On és la curiositat?

A vegades em pregunto com pot ser que hi hagi gent que no sàpiga una certa cosa que jo considero bàsica. És cert que sóc una persona exigent amb mi mateixa, a vegades (o quasi sempre) massa exigent i, sense adonar-te, ets exigent amb els demés. Això provoca moltes vegades frustració ja que el producte que obtens quan t’exigeixes a tu mateix a fer una cosa no és el mateix, la majoria de vegades, del que obtens quan el fa una altra persona o més ben dit, del que tu esperes d’aquella persona. Produeix frustració perquè moltes vegades tu inverteixes molta més energia i neurones que moltes de les altres persones que per exemple, puguin estar involucrades en un projecte comú. La primera reacció és cabrejar-se amb un mateix (enfadar-se amb l’altre la majoria acostuma a ser inútil), després decideixes que és millor acceptar-ho i veure què es pot fer. Si és millor ignorar-ho o si hi ha alguna manera de solucionar-ho.

De totes maneres, a mi em crida l’atenció que hi hagi moltes persones pel món, suposadament escolaritzats, amb els pertinents graduats escolars i fins i tot universitaris, que manquin d’una cultura general bàsica. Jo no em considero un persona extremadament culta, sempre es poden saber més i més coses, i hi ha certes àrees que no domino, ho reconec, però crec que com a mínim, tinc cert coneixement sobre diverses matèries. Em cabreja, sí, ho reconec, em cabreja tot i que hauria de ser capaç d’arribar a un nivell mental en el que quan la  gent diu barbaritats, no m’afectés en absolut. Hi estic treballant però no és fàcil. Haig de reconèixer que fa uns anys em cabrejava i em feia saltar de la cadira. Ara, en canvi,  sóc capaç d’escoltar, mossegar-me la llengua i riure’m en silenci quan una gran multitud de setciències opinen sobre temes que no tenen ni una mínima idea. Perquè de setciències està el món ple. El més interessant és escoltar com intenten justificar coses que no tenen sentit, deixar-los fer... i sobretot, no cabrejar-se pels disbarats que diuen. He arribat a la conclusió que és molt millor callar-se que no intentar raonar amb ells. A vegades, però, em preocupa seriosament.  Em preocupa, per exemple, que certa persona que hagi sigut escolaritzada en català, parli un català pitjor que el català escrit de la meva mare. Em preocupa que no mostrin cap tipus d’interès en les capitals mundials, en els costums d’altres països, en les lectures de llibres amb un poc de nivell intel·lectual (és a dir, que llegeixin alguna cosa més que Les 50 ombres d’en Grey), que no coneguin frases fetes, que no coneguin la geografia del seu país, que no sàpiguen arreglar-se la bicicleta o com funciona un motor. Que no coneguin els aliments típics de la gastronomia, arbres i plantes, un poc de subsistència i un poc de medicina. I podria seguir amb un miler d’exemples. És cert que moltes d’aquestes coses vénen predefinides de sèrie. És a dir, del que t’has impregnat a casa seva. Suposo, que en aquest sentit, jo he sigut una persona molt afortunada, en cap cas pressionada, però que els meus pares van anar saber estimulant. Tant jo com el meu germà. Hores i hores sopant jugant a les capitals mundials, fent puzles, hores en remull, hores a la muntanya, hores i hores absorbits per la lectura... sense cap imposició, despertant la nostra atenció, convertint-nos en persones tot terreny, que jo definiria. I és per això que em segueix sobtant, per dir-ho finament, que persones d’un mateix país, que visquin a l’estranger, encara siguin tan estretes de mira i no tinguin interès per altres aspectes de la vida. Bàsicament, el que es podria definir com la manca de curiositat.

És cert que per gustos, colors, i per tant, no tinc res a fer, ni a dir. Així que seguiré alimentant la meva curiositat i mossegant-me la llengua. Ara, de tant en tant, una necessita deixar anar quatre paraules... I un consell, una mica de lectura va bé de tant en tant, per allò de que ajuda a l’ortografia, alimenta el cervell, etc.