Novembre gris

Aquest cap de setmana la majoria de diaris suecs publicaven que aquest mes de novembre, i això que encara no s’ha acabat el mes, és el més gris dels darrers anys. Clicar aquí i aquí per llegir les notícies. Fa dies que no veiem el sol i a més, degut a que cada dia es fa fosc més aviat, dóna la sensació que estem immersos en la foscor absoluta. La veritat que com que no ha fet fred fins ara, sembla que a finals de setmana els termòmetres comencen a baixar realment, la foscor s’ha portat força bé però haig de reconèixer que aquests darrers dies es comencen a fer un poc costa amunt. El principal motiu no crec que sigui el climatològic però de ben segur que és un factor que hi contribueix.

Què puc dir del que portem del mes de novembre?

• Sóc un any més vella. Hi ha coses que una no pot controlar i una és l’edat. Aquest any hem sumat un any més al comptador d’anys i, per sort, el dia en qüestió vam tenir uns raigs de sol. Possiblement el darrer dia que vam veure el sol ara que hi penso. Vaig tenir un magnífic dinar amb l’Emelie i les seves companyes del departament amb un pastís boníssim inclòs. Em van regalar un magnífic llibre de receptes de pa que ja he posat en pràctica. Un dia faré una entrada sobre els llibres de receptes suecs perquè es mereixen un capítol a part.  

• El nombre de classes ha disminuït ja que ara només dono classes a una titulació.

• El nombre d’hores d’entrenament segueix sent bastant elevat. Diria que és l’època de la meva vida que estic entrenant més tot i que la cama encara no està al 100%. Per sort per esquiar o anar amb esquís de rodes no em fa mal però no puc córrer tot el que podria. Sé que he millorat molt i els del club tenen esperances amb mi, jo no em conec els meus límits però veurem on podem arribar. El que és obvi és que sense dedicar-hi hores, les coses no avancen.

• El meu doctorat és una ensopegada darrera una altra. O una frustració darrera una altra. O una merda darrere una altra. Com vulgueu expressar-ho.  Ja sé que ningú em va dir que això seria fàcil però com a mínim pensava que les coses començarien a fluir una mica més fàcilment després de cert temps. Sé que no és moment de tirar la tovallola però costa trobar la motivació i la inspiració per seguir endavant.

• Diumenge la Pia em va convidar a veure un partit d’handbol femení. Jugava el Lugi (l’equip local de Lund) contra el Rocasa del Las Palmas. Va ser molt divertit estar en mig d’un partit i sentir suec  i castellà alhora. Bé, més que castellà, castellà amb un accent súper canari. Sobretot, el d’un dels entrenadors que segons com, es feia complicat d’entendre. El partit va ser molt emocionant i al final van acabar guanyant les canàries. En acabar el partit, vaig anar a casa la Pia on  vam sopar amb els seus dos fills de 14 i 16 anys. El seu marit no hi era ja que està a Estocolm per feina durant uns dies. Una tarda/vespre molt divertida i agradable. Amb la Pia sempre t’ho passes bé. Tant ella com la Tina són quasi com les mames del club.

L'equip canari Rocasa

L'equip local Lugi

• He constatat que aquesta setmana és la setmana de viatjar. Tres del departament estan a Canadà, un altre a Venècia, el meu pare a Cancún, un amic a Seattle, l’altre a Austràlia... jo de moment, com no sigui per algun mitjà telepàtic o anormal, em limitaré a desplaçar-me per Skåne.

Vistes des de Cancún

• Vulguis o no, el temps passa molt ràpid i aviat marxo amb els del club a esquiar a Bruksvallarna!