Mundials de ciclisme en ruta a København 2011

Se m'acumula la feina! Les darreres dues setmanes han sigut molt intenses amb presentacions, entregues, pòsters i feina mil però el diumenge passat prometia. I va estar a l'alçada.

Diumenge passat va tenir lloc la prova de ciclisme en ruta del mundial de ciclisme a la capital danesa. Ja feia dies que ho teníem parlat amb el Juan per anar a veure-ho i a més quan venien l'Alberto Trillo, el seu germà Adrián i el Rubén. És a dir, tres gallecs més tots relacionats amb el club Arcade Inforhouse de Triatló de Santiago i que per tant, prometia en tots els aspectes però bàsicament perquè la xauxa estava assegurada. I així va ser.

En ment estava veure la sortida que era a les 10 del matí des de la plaça de l'ajuntament de Copenhagen però uns missatges dissabte al vespre deixaven entreveure que la tropa gallega arribaria més tard. Com que a mi em feia ganes de veure la sortida i palpar l'ambient a la ciutat, vaig decidir anar fent via jo primer.   A més, vaig posar-me en contacte amb la meva cosina Laura que ara està a la ciutat danesa fent un màster durant dos anys però no va donar senyals de vida però jo vaig gaudir de trobar-me al mig del guirigall de bicicletes, ciclistes, cotxes i gent. 

Després de donar-se la sortida, vaig anar a voltar pels carrers de Copenhagen ja que feia temps que no caminava pels carrers de la capital veïna i a més, gaudir del dia assoleiat que feia, obligant-me a treure la pols de les ulleres de sol ja que bàsicament des de que vaig tornar, ha plogut una mica cada dia i dies generalment grisos. 

A la una del migdia em trobava amb "les zebres" (nom amb que són coneguts els triatletes de l'Arcade) per fer una petita visita turística (l'Adrián i el Rubén no coneixien la ciutat) i després ja ens vam encaminar cap on es trobava la meta. Bé, un circuit amb la meta inclosa. A partir de la una del migdia diguem que va ser un no parar de riure! Amb aquests el riure està més que assegurat i jo encantada de la vida d'estar amb ells!

Un cop vam baixar de l'estació de tren més propera a la meta, vam començar a caminar bosc a través pràcticament per arribar a on estava la meta i un  munt de gent. Vam estar caminant una bona estona pel circuit intentant trobar un bon lloc per veure alguna cosa i al final ens vam fer cadascú amb algun foradet. Com que era un circuit, els podiem veure passar vàries vegades i sort d'això perquè anaven tan ràpid, que en un obrir i tancar d'ulls havien passat tots! De fet, quan passava el pelotón, degut a la velocitat que duien te n'anaves cap endarrere. Impressionant! Jo m'ho vaig passar molt bé però el millor estava per arribar.

En acabar la cursa, un cop en Cavendish va esdevenir el campió, es podia caminar pel mig del circuit i per allà anàvem nosaltres per arribar fins a la meta. Quan anàvem pujant, ens vam retrobar amb l'Alberto que havia anat a cercar a una amiga danesa (devia flipar amb la tropa que érem) i ens anàvem creuant amb els ciclistes que anaven a trobar-se amb les seves seleccions i tornar cap als respectius hotels. I com que ja he dit que amb aquests no pots parar de riure, vam haver de muntar espectacle fent la bicicleta humana a la meta i al podi. En aquestes que em vaig trobar amb el Tito també per allà que diria que va alucinar amb nosaltres un poc. I després de fer l'animal, vam decidir que els accessos al tren ja s'haurien buidat una mica i de que podríem tornar cap al centre i cap a Suècia una altra vegada però anàvem ben errats! Hi havia una cua impressionant fet que va fer que estiguéssim gairebé una hora i pico més voltant per allà i coneixent a una amiga de la danesa. Jo no sé què devien pensar de la grupeta que fèiem perquè no teníem desperdici. Les burrades que es van arribar a dir i el que vam arribar a riure, no té preu!

