2 x 1

Abans que salteu tots dient-me que se me'n va la pinça anunciant rebaixes al mes de Novembre, us avanço que els trets no van per aquest camí. Més que res fa referència als aconteixements que han tingut lloc aquesta setmana, especialment, el dijous 7 de Novembre.

Ha sigut una setmana llarga, amb entrenaments, donant classes, polint la presentació, cabrejant-me moltíssim per la decisió del ministre Wertgonyós referent a les beques Eramus i intentant que les hores passéssin el més ràpid possible fins arribar a el dijous dia 7 a les 13:15. Dimecres el vaig tenir ocupat de tal manera que entre entrenament de natació pel matí, donar classe i un entrenament per rebentar amb els del club d'esquí, vaig arribar a casa, sopar, em vaig desplomar al llit i vaig poder dormir sense cap interrupció ni alteració del son. 

Dijous era el dia X. Dia clau perquè a part de ser el meu aniversari, sí, són coses que passen un cop a l'any, allò que se'n diu que et fas un pèl més vell, només un pel eh!, presentava el Licentiate. El matí va anar passant, pensava que se'm faria més llarg però entre un i altre passant per l'oficina i les preguntes incoherents del meu nou company xinès d'oficina (sí, un altre), va arribar l'hora de dinar. A la una em dirigia cap a l'aula on em tocava fer la presentació i a un quart de dues començava la presentació. Em vaig quedar sorpresa de la de gent que va venir a la presentació. Malgrat que la família no hi ha poder ser present, tenia un públic "digno de admirá!". A part del la gent de la meva divisió, estava el Juan, l'Emelie, l'Annika, el Filip, l'Anaïs, els meus amics de la divisió de mecànica de fluids i turbo-power i fins i tot, dues de les secretàries del departament! Que de fet, una em va venir al matí a felicitar-me i em va donar una abraçada que em va deixar de pedra! Aquests suecs cada dia em sorprenen més. Tot i la gran afluència de públic, no estava nerviosa. Vaig començar a parlar i vaig anar fent. En acabar, van sonar aplaudiments i després va començar la discussió amb l'oponent. Haig de dir que va estar molt bé, em va donar consells de cara a la tesis doctoral i no va anar a buscar els tres peus al gat. Les preguntes van ser força genèriques però tot molt correcte. En acabar, després de que els meus amics més pròxims haguéssin de marxar, vaig dirigir-me a la nostra sala on dinem i fem els cafès on estaven tots esperant-me pel pastís. I res, vam menjar pastís, em van donar els regals i a sobre, com que sabien que era el meu aniversari, em van felicitar allà tots a la manera sueca: cridant hip hip i 4 hurra! El regal del departament ha sigut una súper cassola de Le Creuset i els meus companys, una ronyonera d'esquí de fons on el contingut per la beguda és un termo, molt útil per esquiar a les temperatures baixes d'aquest país perquè no se't congeli l'aigua, més un val per gastar a una botiga d'esports. A més, el Filip, l'Annika i l'Emelie em van portar una planta molt bonica. 

Tothom em va dir que ho vaig fer molt bé. Costa analitzar-se a un mateix, jo només sé que no estava nerviosa i vaig anar fent. I el pes que et treus de sobre un cop acabat tot l'espectacle, no té preu. El que em va sorprendre molt va ser que en quant va marxar l'oponent, em va venir a dir adéu i també em va abraçar. La resta del dijous va transcórrer sense gaires més novetats. Bé, classe d'spinning seguit d'una ronda de converses familiars per Skype on destacaré la següent frase de la meva iaia: "Jo amb 26 ja havia parit a 3 i la quarta estava de camí".  Ho deixaré així.

Divendres va ser un dia diferent ja que vaig haver d'anar a Chalmers, la universitat politècnica de Göteborg. Una mica pallissa després de tots els esdeveniments del dia anterior però què hi farem. Hi anàvem 5 del grup: el Martin (suec), el japonès, el equatorià, el nou xinès i jo més el Bengt, el nostre jefe. Hi vam anar allà a conèixer el grup d'allà que es dedica a les piles de combustible per veure si és possible tenir alguns projectes de col·laboració ja que ells es dediquen bàsicament a la part experimental i nosaltres a les simulacions. Va ser interessant i em guardaré tots els peròs no sigui cas que algun arribi a a aquesta pàgina… El millor va ser que a la tornada, vaig poder conduir jo.

Degut a l’agenda tan plena, ahir dissabte va ser el dia fixat al calendari per celebrar el meu aniversari i el licentiate amb les meves amigues sueques. L'Emelie, la Sofia i l'Annika van venir a sopar a casa i ens ho vam passar molt bé. Van tastar el pa amb tomàquet, la truita de patates, el pernil salat… i un poc de tot. Un sopar molt agradable amb tres persones que cada cop em sorprenen més i que me les estimo un munt. Em van sorprendre amb unes arracades molt maques i com sempre, xerrant pels descosits. 

Avui, igual que ahir, segueix plovent. Sembla que comença a fer una mica més de fred però l'aigua no para. Podria ser neu i així començar a treure la pols als esquís!

Novembre

El Novembre és un mes especial. La majoria dels suecs l’odia. És pronunciar la paraula Novembre i ja veus com l’odi els hi corre per les venes. Jo crec que aquest sentiment és més pronunciat al sud de Suècia, a Skåne, que a la resta del país per les condicions climatològiques. És a dir, Novembre a Skåne equival, majoritàriament a pluja. Aquí sempre plou més que per exemple a la capital del país. A més, a les regions més nòrdiques, la neu ja és present i per tant, l’efecte lumínic de la neu apaivaga qualsevol possible brot de depressió.

Els suecs són així. Després de quatre anys vivint en aquestes latituds, encara em costa entendre el sentiment o l’actitud dels suecs envers a la tardor i a l’entrada a l’hivern. Jo crec que temen més per la tardor que per l’hivern en sí. És difícil descriure amb mots el procés de transformació humorística que pateixen en funció dels mesos i les condicions meteorològiques però a termes generals, podríem dir que és arribar Novembre, amb el canvi d’hora corresponent, i tothom ja, per norma general, es deprimeix. Si no et trobes bé, enlloc de dir-te que potser estàs cansada o estàs incubant un refredat, et diuen que és per culpa del canvi d’hora del Novembre i del temps que fa que et sentis més cansada i no que com que no has parat en tot el dia , és normal que estiguis cansada. I si plou, ja no us dic que llavors estan a punt del suïcidi col·lectiu. La majoria, aprofiten aquesta setmana que els nens tenen festa l’escola per emigrar a territoris càlids, llocs que ells es pensen que sempre estem a quaranta graus. Van a Itàlia, Grècia, Canàries i alguns altres destins. Jo ho trobo certament interessant.

A efectes personals, és cert que el fet que a dos quarts de sis ja sigui negra nit aquests dies, sí que afecta a l’estat d’ànim en certa manera però a mi, crec, no tant com a ells. La clau, i sempre ho he dit, és tenir les tardes ocupades. Evidentment que sortir de la universitat de nit no és el més apassionant del món però t’acostumes a sortir a entrenar amb frontal, et poses més capes de roba tot i que aquest any de moment el fred no ha tret massa el cap, acostumes els ulls a la foscor, t’adaptes. Per alguns suecs, sembla que el mot adaptació és totalment desconegut però si estàs ocupat després de la feina, les nits no són eternes. Una altra cosa que contribuiria a millorar el sentiment depressiu degut a la manca de llum seria uns fanals amb més potència. És una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. La gent es queixa de la poca lluminositat dels carrers de Barcelona però és que aquí dalt, sembla que els hi vulguin fer la competència però ningú es queixa. Jo crec que com tot, un s’acaba adaptant. I sinó, pateixes més els efectes que segons els meu parer, és molt pitjor.

La veritat, a mi m’agrada el Novembre. No sé si és perquè sóc nascuda en aquest mes, pels panellets i les castanyes malgrat fa força temps que no menjo panellets, pels colors de la tardor, perquè comença a fer fresca, no ho sé. Però a mi m’agrada. Pensant-ho bé,  jo crec que no els hi agrada el Novembre perquè comença el període de la foscor. La pluja tampoc els hi agrada gaire. A mi no m’importa ja que normalment, quan plou aquí, tampoc ho fa intensament i et permet sortir a fer coses. Si cada cop que plou, ens haguéssim de quedar a casa, no faríem res! Per tant, tot sempre tendeix a la mateixa paraula clau: adaptació. El que no entenc és: si jo m’adapto, perquè hi ha tants suecs que només arribar el Novembre ja es posen la careta depressiva si estan sotmesos al mateix cicle any rere any? Una altra cosa d’aquelles que mai entendré.

No estava morta, per mala sort, tampoc de ‘parranda’

Primer cap de setmana que es podria considerar tranquil. Segon cap de setmana consecutiu que no trepitjo la universitat, que no vol dir que no hagi fet alguna cosa relacionada amb la feina però res a veure amb les setmanes anteriors.

No m’he mort, però crec que si hagués allargat el ritme que he dut aquest darrer mes i mig, crec que m’haguéssiu acabat enterrant. Em sap greu no haver donat senyals de vida, he rebut correus electrònics preguntant-me si encara estava al planeta dels vius, si alguna editorial m’havia contractat o bé si estava de ‘parranda’ i gaudint de la vida. Malauradament, cap d’aquestes hipòtesis han sigut certes. Sé que fa pràcticament dos mesos que no he escrit cap entrada, que fa de mal dir, però la meva producció literària d’aquests darrers dos mesos ha estat enfocada única i exclusivament a la producció de la memòria per la meva tesis del Licentiate. El Licentiate és un títol que només existeix a Suècia i a algun lloc més, crec que Finlàndia, que equivaldria a meitat del doctorat. S’ha d’escriure una memòria i s’ha de presentar davant d’un opositor a diferència de la defensa de la tesi doctoral on hi ha un tribunal de tres membres i un opositor. Per tant, el licentiate seria com un entrenament per la defensa final. Encara no he defensat però la memòria ja està entregada i en procés d’impressió.

Han sigut dos mesos frenètics perquè a part d’escriure com una boja, els resultats de les simulacions que m’han estat donant pel sac no han arribat a bon port fins pràcticament a una setmana i mitja de la data de submissió de la memòria. A més, he estat donant classe de problemes de termodinàmica i mecànica de fluids a dos cursos. Això equival de 6 a 10 hores de classes per setmana. Les hores que em quedaven lliures s’han administrat entrenant un munt de cara a l’objectiu estrella d’aquesta temporada hivernal, classe de català i dormir. Com he subsistit a aquest ritme? Encara no ho sé. Jo crec que bàsicament a una bona organització i a allò de ‘per nassos’ per no posar una altre expressió perquè sincerament, el ritme ha sigut frenètic.

Amb les classes he gaudit un munt. Aquest any he donat classe als enginyers de foc (titulació que aquí existeix) que l’any passat ja hi vaig participar i als industrials. Els de foc són molt amables i simpàtics tots i aquesta setmana s’han examinat. Estic molt contenta perquè quasi tots han aprovat i les notes han sigut molt bones. Els industrials és un altre món. La seva assignatura dura tot el quadrimestre, per tant, demà torno a tenir classe amb ells. Són molts i estan dividits en uns sis grups a diferència dels de foc que només són dos grups i són com una petita família. Malgrat que al principi eren una mica distants, crec que me’ls he anat guanyat als del meu grup i ara em saluden per tot arreu de la facultat, cosa d’agrair. El problema és que ara tinc tantes cares conegudes, que ara em saluden i a vegades em costa situar-los a tots!

A part del ritme frenètic laboral, se li ha de sumar el ritme intens d’entrenaments. Un munt de quilòmetres en rollerskis, natació, spinning, córrer, etc. Per poder portar aquest ritme, els cap de setmana han sigut claus. Veieu aquí  una mostra de la meva nevera un diumenge al vespre, carregada de carmanyoles per subsistir la setmana. La clau ha sigut deixar tots els menjars fets i només haver d’escalfar, sinó, impossible. La producció de pa també ha sigut a gran escala per tenir els esmorzars sota control.

La veritat, poca cosa més a destacar per terres nòrdiques. A una no li ha donat temps a més. Bé, de moment el temps ha sigut força càlid. A part d’un parell de dies que semblava que les temperatures començaven a baixar, la resta, el termòmetre per sobre dels 10ºC. Gens de fred.

Què ens espera? Presentar el licentiate, combatre la foscor gràcies al canvi horari, seguir entrenant, seguir donant classe i, sense cap dubte, seguiré escrivint.

La pròxima, més i millor. Que tingueu tots una bona setmana.

Merde, me n'oblidava de Bretagne!

Si en J.V. Foix escrivia: "És quan dormo que hi veig clar", jo escric: "És quan un dia arribes a la facultat enmig d'una marea de bicicletes i te n'adones que ha començat el curs, que les vacances han quedat ben enrere".  I, realment, així és com ha sigut.

Dilluns em vaig adonar que realment el període estival arribava a la seva fi. No en el sentit de tornar de vacances (ja que feia dies que treballava) sinó, més que res, pel fet que tot torna a activar-se. Des de que vaig tornar a trepitjar Suècia a mitjans d'agost, la facultat estava força buida. L'ambient era força relaxat i no hi havia gent amunt i avall dels passadissos i les escales. La setmana passada l'activitat va començar a augmentar una mica ja que era període de "novatades" però no va ser fins ahir dilluns, que em vaig adonar que els estudiants havien començat les classes. De sobte, em vaig trobar enmig d'una corrent de bicicletes que feia mesos que no experimentava. Coses que passen. 

