Merde, me n'oblidava de Bretagne!

Si en J.V. Foix escrivia: "És quan dormo que hi veig clar", jo escric: "És quan un dia arribes a la facultat enmig d'una marea de bicicletes i te n'adones que ha començat el curs, que les vacances han quedat ben enrere".  I, realment, així és com ha sigut.

Dilluns em vaig adonar que realment el període estival arribava a la seva fi. No en el sentit de tornar de vacances (ja que feia dies que treballava) sinó, més que res, pel fet que tot torna a activar-se. Des de que vaig tornar a trepitjar Suècia a mitjans d'agost, la facultat estava força buida. L'ambient era força relaxat i no hi havia gent amunt i avall dels passadissos i les escales. La setmana passada l'activitat va començar a augmentar una mica ja que era període de "novatades" però no va ser fins ahir dilluns, que em vaig adonar que els estudiants havien començat les classes. De sobte, em vaig trobar enmig d'una corrent de bicicletes que feia mesos que no experimentava. Coses que passen. 

Que el temps, passa, i que passa ràpid, no és cap novetat. El problema és que degut al ritme frenètic que duc a sobre i que, si ho hagués fet "in situ", ara no estaria parlant de la setmaneta de vacances a la Bretanya francesa de fa més d'un mes. A més, possiblement, si ho hagués fet durant el viatge, l'escrit tindria més substància però com que les coses no sempre resulten com una espera, doncs intentarem salvar els mobles d'alguna manera. També esperava a obtenir les fotografies de la nostra fotògrafa professional però duu una vida molt atabalada així que no ha sigut possible.

Si haig de resumir el nostre viatge a la Bretanya en poques paraules, diria: 3 cabres, 6 dies, més de 1500km en cotxe, crêpes, galettes i 4 llocs diferents per dormir. Ens ho vam passar molt bé i temps variable. Gens de calor (cosa sempre agradable) i destacar que els bretons realment són una espècie a part dins del món dels "gavatxos". Gent molt i molt amable.

Diumenge 28 de Juliol pel matí volàvem de Barcelona a Nantes. Allà vam llogar un cotxe i carretera i manta fins a Rennes on teníem l'hotel per dormir. Nantes és una ciutat universitària i per tant, per aquelles dates estava força buida però el centre ens va agradar molt. Tenen un jardí botànic molt bonic, unes quantes esglésies i carrers amb molt d'encant. Tot això ruixat amb uns ruixats intermitents que en qualsevol moment havíem d'arrencar a córrer aguantant-nos el riure. A Nantes vam sopar les primeres galettes i vam dormir en el millor dels hotels que trepitjaríem. 

Dilluns a primera hora del matí enfilàvem direcció al famós Mont Saint Michel. Realment és un lloc que hi has d'anar sí o sí. Crec que vam fer molt bé en arribar allà a les 9 que és la hora en que obren portes ja que vam poder aparcar al primer pàrquing, el més proper per agafar els autobusos que et duen gratuïtament fins a baix del Mont Saint Michel. Quan nosaltres hi vam anar, la marea estava baixa i començava a pujar. A aquella hora ens vam passejar per tota l'abadia tranquil·lament, ens vam creuar algun grup de japonesos però sense atabalar-se. Ens vam adonar de lo bé que havíem fet d'arribar aviat ja que al sortir, ja hi havien unes cues per agafar l'autobús més que memorables. Des d'allà, ja vam començar a fer la nostra ruta del dia: Cancale, St. Malo, Dinan, Cap Fréhel fins arribar a quarts d'onze de la nit a St. Brieuc. Allà ens esperava una senyora molt amable al que seria l'hotel carrincló del viatge.

Dimarts, després d'una volteta amb el cotxe per sortir de St. Brieuc i veure que no hi havia res digne de la nostra presència, vam enfilar cap a la costa de granit rosa. De St. Brieuc vam anar a Paimpol i d'allà cap a Perros-Guirec, Trégastel, Lannion i directes cap a l'apart-hotel de Brest. Brest ens va decepcionar. Ho vam intentar de diverses maneres però no li vam saber trobar cap gràcia. 

