Week-end à Paris

El temps passa molt ràpid. Aquesta setmana els dies passen sense gairebé ser-ne conscient. Una setmana amb dies molt claus: la Diada nacional de Catalunya, el meu sant (no tant important però com que no el celebro el 15 d’Agost sinó el 12 de Setembre, sempre és la gràcia a veure qui s’enrecorda), tornar a començar les classes de català, fer de professora de problemes de termodinàmica i podria seguir. Això em duu a que encara no he explicat el meu cap de setmana, o les meves menys de quaranta-vuit hores a París amb la meva cosina Alba.

Arribava vora les cinc de la tarda a l’estació de Montparnasse, hora punta per un divendres de tal manera que es podia palpar en l’ambient. Un munt de gent, maletes cap aquí, maletes cap allà, corregudes, etc. No té més definició que el cap de setmana. Entre grups de gent, vaig aconseguir dirigir-me cap a on l’Alba m’havia dit que m’estaria esperant i per sort, ens vam trobar sense gaire problemes. Vam fugir d’allà per agafar el metro i dirigir-nos cap a casa seva per deixar els trastos. L’arribada a casa seva va ser desconcertant. M’explico. Sortim del metro i arribem al barri o zona de Neuilly, és a dir, una zona benestant parisina. Nivell. Caminem uns cinc minuts aproximadament i arribem a una gran porta vermella, l’Alba introdueix un codi i accedim a l’anterior. Sembla una antiga cotxera. Travessem el cobert i anem a una part exterior on hi ha una casa blanca molt bona i estudiants per fora. Em pensava que era aquella però l’Alba em fa seguir. Només puc pensar, deu haver-hi una altra igual perquè des del carrer no es veia res. Passem la casa amb la zona chill-out dels francesos i em topo de morros amb una altra casa blanca, més antiga i més “glamourosa” que sembla ser el destí final.

La meva cosina m’obre la porta i la casa fantasma s’apareix davant els meus ulls. Tres pisos: el primer no s’empra perquè les habitacions estan tancades, al segon trobem tres habitacions entre les quals una és la de la meva cosina i el lavabo amb la dutxa i  l’habitació del vàter (ja sabeu com són els gavatxos) i finalment, al tercer, tres habitacions més, una altre vàter i una cuina un tant peculiar. Deixo els trastos i em dutxo ràpidament ja que la calor era evident i necessitava refrescar-me. Pujo cap a la “súper “ cuina on la meva cosina havia començat a preparar un berenar/sopar ja que les dues estàvem mortes de fam i apa, a menjar s’ha dit. En acabar i després de conèixer l’Othman, un dels seus companys de pis i de la universitat, ens dirigim cap a la  torre Eiffel on havien quedat amb amics seus. Així que allà ens teniu, a l’herba, no sé quanta gent, xerrant de la vida. A la una ens ficàvem al llit per llevar-nos a quarts de nou el dia següent.

Dissabte mentre esmorzàvem va aparèixer el Tillman, un alemany també company de pis que feia poc que havia arribat a París i es va ajuntar amb nosaltres dues a fer la ruta turística. I dit i fet, amb faldilla, màniga curta i ulleres de sol (feia calor), ens vam dirigir en primer lloc cap a la catedral de Notre Dame. No vam veure al Quasimodo però sí un munt de guiris. Vam travessar el Sena per un punt que està ple de cadenats d’enamorats (cursi sí però és el que hi ha) i vam anar passejant per l’altra riba fins al Pantheon. Allà vam descobrir que si ets menor de 25 (25 inclosos), l’entrada era gratuïta així que vam entrar i vam veure, a part del pèndol de Foucault, les tombes de Voltaire, Rousseau, Emile Zola, Alexandre Dumas i d’altres peces importants. Un lloc molt interessant. En sortir d’allà, van aparèixer dues amigues que es van afegir al tour i vam seguir caminant cap als jardins de Luxemburg. Després de fer unes quantes voltes i anar amunt i avall decidint què fèiem i a on compràvem el dinar, vam acabar a un supermercat on tenien coses ja preparades per emportar-nos la teca i dinar als jardins del Louvre. Aprofitant que estàvem allà descansant sobre l’herba, vaig aprofitar per entrar al Louvre a fer un riu i veure què es coïa per allà dins. Del Louvre ens vam dirigir a la plaça de la Concorde i allà es fan afegir dos més . Tota la tropa ens vam recórrer tots els Champs Elysees per acabar als peus de l’arc de triomf. Allà, tota la tropa vam agafar el metro i vam anar al Sacre Coeur que realment em va agradar moltíssim. Bé, era una mica asfixiant perquè hi havia moltíssima gent però les vistes des d’allà són ben maques. Vam pujar fins a dalt de tot i vam caminar per Montmartre fins parar a fer un gelat més que guanyat perquè anàvem ja tots amb la llengua a fora de la calor que feia. Després d’una bona estona seguts a les escales sentint com uns cantaven, ens vam dirigir cap al metro i aquí va ser on ens vam separar.

El Tillman, l’Alba i jo ens vam dirigir amb el metro cap a la “Place des Vosges” però tan sols sortir de la parada del metro i caminar una mica, vam tenir una revelació. El nostre pla era sopar unes crepes per allà i després havíem d’anar vora el Sena on havien quedat no sé quants amics de la meva cosina però una senyoreta repartint propaganda ens va canviar els plans. Lleugerament. Resulta que era propaganda de la casa Barilla de pasta que et convidaven a degustar i a classes de cuina. Així que allà ens teniu als tres, menjant plats de pasta i beguda gratuïta fins que a les 10 de la nit tancaven la barraca i vam haver de sortir, això sí, amb la panxa plena i contenta. Ens va faltar el lavabo però ho vam solucionar. Del nostre magnífic “restaurant”, ens vam dirigir finalment a l’esmentada plaça que es caracteritza per estar envoltada de porxos. Molt bonica tot i veure-la sota la foscor de la nit.

De la plaça vam fer via cap a la parada del metro on van aparèixer tres mosses més i allà va ser el comiat final del dia. Després de tot un dia sense parar de caminar, més de tres dies sense dormir gaire i la calor, jo ja tenia ganes d’aclucar l’ull. L’alemany estava igual així que vam enfilar cap a la “maison” mentre les mosses joves anaven cap al Sena a trobar-se amb la resta de la colla. Jo apagava la llum a les 12 però un poc abans de les 2 la tropa de casa ja havia arribat.

Diumenge ens vam llevar a les nou, la meva cosina mentalment devia renegar de mi i més ja que per ella els horaris matiners són força desconeguts però ho va saber dissimular prou bé. Ara, les nou per mi no es considera matiner però tenint el compte el ritme que dúiem i que s’havia de buscar un punt entremig, les nou era una bona hora. Vam esmorzar tranquil·lament i vam xerrar tot el que no ens havia donat temps a soles, dutxeta i vam tirar caminant cap a la parada dels autobusos per anar a Charles de Gaulle, l’aeroport que no queda gaire a prop de la ciutat. I de l’autobús a l’aeroport, de París a Copenhaguen amb avió, de Copenhaguen a Lund amb tren i de l’estació de tren fins a casa amb autobús. I aquí es va acabar el meu cap de setmana per la capital parisina. Set de la tarda del diumenge 9 de Setembre.