Que el temps, passa, i que passa ràpid, no és cap novetat. El problema és que degut al ritme frenètic que duc a sobre i que, si ho hagués fet "in situ", ara no estaria parlant de la setmaneta de vacances a la Bretanya francesa de fa més d'un mes. A més, possiblement, si ho hagués fet durant el viatge, l'escrit tindria més substància però com que les coses no sempre resulten com una espera, doncs intentarem salvar els mobles d'alguna manera. També esperava a obtenir les fotografies de la nostra fotògrafa professional però duu una vida molt atabalada així que no ha sigut possible.

Si haig de resumir el nostre viatge a la Bretanya en poques paraules, diria: 3 cabres, 6 dies, més de 1500km en cotxe, crêpes, galettes i 4 llocs diferents per dormir. Ens ho vam passar molt bé i temps variable. Gens de calor (cosa sempre agradable) i destacar que els bretons realment són una espècie a part dins del món dels "gavatxos". Gent molt i molt amable.

Diumenge 28 de Juliol pel matí volàvem de Barcelona a Nantes. Allà vam llogar un cotxe i carretera i manta fins a Rennes on teníem l'hotel per dormir. Nantes és una ciutat universitària i per tant, per aquelles dates estava força buida però el centre ens va agradar molt. Tenen un jardí botànic molt bonic, unes quantes esglésies i carrers amb molt d'encant. Tot això ruixat amb uns ruixats intermitents que en qualsevol moment havíem d'arrencar a córrer aguantant-nos el riure. A Nantes vam sopar les primeres galettes i vam dormir en el millor dels hotels que trepitjaríem. 

Dilluns a primera hora del matí enfilàvem direcció al famós Mont Saint Michel. Realment és un lloc que hi has d'anar sí o sí. Crec que vam fer molt bé en arribar allà a les 9 que és la hora en que obren portes ja que vam poder aparcar al primer pàrquing, el més proper per agafar els autobusos que et duen gratuïtament fins a baix del Mont Saint Michel. Quan nosaltres hi vam anar, la marea estava baixa i començava a pujar. A aquella hora ens vam passejar per tota l'abadia tranquil·lament, ens vam creuar algun grup de japonesos però sense atabalar-se. Ens vam adonar de lo bé que havíem fet d'arribar aviat ja que al sortir, ja hi havien unes cues per agafar l'autobús més que memorables. Des d'allà, ja vam començar a fer la nostra ruta del dia: Cancale, St. Malo, Dinan, Cap Fréhel fins arribar a quarts d'onze de la nit a St. Brieuc. Allà ens esperava una senyora molt amable al que seria l'hotel carrincló del viatge.

Dimarts, després d'una volteta amb el cotxe per sortir de St. Brieuc i veure que no hi havia res digne de la nostra presència, vam enfilar cap a la costa de granit rosa. De St. Brieuc vam anar a Paimpol i d'allà cap a Perros-Guirec, Trégastel, Lannion i directes cap a l'apart-hotel de Brest. Brest ens va decepcionar. Ho vam intentar de diverses maneres però no li vam saber trobar cap gràcia. 

 

Dimecres pel matí, en un altre intent d'estimar Brest, vam anar a l'aquàrium de la ciutat bretona ja que estava anunciat per tota la regió com si fos el més important. Vam veure pingüins i taurons, peixets però la nostra conclusió va ser que tampoc era per tant. De l'aquàrium vam agafar el nostre súper cotxe i ens en vam anar a fer quilòmetres i veure costa que és el que realment val la pena de la zona. Vam anar fins a Crozon, Roscanvel, Pointe des Espagnols i Point du Chevre. Després, cap a Douarnenez i des d'allà, a la Pointe du Raz. Una costa espectacular. I d'allà, vam anar a sopar a Quimper. Un lloc que ens va sorprendre i on vam gaudir d'unes ostres i d'uns musclos que ens van saber a glòria. Vam tornar a dormir a Brest.

Dijous pel matí ens vam acomiadar de Brest per anar a Carhaix-Plouguer per veure una mica de l'interior. Des d'allà ja vam enfilar sud i ens vam dirigir cap a Lorient i la península de Quiberon fent tota la costa salvatge. Un lloc espectacular. Els menhirs de Carnac i recorrent la costa fins a Vannes. Vannes també és una localitat amb molt d'encant, amb el nombre adequat de turistes i amb molt d'encant. 

Divendres al matí, vam tornar a passejar pels carrers de Vannes entre un "mercadillo" i rematada final de totes les botigues per després enfilar cap a Nantes. No sabem si perquè ens va més l'aire lliure però el tema ciutats no ens va acabar de fer el pes.  Si més no, la costa amb els seus penya-segats, les marees, els ports, els poblets, les galettes, les crêpes i un munt de coses bretones més que no he descrit, valen molt la pena.

M'he deixat uns quants llocs dels que vam visitar però així teniu una excusa per anar-hi!