 

Dimecres pel matí, en un altre intent d'estimar Brest, vam anar a l'aquàrium de la ciutat bretona ja que estava anunciat per tota la regió com si fos el més important. Vam veure pingüins i taurons, peixets però la nostra conclusió va ser que tampoc era per tant. De l'aquàrium vam agafar el nostre súper cotxe i ens en vam anar a fer quilòmetres i veure costa que és el que realment val la pena de la zona. Vam anar fins a Crozon, Roscanvel, Pointe des Espagnols i Point du Chevre. Després, cap a Douarnenez i des d'allà, a la Pointe du Raz. Una costa espectacular. I d'allà, vam anar a sopar a Quimper. Un lloc que ens va sorprendre i on vam gaudir d'unes ostres i d'uns musclos que ens van saber a glòria. Vam tornar a dormir a Brest.

Dijous pel matí ens vam acomiadar de Brest per anar a Carhaix-Plouguer per veure una mica de l'interior. Des d'allà ja vam enfilar sud i ens vam dirigir cap a Lorient i la península de Quiberon fent tota la costa salvatge. Un lloc espectacular. Els menhirs de Carnac i recorrent la costa fins a Vannes. Vannes també és una localitat amb molt d'encant, amb el nombre adequat de turistes i amb molt d'encant. 

Divendres al matí, vam tornar a passejar pels carrers de Vannes entre un "mercadillo" i rematada final de totes les botigues per després enfilar cap a Nantes. No sabem si perquè ens va més l'aire lliure però el tema ciutats no ens va acabar de fer el pes.  Si més no, la costa amb els seus penya-segats, les marees, els ports, els poblets, les galettes, les crêpes i un munt de coses bretones més que no he descrit, valen molt la pena.

M'he deixat uns quants llocs dels que vam visitar però així teniu una excusa per anar-hi!

Al Nord plou

Plou. Estic aquí asseguda al sofà, amb el portàtil sobre les cames, inspirant-me, a veure quina excusa tinc per tantes setmanes sense donar senyals de vida, però només puc dir que plou. Plou i no fa calor. Sé que molts de vosaltres ara m’estareu maleint però una de les avantatges d’estar al nord d’Europa és que, generalment, les altes temperatures destaquen per la seva absència. Fa cinc dies des de que vaig tornar a posar el peu a terres nòrdiques i haig de remarcar que ha plogut cada dia. Aquí m’han jurat i perjurat que han tingut un estiu bo però que va començar a ploure el dilluns... Jo només espero que les pròximes setmanes faci bon temps o l’hivern serà molt i molt llarg.

No he donat senyals de vida perquè he estat de vacances i treballant des de casa. Podria haver escrit? Sí però no estava inspirada i massa ocupada anant amunt i avall. No us tiraré el rollo de què he fet aquest estiu perquè tampoc val la pena però ha sigut un estiu bastant tranquil que diguem. Bé, l’anada a terres catalanes no ho va ser pas! Un retard de 8 hores, segons Vueling per problemes tècnics, va fer que arribés a casa a les 5 del matí del dia següent enlloc de les 8 del vespre. A part d’això, els primers dies es van basar en controls mèdics i posterior fugida al Pirineu. Bicicleta de carretera, natació, ruixats a la tarda, visita de les tietes i participació a la Travessa de la Baells.

Sí, ja que el genoll no està al 100%, vaig decidir que enlloc de fer un triatló me n’anava  a nedar la travessa de la Baells que queda a prop de casa. Ja l’havia nedat fa dos anys però com es nota la bogeria que li està agafant a la gent per fer travesses/triatlons i tota la pesca. Érem més de 100 participants, no sé si 150, i hi havia molt més nivell que fa dos anys. Tot i això, i encara no sé ben bé com, vaig aconseguir acabar cinquena femenina i 34a de la general. Jo ho considero un súper bon resultat considerant que m’entreno jo sola i m’ho faig tot jo... Ara, es va patir eh, els paios del davant anaven ràpids, ràpids. Però vaig arribar. A més, feien sorteig de material i vaig tenir la sort que em va tocar un bidó per la bicicleta, mira, són coses que sempre van be. Després va tocar treballar durant una setmana preparant classes. És a dir, resolent milers d’exercicis... i la tercera setmana vaig marxar amb la Mireia i l’Helena a la Bretanya. Pròximament descric la ruta i poso fotos dels 5 dies que vam estar per allà.

La tornada de la Bretanya va ser dura perquè vaig haver de baixar a la ciutat i sotmetre’m a les mans odontològiques del meu cosí segon perquè em fes un injert. En poques paraules, una tocada de collons però que com a mínim ha servit per perdre un poc de pes ( ma mare sempre m’ha dit que s’ha de veure el costat bo de les coses) però cansa. Cansa molt a l’hora de menjar perquè tot i que ara ja no porto punts, haig d’anar molt en compte, menjo com una formiga i els menjars es fan eterns. En fi, coses que passen. També destacar que he menjat més gelat en una setmana que en els darrers dos anys jo diria.

