Finalment, el cap de setmana més desitjat per la majoria de membres de la família Guasch havia arribat. Enrere havíem deixat mesos de neguit, imaginacions, dubtes, incertesa i altres sentiments relacionats amb el que podem dir que era l’esdeveniment anual més esperat. El meu cosí gran, en David es casava amb l’Almudena, una noia desconeguda per la gran part de la família ja que no hem tingut la oportunitat de gaudir gaire de la presència d’ambdós però molt bona noia. El cas, es casaven el dissabte 18 de Setembre a Toledo així que tot el sidral va començar divendres.
Servidora es llevava a dos quarts de 7 del matí per acabar de recollir les quatre coses i anar a fer feina. Sí, divendres al matí vaig anar a l’empresa però en acabat de dinar, a tres quarts de dotze, sortia a agafar l’autobús per dirigir-me a l’estació central de Lund per agafar el tren I arribar a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Un cop a l’aeroport, la rutina habitual de sempre, passar controls de seguretat, etc. Em vaig adonar que han canviat botigues a l’aeroport però bé, res especial fins arribar a la porta per embarcar i adonar-me que l’avió encara no havia arribat I que per tant, molt probablement aniríem amb retard. En aquells moments, havia d’invocar a forces inhumanes per evitar tancar les parpelles però bé, amb paciència I bons aliments, vaig aconseguir aguantar fins a entrar a l’avió tot I els 30 minuts extres de retard acumulat. L’avió anava a rebentar I al costat em va tocar un senyor jove de Bilbao que no va callar tot el sant viatge esvaint les meves esperances de dormir una migdiada potent (el vol dura unes 3h) per tal de resistir el que m’esperava. A més, vam tenir la sort/desgràcia de compartir avió amb la Carmencita (néta del Franco) I el seu marit el Cantabrón. En fi, un vol si més no entretingut. Tan sols arribar a Barajas vaig trucar al meu “tio Toni” ja que ells teòricament arribaven a la mateixa hora que jo procedents de Canàries. Per sorpresa, ells tampoc havien arribat així que no em va quedar més remei que asseure'm en un banc de la sala de recollida d’equipatges i esperar. Haig de dir que no em va agradar gens l’aeroport de Barajas, sincerament, no és gaire pràctic així a primer cop d’ull.
Una hora més tard de la prevista, va aparèixer el meu tiet lluint els efectes del bon clima canari. Semblava com si hagués vingut sol però en intervals d’un minut anaven apareixent els demés. Un cop estàvem tots llestos i amb les maletes, ens vam dirigir al metro per anar a casa d’uns amics seus i agafar un cotxe que ens deixaven per enfilar cap a Toledo on la resta de la família ens esperava amb candeletes. Tot i donar alguna que altra volta per Toledo, vam aconseguir arribar l’hotel, l’entrada de la qual estava emmascarada pels autocars de tres equips ciclistes participants a La Vuelta: el Saxo Bank, el Cofidis i el Footon Ampo ja que el divendres l’etapa havia acabat a la capital manxega. Realment va ser una sorpresa agradable trobar-se enmig del rebombori ciclista. Un cop vam aconseguir traspassar les portes de l’hotel, ens esperaven les iaies i la tia Teresa, mare del nuvi, informant-nos que la família se n’havia anat de birres ja i evidentment, servidora va trucar a la patronal per veure quan pensaven arribar per tal de poder anar a l’habitació i descarregar i el soroll i l’alegria de fons era notable. A cap d’uns 20 minuts, mentre estava fullejant un diari a la recepció de l’hotel, ma mare i la meva tia Ana quasi se’m tiren a sobre. A continuació, va aparèixer la resta i va començar el ritual de petons i abraçades seguit d’un pujar i baixar ràpid a l’habitació que a les 10 tenim taula per sopar tots. I dit I fet, tot el “mogollón” ens seiem a sopar, això si, respectant sempre la taula dels grans i la dels nens, hi ha coses que mai canviaran per molt que els anys passin. En acabat, va haver-hi la intenció d’allargar la nit però el cansament de tots era evident i a més, el dia següent a les 11 del matí havíem d’estar de punta en blanc i pujats a l’autocar que ens venia a cercar per dur-nos al lloc de la cerimònia.