Finalment vaig arribar a casa després d'un dia simplement genial gràcies a la companyia dels quatre fantàstics. E claro, falando galego todo o día. A lingua non é problema ningún.

Canvio Hej hej per Nihao!

Durant les dues darreres setmanes, quan arribo al departament que em correspon a la uni, em pregunto en quin país estic. Al despatx, he passat de dir hej hej (hola en suec), bé, no, al meu company sempre li deia Good morning!  ja que és xinès però darrerament ja dic Nihao! (hola en xinès).  Els meus dubtes són si realment estic a Suècia o bé em trobo a la Xina.

I perquè us preguntareu no? Les meves neurones encara no s'han tornat prou bojes de perquè el meu company sigui xinès ara jo em dediqui a intentar pronunciar paraules en xinès, no. Tot aquest canvi cultural (jo ho consideraria un canvi cultural) és degut a que fa dues setmanes van arribar tres xinesos més a la nostra divisió. Sí, heu llegit bé, tres més. I dic més perquè en el nostre departament n'hi ha uns quants, i en la nostra divisió concretament n'hi havia cinc, un dels quals és un dels meus tutors. Ara, han arribat tres més a la divisió, per tant, sumant fàcilment, en el grup de la divisió en són 8! 8 són molts eh! 8 xinesos de la divisió de transferència de calor més X xinesos de les altres divisions del departament d'Energy Sciences... Quina és la conclusió? Que sembla que estigui a la Xina! A més, com que han arribat tres subjectes més però l'espai físic segueix sent el mateix, un ha anat a parar al meu despatx. Per tant, ara comparteixo despatx no amb un xinès sinó amb dos! 

Compartir despatx amb un era acceptable perquè la llengua de comunicació era l'anglès i gràcies a aquest fet, ell ha millorat moltíssim perquè la majoria de xinesos tenen un anglès diguem que força limitat. A més, "el meu xinès" que jo li dic (el primer amb el qui compartia despatx) és més obert que els demés i sempre intenta integrar-se amb els altres. A què ve aquest comentari? Doncs bé, que els xinesos són una mica "sectaris" que diguem. Potser és una terme una mica massa fort però es que tenen el seu submón allà creat. Dinen tots junts en una taula, els divendres per la tarda fan xerrades de xinesos per xinesos i alguns divendres per la nit organiten partides de pòquer nocturnes al departament entre d'altres coses. Des que han arribat els tres nous subjectes, l'essència xinesa és més que notable. Un és post-doc i els altres dos són estudiants de doctorat que venen a fer una estada. El que ha vingut a parar al nostre departament és un dels doctorands i sinó vaig errada és del 1985. Tot i que el meu xinès digués que al despatx la llengua de comunicació és l'anglès, el nou membre sempre que pot empra el xinès. Hi ha moltes vegades que no entèn el que li diem però encara entèn més i parla millor que un dels altres que sembla que només sàpiga dir yes i ok. A més, us podeu suposar que si en el meu despatx hi ha dos xinesos (concentració major del departament) sigui el punt de reunió i que per tant, cada cop veig més clar que són la febre groga. El meu avi, que per mala sort quasi no vaig conèixer, ja ho anticipava. Aneu amb compte amb els xinesos! I sí, jo ho veig molt clar. Així que m'he proposat anar aprenent paraules en mandarí per quan arribi el dia! Total, ja posats, una mica de suec, una mica de xinès, una mica de per aquí i una mica de per allà però jo vaig ser educada en català! (I no vaig sortir tan malament!). Ho sento però algú ho havia de dir! (Com dirien els de l'APM) Però es que estic garratibada de les barbaritats que he arribat a llegir i sentir aquests dies. 

En fi, tornant a la Xina, és a dir, el meu dia a dia a la uni, la llengua vehicular dels darrers dies ha sigut lògicament el xinès. Per sort, encara queden quatre no asiàtics per intentar parlar suec o parlar amb anglès. Ara, això no s'acaba aquí eh! Que ja que jo intento aprendre algo de xinès, els hi he ensenyat a dir hola i adéu en català i castellà. Per cert, molt més fàcil que en xinès.  I bé, algun dia he dinat amb ells però només quan n'hi havia tres, no ara que tenen overbooking a la taula de dinar!

Ara, realment són gent curiosa. El nou individu, en "Chao" o algo així, per cert, els xinesos diuen primer el cognom i després el nom, està passant per un moment força difícil el noi. Té mals d'amors i és per flipar. Està tot el sant dia en contacte amb la mossa via chat xinès (sempre és versió xinesa de tot) i es veu que es lleva a les 2 del matí per parlar amb ella unes dues hores. A més, està cagat per si la noia el deixarà i per això no s'atreveix a dir-li de canviar l'hora per xerrar!! En fi, que  jo i l'altre flipem colors i li diem que si segueix així no acabarà viu però ja veurem com acaba! 

Coses a destacar? En general jo diria que els xinesos fan una olor particular (tinc el nas massa fi), jo diria que el tema ventilar i corrents d'aire no el tenen gaire dominat, mengen molt i molt d'arròs (cada dia mengen arròs), no estan gaire acostumats al menjar occidental, a la majoria els hi costa déu i ajuda entendre'ls parlar anglès i menjar amb coberts (a alguns) però de moment, tots els que he conegut són bona gent. 

Em toca "laundry"

Avui em toca "laundry" o dit d'una altra manera, avui em toca fer la bugada. Dic la bugada i no posar la rentadora perquè aquí el tema de rentar la roba, en molts casos, pateix una gran variant respecte a la metodologia emprada a casa nostra.

El tret diferencial és que nosaltres disposem d'una rentadora a cada casa. Algunes cases disposen d'assecadora però degut a les bones condicions meteorològiques de que disposem, acostumem a estendre  la roba. Estendre la roba té la seva gràcia. En segons quines cases, es converteix en un pati de xafarderies (fer safareig, d'aquí ve el nom) entre les veïnes i veïns (majoritàriament veïnes). A mi la veritat és que no m'importa haver d'estendre la roba però quan és una rentadora d'aquelles plena de mitjons és quan remugues fins l'eternitat ja que sembla que el cubell no s'acabi mai! Després també té la seva part d'enginyeria quan se t'acaben les pinces i te les has d'enginyar per acabar d'estendre la roba. Prou, que avui no va de tècniques d'estendre la roba sinó de com va aquí el tema de rentar la roba.

Doncs bé, aquí, la majoria de cases no disposen de rentadora pròpia. N'hi ha algunes que sí i suposo que els que viuen en cases particulars, per descomptat però en la majoria de residències o cases d'apartaments, les rentadores són comunitàries. Això significa que tenim una "laundry room" o " tvättstuga rummet" comunitària per cada X veïns. I perquè no hi hagi baralles ni disputes per les rentadores, hi ha un servei de "booking" o de reserva de les rentadores. Per tant, amb cert temps d'antelació, uns quatre dies mínim, t'has de recordar de reservar la rentadora. Per sort, el de casa meva es pot fer per internet però en cada residència pot variar. Hi ha diferents franges horàries al llarg del dia i tu tries la rentadora i la hora. Però ja us dic, has de ser previsor/a amb la roba que et queda i quan has de posar la rentadora perquè si esperes trobar rentadora pel mateix dia vas ben cardat! Així que un cop tens la rentadora reservada, només et cal esperar al teu torn.

