Aquí no plou (avui)

Mentre anuncien que la península està en alerta per pluges en aquest fantàstic pont que disposeu, aquí, que del concepte pont no coneixen cap altre significat que el que publica el DIEC: Construcció sobre la qual una vida de comunicació salva una depressió o un obstacle, o creua una via de comunicació a un nivell inferior, hem tingut un fantàstic dia assolellat tot i que la "rasca" comença a ser notable. Així doncs, aprofitant el solet, avui ha sigut dia de voltar amb la bicicleta i explorar els voltants de la residència. Com podeu observar, molta contaminació ambiental, densificació de personal i habitatges, concentració elevada de vehicles, tràfic, brutícia, deixalles, etc.

Es veu que Tarragona m'esborrona no era suficient...

Snus

No sé si molts de vosaltres coneixeu l’snus però sincerament, per a mi era un complet desconegut fins que no vaig arribar a aquest país i em vaig començar a fixar en els hàbits de la gent.

Molts sabeu que odio el tabac, el fum del tabac, la pudor que fa la roba impregnada de tabac i totes les formes possibles que puguin fer referència a aquesta droga. Personalment, la llei antitabac va suposar una alegria per al meu fi olfacte però malgrat que hi ha gent que hi està en contra i tota la polèmica associada, és cert que a Espanya cada cop hi ha menys gent que fuma (per sort) però realment, no he gaudit de la vida sense tabac com ho puc fer aquí a Suècia. A què em refereixo?

Doncs la cosa va anar més o menys de la següent manera. El primer dia que vam sortir per Lund vam anar a una nation (diga-li discoteca per estudiants en termes casolans) i abans d’anar a dormir, mentre em posava el pijama, olorava la roba i el meu cabell sorpresa perquè no feia ni gota d’olor a tabac. Fet impensable a casa nostra on si surts, vagis a segons quins bars o discoteques, acabes fent una pudor insuportable de la qual, la única solució quan arribes a casa, és posar la roba a la rentadora perquè ni ventilant-la elimines la pudor que impregna el tabac en el teixit i una bona dutxa. No us penseu que no em vaig adonar fins que vaig arribar a casa que al lloc ningú fumava sinó que ja portava dies que veia que no es podia fumar enlloc excepte al carrer. I és ben cert, a tots els contractes de les cases, queda ben clar que està prohibit fumar a dins, als bars, restaurants i a les discoteques també així que en aquest sentit, el meu nas està encantat de respirar en aquest país. Ara, quan tornes cap a casa i surts amb la gent, crec que l’odi al tabac és encara superior al que hi tenia abans.

Ara us pensareu que com que només es permet fumar al carrer i en algun lloc limitat més (sincerament no ho sé, fins i tot en algunes marquesines dels autobusos està prohibit), aquí la gent no fuma. Fals, la gent fuma. Potser no hi ha tants fumadors com a Espanya, no ho sé, no he mirat estadístiques, però si que he vist fumadors. Sempre els veus al carrer, enganxats al vici patint, sobretot a l’hivern, els efectes de les baixes temperatures i la necessitat de la dosi de la nicotina. Però no tot s’acaba en el tabac convencional, el que nosaltres coneixem embolicat en una cigarreta i que es fuma.

Doncs en les meves exploracions de la fauna sueca, em cridava l’atenció que la majoria d’homes /nois se’ls hi marcava una circumferència, com si d’una capsa de pastilles Juanola es tractés, a la butxaca del cul dels pantalons. No us penseu ara que vaig mirant el cul de tot déu però es que es nota força. La meva curiositat anava en augment fins que un dia vaig decidir preguntar-li a una amiga sueca de classe què duien els nois a la butxaca. I la resposta va ser: det är snus! (És snus!) òbviament, em vaig quedar igual fins que vaig aconseguir enxampar a un subjecte fent ús de l´snus. L´snus són com unes bossetes de tabac (diria) que es col·loquen a la geniva i que amb la saliva, van deixant anar la nicotina. Cada bosseta dura unes quantes hores i no és gaire gran ja que si no ho saps, no te n’adones que duen snus excepte si fan moviments estranys amb la mandíbula que llavors és evident que alguna cosa s’està movent per allà. Existeixen de diversos sabors i fins i tot, n’he vist en pla versió femenina. La presentació és sempre en una capseta circular on té un compartiment separat per posar els que ja s’han consumit. Així que mira, aquesta forma d’incorporar nicotina al cos m’agrada perquè no m’emprenya. Ara, quan es treuen la bosseta no és gaire agradable però està clar que prefereixo això a estar immersa en una nebulosa pudenta i fastigosa de nicotina i altres components.

La meva família i altres animals: crònica d'un casament enunciat

Finalment, el cap de setmana més desitjat per la majoria de membres de la família Guasch havia arribat. Enrere havíem deixat mesos de neguit, imaginacions, dubtes, incertesa i altres sentiments relacionats amb el que podem dir que era l’esdeveniment anual més esperat. El meu cosí gran, en David es casava amb l’Almudena, una noia desconeguda per la gran part de la família ja que no hem tingut la oportunitat de gaudir gaire de la presència d’ambdós però molt bona noia. El cas, es casaven el dissabte 18 de Setembre a Toledo així que tot el sidral va començar divendres.

Servidora es llevava a dos quarts de 7 del matí per acabar de recollir les quatre coses i anar a fer feina. Sí, divendres al matí vaig anar a l’empresa però en acabat de dinar, a tres quarts de dotze, sortia a agafar l’autobús per dirigir-me a l’estació central de Lund per agafar el tren I arribar a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Un cop a l’aeroport, la rutina habitual de sempre, passar controls de seguretat, etc. Em vaig adonar que han canviat botigues a l’aeroport però bé, res especial fins arribar a la porta per embarcar i adonar-me que l’avió encara no havia arribat I que per tant, molt probablement aniríem amb retard. En aquells moments, havia d’invocar a forces inhumanes per evitar tancar les parpelles però bé, amb paciència I bons aliments, vaig aconseguir aguantar fins a entrar a l’avió tot I els 30 minuts extres de retard acumulat. L’avió anava a rebentar I al costat em va tocar un senyor jove de Bilbao que no va callar tot el sant viatge esvaint les meves esperances de dormir una migdiada potent (el vol dura unes 3h) per tal de resistir el que m’esperava. A més, vam tenir la sort/desgràcia de compartir avió amb la Carmencita (néta del Franco) I el seu marit el Cantabrón. En fi, un vol si més no entretingut. Tan sols arribar a Barajas vaig trucar al meu “tio Toni” ja que ells teòricament arribaven a la mateixa hora que jo procedents de Canàries. Per sorpresa, ells tampoc havien arribat així que no em va quedar més remei que asseure'm en un banc de la sala de recollida d’equipatges i esperar. Haig de dir que no em va agradar gens l’aeroport de Barajas, sincerament, no és gaire pràctic així a primer cop d’ull.

Una hora més tard de la prevista, va aparèixer el meu tiet lluint els efectes del bon clima canari. Semblava com si hagués vingut sol però en intervals d’un minut anaven apareixent els demés. Un cop estàvem tots llestos i amb les maletes, ens vam dirigir al metro per anar a casa d’uns amics seus i agafar un cotxe que ens deixaven per enfilar cap a Toledo on la resta de la família ens esperava amb candeletes. Tot i donar alguna que altra volta per Toledo, vam aconseguir arribar l’hotel, l’entrada de la qual estava emmascarada pels autocars de tres equips ciclistes participants a La Vuelta: el Saxo Bank, el Cofidis i el Footon Ampo ja que el divendres l’etapa havia acabat a la capital manxega. Realment va ser una sorpresa agradable trobar-se enmig del rebombori ciclista. Un cop vam aconseguir traspassar les portes de l’hotel, ens esperaven les iaies i la tia Teresa, mare del nuvi, informant-nos que la família se n’havia anat de birres ja i evidentment, servidora va trucar a la patronal per veure quan pensaven arribar per tal de poder anar a l’habitació i descarregar i el soroll i l’alegria de fons era notable. A cap d’uns 20 minuts, mentre estava fullejant un diari a la recepció de l’hotel, ma mare i la meva tia Ana quasi se’m tiren a sobre. A continuació, va aparèixer la resta i va començar el ritual de petons i abraçades seguit d’un pujar i baixar ràpid a l’habitació que a les 10 tenim taula per sopar tots. I dit I fet, tot el “mogollón” ens seiem a sopar, això si, respectant sempre la taula dels grans i la dels nens, hi ha coses que mai canviaran per molt que els anys passin. En acabat, va haver-hi la intenció d’allargar la nit però el cansament de tots era evident i a més, el dia següent a les 11 del matí havíem d’estar de punta en blanc i pujats a l’autocar que ens venia a cercar per dur-nos al lloc de la cerimònia.

Dissabte a ¾ de 8, el meu germà i jo ens llevàvem després de no haver dormit gaire bé però amb les energies per anar a córrer una bona estona. Així que ens vam vestir i vam sortir per gaudir de la tranquil·litat matinal toledana i de pas, aprofitar i fer un poc de turisme ja que era l’únic moment en que jo podia veure alguna cosa de la ciutat. Després d’estar corrent una hora i de veure l’Alcazar, la catedral, les sinagogues i un munt de carrers i carrerons amb considerable pendent, vam arribar a l’hotel, dutxa ràpida, esmorzar i posar-nos ben guapos. Hi havia corregudes d’habitacions: quin em queda millor?, tens pintallavis? Em deixes això? A veure, foto! Però a les 11 estàvem tots enfilats a l’autocar en direcció al lloc on es duria a terme el casori. Un lloc molt bonic, amb jardinets, una piscina escoltada per una rossa amb molta mala llet, vistes de Toledo i molt agradable la veritat. Vam tenir sort que estava un poc tapat i no feia excessiva calor. Tan sols arribar, ja va començar el ritual familiar de les fotografies (vegin algunes) i després ja va venir la cerimònia. Haig de dir que la que la conduïa, tot un espectacle. Segons el meu germà, que l’acabava de deixar el nuvi. Per altra banda, van haver-hi tres discursos; el del meu cosí Marc i germà del nuvi, una amiga de la núvia i d’una germana de la núvia. Sincerament, i no per fer-me la pilota, el millor va ser el del meu cosí que a més, va estar amenitzat per aplaudiments continus dels familiars... el de l’amiga era bàsicament un conte de princeses i el de la germana, bé, més val deixem-ho córrer.

En acabar la cerimònia i bombardejar-los amb arròs, va començar l’aperitiu que estava tot boníssim i a continuació el dinar. Primer una crema de moniatos crec, després un tros de lluç i a continuació, un solomillo. Estàvem a rebentar i lo millor del cas és que es podia repetir! I per postres, coulant de xocolata! Tot boníssim. I res, un cop ben tips, a ballar tots per baixar el menjar. Hi havia gent que estava per fora al jardí, altres amorrats a la barra, altres a la pista, etc. fins que a les sis de la tarda ens van tallar la música i el subministrament d’alcohol ja que hi havia un altre casament a continuació. Poc a poc vam anar marxant, cap allà dos quarts de 8 i vam tornar a pujar al bus per tornar cap a l'hotel. S’ha de dir, que la tornada a l’hotel va estar amenitzada per Eliseo, "el tio de la novia", un paio únic a part dels amics dels nuvis. Se’ns va deixar uns 30 minuts de descans i a dos quarts de nou ja tornàvem a enfilar tots a peu cap al centre de Toledo. I apa, tots de passeig i amb ganes de gresca i xerinola juntats amb la mala organització Guasch i el gran grup que formem, va resultar en uns per aquí i uns altres per allà.

I va arribar diumenge al matí i la realitat em va fer tocar de peus a terra. Llevar-se d’hora, esmorzar, tancar la maleta que els meus pares m’havien dut carregada d’embotit, croquetes, samarretes de màniga llarga per anar a córrer i pales per nedar, regal del meu germà, acomiadar-me de la família i començar el llarg trajecte que em duria a Suècia una altra vegada. Tren de Toledo a Atocha, Rodalies d’Atocha a Nuevos Ministerios, metro de Nuevos Ministerios a l’aeroport, avió de Barajas a Kastrup, tren de Kastrup a Lund i autobús de Lund a la residència. Hora d’arribada: 18:00, feta caldo i amb molta morriña però gràcies família per la gresca d’aquest cap de setmana! Gràcies pels bons moments, per trobar-nos tots una altra vegada, per posar-nos al dia i per tot! Espero veure-us relativament aviat!

Veberöd Loppet

Avui, 11 de setembre de 2010 és potser un dia important per molta gent. Pels amics triatletes, la gran final del campionat del món a Budapest on el gallec Javier Gómez Noya acaba d’adjudicar-se el títol de campió mundial per segona vegada. Pels catalans, és la Diada Nacional de Catalunya tot i que el motiu de la nostra diada sigui la derrota en la Guerra de Successió (1714) i la abolició de les institucions catalanes després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta (1716) però si més no, actualment és un dia festiu ple d’activitats culturals i polítiques. Evidentment, no tothom és triatleta i/o català i tindrà altres motius per saber si avui és un dia destacat en la seva vida o no però per mi, aquest matí ho ha sigut. Avui he debutat en una cursa sueca.

Tot va començar per un correu per part del Juan, amic i triatleta aquí a Suècia, informant de les curses que hi havia per la zona i vaig pensar que seria una bona idea inscriure’s per així, de pas, conèixer racons del sud de Suècia que encara em són desconeguts. I dit i fet, després d’algunes consultes familiars sobre si participar o no que van ser resoltes ràpidament amb un : Maria has de córrer, m’hi vaig inscriure. Des de que vaig tornar a Suècia no he parat de córrer i nedar bàsicament ja que la bici, sí senyors, he heretat la “retro” del meu germà, es va quedar a Barcelona però sé que els entrenaments realitzats fins ara no són suficients.

Doncs bé, la cursa era aquest matí a les 11:00 a un poblet anomenat Veberöd, relativament a prop d’on jo visc, Lund. Al final estàvem inscrits el Juan Negreira (Triatlón Arcade Inforhouse), l’Alberto Trillo (Triatlón Arcade Inforhouse i amic del Juan, està de visita), l’Albert Mazarico (un altre català que volta per aquí) i jo mateixa. Després de matinar i haver d’agafar un parell d’autobusos, hem aconseguit arribar al destí. Bé, he aconseguit perquè els tres senyorets s’han adormit i han hagut d’agafar el següent autobús (arribant una hora més tard i a 10 min del començament). Tot era correcte, cua per agafar els dorsals, gent vestint-se i desventint-se, col·locant els xips i posteriorment, escalfant. En aquestes, mentre jo escalfava han aparegut els tres magnífics i en un tres i no res, s’han col·locat dorsals, han escalfat i cap a meta ja que estaven a punt de donar la sortida. Com és habitual, abans de donar el tret, les darreres indicacions (en suec) i pitada de sortida amb el “bip” de tots els cronòmetres i pulsòmetres posant-se en funcionament. Haig de dir que la cursa tenia dos recorreguts: un de 7km (el nostre) i una mitja marató. La cursa s’ha anat desenvolupat com era previst amb en Trillo i en Juan tirant al davant, l’Albert amb l’objectiu de baixar de 4:50 i jo de baixar de 5:00. Un recorregut pel mig de carretera, camins i amb algunes pujades i baixades acompanyat d’algun ruixat molt fi i en algun sector, certa presència de vent. La veritat és que he sortit bé però després he tingut el típic “bajón” sobre el quilòmetre 4-5 i al final he pogut apretar tancant el crono en 36:05 a 5:09. No he complert amb l’objectiu però sé que no està tan lluny i que treballant algun dia ho aconseguiré. A part, ja sabeu que sóc més de nedar que de córrer.

