I aquest cap de setmana, havia de fer feina però diguem que m’he dedicat a la producció culinària... panadons (ja sé que no és Setmana Santa però em venia de gust), pa (ja se m’acabava), un pastís perquè dintre de poc haig d’anar a casa d’un dels del departament que hem quedat amb uns quants i els xinesos i bé, diria que més que suficient.

 Nova setmana a la vista, molta feina per fer, espero activar-me i ser productiva d’una vegada per totes i a mirar endavant!

Coll de la Trapa

Coll de la Trapa

Prats del Moixeró

Kilian Jornet i Miguel Heras al coll de Moixeró

Iker Carrera al coll de Moixeró

Tòfol Castanyer al coll de Vimboca

Nerea Martínez al refugi de Cortals de l'Ingla

Els panadons

Els pastís de xocolata i plàtan

Mundials de ciclisme en ruta a København 2011

Se m'acumula la feina! Les darreres dues setmanes han sigut molt intenses amb presentacions, entregues, pòsters i feina mil però el diumenge passat prometia. I va estar a l'alçada.

Diumenge passat va tenir lloc la prova de ciclisme en ruta del mundial de ciclisme a la capital danesa. Ja feia dies que ho teníem parlat amb el Juan per anar a veure-ho i a més quan venien l'Alberto Trillo, el seu germà Adrián i el Rubén. És a dir, tres gallecs més tots relacionats amb el club Arcade Inforhouse de Triatló de Santiago i que per tant, prometia en tots els aspectes però bàsicament perquè la xauxa estava assegurada. I així va ser.

En ment estava veure la sortida que era a les 10 del matí des de la plaça de l'ajuntament de Copenhagen però uns missatges dissabte al vespre deixaven entreveure que la tropa gallega arribaria més tard. Com que a mi em feia ganes de veure la sortida i palpar l'ambient a la ciutat, vaig decidir anar fent via jo primer.   A més, vaig posar-me en contacte amb la meva cosina Laura que ara està a la ciutat danesa fent un màster durant dos anys però no va donar senyals de vida però jo vaig gaudir de trobar-me al mig del guirigall de bicicletes, ciclistes, cotxes i gent. 

Després de donar-se la sortida, vaig anar a voltar pels carrers de Copenhagen ja que feia temps que no caminava pels carrers de la capital veïna i a més, gaudir del dia assoleiat que feia, obligant-me a treure la pols de les ulleres de sol ja que bàsicament des de que vaig tornar, ha plogut una mica cada dia i dies generalment grisos. 

A la una del migdia em trobava amb "les zebres" (nom amb que són coneguts els triatletes de l'Arcade) per fer una petita visita turística (l'Adrián i el Rubén no coneixien la ciutat) i després ja ens vam encaminar cap on es trobava la meta. Bé, un circuit amb la meta inclosa. A partir de la una del migdia diguem que va ser un no parar de riure! Amb aquests el riure està més que assegurat i jo encantada de la vida d'estar amb ells!

Un cop vam baixar de l'estació de tren més propera a la meta, vam començar a caminar bosc a través pràcticament per arribar a on estava la meta i un  munt de gent. Vam estar caminant una bona estona pel circuit intentant trobar un bon lloc per veure alguna cosa i al final ens vam fer cadascú amb algun foradet. Com que era un circuit, els podiem veure passar vàries vegades i sort d'això perquè anaven tan ràpid, que en un obrir i tancar d'ulls havien passat tots! De fet, quan passava el pelotón, degut a la velocitat que duien te n'anaves cap endarrere. Impressionant! Jo m'ho vaig passar molt bé però el millor estava per arribar.

En acabar la cursa, un cop en Cavendish va esdevenir el campió, es podia caminar pel mig del circuit i per allà anàvem nosaltres per arribar fins a la meta. Quan anàvem pujant, ens vam retrobar amb l'Alberto que havia anat a cercar a una amiga danesa (devia flipar amb la tropa que érem) i ens anàvem creuant amb els ciclistes que anaven a trobar-se amb les seves seleccions i tornar cap als respectius hotels. I com que ja he dit que amb aquests no pots parar de riure, vam haver de muntar espectacle fent la bicicleta humana a la meta i al podi. En aquestes que em vaig trobar amb el Tito també per allà que diria que va alucinar amb nosaltres un poc. I després de fer l'animal, vam decidir que els accessos al tren ja s'haurien buidat una mica i de que podríem tornar cap al centre i cap a Suècia una altra vegada però anàvem ben errats! Hi havia una cua impressionant fet que va fer que estiguéssim gairebé una hora i pico més voltant per allà i coneixent a una amiga de la danesa. Jo no sé què devien pensar de la grupeta que fèiem perquè no teníem desperdici. Les burrades que es van arribar a dir i el que vam arribar a riure, no té preu!

Finalment vaig arribar a casa després d'un dia simplement genial gràcies a la companyia dels quatre fantàstics. E claro, falando galego todo o día. A lingua non é problema ningún.

