Julbordet

Les dates s'aproximen, les llums il·luminen els carrers i les cases, l'esperit nadalenc es percep a l'ambient. Fa fred, molt fred, però això no fa que no es pugui pensar en el Nadal. En tot el pla estratègic que suposa organitzar/celebrar aquestes festes carregades de regals i, principalment, menjar a tort i a dret fins sentir-te com un porc el dia de Sant Martí.

En segons quins racons del món, es viu més o menys intensament el Nadal però us haig de dir que aquí es transformen tots en nens petits i esperen amb moltíssima il·lusió aquestes festes. La data d'inici de la preparació nadalenca comença amb el Första Advent o el primer dia d'advent que és el primer diumenge d'advent. Aquest dia, s'engalanen les cases amb llums i decoracions pròpies de les dates. A més, disposen d'una mena de canelobre amb quatre espelmes. Cada setmana encenen una espelma i per tant, serveix per saber quantes setmanes resten per Nadal. Haig de dir que s'ho prenen molt seriosament i es van quedar sorpresos que nosaltres no disposéssim d'article semblant.

Després d'aquesta petita introducció us estareu preguntant què significa el títol de l'entrada. Doncs bé, julbordet vol dir "La taula de Nadal". Així que entrem en el tema estrella de les festes, el menjar.

No sé quan va ser que va sortir el tema, potser fins i tot en la primera reunió del corridor, que havíem de fer un sopar de Nadal. I dit i fet, després d'un sondeig per veure quin era el dia que satisfeia a la majoria del personal, es va decidir que dissabte dia 11 de Desembre tindríem el nostre sopar nadalenc i suec. I ben suec que va ser ja que els dos altres internacionals del corridor (una alemana i un anglès) estaven fora així que estava jo de ple submergida en la cultura sueca, i ben contenta.

Divendres al vespre van començar els preparatius. Juntament amb una de les Caroline (en tenim 3) i la Theresia, ens vam posar a fer lussekatter (panets de Santa Llúcia fets de safrà) mentre gaudíem de la festa dels premis Nobel per televisió i xafardejàvem sobre el que succeïa. Un vespre de Divendres molt agradable i en molt bona companyia. En aquestes que acabàvem de cuinar a dos quarts de dotze i fetes pols de tota la setmana però la cosa no s'acabava aquí!

Dissabte, 5 de la tarda, la cuina del corridor. Era la hora de quedada per començar amb els preparatius. Mentre uns anaven a cercar tots els aliments necessaris, altres començàvem a preparar coses de les que ja disposàvem els ingredients. I per primera vegada, em vaig limitar a fer de "pinche" i seguir les ordres per elaborar el sopar típic nadalenc suec. Haig de dir que prefereixo l'escudella, la carn d'olla, els canalons i tota la resta però va ser interessant provar coses noves. De fet, les quantitats abundants de menjar són iguals, quatre dies seguits menjant el mateix! I què vam menjar? En què consisteix el julbordet? Doncs bé, ben senzill: mandonguilles sueques, una cosa de patates amb crema de llet i anxoves (anxoves ni de l'Escala, ni del Cantàbric, les conserven en aigua!) i ceba tot al forn, uns francfurts petitets, formatge, el pa de nadal (es pa de motlle morè i amb panses), ous durs, salmó fumat, amanida de remolatxa, julskinka (pernil de Nadal) i arengades. Les arengades venen en un pot tallades a trossos i n'hi ha amb diferents gusts. Cada any treuen algun de nou i aquest any n'hi havia una salsa de llima i una altra amb mostassa. Es podia menjar. M'imagino que alguna cosa més n'hi havia però ara no m'enrecordo. I per postres: una mena de arròs amb llet amb nata muntada i taronja (bomba calòrica per acabar de morir), els lussekatter que vam fer Divendres, pepparkakor (galetes de gengibre) i s'ha acabat per sort. Tot regat amb julmust (una mena de Coca-Cola de Nadal) i Glögg. El glögg és vi negre amb espècies, de no gaire graduació, que es veu calent i se li poden afegir a més fruits secs. I per rematar, s'ha de veure schnapps (xarrups) però per sort, com que aquesta és setmana d'exàmens, el tema alcohol es va deixar de banda. Mentre intentàvem fer cabre tot això a la panxa, van haver-hi riures, converses, música nadalenca de fons, acudits, barreja d'anglès i suec i molt bon ambient però el que va costar pair tot allò, mare meva!

Ara, avui Dimarts encara queden restes per la nevera!

Lussekatter abans d'anar al forn

Neu per les orelles

El temps passa. A vegades dóna la sensació que els minuts duren més de seixanta segons, que les hores duren més de seixanta minuts i que els dies més de vint-i-quatre hores i la sensació d’eternitat es fa present. En canvi, quan mirem amb una mica de perspectiva, el temps passa volant. Últimament les setmanes em passen sense adonar-me’n i això que no hi ha gaires novetats, és a dir, simple rutina però el temps passa ràpid. M’imagino que segons com es miri, és bo i segons com, dolent. A aquestes alçades d’any, considero que és positiu perquè d’avui en deu, vaig a casa. Sincerament, després de quatre llargs mesos, ja hi ha ganes de tornar a casa i retrobar-me amb la família i amics però bé, la feina aquí no s’acaba encara.

Per altra banda, estem a l’hivern. Perdó, parlant amb propietat encara estem a la tardor però en aquestes latituds, crec que és més adequat parlar d’hivern. I, de moment, només puc dir que apunta fort. L’any passat va començar a nevar a la segona quinzena de Desembre i va haver-hi neu fins al Març (fet atípic aquí al sud de Suècia per molt que no us ho creieu) però aquest any, ja duem unes tres setmanes diria, una ja perd el compte, de neu. No sé si és un mal presagi o què però bé, ja ens abrigarem. Sent sincers, la neu és preferible a la pluja ja que com a mínim és més agradable quan surts al carrer però arriba un punt, en que la neu et surt per les orelles. Perquè senyors, la neu es queda. I s’acumula. I s’embruta. I t’enfonses. I et mulles. I al cap d’un temps, apareix el gel. I patines. I caus. Ara, bé que és bonic veure nevar per la finestra, embadalits, mentre gaudeixes de la bona temperatura interior o simplement, sortir a gaudir de la neu com nens petits. I què passa quan neva molt? Caos. Amb tots els ets i uts. Caos. Tot es paralitza o va a ralentí encara que aquí se suposi que estan més o menys acostumats. Sí, segueixen sortint a córrer, hi ha màquines llevaneus, però el tràfic és un caos, els trens duen retard o cancel·lacions, problemes als aeroports, cap novetat a aquestes alçades.