Dia D a la hora H et dirigeixes a la "laundry room" amb tota la teva roba bruta, si pot ser, en una bossa de les blaves de l'Ikea que així ja et sents més integrat en la cultura. I res, has d'activar la rentadora/es que has reservat, posar la roba a la rentadora i posar-la en marxa. Alertaaa! No he dit que s'hagués de posar detergent! Aquí també varia en funció de les cases i jo n'he tingut de les dues versions. Versió 1: t'has de portar tu el sabó cosa que té les seves avantatges perquè pots triar el sabó que més t'agradi i saps que la roba sortirà fent olor a net de la rentadora. Versió 2: no cal posar sabó perquè el sabó està ja a la rentadora i va amb un dosificador intern (sí, és cert). Actualment disposo de la versió 2 de rentadora i val que m'estalvio el sabó però la roba no fa gaire olor a sabó. Això s'explica perquè degut a que tothom pot emprar la rentadora, posen sabons d'aquests hipoal·lergènics i sense perfums ni res per la gent que té al·lèrgies... Però bé, així no hi ha perill d'oblidar-se el sabó! I res, un cop tens la màquina funcionant, et fixes en el temps que posa que dura i ja te'n pots tornar cap a casa a seguir fent coses. Habitualment dura uns 45min.

Passat el temps que se suposa que dura la rentadora, toca la segona fase de la bugada: assecar la roba. Aquí el tema estendre a fora no és molt factible i tenen uns 3 mètodes d'assecat. Primer, una assecadora. Segon: un armari amb aire calent a dins. Té un sistema de barres com si fossin cordes i poses allà la roba, tanques les portes i ho poses en marxa. Molt útil per samarretes i pantalons perquè no surten arrugats! Tercer, aquest no l'havia vist fins a la casa actual, una habitació amb cordes de les nostres però que disposa d'una bomba de calor per poder eixugar la roba. Així que buides la rentadora, empres un, dos o els tres sistemes d'assecat un funció de la disponibilitat (aquí si que no hi ha reserva) i tornes a marxar cap a casa. I al cap d'una estona, doncs tornes a per la roba neta i seca!

Entre una cosa i una altra, se te'n van unes dues hores i pico. Tenir aquest sistema comunitari té les seves avantatges però clar, no pots posar la rentadora quan et doni la gana, has de preveure i calcular la roba que et queda i planificar amb antelació quan posaràs la rentadora (fet impensable en mi anteriorment) i aquestes coses.

Una de mantega (smör)

Potser perquè vinc d'un país en que (segons el meu parer, per sort), gaudim d'oli d'oliva, el consum de mantega a casa nostra no és tan elevat com en la resta de països que diguem no formen part de la dieta mediterrània. Evidentment, hi ha països que empraran una cosa o una altra però diguem que per aquí els països nòrdics són uns fanàtics de la mantega.

A veure, entenem-nos. Jo crec que nosaltres emprem la mantega per pastisseria, segons qui per fer-se torrades per esmorzar, per fer segons quina salsa o per cuinar un plat determinat. En canvi aquí es menja mantega a dojo! M'explico. En la nostra dieta diguem que és costum acompanyar el menjar amb pa. Pa a seques (que segons el plat acabes fent sopetes, que ens coneixem tots). En canvi, aquí això de menjar acompanyant-se amb el pa no es porta. Aquí, la majoria es fot una llesca, un panet, unes torrades de les seves (unes de la marca Wasa que aquest estiu he vist que les comercialitzen per casa nostra), amb mantega. I ben untat de mantega! D'aquí que quan vas al supermercat, hi ha una gran part de la secció de refrigerats-productes làctics dedicats a la mantega. I perquè? Perquè tenen uns quatre tipus de mantega a part de margarina. Hi ha la normal (normal per nosaltres, és a dir, sense sal), després està la extra salada, la salada i la poc salada. I no us penseu que les terrines de mantega són petites. No, no, la quantitat mínima diria que és de 500g! Suposo que el fet que jo no sigui una gran consumidora de mantega també fa que em cridi l'atenció aquest hàbit alimentari però no em deixa de sorprendre. Us juro que el pa a seques no se'l mengen. Sempre amb mantega i principalment la salada! Perquè quan compro de la normal nostra per fer alguna creació de les meves, sempre haig d'anar alerta de comprar la osaltat que és la sense sal i que, per casualitat, és la que tenen en mida menor (250g).