Canvio Hej hej per Nihao!

Durant les dues darreres setmanes, quan arribo al departament que em correspon a la uni, em pregunto en quin país estic. Al despatx, he passat de dir hej hej (hola en suec), bé, no, al meu company sempre li deia Good morning!  ja que és xinès però darrerament ja dic Nihao! (hola en xinès).  Els meus dubtes són si realment estic a Suècia o bé em trobo a la Xina.

I perquè us preguntareu no? Les meves neurones encara no s'han tornat prou bojes de perquè el meu company sigui xinès ara jo em dediqui a intentar pronunciar paraules en xinès, no. Tot aquest canvi cultural (jo ho consideraria un canvi cultural) és degut a que fa dues setmanes van arribar tres xinesos més a la nostra divisió. Sí, heu llegit bé, tres més. I dic més perquè en el nostre departament n'hi ha uns quants, i en la nostra divisió concretament n'hi havia cinc, un dels quals és un dels meus tutors. Ara, han arribat tres més a la divisió, per tant, sumant fàcilment, en el grup de la divisió en són 8! 8 són molts eh! 8 xinesos de la divisió de transferència de calor més X xinesos de les altres divisions del departament d'Energy Sciences... Quina és la conclusió? Que sembla que estigui a la Xina! A més, com que han arribat tres subjectes més però l'espai físic segueix sent el mateix, un ha anat a parar al meu despatx. Per tant, ara comparteixo despatx no amb un xinès sinó amb dos! 

Compartir despatx amb un era acceptable perquè la llengua de comunicació era l'anglès i gràcies a aquest fet, ell ha millorat moltíssim perquè la majoria de xinesos tenen un anglès diguem que força limitat. A més, "el meu xinès" que jo li dic (el primer amb el qui compartia despatx) és més obert que els demés i sempre intenta integrar-se amb els altres. A què ve aquest comentari? Doncs bé, que els xinesos són una mica "sectaris" que diguem. Potser és una terme una mica massa fort però es que tenen el seu submón allà creat. Dinen tots junts en una taula, els divendres per la tarda fan xerrades de xinesos per xinesos i alguns divendres per la nit organiten partides de pòquer nocturnes al departament entre d'altres coses. Des que han arribat els tres nous subjectes, l'essència xinesa és més que notable. Un és post-doc i els altres dos són estudiants de doctorat que venen a fer una estada. El que ha vingut a parar al nostre departament és un dels doctorands i sinó vaig errada és del 1985. Tot i que el meu xinès digués que al despatx la llengua de comunicació és l'anglès, el nou membre sempre que pot empra el xinès. Hi ha moltes vegades que no entèn el que li diem però encara entèn més i parla millor que un dels altres que sembla que només sàpiga dir yes i ok. A més, us podeu suposar que si en el meu despatx hi ha dos xinesos (concentració major del departament) sigui el punt de reunió i que per tant, cada cop veig més clar que són la febre groga. El meu avi, que per mala sort quasi no vaig conèixer, ja ho anticipava. Aneu amb compte amb els xinesos! I sí, jo ho veig molt clar. Així que m'he proposat anar aprenent paraules en mandarí per quan arribi el dia! Total, ja posats, una mica de suec, una mica de xinès, una mica de per aquí i una mica de per allà però jo vaig ser educada en català! (I no vaig sortir tan malament!). Ho sento però algú ho havia de dir! (Com dirien els de l'APM) Però es que estic garratibada de les barbaritats que he arribat a llegir i sentir aquests dies. 

En fi, tornant a la Xina, és a dir, el meu dia a dia a la uni, la llengua vehicular dels darrers dies ha sigut lògicament el xinès. Per sort, encara queden quatre no asiàtics per intentar parlar suec o parlar amb anglès. Ara, això no s'acaba aquí eh! Que ja que jo intento aprendre algo de xinès, els hi he ensenyat a dir hola i adéu en català i castellà. Per cert, molt més fàcil que en xinès.  I bé, algun dia he dinat amb ells però només quan n'hi havia tres, no ara que tenen overbooking a la taula de dinar!

Ara, realment són gent curiosa. El nou individu, en "Chao" o algo així, per cert, els xinesos diuen primer el cognom i després el nom, està passant per un moment força difícil el noi. Té mals d'amors i és per flipar. Està tot el sant dia en contacte amb la mossa via chat xinès (sempre és versió xinesa de tot) i es veu que es lleva a les 2 del matí per parlar amb ella unes dues hores. A més, està cagat per si la noia el deixarà i per això no s'atreveix a dir-li de canviar l'hora per xerrar!! En fi, que  jo i l'altre flipem colors i li diem que si segueix així no acabarà viu però ja veurem com acaba! 

Coses a destacar? En general jo diria que els xinesos fan una olor particular (tinc el nas massa fi), jo diria que el tema ventilar i corrents d'aire no el tenen gaire dominat, mengen molt i molt d'arròs (cada dia mengen arròs), no estan gaire acostumats al menjar occidental, a la majoria els hi costa déu i ajuda entendre'ls parlar anglès i menjar amb coberts (a alguns) però de moment, tots els que he conegut són bona gent. 

Em toca "laundry"

Avui em toca "laundry" o dit d'una altra manera, avui em toca fer la bugada. Dic la bugada i no posar la rentadora perquè aquí el tema de rentar la roba, en molts casos, pateix una gran variant respecte a la metodologia emprada a casa nostra.

El tret diferencial és que nosaltres disposem d'una rentadora a cada casa. Algunes cases disposen d'assecadora però degut a les bones condicions meteorològiques de que disposem, acostumem a estendre  la roba. Estendre la roba té la seva gràcia. En segons quines cases, es converteix en un pati de xafarderies (fer safareig, d'aquí ve el nom) entre les veïnes i veïns (majoritàriament veïnes). A mi la veritat és que no m'importa haver d'estendre la roba però quan és una rentadora d'aquelles plena de mitjons és quan remugues fins l'eternitat ja que sembla que el cubell no s'acabi mai! Després també té la seva part d'enginyeria quan se t'acaben les pinces i te les has d'enginyar per acabar d'estendre la roba. Prou, que avui no va de tècniques d'estendre la roba sinó de com va aquí el tema de rentar la roba.

Doncs bé, aquí, la majoria de cases no disposen de rentadora pròpia. N'hi ha algunes que sí i suposo que els que viuen en cases particulars, per descomptat però en la majoria de residències o cases d'apartaments, les rentadores són comunitàries. Això significa que tenim una "laundry room" o " tvättstuga rummet" comunitària per cada X veïns. I perquè no hi hagi baralles ni disputes per les rentadores, hi ha un servei de "booking" o de reserva de les rentadores. Per tant, amb cert temps d'antelació, uns quatre dies mínim, t'has de recordar de reservar la rentadora. Per sort, el de casa meva es pot fer per internet però en cada residència pot variar. Hi ha diferents franges horàries al llarg del dia i tu tries la rentadora i la hora. Però ja us dic, has de ser previsor/a amb la roba que et queda i quan has de posar la rentadora perquè si esperes trobar rentadora pel mateix dia vas ben cardat! Així que un cop tens la rentadora reservada, només et cal esperar al teu torn.

Dia D a la hora H et dirigeixes a la "laundry room" amb tota la teva roba bruta, si pot ser, en una bossa de les blaves de l'Ikea que així ja et sents més integrat en la cultura. I res, has d'activar la rentadora/es que has reservat, posar la roba a la rentadora i posar-la en marxa. Alertaaa! No he dit que s'hagués de posar detergent! Aquí també varia en funció de les cases i jo n'he tingut de les dues versions. Versió 1: t'has de portar tu el sabó cosa que té les seves avantatges perquè pots triar el sabó que més t'agradi i saps que la roba sortirà fent olor a net de la rentadora. Versió 2: no cal posar sabó perquè el sabó està ja a la rentadora i va amb un dosificador intern (sí, és cert). Actualment disposo de la versió 2 de rentadora i val que m'estalvio el sabó però la roba no fa gaire olor a sabó. Això s'explica perquè degut a que tothom pot emprar la rentadora, posen sabons d'aquests hipoal·lergènics i sense perfums ni res per la gent que té al·lèrgies... Però bé, així no hi ha perill d'oblidar-se el sabó! I res, un cop tens la màquina funcionant, et fixes en el temps que posa que dura i ja te'n pots tornar cap a casa a seguir fent coses. Habitualment dura uns 45min.

Passat el temps que se suposa que dura la rentadora, toca la segona fase de la bugada: assecar la roba. Aquí el tema estendre a fora no és molt factible i tenen uns 3 mètodes d'assecat. Primer, una assecadora. Segon: un armari amb aire calent a dins. Té un sistema de barres com si fossin cordes i poses allà la roba, tanques les portes i ho poses en marxa. Molt útil per samarretes i pantalons perquè no surten arrugats! Tercer, aquest no l'havia vist fins a la casa actual, una habitació amb cordes de les nostres però que disposa d'una bomba de calor per poder eixugar la roba. Així que buides la rentadora, empres un, dos o els tres sistemes d'assecat un funció de la disponibilitat (aquí si que no hi ha reserva) i tornes a marxar cap a casa. I al cap d'una estona, doncs tornes a per la roba neta i seca!

Entre una cosa i una altra, se te'n van unes dues hores i pico. Tenir aquest sistema comunitari té les seves avantatges però clar, no pots posar la rentadora quan et doni la gana, has de preveure i calcular la roba que et queda i planificar amb antelació quan posaràs la rentadora (fet impensable en mi anteriorment) i aquestes coses.