En fi, que d’una cosa sempre hi ha coses bones i dolentes així que millor saber treure’n les bones.

Fredagskaka + 400 kr aktivitet

Un mes i mig enrere aproximadament, tots els del departament on estic fent el projecte, vam rebre un correu electrònic on s'informava que el dia 26 de Novembre es duria a terme el 400Kr activitet i que per tant, es pregués confirmació d'assistència.

Jo no sabia de què anava la cosa i el meu tutor ràpidament em va posar en antecedents. Resulta, que l'empresa atorga a cada treballador 400 kr (uns 40Euros) per a fer una activitat en grup. Els del meu departament, com que són tots molt simpàtics, van decidir fer una mena de concurs/competició amb posterior sopar de germanor/nadal. I dit i fet. Els encarregats van organitzar un concurs on hi havia 5 apartats: preguntes sobre PHE (plate heat exchangers) i la empresa, esports, habilitats/de pensar un poc, vídeojocs i treball en equip. Per cada activitat hi havia dues persones encarregades d'organitzar-la i la veritat, va ser molt divertit tot i que les meves condicions físiques eren pèssimes. Vaig haver de fer mans i mànigues per aguantar-me de peu tot el vespre però va valer la pena.

Bé, diguem que la tarda va començar amb el "fredagskaka" o pastís del divendres. Cada divendres, amb el cafè de 14:30 a 15:00, mengem pastís i cada setmana li toca a un dur-lo. Aquesta setmana em tocava a mi i com no, "tarta de queso" per tothom. Tot i patir una mica el dijous al vespre ja que el temps de cocció no s'ajustava a les meves referències, va quedar collonut. No és per tirar-me flors però a tothom li va agradar i no en va quedar ni una molla.

A les quatre de la tarda, ens dirigíem al pavelló de l'empresa per dur a terme el concurs. Estàvem separats en 4 grups de cinc persones i vam començar amb les activitats. La veritat que totes van estar bé però jo em quedo amb els "partidillos" de volei i jugar a un joc de conduir amb la wii. Més que res perquè va ser quan m'ho vaig passar millor perquè siguem sincers, era on no hi havia suec per entendre. Les preguntes sobre el PHE van estar bé tot i que hi havia moltes que no en tenia ni idea ja que poc conec de l'empresa. Ara, hi havia una dedicada a mi: com es diu bescanviador de calor en portuguès? hi havia 3 opcions: en italià, en castellà i en portuguès. Tot un detall. Per altra banda, la de pensar va estar bé també. Una part era d'un problema matemàtic i d'unes cançons i després havíem de relacionar cites amb els seus autors. Allò va ser súper complicat. Per últim, va ser el treball en equip que consistia entre dos que tenien una mà en comú lligada, és a dir, només tenien disponible una mà cada un, muntar un Lego seguint les instruccions que els hi anava dictant un altre d'esquena. Però com he dit abans, el volei i la wii van ser lo millor. Uns partidets de volei que ens van fer riure com mai. Hi havia cada un per flipar, traient braços d'on no hi havia, tirant-se pel terra, jugant amb mitjons que patinaves, molt divertit. I la wii va ser una altra experiència. Vam jugar a un joc que havies de conduir i anava amb un volant i tot. Molts riures també.

En acabar tot el programa, i seguint l'horari previst, ens vam dirigir al centre per gaudir plegats d'una fondue de carn. Per sorpresa meva no sabien que fondue era un terme francès i que per tant, és un plat francès. També em vaig assabentar que no estudien filosofia a l'escola. No us penseu que em vaig posar a filosofar al mig del sopar, sinó que a l'activitat hi havia una cita de Sòcrates i se'm va acudir preguntar als dos suecs que estan també fent el projecte al departament, si sabien qui era (vist que no sabien que la fondue era francesa...) i bé, una altra sorpresa que me'n vaig endur. Està clar que no van gaudir de les classes de l'Alcoberro.

Un gran vespre amb bona gent tot i trobar-me fatal gràcies a un magnífic refredat.

Per cert, quina bona manera de començar la setmana. 5-0. A part, a Madrid deuen estar que treuen fum dels catalans: CiU guanya les eleccions, el Barça humilia al Madrid, etc.

Construint el Lego en equip

Concentració màxima

Omplint l'estómac

Esperant el torn per entrar a jugar

Muntant un plat d'un bescanviador

28 de Novembre

Diumenge. 28 de Novembre. 5 i poc de la tarda. Suècia. Fosc. Neu. Fred. Calefacció. Mocs. Mocs. Esternuts. Mocs. Mal de cap. Manta. Solitud. Mocadors de paper. Aigua. Avorriment.

Diumenge. 28 de Novembre. 5 i poc de la tarda. Catalunya. Votar. Col·legi Electoral. Escrutini. Sondeig. Enquestes. Polítics. Tots. Inútils. Canvi. Futur. Desencís. Descontentament. Vergonya. Incompetents. Desacord. Insults. Aliança. Venjança. A veure qui la diu més grossa. Oposició. Mitjans de comunicació. Interpretació. Resultats. President. Fums. Poder. Desgràcia. Català. Estatut. Parlament. Abstenció. Adéu. Tripartit. Economia. Independència. Relacions. Madrid. Desconsideració. Inconstitucional. Despotisme. Patètic. Burros. Intel·ligència 0.

Dilluns 29 de Novembre. Futbol. Barça-Madrid. El clàssic. Rivalitat. Espectacle. Partit > Qualsevol altre cosa en el món. Intel·ligència 0?

Quan al voltant de quarts de cinc és fosc

Hi ha coses en la vida que són si més no, relativament imprescindibles per a l'ésser humà. Una d'aquestes coses, segons el meu punt de vista i la majoria dels que estem acostumats a les latituds del nostre país, és la llum solar.