La tornada ha estat bastant intensa. Per sort aquesta vegada no van haver problemes tècnics a l’avió però des de que he posat peu a terres escandinaves no he parat quieta. Ahir com a mínim em vaig poder escapar a Skrylle (una mena de reserva natural a prop de Lund on hi ha un munt de rutes marcades per córrer i caminar) a estirar cames. I demà, demà és dilluns una altra vegada. Comença la rutina. Toca tornar a veure la meva amiga, la senyora de la piscina, la Christina. Tot torna a començar. 

Juliol: el mes del silenci

Si busques un mes de tranquil·litat absoluta, i remarco l’absoluta, per treballar, viure o fer meditació, juliol és el més adequat del calendari en el país suec. Aquesta afirmació no és cap frase d’un anunci del govern suec ni de cap altre institució per tal de promoure els hàbits el país sinó que és de la meva pròpia collita. Bé, igual estic assumint que aquesta situació té lloc a tot el país però amb coneixement de causa, citaré només Lund.

Com ja he esmentat anteriorment, Lund és una ciutat d’estudiants. Sí, malgrat que sigui seu de companyies internacionals com Tetra Pack, Alfa Laval, Sony (Ericsson), etc. Lund és coneguda per la seva universitat situant-la, junt amb Uppsala, com les dues ciutats universitàries del país. Per tant, és d’esperar que quan acaba el curs escolar (finals de maig, principis de juny), la ciutat es buidi ja que els estudiants  marxen cap a casa de vacances la gran majoria. Alguns es queden si han trobat algunes feines d’estiu en algunes de les empreses d’aquí el sud del país però el volum d’estudiants disminueix notablement. Qualsevol de la ciutat ho pot percebre però on la incidència és major és en els que estem directament relacionats amb el món universitari. No hi ha problemes per aparcar la bicicleta al pàrquing de bicicletes, les classes estan buides, no hi ha estudiants anant amunt i avall de les escales, no hi ha enrenou pel passadís. Lo habitual. Però això també passa per Nadals o per Setmana Santa, no és novetat. Tot i que els estudiants acabin exàmens a principis de juny, aquí al nostre departament segueix havent molt moviment fins Midsommar.

És arribar Midsommar i el departament es buida exponencialment amb el pas de les setmanes. Especialment les tres primeres i és que professors i doctorands (majoritàriament suecs), marxen de vacances. Lo més normal a Suècia, sobretot si tens nens petits, és fer vacances la darrera setmana de juny (no tothom) i juliol (quasi tothom).  Per tant, el Juliol és el mes perfecte per intentar avançar coses de feina malgrat que després pot resultar menys productiu de l’esperat. No siguem negatius que no sempre és així. Però pel que podeu imaginar, tant la zona del campus universitari com la meva zona residencial així com el gimnàs, estan molt buits. La zona de les facultats és pràcticament un campus fantasmagòric. Així que si sumem tots els universitaris que han marxat cap a casa seva o a voltar pel món, més tots els pares i mares amb els fills, i vas un dissabte al matí a la plaça de Lund on hi ha parades de mercat, és igual a veure un grapat de gent gran i quatre nens petits que encara volten per aquí. Si a més fa sol, i vas un diumenge a la piscina de 50m descoberta, malgrat no faci una calor sufocant (amb penes arribàvem als 20C) però motiu suficient pels suecs per anar a banyar-se,  si que pots arribar a veure un poc més de canalla, pares i algun avi/àvia. Sense aglomeracions.

És llavors quan te n’adones de les dues cares que presenta Lund. Lund durant el curs escolar i Lund el mes de Juliol. Dos ciutats completament diferents. A l’agost, malgrat que els universitaris no arriben fins al final de mes, ja hi ha més moviment ja que les escoles comencen i els pares ja treballen. Si més no, malgrat aquesta buidor,  també es agradable. A la feina depèn del dia, però passejar-te per Lund (si fa bon temps) sense l’estampida de bicicletes, fent un  gelat, llegint un llibre o simplement estirada a qualsevol tros d’herba sentint només els ocellets és tota una delícia. Ara, si us pregunteu on paren tots els suecs aquests dies, només és necessari que pareu l’orella i la vista per Barcelona o altres indrets de la Península o Canàries i trobareu la resposta a la pregunta. Aviat també contribuiré jo a la buidor de la ciutat. Una també necessita vacances. 

L'Illa de Ven

Dissabte passat, a un quart de deu havíem quedat a l’estació de tren de Lund per agafar quatre coses al supermercat i enfilar direcció a l’illa de Ven. Els integrants van anar apareixent, alguns més perjudicats que d’altres per la celebració de Midsommar del dia anterior però tothom amb ganes de passar-s’ho bé malgrat que el temps no era gaire agradable. En aquells moments, lleugeres gotes d’aigua queien del cel.

Els integrants de l’aventura vam ser la Parisa i el Hesam, l’Alper, el Guillaume, el Holger, el Rixin amb la dona i la nena de dos anys i mig i servidora. Quatre doctorands, un parell de doctors acabats de treure del forn i un post-doc amb família i, com podeu veure pels noms, de nacionalitats ben diverses.

Un cop tot en ordre, vam agafar el tren a l’estació fins a la població de Landskrona. Allà, ens vam pujar al bus que ens duia al port per enfilar-nos al ferri que ens duria a l’illa de Ven. L’illa de Ven és una petita illa, de 4,5km de llargada i 2,6km d’amplada situada a 4km de Suècia i a 8km de Dinamarca. És coneguda com la perla de l’Öresund i, realment, és una illa força espectacular. És una illa que té bastanta història, antigament havia sigut territori danès, com la majoria del sud de Suècia i un dels fets més importants, és que va ser el lloc on Tycho Brahe va muntar un parell d’observatoris. Diguem que Brahe va fer de l’illa un centre d’astrologia conegut a nivell mundial. Va instal·lar diversos aparells on es va dedicar a recollir dades durant més de 20 anys. Però el que jo destacaria de l’illa no són les petjades de Brahe, que malgrat donar-li un certa categoria a l’illa no és el més espectacular, sinó els paisatges. Malgrat ser una illa petita, consta de prats verds, penya-segats, algun port i platges. I bàsicament, ens vam dedicar a recórrer l’illa.

Just desembarcar a l’illa, ens vam dirigir al lloc on lloguen les bicicletes que ja les havíem reservat prèviament per internet, igual que el ferri. Més que recomanable, sobretot a l’estiu. Per sorpresa de tots, el que les havia reservat havia llogat 3 tàndems, una normal i una altra amb cadireta per a la nena petita. I bé, després de fer parelles pels tàndems, ens vam disposar a pedalar per l’illa. Haig de confessar que després dels meus temors inicials en pujar-me sobre un tàndem per primera vegada, més que res, no pel tàndem en sí, sinó per fiar-me del que anava davant que era qui duia el frens,  va ser una experiència ben divertida! Sobretot perquè si vas darrere, pots anar sense mans i fent fotos tranquil·lament.

Vam passar per un munt de camps, vam passar pels quatre de poblets de l’illa (quatre cases juntes) i l’església més antiga, St. Ibbs. Més que pobles, jo diria que hi ha diverses cases dispersades per l’illa, potser un poc més concentrades al voltant de les quatre principals localitats i  em va cridar l’atenció que a part d’un càmping, hi havia molts cartells d’hotels o bed&breakfast així com de lloguer de cases per passar un cap de setmana. La població a Ven va arribar tenir el seu punt àlgid sobre el 1930 però avui en dia, no sé quanta gent deu realment viure allà. Vam baixar a dinar al costat d’un port i després vam anar resseguint tota la cosa oest de l’illa per acabar fent una parada a prendre un gelat i a jugar a fútbol-golf. Jo aquí em vaig haver de dedicar a seguir a la tropa i anar apuntant resultats ja que vaig considerar que xutar pilotes no era el més apropiat pel meu estimat genoll. Me n’oblidava, per la tarda també vam visitar el museu de Tycho Brahe que, sincerament, és el que menys val la pena de l’illa. Durant tot el dia va estar tapat i amb algunes gotes lleugeres fins que cap allà dos quarts de sis va començar a sortir el sol. Ja se sap, mai plou a gust de tothom! A les set ens tornàvem a enfilar al ferri per després agafar el bus i el tren que ens durien fins a Lund una altra vegada, rebentats i cansats però tots contents ja que realment, ens ho vam passar molt bé. Segons els nois va faltar la barbacoa, ja sabeu que aquí la barbacoa és com una obligació, però ho vam haver de deixar per una altra ocasió ja que el cel no prometia gens d’estabilitat en el moment de la combustió.

Us deixo amb algunes fotografies del dia. Quan em passin més, ja les inclouré.