En canvi, s’ha de donar l’enhorabona al Triatlón Arcade Inforhouse de Santiago de Compostela ja que ha aconseguit un doblet. L’Alberto Trillo, demostrant la seva gran qualitat com a triatleta, ha quedat primer sense gairebé despentinar-se corrent a 3:20 tot i que ha hagut de fer una volteta de més i el Juan Negreira tancant el podi i demostrant els fruits dels entrenaments de la setmana i de la seva afinitat per l’atletisme. També a l’altre Albert que ha aconseguit el seu objectiu.

Apunt final: estàvem esperant a que hi hagués entrega de premis i ens assabentem de que a Suècia no donen premis als tres primers classificats. És més, si volies hi havia unes medalletes a comprar per 20 SEK i hi havia una rifa que tenies premi en funció del dorsal. I com no, l’únic que tenia premi era el senyor Albert que sembla que tingui una flor al cul. Una fusta per la cuina.

We should get you...

Els dies van passant i com aquell qui no vol, ja fa més d'una setmana que volto per aquí dalt. I evidentment, les vacances es van acomiadar per donar pas a una nova experiència en la meva vida: el projecte fi de carrera (pfc).

El dimecres dia 1 de Setembre a les 9 del matí em trobava a la recepció de l'empresa on desenvoluparé el pfc per tal de registrar-me i que el meu tutor, en Henrik, em vingués a buscar ja que aquí, tant a la universitat com en les empreses, la majoria d'accessos estan regulats per targetes així que fins que no tens targeta, depens de tothom per poder anar amunt i avall. Doncs bé, puntual com tendeixo a ser, vaig esperar a que el tutor em vingués a cercar per començar a comunicar-nos :

- Good morning Maria! Nice to have you here! I know you just arrived from home a few days ago, everything fine? Today will be like an introduction day, a bit disordered but we will try to manage everything.

Després de mantenir una distesa conversa vam arribar al nostre departament i em va ensenyar el meu despatx. Sí senyor, tal i com ho llegiu, tinc un despatx per mi soleta i esperant que em portin un ordinador nou de trinca. De moment m'han deixat un ordinador però no es pot connectar a la xarxa així que el tema internet de moment, esperem que per poc, el tinc fotut. Després de mostrar-me el que seran les meves possessions, tocava el torn de les presentacions.

- Maria, I am going to present you to all the people in the department. In our group we are half Chemical engineers and half mechanical engineers but the others in the department are mehcanical.

I dit i fet, vam iniciar el ritual de les presentacions de les quals no em vaig quedar amb pràctiament cap nom però sorpresa de saber que esperaven a una noia from Spain de les quals van haver-hi preguntes com:

-Varifran Spanien kommer du? (D'on d'Espanya véns?), Talar du Svenska (Parles suec), har du varit i Sverige? etc. Un munt de preguntes que en alguns moments el meu tutor em va donar un cop de mà. I bé, després de les presentacions va arribar el torn de donar-me alguns articles i informació perquè comencés anant a donar-li una ullada per tenir alguna idea sobre el tema en qüestió. A totes aquestes que em comenta l'horari de l'empresa:

- Vi har fika på klockan 9:30 och 14.30 och vi har lunch på klockan 11:20!!! En aquest moment em vaig quedar flipant. M'estava dient que a les 11:20 anaven tots els de l'equip a dinar i clar, que si volia anar-hi més tard que hi podia anar però diguem que no seria el més correcte i total, millor menjar amb ells que sola. El cas, després de fer un poc de feina introductòria, va tocar anar a dinar. Creieu-me que de gana no en tenia pas però clar, vaig dinar igualment. L'empresa em dóna uns cupons per anar al restaurant que hi ha allà. Hi ha uns quatre plats diferents per triar cada dia que estan inclosos i dos que si els vols has de pagar a part. A part, tens un platet per posar-t'hi amanida, tot el pa i la mantega que vulguis i per beure: des d'aigua, aigua amb sabors, llet a cervesa fluixa que en diuen aquí. De moment no està malament i total, si és gratis doncs s'haurà d'aprofitar... En algun lloc ha de sortir la vena catalana.

En acabat de dinar tocava anar de ruta per les instal·lacions. Com que havíem d'entrar al workshop (la fàbrica en sí) vam haver d'anar a buscar unes sabates per mi per motius de seguretat. Així que ara tinc unes supersabates de sola aïllant per passejar-me pel workshop i pel laboratori que és on jo hauré de fer proves. No us penseu un laboratori de provetes perquè no, bàsicament és com una fàbrica però en petit. A part de visitar aquests dos recintes, vam anar a veure el poliesportiu on juguen partidets de bàdminton i altres esports a part d'un petit gimnàs. La veritat trobo que cuiden molt al treballador o si més no, no estic acostumada a sentir que els treballadors tenen aquests tractes però suposo que és una de les diferències més que ens separen.

I bé, de la ruta al fika, del fika a un petit curs introductori del programa que hauré d'utilitzar per programar i poca cosa més la veritat. Un primer dia ple d'informació de la que encara haig d'anar païnt. Els dos dies següents, dijous i divendres, es van caracteritzar per més presentacions, contractes de confidencialitat, jugar a programar i investigar com va el programa, llegir alguns articles, començar a deduir equacions, intentar entendre el suec i parlar algo, partidet de bàdminton de dobles "patxanga" el divendres a la tarda, etc. Així que de moment estic contenta tot i que de moment no sé gaire bé què haig de fer però bé, temps al temps.Així que han sigut els dies de We should get you the card, a pair of shoes, the key, etc.

Per lo demés, podríem dir que un cap de setmana esportiu-festiu-neteja divertit però això ja són històries per un altre dia.

Hej hej igen!

Escric aquestes paraules des de la meva nova habitació i dintre del període d’adaptació que comprèn si més no, la primera setmana a Lund. És ben cert que aquest any ja porto molta més avantatge respecte l’any passat, com a mínim em conec el territori, però vulgueu o no les condicions no són les mateixes així que encara estic en fase d’adaptació i afectada per la “morriña” però bé.

El dijous passat, la Carol i jo vam enfilar cap a terres nòrdiques des de la terminal 1 de l’aeroport del Prat. La Carol és l’altra noia de la universitat que també està de doble titulació aquí amb mi. Un vol perfecte i en hora, maletes que no van tardar gaire a sortir i per sorpresa nostra, el tren duia retard. Parlar de retards de trens a casa nostra és el pa de cada dia però aquí dalt, més val que estiguis 5 minuts abans de l’hora teòrica de sortida del tren perquè la paraula retard no acostuma a ser present en el seu vocabulari. Així doncs, després d’esperar uns 20-25 minuts, el tren va aparèixer i conseqüentment, vam poder arribar a Lund. La sensació que vam tenir al trepitjar la nostra ciutat universitària va ser estranya. Coneixíem la ciutat i sabíem on havíem d’anar a buscar l’autobús per tant ja no érem les “pardilles” de l’any passat però les cares eren completament desconegudes. A veure, no us penseu que aquí ens coneixem tots però clar, la gran majoria de gent que vam conèixer el curs passat, aquest any ja no hi són. Un cop vam arribar a la residència, doncs va començar la rutina de netejar l’habitació, desfer la maleta, anar a comprar, conèixer als que corrien pel “corridor”, etc. Un dia ja explicaré el meu “corridor” i en què consisteix tot i que abans de marxar l’any passat ja vaig fer una breu explicació.

Divendres va ser dia d’intentar comunicar-nos amb la nostra coordinadora, papers, canvis de direccions, vaig anar a nedar (tenia la necessitat de retrobar-me amb la piscina i més ara que la tinc a sota de casa tot i no ser la millor piscina del món) i al vespre van aparèixer la Clara i l’Abel. Així que ha sigut arribar i moldre amb el tema visites però ha estat bé. Dissabte vam estar de turisme per Malmö i Lund i diumenge al matí van partir d’hora cap a Copenhaguen ja que havien d’agafar l’avió cap a Barcelona. Ahir va ser el típic diumenge, dia de transició. Fer net, endreçar, posar ordre, sortir a córrer, veure el Barça, petar la xerrada amb els del “corridor”, un dia sense més. Avui ja la activitat ha augmentat amb el tema de papers, targetes de transport d’estudiants i coses d’aquestes.

Així que ja veieu, de moment encara no he conegut a molta gent nova, només als que viuen amb mi però de moment tots molt correctes i el temps, dintre del rang de normalitat d’aquí Skåne: sol, pluja, núvols i vent en un mateix dia.

Tanco la barraca que haig d’anar a fer la bugada...

Sant tornem-hi!

Falten poques hores per tornar a partir cap a terres nòrdiques i una barreja d’alegria, enyorança, por, il·lusió i d’altres sentiments positius i negatius, perquè no dir-ho, donen voltes pel meu cap. Se m’han acabat les vacances, probablement les més llargues de la meva vida estudiantil, pràcticament tres mesos sencers dels quals pretenia o deuria haver-me iniciat en el món de la programació i no ho he fet. Ara em tocarà posar-me les piles al 200% si vull estar a l’alçada de la situació però sincerament, m’ha sigut impossible posar-m’hi. Ja sé que sona a excusa ben barata però em faltava motivació. Suposo que tants dies de desconnexió potser no és bo però “ que me quiten lo bailao” que d’aquest estiu no em puc queixar.

Potser no ha sigut el millor estiu de la meva vida però sense dubte ha sigut un estiu genial gràcies a tots vosaltres; família i amics. Pràcticament he estat tot el temps per terres catalanes però alguna escapada a Menorca i Galícia també ha caigut i sincerament, m’ho he passat genial perquè tots dos llocs podríem dir que són part de mi també encara que el darrer més que el primer però ara toca posar els peus a terra.

Demà marxo cap a Lund a acabar la carrera. Hi torno per segon any ja que estic ficada en un projecte de doble titulació entre la meva universitat i la d’allà i en pocs dies començaré amb el projecte fi de carrera. Estic cagada. El projecte el desenvoluparé en una multinacional sueca i tinc por, espero donar la talla i si més no, ho intentaré. Per altra banda també estic cagada perquè el meu futur està escrit fins d’aquí a uns 5 mesos llargs, després, un munt de pàgines blanques esperen ser omplertes. A saber què serà de mi! I a més, m’espera una residència nova, un munt de gent nova per conèixer, suec per seguir aprenent, espero que seguir ensenyant català, nous reptes, cares conegudes (per sort) i amics per retrobar-me amb moltíssimes ganes.

Així doncs, més val que plegui que encara haig d’acabar d’encabir quatre coses a la maleta amb aquesta desagradable calor que fa per aquestes latituds. Simplement donar les gràcies a totes aquelles cares de les quals aquest estiu he pogut gaudir de la seva companyia, que no han estat poques, ja que ha sigut genial. Tot aquest temps m’ha servit també per adonar-me que després d’un any allà dalt del qual heu pogut anar seguint les meves aventures més o menys, m’ha fet canviar una mica a mi mateixa i veure les coses de manera diferent al tornar aquí. En alguns casos m’he endut alguna que altra decepció mentre que en d’altres, una gran alegria en retrobar-me amb amics i veure que no han canviat, que segueixen al teu costat donant-te suport en les teves decisions.

Tot i no complir amb la meva promesa d’escriure durant l’estiu, espero que no hi hagi queixes ja que pràcticament tots hem estat de vacances, m’hi torno a posar. Torno en primera fila per explicar les meves vivències des del meu país d’acollida o si més no, ho intentaré. Gràcies pels que us preneu la molèstia en llegir i moltes gràcies pels que de tant en tant deixeu un comentari.