És ben cert, o com a mínim jo ho corroboro, que la llum solar afecta de manera considerable el caràcter de la gent. Potser no tothom estarà d'acord amb mi però és ben cert que mai plou a gust de tothom. Bé, crec que és necessari fer un matís. No és que la llum solar afecti al caràcter sinó la manca de llum solar és la que realment marca l'humor de les persones. Potser al nostre país aquest efecte no és tan notable, o si més no, jo mai havia percebut l'efecte. Cert que quan arriba l'hivern i toca el temut canvi horari, la gent es queixa que els dies més curts de l'any a quarts de sis és fosc però res més.

Ara bé, si ens desplacem uns quants milers de quilòmetres més amunt, posem pel cas aquí a Lund, l'efecte és considerable. No em puc descriure a mi mateixa com una etòloga especialista de la societat sueca però després d'un any i uns mesos he pogut estudiar aquest fenomen. No és un estudi científic, així que no em pregunteu per dades i cap tractament estadístic, es tracta d'un estudi visual i de convivència amb la societat sueca. Al gra, com m'imagino que ja sabeu, degut a la latitud en què es troba Suècia, durant l'hivern, les hores de llum són inferiors a les nostres i a l'estiu, superiors. (No em penso posar a explicar el fenomen de translació ni el de rotació que els dono per sabuts). Partint del fet que a l'hivern hi ha menys hores de llum més si li sumem l'efecte del canvi horari, ens trobem que a meitats de Novembre, es fa fosc entre un quart i dos de cinc. Us ho creieu o no, és verídic i el que és verídic és que afecta. Sortir de la universitat, l'empresa o d'on sigui a les 4 i pico i que sigui fosc afecta perquè significa que la tarda és eterna. A mi m'afecta però als suecs també. Els primers dies després del canvi horari, et pots sentir més cansat que de costum però es tracta de mantenir la tarda ocupada per tal que no se't faci eterna. Ara, jo pensava que els suecs això ho tenien més que superat però no és cert. Hi ha molts suecs que els hi afecta molt la manca de llum. Molts es deprimeixen i haig de dir, que els hi canvia el caràcter. Sí, els hi canvia el caràcter perquè quan arriba la primavera i comença a fer bon temps, es tornen tots més amables i simpàtics. També haig de dir que ho entenc. En ple hivern, a les 4 i poc fosc i amb un fred que pela, m'imagino que no estàs com per tirar coets!

Així que l'única cosa que puc dir és que per tal de lluitar contra la manca de llum i les tardes eternes, és fer esport. Si ets capaç d'aguantar les agradables temperatures hivernals, potser inclús pots anar a córrer però sinó, la piscina i els poliesportius són una bona opció. I qui no li agradi l'esport, simplement que tingui una ocupació per tal de no donar-li masses voltes al cap. Ara no us penseu que és tan negre que una ja ha sobreviscut una temporada i està en la segona ja.

També exercito les neurones

Perquè avui han decidit que ens hem de quedar sense Internet a la residencia? Jo pensava que això en aquest país no passava però sí. Passa. I us puc ben assegurar que quan estàs fora de casa, Internet es converteix en una eina imprescindible. Potser hi ha alguna persona que ho pugui interpretar com una addicció però jo ho consideraria com el medi indispensable per a relacionar-te amb els teus. Així que com podreu suposar, aquest text l’he pogut penjar quan he pogut disposar d’algun tipus de connexió ja que en aquests moments en que l’estic escrivint m’estic estirant dels cabells.

Doncs bé, no sé si això de complir anys m’ha afectat o no, o si més no, gràcies als consells d’una persona, crec que va sent hora que expliqui què estic fent aquest any en aquest país perquè darrerament sembla que només em dediqui a cuinar i a voltar i no és pas així. Com vaig comentar en alguna entrada de principis de Setembre, aquest quadrimestre/curs (ja veurem quina és la data final) estic fent el projecte fi de carrera, altrament conegut com a PFC. Doncs bé, el meu PFC o master thesis en anglès, l’estic desenvolupant en una empresa multinacional sueca anomenada Alfa Laval. Si poseu al Google el nom, anireu a parar a la pàgina principal de l’empresa i podreu xafardejar una mica. Bàsicament és una empresa que es dedica als bescanviadors de calor (heat exchangers), mètodes de separació (especialment membranes) i bombes i vàlvules (control de fluids). Ja sé que a molts de vosaltres us sonarà a xinès però és el que hi ha! L’empresa és força gran i té diverses seus arreu del món i ven diferents productes tant destinats a l’alimentació, a l’empresa farmacèutica, a la naval, etc. A Espanya, tot i que hi ha gent que quan li dius el nom fa cara rara de desconeixement, altres l’associen ràpidament a la maquinària ramadera, les munyidores automàtiques. Crec que ja he fet prou propaganda però si en voleu saber més, si disposeu de connexió a Internet, podeu informar-vos-en.

