Sense sentit i el xafardeig

A vegades la inspiració manca. Sí, hi ha dies que la producció d’idees és tan elevada que no dónes abast a cobrir-les totes i llavors penso, escriu-les en un paper perquè així un altre dia, quan les neurones no rutllin, tinguis tema per escriure, però la qüestió és que mai ho acabo fent. I avui és un d’aquells dies, no sé si degut a les segregacions mucoses que em porten donant la barra tot el cap de setmana i deixant-me com si m’haguessin donat una pallissa, que no hi ha manera que sorgeixi res amb cap ni peus. De sorgir podrien sorgir mocs i mocadors de paper però com és un tema no gaire interessant, doncs segueixo en blanc. O en groc. O en verd. Prou, he dit que de mocs no es parla!

Però la meva pregunta és: és necessari i obligatori que un text sigui coherent? És la vida coherent? Són les persones coherents? Dins d’aquesta reflexió tant profunda, de la qual no penso entrar en detalls perquè llavors podria començar i no acabar, es troba la resposta, o no, a la coherència. Conclusió: escriu sobre el que vulguis perquè total, tingui sentit o no, la vida està plena de situacions i persones sense sentit i la gent és lliure de llegir-ho.

Així que dins de la meva nebulosa mental de diumenge a la tarda agreujada pels mocs, mirant per la finestra, a part de veure ploure (quina novetat, portem una setmana així) i els arbres i gespa del carrer, no es veu gaire moviment. On vull arribar? Clar i català: aquí no hi ha xafarderia de veïnat, escala, poble, etc. Tot i que la majoria de cases no tenen persianes o cortines en segons quins llocs, ni arbusts per delimitar la casa i que pots veure fins i tot la cuina, aquí la gent no xafardeja. A mi el xafardeig de les cases i les propietats, no és que m’afecti massa, la veritat. Home, sempre fa gràcia veure una súper casa per veure com és però tampoc és el meu somni així que queda bastant en segon terme. Ara, el que trobo a faltar, és el xafardeig verbal. Digueu-me xafardera o el que vulgueu, però sempre fa gràcia estar al jardí matant-te fent equilibris amb l’slackline i sentir a la X xerrar amb la Y del que li ha passat a M. A mi tant me fa el que es diguin, però la conversa verbal, la xerrameca, és el que trobo a faltar. Que al sortir de casa et trobis amb K i et saludi, que l’altre et pregunti com et va, etc. Ja m’enteneu. Aquí, veus la mateixa gent no sé quantes vegades i no passes del hej hej (hola) i a vegades em quedo amb la paraula a la boca. Encara no sé si és perquè no estan acostumats a la comunicació i que cadascú té el seu espai o què, però jo trobo a faltar el soroll verbal. Les converses a l’aire, els crits de casa a casa, de balcó a balcó. Els rumors que corren sobre S i llavors tothom alerta a veure si són certs, l’idiota de torn que es posa en evidència, les disputes i jocs entre alguns, etc. Les curioses relacions socials. Aquí dalt, tot això se’m queda molt limitat. Sort que m’he assabentat que pel Novembre el meu estimat Manolito Gafotas torna a la vida i aportarà una mica de caliu a la llar.

Em pregunto què deuen fer les iaies sueques? No els interessa xafardejar la vida dels demés per darrere les finestres de casa seva, del balcó, al forn de pa o a la peixateria? Amb l’amiga de torn a la plaça petant la xerrada i controlant tot el que passa com a les nostres àvies? Us ho juro, les àvies i els avis es poden fer grans, però tenen al poble o barri controlats de dalt a baix i són una font d’informació molt i molt útil per posar-se al dia quan no estàs present! Ja ho sé, els iaios i les iaies sueques se’n van a les Canàries o a la Costa del Sol a torrar-se i tornar-se més sociables! Serà això o serà una altra de les meves hipòtesis sense sentit?