Suïssa i parada a Chamonix

M'hagués agradat escriure aquestes línies abans de que s'acabés l'agost però ha sigut una setmana de no parar. La conseqüència d'una setmana plena de reunions, seminaris de comiat de xinesos (el balanç ara mateix és 3 xinesos fora i un japonès nou (amable, educat i amb bon anglès o com a mínim, se l'entén perfectament) tot i que rumors apunten a l'arribada de dos xinesos més), sorpreses en no gaire bon sentit, papers i burocràcia ha sigut un constipat que, com a mínim, ahir per la tarda estava com una nina de drap. A més, tornada a la rutina amb aparició estelar a la piscina que em va alegrar moltíssim. La Cristina, la senyora sueca que també neda ben d'hora, ben d'hora, em va rebre amb una bona i gran abraçada, d'aquelles que transmeten sentiment, no d'aquelles que fan els suecs enlloc de donar-te dos petons quan ja tenen més confiança i semblen un robot amb els braços. Bé, tant se val. Més val que em centri en la segona part del relat de les vacances.

Dissabte 11 d'agost, sobre les 8 arrencàvem els quatre amb el cotxe carregat cap a Ginebra. El Tro l'havíem el vespre anterior amb l'Helena, el Josep i la Marga que ens van fer de cangur! Bé, tot i ser quatre possibles conductors, el viatge va ser terriblement llarg. Vam tardar dotze hores per arribar a Ginebra degut a embussaments (d'estar parats completament) a les autopistes franceses fet causant que tots estiguéssim cansats i amb l'ambient un pèl crispat. A més, arribem a Ginebra i buscar el nostre hotel va resultar ser buscar una agulla en un paller agravat pel fet que eren festes a Ginebra (no ho sabíem) i que per tant, molts carrers estaven tancats. Un cop vam poder constatar lo car que és Suïssa i amb la panxa plena, vam anar a dormir que era el millor que podíem fer. El dia següent vam fer ruta pel centre de Ginebra. No vam poder anar al museu dels rellotges perquè al ser diumenge estava tancat però, a part de patejar-nos el centre, vam anar a veure les cases dels rics i, sobretot la ONU. En primer lloc ens pensàvem que també estava tancat ja que era diumenge però resulta que per les visites guiades s'havia d'anar per una altra porta. Vam tenir sort i no vam haver d'esperar gaire i vam fer una visita guiada en castellà on un 50% del grup o més érem catalans. La veritat és que la visita val la pena a més que el guia explicava coses interessants. Vam veure la famosa cúpula del Barceló i altres coses interessants.

Des de la ONU, carretera i manta direcció Berna amb parada a la seu del COI a Lausanne a fer la foto perquè com que estaven tots als Jocs Olímpics, no quedava ni el porter allà, i a Gruyère. Parada obligatòria pels addictes als formatges. Un poblet molt bufó, tot s'ha de dir, on vam fer la parada tècnica per berenar i enfilar cap a Berna, capital del país, on vam establir la seu central durant quatre nits. 

Dilluns 13 d'agost pel matí ens vam patejar Berna i com que al migdia ja havíem vist lo més rellevant, vam decidir anar a Lucerne a passar la tarda i sopar. Parlant en nom de tots, crec que Lucerne ens va agradar més que Berna. Diguem que Berna és més alemanya i Lucerne té més tocs italians. Bé, són ciutats diferents. I a partir de Dimarts, vam començar a passar-nos ho molt bé. Vam deixar les ciutats i vam fer via cap a les muntanyes tot i que dilluns a la tarda, a prop de Lucerne, vam pujar amb un cremallera a un pic que se suposa que es veia Lucerne però hi havia un poc de boira. L'esmentat indret s'anomenava Pilatus.

Bé, Dimarts vam anar al Jungfraujoch o el coll a la base del pic Jungfrau que està al costat de l'Eiger i el Mönch. Allò és màgic. Vam anar fins a Interlaken i, des d'allà, vam agafar una sèrie de trens i cremalleres que et claven una bona punyalada a la butxaca i a la moral. Ara, veure l'Eiger és impressionant. De fet, els tres pics són brutals i a més, un cop a dalt  al Jungfraujoch, que per cert aquest any és el centenari del cremallera, tens la vista de tota la glacera Aletsch, la més llarga d'Europa, 22 quilòmetres de gel, una pura autopista de gel. Sincerament se't talla la respiració. Però bé, allà dalt diguem que han fet una certa estació turística però tot i així, vam anar caminant fins al refugi per fugir de la massa humana. Certes coses a destacar: la invasió massiva d'asiàtics, especialment dels xinesos súper rics. Japonesos segueixent havent tot i que en notable descens i, en muntanya, sempre han sigut presents però no pas els xinesos. El dia següent, vam tornar a Interlaken i direcció a Lauterbrunnen per fer una excursió per la vall que queda just al costat de la de l'Eiger, el Mönch i el Jungfrau. Vam fer una ruta ben maca rodejada de cascades, aigua a dojo i verd que venint de la sequera pirinenca, feia certa enveja. Tot i això, destacar que vam tenir la onada de calor enganxada a nosaltres tota la setmana ja que allà també feia calor, no tanta com al sud però sense dubte, valors gens normals per a ells. Ens va cridar moltíssim que allà els camins estan tots ben marcats i, habitualment, només hi ha UN camí (no com a casa nostra) i tot excessivament ben posat. No es veu ni una miserable tifa de vaca, els gossos ni pixen ni caguen i els cabirols i isards no deixen ni rastre!

Dijous vam deixar la seu central de Berna i vam fer via cap a Zermatt via ports de muntanya impressionants. Unes vistes des de la carretera que quedaran gravades. L'arribada a Zermatt va ser una mica decebedora. Primer, has de deixar el cotxe al poble anterior d'on surt un cremallera que et porta a Zermatt. Allò ens feia pensar que Zermatt és un poblet idíl·lic, de muntanya... però arribes a l'estació de Zermatt i veus una mà de gent, cotxes elèctrics dels hotels i hotels per tot arreu. Allò ens va decepcionar una mica però vam anar a deixar els trastos i a donar voltes pel poble i la vista del Cerví ja ens va captivar. A més, Zermatt té llocs emblemàtics de la història de l'alpinisme que, regats amb la presència del Cerví, el Breithorn, el Castor, el Monte Rosa, etc. fa que sigui un lloc màgic. El poble en sí té poc encant, al centre de tot resten quatre cases antigues però en quant tires cap a dalt, les coses canvien. Divendres vam agafar un telecabina fins al llac on comença la ruta de la glacera del Matterhorn i allà vam començar a caminar. Vam fer tota la glaçera fins al coll i d'allà, vam enfilar els tres amunt cap a Hörnlihutte o el refugi a la base del Cerví. Allò va ser màgic, impressionant. Estant allà dalt només et venien ganes de poder pujar allà dalt algun dia i fer cim als altres cims del costat. El Cerví és sens dubte una muntanya molt imponent però les vistes des de la base del refugi posen en manifest la verticalitat de  les cares produint una èxtasi interior brutal. Vam tornar a baixar al coll a buscar a la Neus que s'havia quedat allà fent companyia a un ramat d'ovelles peludes i vam començar la caminada cap al poble de Zermatt. Si no vaig errada, des del refugi fins a Zermatt poble, uns 2000 metres de desnivell negatiu. Va ser una molt bona excursió en la que tots vam gaudir moltíssim. I de Zermatt, carretera i manta cap a Chamonix. Vam arribar un pèl tard però encara vam poder sopar i cap al llit. Al dia següent, com que només teníem un dia per Chamonix, vam agafar el telefèric cap a l'Aiguille du Midi i la punta Helbrunner d'on vam gaudir d'unes espectaculars vistes de tot: Mont Blanc, Mont Blanc du Tacul, Glacier du Geant, el Grand Capucin, Mt. Malet, la Dent du Geant, un poc de la Mer de Glace i etc. Un dia espectacular i de molta calor. No com aquests dies que els que estan fent l'Ultratrail es deuen estar recordant de tothom i més. Vam baixar a dinar a Chamonix i vam aprofitar la tarda per caminar per Chamonix, somiar amb els cims i imaginar-nos pujant i escalant pels Alps abans d'agafar el cotxe el dia següent i tornar als Pirineus. 

La tornada, tot i el tràfic, va ser considerablement més curta. Un viatge molt guapo on constatem que Suïssa és caríssima i això que jo ara no visc en un dels països més barats d'Europa...