Evidentment, el meu projecte està relacionat amb algun dels conceptes esmentats anteriorment. Intentaré explicar-ho de la manera més fàcil possible i respectant el contracte de confidencialitat, no sigui el cas que em quedi calba abans d’hora! Bé, el meu objectiu és treure una correlació d’un bescanviador tubular concèntric tal que descrigui el seu comportament. Us heu quedat igual no? Comencem pels fonaments. Un bescanviador de calor és un dispositiu que funciona amb dos fluids, un calent i un de fred. Si es posen aquests dos fluids en contacte (no cal barrejar-los però sí per exemple separats per algun tipus de mitjà que no sigui aïllant: canonada, làmina, etc), el fluid calent cedirà calor al fred de tal manera que el calent es refredarà i el fred s’escalfarà. Teòricament, aquesta situació té lloc fins que els dos fluids assoleixen la mateixa temperatura però és una situació ideal en que es triga infinit en assolir-la. Segon concepte: tubular concèntric. Això vol dir que té forma de tub i que n’hi ha més d’un. De fet, us heu d’imaginar quatre tubs un dintre de l’altre en el qual per dins de cada un, van circulant els fluids. Tercer concepte: correlació. Una correlació és en termes molt senzills, una fórmula. Conclusió : haig d’obtenir una fórmula /equació que m’expliqui què passa en aquest aparell. És a dir, si entra un producte a 50ºC i un líquid a 15ºC, doncs a quines temperatures sortiran. Més o menys. El problema és que així pot semblar molt senzill però ja us puc assegurar que no ho és. Per obtenir una correlació, a part de trencar-me les banyes amb fórmules i conceptes, haig d’elaborar un programa, és a dir, haig de programar i és una de les coses a les que hi estic, actualment, dedicant més temps. Haig d’escriure un programa que posant-li unes dades, em simuli què passa allà dins del bescanviador. A part de la dificultat que això pugui comportar, se li ha d’afegir la geometria de la unitat ja que no és tan senzilla com pot semblar i per últim, que aquest aparell serveix per escalfar/refredar purés. Els purés són fluids no-Newtonians. Ara sí que no us explicaré que són els fluids Newtonians (aigua) o no-Newtonians però només dir que aquest fet fa que es compliqui més la cosa. I com sabré jo que els meus invents/càlculs/ cabòries són correctes? Doncs fent proves en una unitat existent i contrastant resultats.

No sé si us haureu quedat amb alguna cosa però jo ho he intentat. A termes pràctics, disposo d’un despatx personal, em donen de dinar gratuïtament (haig de dir que el menjar no està gens malament) i la gent del departament on jo em trobo (thermal design) em tracten molt bé i tinc un horari de 8 a 16:30 aproximadament. Aquí a Suècia no existeix un horari de rellotge estricte a seguir, almenys en aquesta empresa no i pel que he vist o sentit, en d’altres tampoc. Els del departament pràcticament xerren en suec tot el dia i haig de fer mans i mànigues per poder entendre coses però vaig subsistint. El que porto pitjor és que em fan anar a dinar a les 11:20 però suposo que no em queixar. Molta feina, moments difícils, ofuscació però interessant, repte personal i altres coses que gràcies als ànims de la família i amics fa que es porti millor.

Ni panellets ni castanyes

Mentre la majoria de vosaltres us esteu posant morats de panellets, castanyes i moniatos i sense la preocupació de que demà sigui dia laboral, aquí servidora s'ha hagut de conformar amb un meravellós plat d'espinacs a la crema i conscienciar-se que una nova setmana comença. Què dura és la vida!

Odense, la ciutat de H. C. Andersen

Ahir dissabte vaig anar a Odense, Dinamarca. Necessitava sortir de Lund respirar altres aires i degut a que la majoria de gent que volta per aquí estaven fora per motius laborals, amorosos o només estaven per aquí amb ganes de festa i festa, vaig decidir contactar amb en Joan (en Calafat) que està per Copenhaguen fent el projecte, a veure quins plans tenia i si li anava bé de veure'ns.

Dit i fet, en tres minuts vam organitzar el dissabte. Com que de la capital danesa hem vist els dos més o menys les mateixes coses i aprofitant que el dia encara és relativament llarg en aquestes latituds, vam decidir anar a veure la Txell, una altra companya de classe que també està fent el projecte allà. Tot i haver de matinar i fer canvi de trens, va valer la pena retrobar-nos, posar-nos al dia i fer turisme.

Odense és la tercera ciutat més gran de Dinamarca i bàsicament viu de l'escriptor Hans Christian Andersen. Espero que no hi hagi ningú que em digui que no sap qui és aquest senyor perquè dubto, dubto moltíssim, que en la vida no hagi sentit mai a parlar de contes com l'Aneguet Lleig, El vestit nou de l'emperador, El soldadet de plom o La Sireneta. Sí senyors, la Sireneta, la mateixa de l'estàtua que hi ha (perdó, hi havia ja que ara està a la Xina) a Copenhaguen.

A dos quarts d'onze arribàvem puntuals gràcies a la puntualitat dels trens dels països nòrdics i la Txell ens esperava agafant provisions de cafè degut a les poques hores de son que havia gaudit. A partir d'aquí, vam començar a caminar per Odense. Un munt de botigues i moltíssimes escultures sobre H. C. Andersen o bé sobre personatges dels seus contes. A l'hora de dinar, vam anar cap a la residència de la Txell que són unes quatre cases on a cada casa hi ha un grup d'estudiants. A la seva, són 6. La casa està força bé però només tenen un lavabo i a la cuina han d'entrar per torns perquè sinó és impossible! Després d'omplir bé la panxa, fer el cafè i la xerradeta, vam tornar cap al carrer a veure les cases on va viure l'escriptor i una darrera volta per la ciutat. Ens va sorprendre molt el poc ambient que hi havia pel carrer sent un dissabte. No sé si els teníem acollonits però de veritat que podies contar la gent que hi havia pel carrer amb els dits de les mans! Quan segons la nostra guia local va donar tot per vist, vam anar a fer un cafè per fer temps fins que no sortís el tren i a un quart de set, en Joan i jo, enfilàvem una altra vegada direcció Copenhaguen. Un tren que ens va fer posar-nos nostàlgics i en el que vam recordar moments que hem viscut a classe, desastres als laboratoris, els espectacles d'en Piella com a home del carrer, el magnífic badall d'en Noguera, professors, els dies a Mallorca, anant a robar cartrons a la Maternitat per fer pòsters, etc. i també ens va donar temps per divagar sobre el nostre incert futur. En arribar a la capital danesa, un ràpid comiat i servidora agafava el tren per dur-me cap a Lund una altra vegada.

Un dia llarg, per sort a Odense ennuvolat ja que en arribar a Lund es va posar a ploure, però divertit i perfecte per canviar d'aires.

Haig de dir que la majoria de ciutats/pobles tenen una estructura/arquitectura semblant.

Dixéronme que o meu nivel de cociña era "avanzado"

Os compañeiros do "corridor" dixeron iso (eu non sei se é certo) e aquí está o resultado.

Onte estaba boa pero hoxe aínda mellor.

Canvi de vidres

Els vidres es poden canviar, el temps no es pot modificar. Què s'ha de fer per veure-ho tot tan clar?