Dissabte a ¾ de 8, el meu germà i jo ens llevàvem després de no haver dormit gaire bé però amb les energies per anar a córrer una bona estona. Així que ens vam vestir i vam sortir per gaudir de la tranquil·litat matinal toledana i de pas, aprofitar i fer un poc de turisme ja que era l’únic moment en que jo podia veure alguna cosa de la ciutat. Després d’estar corrent una hora i de veure l’Alcazar, la catedral, les sinagogues i un munt de carrers i carrerons amb considerable pendent, vam arribar a l’hotel, dutxa ràpida, esmorzar i posar-nos ben guapos. Hi havia corregudes d’habitacions: quin em queda millor?, tens pintallavis? Em deixes això? A veure, foto! Però a les 11 estàvem tots enfilats a l’autocar en direcció al lloc on es duria a terme el casori. Un lloc molt bonic, amb jardinets, una piscina escoltada per una rossa amb molta mala llet, vistes de Toledo i molt agradable la veritat. Vam tenir sort que estava un poc tapat i no feia excessiva calor. Tan sols arribar, ja va començar el ritual familiar de les fotografies (vegin algunes) i després ja va venir la cerimònia. Haig de dir que la que la conduïa, tot un espectacle. Segons el meu germà, que l’acabava de deixar el nuvi. Per altra banda, van haver-hi tres discursos; el del meu cosí Marc i germà del nuvi, una amiga de la núvia i d’una germana de la núvia. Sincerament, i no per fer-me la pilota, el millor va ser el del meu cosí que a més, va estar amenitzat per aplaudiments continus dels familiars... el de l’amiga era bàsicament un conte de princeses i el de la germana, bé, més val deixem-ho córrer.
En acabar la cerimònia i bombardejar-los amb arròs, va començar l’aperitiu que estava tot boníssim i a continuació el dinar. Primer una crema de moniatos crec, després un tros de lluç i a continuació, un solomillo. Estàvem a rebentar i lo millor del cas és que es podia repetir! I per postres, coulant de xocolata! Tot boníssim. I res, un cop ben tips, a ballar tots per baixar el menjar. Hi havia gent que estava per fora al jardí, altres amorrats a la barra, altres a la pista, etc. fins que a les sis de la tarda ens van tallar la música i el subministrament d’alcohol ja que hi havia un altre casament a continuació. Poc a poc vam anar marxant, cap allà dos quarts de 8 i vam tornar a pujar al bus per tornar cap a l'hotel. S’ha de dir, que la tornada a l’hotel va estar amenitzada per Eliseo, "el tio de la novia", un paio únic a part dels amics dels nuvis. Se’ns va deixar uns 30 minuts de descans i a dos quarts de nou ja tornàvem a enfilar tots a peu cap al centre de Toledo. I apa, tots de passeig i amb ganes de gresca i xerinola juntats amb la mala organització Guasch i el gran grup que formem, va resultar en uns per aquí i uns altres per allà.
I va arribar diumenge al matí i la realitat em va fer tocar de peus a terra. Llevar-se d’hora, esmorzar, tancar la maleta que els meus pares m’havien dut carregada d’embotit, croquetes, samarretes de màniga llarga per anar a córrer i pales per nedar, regal del meu germà, acomiadar-me de la família i començar el llarg trajecte que em duria a Suècia una altra vegada. Tren de Toledo a Atocha, Rodalies d’Atocha a Nuevos Ministerios, metro de Nuevos Ministerios a l’aeroport, avió de Barajas a Kastrup, tren de Kastrup a Lund i autobús de Lund a la residència. Hora d’arribada: 18:00, feta caldo i amb molta morriña però gràcies família per la gresca d’aquest cap de setmana! Gràcies pels bons moments, per trobar-nos tots una altra vegada, per posar-nos al dia i per tot! Espero veure-us relativament aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada