Tal
i com vaig anunciar, després d’una setmana per casa, definint per casa Lund,
arriba l’entrega del segon capítol de Juliol a l’aire. Aquest segon capítol, si
puc, tindrà diversos subcapítols ja que espero trobar temps per anar actualitzant
tot i que no prometo res. Si més no, segur que dues entregues segur que
escriuré. Aquesta i la final.
Arribar
a Udine no ha sigut fàcil. Udine és una ciutat al nord d’Itàlia, a la regió del
Friuli, a prop de la frontera amb Eslovènia. Alguns potser no la coneixereu de
res i altres potser us sonarà per l’equip de futbol, l’Udinese. Què se m’ha
perdut a Udine? Doncs un curs sobre piles de combustible i electròlisis. Des de
temes d’electroquímica, materials, sistemes, etc. amb professors de renom internacional
que van fer que acceptés la proposta del meu supervisor i accedís a venir aquí.
Aquesta darrera setmana no tenia gaires ganes de viatjar una altra vegada i
sobretot, per un curs. Qui vol anar a un curs a meitat de juliol quan les
neurones ja les tens més que fregides? A més, aquesta setmana hem tingut un
temps espectacular d’estiu a casa, arribant a temperatures de 28ºC que feien
que els pocs que quedem per Lund, estiguéssim tots a fora. Quilòmetres en
esquís de rodes i bicicleta han marcat unes quantes tardes d’aquesta setmana.
Amb aquest panorama era difícil marxar de casa però per altra banda, el
contingut del curs m’interessa. Sobretot perquè són coses que no domino i crec
que és una bona manera perquè entrin al meu cervell però si el curs hagués
sigut a l’Abril o a l’Octubre, crec que les meves neurones ho haurien agraït
molt més.
Hi
ha coses que una no pot decidir i aquesta era una d’aquestes. Tot ja estava
organitzat així que no em quedava altra opció que arribar a Udine i prendre
part al curs que comença demà al migdia. El dia ha començat a dos quarts de set
del matí, marcat per la pluja que queia. Senyal que havies de marxar Maria, el
sol ja no et reté a Skane m’he dit per animar-me. A les vuit sortia de casa per
agafar l’autobús i després el tren per arribar a Kastrup. El trajecte de
sempre. A Kastrup hi havia gent però no tanta com l’altre dia. He passat el
control de seguretat sense fer cua, he agafat aigua i un iogurt amb muesli que
m’he menjat sobre les deu del matí mentre feia temps per embarcar. Hem sortit
amb uns vint minuts de retard ja que l’avió havia arribat tard a Copenhaguen i
sobre dos quarts de dues passades hem arribat a l’aeroport de Venècia Marco
Polo. Per arribar a Udine pots volar a Venècia i després agafar el tren o volar
a Trieste i després autobús. Jo vaig decidir anar per Venècia perquè tot i que
no cada dia, hi havia vols directes i més freqüència de vols a part de bona
connexió de trens. Les coses avui han sigut un pèl diferents.
Un
cop he recollit la maleta, i sense poder anar al lavabo perquè per tots els que
he passat hi havia una cua llarguíssima de dones, he enfilat cap a l’autobús que m’havia de portar a l’estació
de trens de Mestre. Lloc d’on surten els trens cap a molts llocs d’Itàlia. El
moviment que m’ha dut a dalt de l’autobús no l’he acabat d’entendre perquè ha
sigut molt ràpid tot plegat però he acabat a l’estació de mestre. Pel camí,
m’anava fixant per la finestra i pensava, això és com estar a Espanya. Arribem
a l’estació de Mestre i hi havia un munt de gent esperant. Una mica estrany
m’ha semblat a mi per ser diumenge. Enfilo cap a dins de l’estació de trens i
també noto que hi ha força gent. Per sort no fa excessiva calor perquè entre la
motxilla, la maleta i el tub del pòster, ja en tinc prou. Veig que alguns trens
posa “cancellato” i concretament, el de les 15:30 cap a Udine. Decideixo
esperar a que posin el següent a les pantalles, el de les 16:16 i per fer
temps, vaig al bareto/botiga de l’estació (sembla com si fos l’estació de
Puigcerdà) i agafo unes galetes perquè tampoc hi ha molt per triar. En aquestes
que me n’alegro que ahir passés pel supermercat i agafés un plàtan i una poma
per portar pel camí. Em torna el tiquet i em diu que serveix per anar al
lavabo. Hi vaig de pet i em trobo millor. Un cop amb la bufeta buida, torno cap
a la zona de les pantalles on cada cop hi ha més gent. El tren ja estava posat
i no posava res de cancel·lat així que decideixo fer cua a les màquines per
comprar el bitllet. Un cop el tinc, m’assec per on puc i em menjo el plàtan i
unes quantes galetes. Observo que cada cop hi ha més “cancellato” i decideixo
anar a parlar amb els responsables que hi havia. Barrejant llengües,
m’assabento que hi ha vaga de personal. Em respon que el més probable és que
tots els trens estiguin cancel·lats fins les 9 de la nit i que fins les 10 o
fins demà no tornin a circular. En aquestes que li contesto, i com faig jo per
arribar a Udine? No contesta. El preu del bitllet m’ha dit que es pot recuperar
un cop obrin les oficines, durant la setmana.
En
aquestes que començo a pensar. Surto a fora de l’estació i Mestre no és
Venècia. Allà a prop no hi ha res. Hi ha un munt de gent, turistes i no
turistes i jo no tinc cap reserva feta per poder passar la nit. A part, tinc la
reserva a Udine. L’única opció és agafar un taxi. Un taxi que sortirà caríssim
ja que Udine està a 150 quilòmtres de Venècia però no tinc altra alternativa.
Tampoc conec ningú a Venècia que em pugui acollir per passar la nit. Per altra
banda penso què farien els demés i que en principi, la universitat m’ho
cobreix. I a males, ja pagaré una part però a Mestre no passo la nit.
I
amb taxi fins a Udine he arribat. La taxista era una noia molt simpàtica amb la
que he estat fent un curs accelerat d’italià. Com a mínim he amortitzat els
euros, i sobre les cinc de la tarda arribava a l’hotel.
L’hotel
es troba just al costat d’on té lloc el curs i tot i que també és de tres
estrelles com el de Lucerna, aquest és molt més nou i està molt millor. He descansat una horeta i he aprofitat per
escriure un correu electrònic al meu supervisor explicant-li el que havia
passat. Per sort m’ha contestat que no passava res, que són coses que una no
pot fer-hi res i que passi el tiquet a la universitat. A les sis he anat a
voltar pel centre d’Udine. És un centre molt bonic amb carrerons, placetes, un
castell i aquí hi ha diners perquè hi ha un munt de botigues de roba i de
marques conegudes. Clar que estem a Itàlia però m’ha sorprès bastant. He fet
temps fins a les set i a aquella hora m’he dirigit a un restaurant que tenia
fitxat després de fer una recerca per internet. Quan he arribat només hi havia
un parell de taules però a dos quarts de vuit ja estava tot ple. He demanat el
que la majoria de gent demana i que feia molt que no menjava, una pizza. I l’he
gaudit com mai perquè a part d’estar bona, tenia bastanta gana tenint en compte
el meu dinar d’avui. He decidit no fer les postres al restaurant i anar a una
gelateria que he fitxat mentre voltava pels carrerons. Amb la meva terrina de
dos sabors i més contenta que unes pasqües, sobretot perquè no eren gelats súper
cremosos, he anat caminant pels carrerons i places assaborint les postres fins
arribar a l’hotel i complir amb el deure setmanal dominical de l’Skype amb la
iaia i la tia Maite.
Us
deixo amb unes quantes imatges i servidora passa completament de la final del
mundial de futbol i se’n va a dormir que se li tanquen ulls mentre escriu
aquestes darrers paraules. Tinc molts comentaris a fer sobre els italians i la
llengua italiana però això queda per un altre dia.
Estàtua a Garibaldi
On tindrà lloc el curs
Qui diu que els contenidors no poden ser diferents?
Pujada al castell
Se suposa que és el castell amb escenari inclòs
Biblioteca municipal
Entrada a la muralla
Pizza!
Miau miau ballarines
Gelato di fragola e cioccolato
És un centre comercial...
Gaudint del moment
Buonanotte!