Aquí no plou (avui)

Mentre anuncien que la península està en alerta per pluges en aquest fantàstic pont que disposeu, aquí, que del concepte pont no coneixen cap altre significat que el que publica el DIEC: Construcció sobre la qual una vida de comunicació salva una depressió o un obstacle, o creua una via de comunicació a un nivell inferior, hem tingut un fantàstic dia assolellat tot i que la "rasca" comença a ser notable. Així doncs, aprofitant el solet, avui ha sigut dia de voltar amb la bicicleta i explorar els voltants de la residència. Com podeu observar, molta contaminació ambiental, densificació de personal i habitatges, concentració elevada de vehicles, tràfic, brutícia, deixalles, etc.

Es veu que Tarragona m'esborrona no era suficient...

Snus

No sé si molts de vosaltres coneixeu l’snus però sincerament, per a mi era un complet desconegut fins que no vaig arribar a aquest país i em vaig començar a fixar en els hàbits de la gent.

Molts sabeu que odio el tabac, el fum del tabac, la pudor que fa la roba impregnada de tabac i totes les formes possibles que puguin fer referència a aquesta droga. Personalment, la llei antitabac va suposar una alegria per al meu fi olfacte però malgrat que hi ha gent que hi està en contra i tota la polèmica associada, és cert que a Espanya cada cop hi ha menys gent que fuma (per sort) però realment, no he gaudit de la vida sense tabac com ho puc fer aquí a Suècia. A què em refereixo?

Doncs la cosa va anar més o menys de la següent manera. El primer dia que vam sortir per Lund vam anar a una nation (diga-li discoteca per estudiants en termes casolans) i abans d’anar a dormir, mentre em posava el pijama, olorava la roba i el meu cabell sorpresa perquè no feia ni gota d’olor a tabac. Fet impensable a casa nostra on si surts, vagis a segons quins bars o discoteques, acabes fent una pudor insuportable de la qual, la única solució quan arribes a casa, és posar la roba a la rentadora perquè ni ventilant-la elimines la pudor que impregna el tabac en el teixit i una bona dutxa. No us penseu que no em vaig adonar fins que vaig arribar a casa que al lloc ningú fumava sinó que ja portava dies que veia que no es podia fumar enlloc excepte al carrer. I és ben cert, a tots els contractes de les cases, queda ben clar que està prohibit fumar a dins, als bars, restaurants i a les discoteques també així que en aquest sentit, el meu nas està encantat de respirar en aquest país. Ara, quan tornes cap a casa i surts amb la gent, crec que l’odi al tabac és encara superior al que hi tenia abans.

Ara us pensareu que com que només es permet fumar al carrer i en algun lloc limitat més (sincerament no ho sé, fins i tot en algunes marquesines dels autobusos està prohibit), aquí la gent no fuma. Fals, la gent fuma. Potser no hi ha tants fumadors com a Espanya, no ho sé, no he mirat estadístiques, però si que he vist fumadors. Sempre els veus al carrer, enganxats al vici patint, sobretot a l’hivern, els efectes de les baixes temperatures i la necessitat de la dosi de la nicotina. Però no tot s’acaba en el tabac convencional, el que nosaltres coneixem embolicat en una cigarreta i que es fuma.

Doncs en les meves exploracions de la fauna sueca, em cridava l’atenció que la majoria d’homes /nois se’ls hi marcava una circumferència, com si d’una capsa de pastilles Juanola es tractés, a la butxaca del cul dels pantalons. No us penseu ara que vaig mirant el cul de tot déu però es que es nota força. La meva curiositat anava en augment fins que un dia vaig decidir preguntar-li a una amiga sueca de classe què duien els nois a la butxaca. I la resposta va ser: det är snus! (És snus!) òbviament, em vaig quedar igual fins que vaig aconseguir enxampar a un subjecte fent ús de l´snus. L´snus són com unes bossetes de tabac (diria) que es col·loquen a la geniva i que amb la saliva, van deixant anar la nicotina. Cada bosseta dura unes quantes hores i no és gaire gran ja que si no ho saps, no te n’adones que duen snus excepte si fan moviments estranys amb la mandíbula que llavors és evident que alguna cosa s’està movent per allà. Existeixen de diversos sabors i fins i tot, n’he vist en pla versió femenina. La presentació és sempre en una capseta circular on té un compartiment separat per posar els que ja s’han consumit. Així que mira, aquesta forma d’incorporar nicotina al cos m’agrada perquè no m’emprenya. Ara, quan es treuen la bosseta no és gaire agradable però està clar que prefereixo això a estar immersa en una nebulosa pudenta i fastigosa de nicotina i altres components.

La meva família i altres animals: crònica d'un casament enunciat

Finalment, el cap de setmana més desitjat per la majoria de membres de la família Guasch havia arribat. Enrere havíem deixat mesos de neguit, imaginacions, dubtes, incertesa i altres sentiments relacionats amb el que podem dir que era l’esdeveniment anual més esperat. El meu cosí gran, en David es casava amb l’Almudena, una noia desconeguda per la gran part de la família ja que no hem tingut la oportunitat de gaudir gaire de la presència d’ambdós però molt bona noia. El cas, es casaven el dissabte 18 de Setembre a Toledo així que tot el sidral va començar divendres.

Servidora es llevava a dos quarts de 7 del matí per acabar de recollir les quatre coses i anar a fer feina. Sí, divendres al matí vaig anar a l’empresa però en acabat de dinar, a tres quarts de dotze, sortia a agafar l’autobús per dirigir-me a l’estació central de Lund per agafar el tren I arribar a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Un cop a l’aeroport, la rutina habitual de sempre, passar controls de seguretat, etc. Em vaig adonar que han canviat botigues a l’aeroport però bé, res especial fins arribar a la porta per embarcar i adonar-me que l’avió encara no havia arribat I que per tant, molt probablement aniríem amb retard. En aquells moments, havia d’invocar a forces inhumanes per evitar tancar les parpelles però bé, amb paciència I bons aliments, vaig aconseguir aguantar fins a entrar a l’avió tot I els 30 minuts extres de retard acumulat. L’avió anava a rebentar I al costat em va tocar un senyor jove de Bilbao que no va callar tot el sant viatge esvaint les meves esperances de dormir una migdiada potent (el vol dura unes 3h) per tal de resistir el que m’esperava. A més, vam tenir la sort/desgràcia de compartir avió amb la Carmencita (néta del Franco) I el seu marit el Cantabrón. En fi, un vol si més no entretingut. Tan sols arribar a Barajas vaig trucar al meu “tio Toni” ja que ells teòricament arribaven a la mateixa hora que jo procedents de Canàries. Per sorpresa, ells tampoc havien arribat així que no em va quedar més remei que asseure'm en un banc de la sala de recollida d’equipatges i esperar. Haig de dir que no em va agradar gens l’aeroport de Barajas, sincerament, no és gaire pràctic així a primer cop d’ull.

Una hora més tard de la prevista, va aparèixer el meu tiet lluint els efectes del bon clima canari. Semblava com si hagués vingut sol però en intervals d’un minut anaven apareixent els demés. Un cop estàvem tots llestos i amb les maletes, ens vam dirigir al metro per anar a casa d’uns amics seus i agafar un cotxe que ens deixaven per enfilar cap a Toledo on la resta de la família ens esperava amb candeletes. Tot i donar alguna que altra volta per Toledo, vam aconseguir arribar l’hotel, l’entrada de la qual estava emmascarada pels autocars de tres equips ciclistes participants a La Vuelta: el Saxo Bank, el Cofidis i el Footon Ampo ja que el divendres l’etapa havia acabat a la capital manxega. Realment va ser una sorpresa agradable trobar-se enmig del rebombori ciclista. Un cop vam aconseguir traspassar les portes de l’hotel, ens esperaven les iaies i la tia Teresa, mare del nuvi, informant-nos que la família se n’havia anat de birres ja i evidentment, servidora va trucar a la patronal per veure quan pensaven arribar per tal de poder anar a l’habitació i descarregar i el soroll i l’alegria de fons era notable. A cap d’uns 20 minuts, mentre estava fullejant un diari a la recepció de l’hotel, ma mare i la meva tia Ana quasi se’m tiren a sobre. A continuació, va aparèixer la resta i va començar el ritual de petons i abraçades seguit d’un pujar i baixar ràpid a l’habitació que a les 10 tenim taula per sopar tots. I dit I fet, tot el “mogollón” ens seiem a sopar, això si, respectant sempre la taula dels grans i la dels nens, hi ha coses que mai canviaran per molt que els anys passin. En acabat, va haver-hi la intenció d’allargar la nit però el cansament de tots era evident i a més, el dia següent a les 11 del matí havíem d’estar de punta en blanc i pujats a l’autocar que ens venia a cercar per dur-nos al lloc de la cerimònia.

Dissabte a ¾ de 8, el meu germà i jo ens llevàvem després de no haver dormit gaire bé però amb les energies per anar a córrer una bona estona. Així que ens vam vestir i vam sortir per gaudir de la tranquil·litat matinal toledana i de pas, aprofitar i fer un poc de turisme ja que era l’únic moment en que jo podia veure alguna cosa de la ciutat. Després d’estar corrent una hora i de veure l’Alcazar, la catedral, les sinagogues i un munt de carrers i carrerons amb considerable pendent, vam arribar a l’hotel, dutxa ràpida, esmorzar i posar-nos ben guapos. Hi havia corregudes d’habitacions: quin em queda millor?, tens pintallavis? Em deixes això? A veure, foto! Però a les 11 estàvem tots enfilats a l’autocar en direcció al lloc on es duria a terme el casori. Un lloc molt bonic, amb jardinets, una piscina escoltada per una rossa amb molta mala llet, vistes de Toledo i molt agradable la veritat. Vam tenir sort que estava un poc tapat i no feia excessiva calor. Tan sols arribar, ja va començar el ritual familiar de les fotografies (vegin algunes) i després ja va venir la cerimònia. Haig de dir que la que la conduïa, tot un espectacle. Segons el meu germà, que l’acabava de deixar el nuvi. Per altra banda, van haver-hi tres discursos; el del meu cosí Marc i germà del nuvi, una amiga de la núvia i d’una germana de la núvia. Sincerament, i no per fer-me la pilota, el millor va ser el del meu cosí que a més, va estar amenitzat per aplaudiments continus dels familiars... el de l’amiga era bàsicament un conte de princeses i el de la germana, bé, més val deixem-ho córrer.

En acabar la cerimònia i bombardejar-los amb arròs, va començar l’aperitiu que estava tot boníssim i a continuació el dinar. Primer una crema de moniatos crec, després un tros de lluç i a continuació, un solomillo. Estàvem a rebentar i lo millor del cas és que es podia repetir! I per postres, coulant de xocolata! Tot boníssim. I res, un cop ben tips, a ballar tots per baixar el menjar. Hi havia gent que estava per fora al jardí, altres amorrats a la barra, altres a la pista, etc. fins que a les sis de la tarda ens van tallar la música i el subministrament d’alcohol ja que hi havia un altre casament a continuació. Poc a poc vam anar marxant, cap allà dos quarts de 8 i vam tornar a pujar al bus per tornar cap a l'hotel. S’ha de dir, que la tornada a l’hotel va estar amenitzada per Eliseo, "el tio de la novia", un paio únic a part dels amics dels nuvis. Se’ns va deixar uns 30 minuts de descans i a dos quarts de nou ja tornàvem a enfilar tots a peu cap al centre de Toledo. I apa, tots de passeig i amb ganes de gresca i xerinola juntats amb la mala organització Guasch i el gran grup que formem, va resultar en uns per aquí i uns altres per allà.

I va arribar diumenge al matí i la realitat em va fer tocar de peus a terra. Llevar-se d’hora, esmorzar, tancar la maleta que els meus pares m’havien dut carregada d’embotit, croquetes, samarretes de màniga llarga per anar a córrer i pales per nedar, regal del meu germà, acomiadar-me de la família i començar el llarg trajecte que em duria a Suècia una altra vegada. Tren de Toledo a Atocha, Rodalies d’Atocha a Nuevos Ministerios, metro de Nuevos Ministerios a l’aeroport, avió de Barajas a Kastrup, tren de Kastrup a Lund i autobús de Lund a la residència. Hora d’arribada: 18:00, feta caldo i amb molta morriña però gràcies família per la gresca d’aquest cap de setmana! Gràcies pels bons moments, per trobar-nos tots una altra vegada, per posar-nos al dia i per tot! Espero veure-us relativament aviat!

