Juliol a l'aire. Segon capítol: Udine(II)

M’acabo de menjar un gelat. Estic a l’aeroport Marco Polo de Venècia esperant  a que sigui l’hora d’embarcar. El gelat ha sigut l’única cosa que m’ha cridat l’atenció. L’aeroport no és gaire gran però està ple de botigues exclusives: Montblanc, Gucci, Ferrari, Valentino, on malgrat estiguin de rebaixes, no se m’ha perdut res i uns cinc o sis llocs de menjar que tenen tots el mateix: entrepans de plàstic, magdalenes, unes macedònies que fan un poc de pena i cafè.  Començava a tenir gana ja que el meu dinar d’avui no ha sigut gaire abundant. Bé, cap dia ho ha sigut però avui com a mínim he pogut menjar fruita. El meu dinar l’he pispat del bufet de l’hotel. M’ho han posat molt fàcil, tenien sandvitxos de pernil i formatge amb pa de motlle embolicats amb film transparent. Dos barretes de musli i un plàtan. Una terrina de gelat de xocolata i fruites del bosc ha sigut el meu berenar, 3 €. Més barat que tot lo altre i més bo. He pensat que és un bon comiat. Gelat d’arribada i gelat de sortida. Tampoc han caigut més.

Foto borrosa del dinar del dia patrocinat pel bufet de l'esmorzar de l'hotel

Estic cansada. Ha sigut una setmana molt intensa i tinc les neurones completament saturades. Necessito vacances urgentment (encara queda una setmana!).

El curs va començar dilluns a les dues de la tarda. Pel matí vaig aprofitar per sortir a córrer, voltar per Udine i canviar el bitllet de tren ja que degut a la vaga no estava ni validat. Me’l van canviar sense problema així que avui m’he estalviat passar per la taquilla de l’estació. La temperatura encara era agradable i tot correcte.

Més parts d'Udine

Sobre el curs tinc vàries crítiques. En primer lloc, era un curs organitzat per dos italians. Una que és professora a Udine i l’altre en un centre de recerca a Messina. Era la primera vegada que organitzaven aquest curs i estava classificat com a curs internacional. Si contem que va començar dilluns a la tarda i ha acabat avui al migdia, la durada ha sigut de 4 dies on les classes han anat de 9 a 18:30 o 17:30, depenent del dia. Sis professors convidats eren els encarregats de donar les classes. D’aquests sis: dos americans, un danès, un italià, un grec i  un alemany que treballa al Regne Unit, tres són pesos pesants en el món de les sòlid oxide fuel cells. Per tant, en principi, la cosa prometia. Jo personalment conec al Prof. Mogensen, el danès, ja que treballa a Riso i ens vam veure fa menys de dues setmanes a Lucerna. Les millors classes van ser les dels dos americans i la del danès, els pesos pesants però amb molta diferència, la d’un dels americans. Parlava clar, concís, molt didàctic i classes ajustades al temps disponible. Cap dels demés va complir amb les sessions dels 45 min que disposaven.

El curs estava molt mal organitzat. Val que era  la primera vegada però l'organització fatal. En primer lloc, hi havia uns horaris que ningú complia. Els professors no van ser informats prèviament de les durades de les sessions ni dels continguts així que hi  havia coses que repetíem un parell de vegades com a mínim. Teníem 1 hora i 45 minuts per dinar, que val, podies anar a l’hotel a fer la migdiada però cal? Amb 45 minuts hi ha de sobres per dinar i acabes abans per la tarda.

Pòsters després de romandre penjats un parell de dies

Dilluns al vespre vam tenir una sessió de pòsters sobre la qual hi havia d’haver una mica de discussió però els professors van quedar enganxats al pòster de l’alumne de la professora d’Udine i no van arribar a veure a altres. Alumne que per cert no va participar al curs. Se suposava que ens donaven de sopar però allò més aviat va ser una humiliació. Un mini tros de 4 x 4 cm de lasanya congelada dolenta i prosciutto. El dimecres van compensar tots els dinars de la setmana amb el sopar del curs al castell d’Udine. Rissotto, pollastre i una mena de formatge fresc amb melmelada de gerds i pastisset de nectarina.

Primer, segon i les postres del sopar social del curs

El menjar del curs ha sigut molt dolent. Tinc els nivells d’hidrats de carboni pels núvols. El plat de dinar consistia en una cullerada d’amanida d’arròs molt al dente, o gnocchis, un parell de pastes de full, un poc de formatge, prosciutto i pa. Això cada dia. Després del segon dia ja vaig descobrir que havia de fer un esmorzar potent per tal de poder aguantar tot el dia. Teníem dues pauses de 30 minuts al matí i a la tarda que sempre eren les mateixes galetes i suc, aigua o cafè. Sort del dimarts i el dijous que vam sopar fora i vam poder recarregar proteïnes i menjar verd.

Un dels "magnífics" dinars del curs

Recàrrega de proteïnes necessària

La gent. Entenc perfectament que al tenir lloc a Itàlia, la majoria de participants siguin italians però són la màfia absoluta. Bé, com si fos a Espanya. Passaria el mateix. És a dir, els italians només amb els italians i molt poca voluntat per relacionar-se amb els no italians. No érem gaires però han demostrat ser molt sectaris, igual que els espanyols. Així que el meu grup bàsicament ha estat format per la Codruta, una noia de Bucarest, la Zahra, una noia d’Iran però que està fent el doctorat a Roma i estava ja cansada dels italians, la Maria portuguesa i a vegades, el Mayken, el noi d’Equador del meu grup. Ahir vam fer sopar de noies i ens ho vam passar molt bé a part de sopar bé.

No hi ha hagut temps per gaire cosa més. Tantes classes són matadores i sobretot, quan algun dels professors només llegia transparències. Una darrera l’altra i sobre materials, matèria que jo no domino i que per tant, resultés ser un autèntic infern. La temperatura ha anat augmentant amb els dies i tant ahir com avui hem sobrepassat els 30 graus centígrads. Massa per a mi. Per sort, tot i sortir a córrer pels matins, vaig trobar una piscina de 50 metres municipal a l’aire lliure per poder nedar! Hi vaig anar dimecres i dijous al sortir del curs i ha sigut la meva salvació! La pena és que tardava un quart d’hora per anar-hi i com que mai acabàvem a l’hora, arribava sobre les 18:00 h i a les 18:50 et feien fora de l’aigua ja que a les set de la tarda tancaven. Ja podrien tancar a les vuit del vespre! La piscina estava molt bé tot i que el primer dia vaig tenir una discussió en italià amb el socorrista perquè no em va deixar utilitzar les pales. L’única raó va ser, perquè no. Encara no entenc el perquè ja que no tenen cap perill i més en carrils només de nedadors... però en fi, en alguna cosa s’haurà de notar que he estat a Itàlia!

Vistes des del castell d'Udine 

La piscina!

La gent italiana en general bé. Entenent per gent italiana les treballadores de l’hotel, la gent dels restaurants, la recepcionista de la piscina, etc. M’entenien millor parlant un italià/català/castellà que parlant-lis en anglès. El millor del cas és que quan sortíem a sopar, tothom es pensava que jo era la italiana del grup ja que era la que traduïa tot a l’anglès a les demés i la que contestava en italià... coses de la vida!

Avui he guillat a un quart de dues del curs (hora suposada d’acabament però encara quedava un quart d’hora), he anat a l’hotel a cercar la maleta i he enfilat cap a l’estació de tren d’Udine sota un sol i una calor que pensava que em desfeia allà mateix. Mentre esperava a que arribés el tren m’he menjat el meu súper dinar i a les 14:07 pujava al suposat tren “regionale velocce” que al final ha sigut quasi regionale perquè hem trigat una hora i cinquanta minuts a arribar a l’estació de Venezia Mestre. Allà, he anat a la parada de l’autobús i per sort, no he hagut d’esperar gaire a que arribés ja que feia moltíssima calor. Sobre les 16:20 he arribat a l’aeroport i m’he posat a fer cua pacientment per facturar la maleta. Quina pena que havia de facturar perquè he estat més de 40 minuts esperant... Ja queda menys per embarcar però no sé a quina hora arribaré a casa.

A les 18:50 embarco cap a Frankfurt i a Frankfurt tinc menys d’una hora per agafar el següent vol cap a Copenhaguen. Hora suposada d’aterratge: 23:05. Amb ganes d’arribar a casa i desconnectar el cervell, si més no, durant el cap de setmana.

  

Esperant el tren a l'ombra a l'estació d'Udine

Deixant Venècia. Ens han permès tenir els dispositius electrònics en mode avió

L'arribada va ser més espectacular i hi havia menys calitja. Ahir feia molta calor

Segona part. Els vols

Després del viatge d’anada, era obvi que havia de passar alguna cosa a la tornada. El vol de Venècia a Frankfurt va anar perfecte. Anàvem a l’hora i tot estava en ordre fins que vam arribar a l’aeroport de Frankfurt i l’avió va anar a parar a la quinta forca. Ens van fer baixar de l’avió i ens van posar en autobús. Un autobús que va tardar més de 10 minuts en dur-nos a la terminal. Arribàvem a la terminal a les nou del vespre passades i a les 21:10 començava l’embarcament del vol Frankfurt-Copenhaguen. El vol de Venècia a Frankfurt estava ple de noruecs, suecs i danesos, tots amb connexions a Stavanger, Copenhaguen i Stockholm. Els que anàvem a Copenhagen o a Stavanger érem els que teníem menys temps per fer el transbord i a l’autobús la gent s’anava posant nerviosa. Jo vaig tenir temps d’anar al primer autobús i quan van obrir les portes (perquè també va tardar), vaig sortir pitant. Després de preguntar a una hostessa de Lufthansa si la porta era la correcta i com s'hi anava, a córrer s’ha dit! Ahir pel matí no vaig poder córrer però la correguda va ser memorable. Mentre corria pels passadissos, anunciaven que embarcaven i ja em veieu, corrent amb la motxilla a l’esquena. Vaig arribar així com els altres que anaven amb mi i per sorpresa, autobús una altra vegada! En aquells moments pensava que era una broma. Ruta amb bus i cap al segon avió. Aquesta vegada, enlloc d’un passatge majoritàriament nòrdic, era tot xinès...

El sopar del dia cortesia de Lufthansa. El pollastre devia ser un 1% de tot el contingut

Tant el vol a Frankfurt com el de Copenhaguen són curts, duren poc més d’una hora i en el segon, vaig “sopar” gràcies a Lufthansa. L’arribada a Kastrup va ser ràpida. Quan arribes tard a la nit (les onze de la nit), normalment els avions aparquen a prop de la terminal i sempre surts pel finger. Arribem a la recollida de maletes i em sorprèn la gran quantitat de maletes que hi ha arraconades en un cantó. Hi ha vaga del servei de terra? Un munt de gent esperant les maletes procedents de Gràcia, Turquia, Màlaga... les típiques destinacions nòrdiques. Arribo a la nostra cinta i posa 19 minuts. Penso que estan de broma i per sort, al cap d’uns 6 minuts es posa la cinta en marxa. Van sortint maletes i maletes. I més maletes. Tots els xinesos agafen la seva però la meva, i les dels que venien de Venècia no. Esperem fins que no surten més maletes i ens anem resignats al mostrador de SAS, ja que és l’operador en terra per ser de Star Alliance a fer la reclamació. Localitzen la maleta i evidentment, s’ha quedat a Frankfurt. Nosaltres corrent però les maletes no.

Amb només la motxilla a l’esquena i sentint-me més lleugera que mai en la meva vida de tots els trajectes que he fet des de Kastrup, vaig a esperar el tren. Després d’esperar una estona, pujo al tren i penso, ja queda menys per arribar a casa. Encara quedaven deu minuts de parada extra a Malmö per un suposat tren que al final va ser una equivocació i que fa ver que se m’escapés el bus cap a casa. Cansada, amb gana i sense ganes d’esperar trenta minuts més fins al pròxim autobús, vaig decidir agafar un taxi i apa, ja ho pagarà la universitat. A certes hores, una ja no dóna per més. Pràcticament 12 hores de viatge de porta a porta. I sense maleta.

He dormit però no massa. Suposo que caurà una migdiada com una casa de pagès però de moment, enganxada al telèfon per veure quan arriba la maleta...

Quatre dies amb els peus a terra i torno a aixecar el vol. M’estan començant a sortir els avions i els aeroports per les orelles. I encara no s’ha acabat!