Ara us preguntareu com cuinen. Alerta que el tema aquí no s'acaba. Per cuinar la majoria empren una mena de mantega que ve en pots. Ho podria definir com una mantega líquida segons les meves observacions i les seves definicions. Un dia em faré la friki i em dedicaré a mirar la composició d'allò perquè a saber què és realment. Jo diria que bàsicament empren això tot i que als supermercats també pots trobar oli d'oliva i de gira-sol. Pel que he observat, empren oli bàsicament per l'amanida perquè no els he vist emprar-lo per cap altra cosa. Això s'explica perquè majoritàriament mengen tot amb salses basades principalment en productes làctics (crême fraische, crema de llet, etc.). El consum de productes làctics aquí és molt elevat, això és mereix un altre capítol de la meva vida.

Retornant a la mantega, dir que per cuinar, cuinen amb mantega. I clar, a veure, per cuinar segons quins productes doncs és passable però va haver-hi un dia del curs passat, que vaig a estar a punt d'escanyar a un suec del corridor on vivia per un crim contra la cultura gastronòmica. Em veig a ell i a la mossa que estava de visita a la cuina junt amb dos trossos de carn impressionants. Tant impressionants que me'ls vaig estar mirant una bona estona i li vaig demanar d'on els havia tret perquè aquí dalt la carn, a part de ser caríssima, encara no he vist alguna cosa que veritablement valgui la pena (aquí és crea el que vulguis amb la carn picada i les famoses mandonguilles, sí, com les de l'IKEA). I en aquestes, després de que m'ho expliqués, veig que fot un tros de mantega a la paella perquè s'anés fonent... i a continuació, posa els trossos de carn a fregir!!! Em vaig haver de contenir per no posar-me a cridar dient-li que quines maneres eren aquelles de carregar-se uns filets com aquells però clar, per mala sort no era jo la que me'ls havia de menjar! Ara sí, em van fer una pena... aquells trossos de carn banyats en mantega...

En fi, que són uns apassionats de la mantega i la majoria de suecs no estan grassos. Perquè? Serà perquè com que aquí fa fred, cremes més perquè sinó, no m'ho explico però que voleu que us digui, jo segueixo amb les meves teories sobre quan emprar oli i quan emprar la mantega! Ara, si algun dia feu cap aquí dalt, mireu els supermercats que val la pena. A més, cada tipus de mantega és d'un color igual que la llet!

Posa't-hi pedres!

Obrir els ulls, no tenir ni idea de quina hora deu ser, mirar el rellotge i veure que només són quarts de vuit d'un dissabte o d'un diumenge. La veritat que m'he llevat més aviat molts més dies. Alguns posarien el crit al cel dient que és massa d'hora però per mi no ho és. Diguem que sempre he sigut de matinar i mai he tingut problemes per llevar-me aviat quan s'ha d'anar a la muntanya, a esquiar, de viatge, de competició, de... inclús els dies de cada dia, on llavors el despertador fa acte de presència, salto de llit per acte reflex. Una cosa es que em llevi ràpid, l'altre és que estigui més o menys desperta! Això ja depèn d'altres factors!

Veure que són quarts de vuit i dir, va Maria, amunt i a córrer. Anar al lavabo, buidar la bufeta, rentar-te la cara, posar-te les lents de contacte, vestir-te, les bambes i al carrer. Donar-te compte que ja no estàs a Riu, que no estàs envoltada de muntanyes, però per sort estàs envoltada de verd. Tancar la porta de casa, guardar-te les claus i cordar-te la jaqueta perquè fa fresca (aquí no estem a més de 30ºC) i posar el cronòmetre en marxa perquè vagi cercant la senyal. Estirar les cames, moure els braços, despertar el cos i quan el cronòmetre està a 0, començar a trotar. No creuar-te amb ningú i només sentir el vent. Dia ennuvolat, amb raigs de sol amagats que intenten sortir però que no acaben de tenir força a primera hora del matí, però al vent no el para ningú. Un vent que ja era present el vespre anterior i que de moment no ha cessat. Seguir corrent, amb la ment en blanc, bé en blanc... la ment es va omplint ràpidament. Pensar en tot el que haig de fer, en què hauria d'haver fet i no he fet, en què estarà fent aquest, quin dia deu fer per allà baix, es seguirant torrant de calor, com s'explica que hi hagi tanta gent que perdi el cul (perdó per l'expressió) pel papa, etc.

I seguir trotant, deixar l'odiat asfalt per arribar a la pista de terra i deixar-me endur pel mig dels camps de blat. Barallar-me contra el vent, sentir-me impotent, veure com les meves cames no avancen, com vaig de canto... i recordar els contes i pensar, m'hauria de posar pedres a les butxaques! Tot i això, intentar no perdre la paciència ni donar-me per vençuda, seguir corrent, és igual el ritme, sóc jo contra el vent. Pensar que després em donarà l'esquena i volaré. I per fi arriba, per fi arriba el moment de girar cua i poder aprofitar la força del vent que tant m'ha fet ballar per tornar cap a casa. No era una fulla arrossegada per la ventolera però s'apreciava no haver de córrer contra una paret. Seguir trotant, sense gens de calor, pel mig dels camps de blat sense rastre de civilització. Arribar una altra vegada al paviment i retornada cap a casa. Arribar i treure'm les bambes i trotar i caminar per l'herba. I seguir descalça fins a casa. Contenta, una mica cansada i molt tocada per la ventolera! (en aquests casos sempre em pregunto si acabaré com l'avi Siset, molt tocat per la Tramuntana...) Estirar i posar-se sota la dutxa. Sentir els raigs d'aigua que van dominant el teu cos, com et vas relaxant i com la gana comença a ser present. Vestir-te, esmorzar i tenir el dia per davant.

Adéu Pirineus, Adéu Catalunya, Hola realitat nòrdica!

Que les vacances sempre es fan curtes no és un tòpic, és una realitat. Bé, et sona a tòpic quan ets estudiant (que no doctorand) ja que dos quasi tres mesos de vacances donen per molt però sinó, es fan curtes. Això implica que ja estic en terres nòrdiques una altra vegada tot i que m'hagués quedat uns quants dies més però què hi farem, el que s'ha de fer, s'ha de fer!

Divendres a la tarda els meus pares em deixaven a l'aeroport per enfilar cap aquí una altra vegada. Per sorpresa, l'únic vol que anava amb retard era el meu. Més d'una hora. En aquests casos, no queda més remei que tot i la ràbia inicial i cagar-te amb tothom (perquè ells no saben que després has d'agafar un tren i aquestes coses), d'agafar-t'ho amb paciència, molta paciència. Un cop vaig aconseguir passar el control de seguretat (aquesta vegada vaig haver de fer el cor fort perquè haig de dir que anava amb la fibra una mica tocada) doncs res, intentar que no m'afectés la "morriña" i a passar l'estona donant tombs per l'aeroport i llegint. Finalment, arribava a casa meva a quarts de dues de la nit. I res, duc dos dies de "marujeo" total i absolut. Endreçant, netejant, anant a comprar menjar i cuinant. He cuinat per tota la setmana i més diria: salsa de tomàquet, crema de pastanaga, he fet pa i fins i tot, calamars en la seva tinta! Lo dels calamars no estava programat però vaig entrar a un supermercat i vaig veure una capsa de "Calamares enteros" tal qual i no ho vaig poder evitar. Han quedat collonuts tot i que no tenien gaire tinta però m'han tingut entretinguda tot el matí ja que s'havien de netejar!! Bé, la cosa és tenir el cap ocupat per evitar que la "morriña" m'afecti el mínim. Evidentment, també he sortit a córrer.

Què dir de l'estiu? Que necessitava un estiu com aquest. He trepitjat la ciutat comtal 5 dies en total diria i més que suficient! He estat pels Pirineus gaudint com mai. Muntanya amunt, muntanya avall, corrent, quilòmetres i quilòmetres en bicicleta i quilòmetres també nedant. No he parat. No hauré viatjat però no he estat quieta. Necessitava fer un reset a la màquina. Veure com responia i m'he sorprès dels bons resultats. Necessitava tornar a suar, patir, esforçar-se, gaudir, dolor, caigudes, rascades, nàusees, calor, dir No puc més! però inconscientment seguir, no parar, i tornar-te a dir: jo aquí no puc parar, haig d'acabar! Gaudir de les vistes, de la satisfacció en sortir de la dutxa de la pallissa que t'has fotut, del cansament. Alguns pensareu que ja m'he tornat boja del tot però alguns altres entendreu el que vull dir... Fins i tot vaig participar en la XI Travessa de la Baells quedant 3a absoluta femenina! Podeu llegir la crònica que vaig escriure a la pàgina del La Salle Triatló (clickeu). La veritat no m'ho esperava per res del món i menys en un debut però com tinc sempre el cuc a dins de a veure què puc fer, com seran les demés i aquestes coses doncs...però m'ho vaig passar molt bé.

I bé, bàsicament les meves vacances han sigut la combinació de muntanya i esport. Algun detall ha fallat però suposo que no es pot tenir tot en aquest món...

I destacar també el dia i mig de comiat amb el meu germà per allà dalt. Matí 1: psicina de Puigcerdà on a les sèries de 20x50 el vaig rebentar (ho sento Albert però ho havia de dir, jeje), tarda 1: pujar i baixar corrents de Riu al refugi del Serrat de les Esposes, Matí 2: bici Riu-Alp-Puigcerdà-Bolvir-Ger-Meranges-Bellver-Riu. Per rematar, haver de baixar a Barcelona amb el tren...tarda 2.

Sé que haig de tenir el cap aquí dalt i no a baix però ara mateix costa i força. I més quan demà allà baix no la rascarà ni déu però ara haig d'exprimir-me al màxim i donar-ho tot. Per cert, vaig ser conscient de que havia tornat a Suècia quan em vaig trobar esperant les maletes envoltada de suecs tots ben morenos i torrats pel sol! Mira que jo estic morena (morena de muntanya!) però la falera d'aquesta gent pel sol em mata. De fet, els altres vols venien de Mallorca i Grècia...

El Tro banyant-se a l'estany de Setut

Estany de Setut

Al pic de Setut

A la Tossa Plana de Lles, dia amb visibilitat espectacular es veia la Pica, el Sotllo, Besiberris, Maladeta, etc.

El meu pare, el Tro i jo a la Tossa Plana

Amb la Muga, el Puigpedrós, etc. al fons

Vista del Pedraforca des del Comabona

Pujant al Puigpedrós, al fons a l'esquerra la Carabassa

En el meu hàbitat natural...

Cim del Puigmal

El Puigmal i un isard al coll

Fent el burro a Meranges

L'Albert i jo a Meranges

Podi absolut femení XI Travessa de la Baells

Després de la travessa

Sortida de la Travessa al pantà de la Baells

Amb moltes ganes

Amb moltes ganes de vacances, de tornar a Catalunya, de veure la família, a amics, retrobaments, petons i abraçades, converses, estiu, sol, muntanya, bicicleta, desconnexió, piscina, fer la cabra, llegir llibres de lectura, passar estones amb els que estimes, llonganissa, fuet, cireres, síndria, orxata, gelat, crema solar, anar amunt i avall, conduir, gaudir de l'estiu!

Aquests darrers dies s'estan fent molt durs. Sé que queda molt poquet per tornar a casa però se m'està fent etern! Al departament quasi ja no queda ningú, només els xinesos i quatre gats més. Demà suposo que encara serem menys. L'ambient ja va bé per treballar però és una mica avorrit. A més, està fent un temps força dolent, ahir va caure una tromba tota la tarda espectacular, no havia vist ploure d'aquesta manera a aquí dalt! Aquests darrers dies tinc el cap més a Catalunya pensant amb la gent que veuré que a aquí. Intentant exprimir-me al màxim per acabar un informe i poder ser lliure durant les vacances. De fet, el vaig acabar però el meu tutor volia afegir-hi més coses...

Desitjant amb candeletes agafar un avió. Queda poc, molt poc. És l'últim esforç per, espero, un gran estiu.