Veberöd Loppet

Avui, 11 de setembre de 2010 és potser un dia important per molta gent. Pels amics triatletes, la gran final del campionat del món a Budapest on el gallec Javier Gómez Noya acaba d’adjudicar-se el títol de campió mundial per segona vegada. Pels catalans, és la Diada Nacional de Catalunya tot i que el motiu de la nostra diada sigui la derrota en la Guerra de Successió (1714) i la abolició de les institucions catalanes després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta (1716) però si més no, actualment és un dia festiu ple d’activitats culturals i polítiques. Evidentment, no tothom és triatleta i/o català i tindrà altres motius per saber si avui és un dia destacat en la seva vida o no però per mi, aquest matí ho ha sigut. Avui he debutat en una cursa sueca.

Tot va començar per un correu per part del Juan, amic i triatleta aquí a Suècia, informant de les curses que hi havia per la zona i vaig pensar que seria una bona idea inscriure’s per així, de pas, conèixer racons del sud de Suècia que encara em són desconeguts. I dit i fet, després d’algunes consultes familiars sobre si participar o no que van ser resoltes ràpidament amb un : Maria has de córrer, m’hi vaig inscriure. Des de que vaig tornar a Suècia no he parat de córrer i nedar bàsicament ja que la bici, sí senyors, he heretat la “retro” del meu germà, es va quedar a Barcelona però sé que els entrenaments realitzats fins ara no són suficients.

Doncs bé, la cursa era aquest matí a les 11:00 a un poblet anomenat Veberöd, relativament a prop d’on jo visc, Lund. Al final estàvem inscrits el Juan Negreira (Triatlón Arcade Inforhouse), l’Alberto Trillo (Triatlón Arcade Inforhouse i amic del Juan, està de visita), l’Albert Mazarico (un altre català que volta per aquí) i jo mateixa. Després de matinar i haver d’agafar un parell d’autobusos, hem aconseguit arribar al destí. Bé, he aconseguit perquè els tres senyorets s’han adormit i han hagut d’agafar el següent autobús (arribant una hora més tard i a 10 min del començament). Tot era correcte, cua per agafar els dorsals, gent vestint-se i desventint-se, col·locant els xips i posteriorment, escalfant. En aquestes, mentre jo escalfava han aparegut els tres magnífics i en un tres i no res, s’han col·locat dorsals, han escalfat i cap a meta ja que estaven a punt de donar la sortida. Com és habitual, abans de donar el tret, les darreres indicacions (en suec) i pitada de sortida amb el “bip” de tots els cronòmetres i pulsòmetres posant-se en funcionament. Haig de dir que la cursa tenia dos recorreguts: un de 7km (el nostre) i una mitja marató. La cursa s’ha anat desenvolupat com era previst amb en Trillo i en Juan tirant al davant, l’Albert amb l’objectiu de baixar de 4:50 i jo de baixar de 5:00. Un recorregut pel mig de carretera, camins i amb algunes pujades i baixades acompanyat d’algun ruixat molt fi i en algun sector, certa presència de vent. La veritat és que he sortit bé però després he tingut el típic “bajón” sobre el quilòmetre 4-5 i al final he pogut apretar tancant el crono en 36:05 a 5:09. No he complert amb l’objectiu però sé que no està tan lluny i que treballant algun dia ho aconseguiré. A part, ja sabeu que sóc més de nedar que de córrer.

En canvi, s’ha de donar l’enhorabona al Triatlón Arcade Inforhouse de Santiago de Compostela ja que ha aconseguit un doblet. L’Alberto Trillo, demostrant la seva gran qualitat com a triatleta, ha quedat primer sense gairebé despentinar-se corrent a 3:20 tot i que ha hagut de fer una volteta de més i el Juan Negreira tancant el podi i demostrant els fruits dels entrenaments de la setmana i de la seva afinitat per l’atletisme. També a l’altre Albert que ha aconseguit el seu objectiu.

Apunt final: estàvem esperant a que hi hagués entrega de premis i ens assabentem de que a Suècia no donen premis als tres primers classificats. És més, si volies hi havia unes medalletes a comprar per 20 SEK i hi havia una rifa que tenies premi en funció del dorsal. I com no, l’únic que tenia premi era el senyor Albert que sembla que tingui una flor al cul. Una fusta per la cuina.

We should get you...

Els dies van passant i com aquell qui no vol, ja fa més d'una setmana que volto per aquí dalt. I evidentment, les vacances es van acomiadar per donar pas a una nova experiència en la meva vida: el projecte fi de carrera (pfc).

El dimecres dia 1 de Setembre a les 9 del matí em trobava a la recepció de l'empresa on desenvoluparé el pfc per tal de registrar-me i que el meu tutor, en Henrik, em vingués a buscar ja que aquí, tant a la universitat com en les empreses, la majoria d'accessos estan regulats per targetes així que fins que no tens targeta, depens de tothom per poder anar amunt i avall. Doncs bé, puntual com tendeixo a ser, vaig esperar a que el tutor em vingués a cercar per començar a comunicar-nos :

- Good morning Maria! Nice to have you here! I know you just arrived from home a few days ago, everything fine? Today will be like an introduction day, a bit disordered but we will try to manage everything.

Després de mantenir una distesa conversa vam arribar al nostre departament i em va ensenyar el meu despatx. Sí senyor, tal i com ho llegiu, tinc un despatx per mi soleta i esperant que em portin un ordinador nou de trinca. De moment m'han deixat un ordinador però no es pot connectar a la xarxa així que el tema internet de moment, esperem que per poc, el tinc fotut. Després de mostrar-me el que seran les meves possessions, tocava el torn de les presentacions.

- Maria, I am going to present you to all the people in the department. In our group we are half Chemical engineers and half mechanical engineers but the others in the department are mehcanical.

I dit i fet, vam iniciar el ritual de les presentacions de les quals no em vaig quedar amb pràctiament cap nom però sorpresa de saber que esperaven a una noia from Spain de les quals van haver-hi preguntes com:

-Varifran Spanien kommer du? (D'on d'Espanya véns?), Talar du Svenska (Parles suec), har du varit i Sverige? etc. Un munt de preguntes que en alguns moments el meu tutor em va donar un cop de mà. I bé, després de les presentacions va arribar el torn de donar-me alguns articles i informació perquè comencés anant a donar-li una ullada per tenir alguna idea sobre el tema en qüestió. A totes aquestes que em comenta l'horari de l'empresa:

- Vi har fika på klockan 9:30 och 14.30 och vi har lunch på klockan 11:20!!! En aquest moment em vaig quedar flipant. M'estava dient que a les 11:20 anaven tots els de l'equip a dinar i clar, que si volia anar-hi més tard que hi podia anar però diguem que no seria el més correcte i total, millor menjar amb ells que sola. El cas, després de fer un poc de feina introductòria, va tocar anar a dinar. Creieu-me que de gana no en tenia pas però clar, vaig dinar igualment. L'empresa em dóna uns cupons per anar al restaurant que hi ha allà. Hi ha uns quatre plats diferents per triar cada dia que estan inclosos i dos que si els vols has de pagar a part. A part, tens un platet per posar-t'hi amanida, tot el pa i la mantega que vulguis i per beure: des d'aigua, aigua amb sabors, llet a cervesa fluixa que en diuen aquí. De moment no està malament i total, si és gratis doncs s'haurà d'aprofitar... En algun lloc ha de sortir la vena catalana.

En acabat de dinar tocava anar de ruta per les instal·lacions. Com que havíem d'entrar al workshop (la fàbrica en sí) vam haver d'anar a buscar unes sabates per mi per motius de seguretat. Així que ara tinc unes supersabates de sola aïllant per passejar-me pel workshop i pel laboratori que és on jo hauré de fer proves. No us penseu un laboratori de provetes perquè no, bàsicament és com una fàbrica però en petit. A part de visitar aquests dos recintes, vam anar a veure el poliesportiu on juguen partidets de bàdminton i altres esports a part d'un petit gimnàs. La veritat trobo que cuiden molt al treballador o si més no, no estic acostumada a sentir que els treballadors tenen aquests tractes però suposo que és una de les diferències més que ens separen.

I bé, de la ruta al fika, del fika a un petit curs introductori del programa que hauré d'utilitzar per programar i poca cosa més la veritat. Un primer dia ple d'informació de la que encara haig d'anar païnt. Els dos dies següents, dijous i divendres, es van caracteritzar per més presentacions, contractes de confidencialitat, jugar a programar i investigar com va el programa, llegir alguns articles, començar a deduir equacions, intentar entendre el suec i parlar algo, partidet de bàdminton de dobles "patxanga" el divendres a la tarda, etc. Així que de moment estic contenta tot i que de moment no sé gaire bé què haig de fer però bé, temps al temps.Així que han sigut els dies de We should get you the card, a pair of shoes, the key, etc.

Per lo demés, podríem dir que un cap de setmana esportiu-festiu-neteja divertit però això ja són històries per un altre dia.

Hej hej igen!

Escric aquestes paraules des de la meva nova habitació i dintre del període d’adaptació que comprèn si més no, la primera setmana a Lund. És ben cert que aquest any ja porto molta més avantatge respecte l’any passat, com a mínim em conec el territori, però vulgueu o no les condicions no són les mateixes així que encara estic en fase d’adaptació i afectada per la “morriña” però bé.

El dijous passat, la Carol i jo vam enfilar cap a terres nòrdiques des de la terminal 1 de l’aeroport del Prat. La Carol és l’altra noia de la universitat que també està de doble titulació aquí amb mi. Un vol perfecte i en hora, maletes que no van tardar gaire a sortir i per sorpresa nostra, el tren duia retard. Parlar de retards de trens a casa nostra és el pa de cada dia però aquí dalt, més val que estiguis 5 minuts abans de l’hora teòrica de sortida del tren perquè la paraula retard no acostuma a ser present en el seu vocabulari. Així doncs, després d’esperar uns 20-25 minuts, el tren va aparèixer i conseqüentment, vam poder arribar a Lund. La sensació que vam tenir al trepitjar la nostra ciutat universitària va ser estranya. Coneixíem la ciutat i sabíem on havíem d’anar a buscar l’autobús per tant ja no érem les “pardilles” de l’any passat però les cares eren completament desconegudes. A veure, no us penseu que aquí ens coneixem tots però clar, la gran majoria de gent que vam conèixer el curs passat, aquest any ja no hi són. Un cop vam arribar a la residència, doncs va començar la rutina de netejar l’habitació, desfer la maleta, anar a comprar, conèixer als que corrien pel “corridor”, etc. Un dia ja explicaré el meu “corridor” i en què consisteix tot i que abans de marxar l’any passat ja vaig fer una breu explicació.

Divendres va ser dia d’intentar comunicar-nos amb la nostra coordinadora, papers, canvis de direccions, vaig anar a nedar (tenia la necessitat de retrobar-me amb la piscina i més ara que la tinc a sota de casa tot i no ser la millor piscina del món) i al vespre van aparèixer la Clara i l’Abel. Així que ha sigut arribar i moldre amb el tema visites però ha estat bé. Dissabte vam estar de turisme per Malmö i Lund i diumenge al matí van partir d’hora cap a Copenhaguen ja que havien d’agafar l’avió cap a Barcelona. Ahir va ser el típic diumenge, dia de transició. Fer net, endreçar, posar ordre, sortir a córrer, veure el Barça, petar la xerrada amb els del “corridor”, un dia sense més. Avui ja la activitat ha augmentat amb el tema de papers, targetes de transport d’estudiants i coses d’aquestes.

Així que ja veieu, de moment encara no he conegut a molta gent nova, només als que viuen amb mi però de moment tots molt correctes i el temps, dintre del rang de normalitat d’aquí Skåne: sol, pluja, núvols i vent en un mateix dia.

Tanco la barraca que haig d’anar a fer la bugada...