Fa més d’un mes que no he escrit ni una
miserable paraula. Em sento culpable. Em sento culpable perquè escriure en un
blog és com fer esport, una droga. Sí, una droga: com més esport fas, o com més
escrius, més ho necessites mentre que com menys fas, l’addicció és menor i en
el meu cas, diria que la motivació també. Per tant, quan has disminuït tant el
ritme d’escriptura, posar-s’hi de nou costa molt, moltíssim.
D’altra banda, no puc dir que el grau d’addicció
a l’escriptura sigui proporcional al de l’activitat física desenvolupada ja que
si fos així, estaríeu llegint cada dia unes quantes pàgines plenes de línies.
No sé el perquè del tot plegat, el perquè de la disminució de la capacitat
reproductiva de les paraules escrites és inversament proporcional a la
capacitat reproductiva de la roba bruta, especialment en època d’alta activitat
física.
La meva primera hipòtesi és que vaig
acabar el quadrimestre bastant justa d’energies i he utilitzat les vacances
nadalenques bàsicament per desconnectar mentalment i continuar amb la meva alta
activitat física. Sí, ara us preguntareu que si estava tant cansada perquè no
em rascava la panxa durant els Nadals i
em dedicava a augmentar el pes corporal com dicta el calendari, però com que
servidora és de cul inquiet i amb reptes en ment, no va parar quieta cap dia. És
cert que podria haver relatat totes i cadascuna de les meves sessions d’entrenament:
piscina, córrer i unes quantes sessions d’esquí
de fons per Lles, La Quillane i Font-Romeu però no ho vaig fer. Els Nadals han
sigut així. Metres acumulats a les cames i als braços, Pocs torrons (tampoc són
una gran fan), algun tros de coca, un dia de canelons, un dia de ‘kokotxas’ i la culminació amb el
dinar de reis, possiblement el millor de totes les festes. Família, amics i
família. Malgrat haver pogut veure a força gent, és impossible veure a tots els
amics quan baixes, simplement els dies no donen per més, i especialment per
Nadal, on ningú para quiet i tothom va atabalat amunt i avall de taula en taula
amb regals sota el braç.
En fi, que les festes van passar sense
res extraordinari a relatar. És cert que
no vaig parar ni un moment quieta i, per tant, tampoc em va donar temps a
donar-li masses voltes al cervell, que a més el tenia en mode de desconnexió. Malauradament,
el cervell s’ha hagut de tornar a activar. És el que acostuma a passar quan t’has
de guanyar les garrofes. La tornada ha sigut normal. Què vull dir amb normal?
Perquè normal és la paraula menys concreta que una podria emprendre per definir
una tornada. Ara empraria una paraula sueca que li va com anell al dit però la
deixaré per un altre dia. Que hagi definit la tornada com a normal em refereixo
a que no ha sigut cap drama tornar. Com ho comentava amb el Juan, cada cop ens
costa menys tornar. Suposo que ja tenim interioritzat tot el procés i
associació de llocs així com l’adaptació al medi i els contrastos. Per tant, anar o venir és un acte més que ja
tenim incorporat a certa rutina de la nostra vida. També és cert que anar a
casa sempre és motivant perquè veus a la família i als amics però sobretot,
perquè majoritàriament hi vas de vacances, que no és el mateix que si hi
treballéssim. En fi, tornada sense res a
destacar a excepció de les condicions climatològiques.
Aquest any fa un hivern de MERDA. Fins
divendres de la setmana passada per la nit no va nevar. Bé, només un dia com a
cua d’un d’aquells temporals que vam tenir però res més. No ha fet
excessivament fred i enlloc d’esquiar, hem hagut d’anar tirant de rollers. Què
dur és tornar als rollers després d’estar sobre esquís! Però divendres va
nevar. Va nevar i dissabte vam entrenar precàriament sobre els esquís i ara
estem en aquells dies on el temps és una veritable merda. Fa rasca, molt de
vent i hi ha gel per segons quins carrers i, per tant, ni rollers, ni córrer,
ni punyetes si no et vols trencar els malucs o algun altre os. Els que em
coneixeu sabeu que sóc més de blanc o negre que no de grisos, i aquests darrers dies meteorològics ho posen
en evidencia perquè quan hi ha aquest temps, les activitats a l’aire lliure es
veuen un pèl, per no dir bastant, perjudicades.
Potser ara que ha començat l’any, que no
vaig tant de bòlid com el quadrimestre anterior i que vinc amb el cervell un pèl
més relaxat (ho dubto però intento creure’m-ho), la producció torna a ser, si
més no, relativament constant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada