De guix a fèrula i seguim

3 setmanes. Han passat tres setmanes i he sigut incapaç d'escriure quatre línies. Pensava que ja que estava obligada a estar-me quieta, podria actualitzar el blog més sovint però no. Em costa moure'm, em costa posar la rentadora, em costa concentrar-me, em costa escriure, em costa tot.

La fractura del peroné m'ha afectat més psicològicament del que podria/tenia pensat. Jo no em defineixo com a persona hiperactiva però tots els que em coneixen em defineixen com a tal. Si més no, com una persona amb molta activitat, que és cert. Hi havia dies que sortia de casa a un quart de set del matí, tornava a tres quarts de sis per berenar i canviar-me i cap a entrenar amb el club per arribar a casa entre tres quarts de nou i les nou. Així que us podeu fer una idea del meu ritme de vida. Ara, estic bàsicament confinada entre les parets de casa meva. Treballo des de casa perquè és molt més còmode (ja que estar amb la pota enlaire tot el dia en una oficina no és de lo més comfortable, us ho puc assegurar) tot i que surto a donar una volta amb les crosses o vaig fins al gimnàs i torno. O al. Supermercat. Tot si les condicions meteorològiques ho permeten ja que no hi ha ganes de tornar a relliscar i trencar-se alguna altra cosa. De tant en tant apareix alguna amic/amiga de visita i van passant les hores.

Sincerament, és una merda trencar-se una cama. Bàsicament perquè no pots fer res i la mobilitat està molt limitada. Potser si enlloc d'una cama hagués sigut un braç, tot i que no deixa de ser una putada (sense pèls a la llengua), com a mínim em podria moure, sortir a córrer, entrenar tècnica de rollers sense pals... En fi, sé que no serveix lamentar-se i que s'ha de mirar endavant però estic ja bastant cansada de tot plegat.

Vaig fer scones per passar l'estona i esmorzar

Com a mínim haig de dir que sembla que la cama tira endavant. Dilluns de la setmana passada em tocava visita al traumatòleg i radiografies i sembla que s'ha fet callo. Això es va traduir en que el traumatòleg em va treure el guix! Petit incís, de les dues setmanes que vaig dur el guix, cada setmana vaig portar un guix nou ja que la meva cama s'anava consumint. Enlloc d'un guix ara porto una fèrula. Els avantatges són que ara em puc dutxar com una persona normal i no amb bossa de plàstic i peripècies per tal que el guix no es mulli i em puc posar una sabata. Per altra banda, segueixo enganxada a les crosses i sense poder posar pes a la cama...

La meva fèrula

Una pota de pollastre atrofiada  al costat d'una normal

Espero que després d'aquestes primeres tres setmanes d'inutilitat física i mental, ara com a mínim sigui capaç de cultivar una mica més la producció literària.

Publicat amb Blogsy

Carta a Ses Majestats els Reis d'Orient

Estimats Reis Mags d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. O això creia jo. He treballat molt (o tot el que he sigut capaç), he entrenat molt (i cada cop anava a millor), he millorat el suec, potser no he dormit el suficient, he conegut gent nova i moltes coses més. Excepte que el Tro se’n va anar. Tot anava relativament bé fins que em vaig donar una bona patacada (per ser fins) i se’m va posar un genoll com una pilota d’handbol.

Vaig baixar a casa per Nadal i el dia següent d’arribar, vaig fer un intensiu d’hospital per descartar que no hi hagués res trencat. Per sort, el genoll estava sencer i amb una xeringa, em van buidar uns 45 ml de sang... Pels que no tingueu ni idea que són 45ml, és quasi una xeringa d’aquelles grosses... Després de la buidada que em van fer i l’al·lucinació del personal mèdic, el genoll va evolucionar molt bé però va quedar descartada la meva participació a la primera cursa d’esquí de fons de l’any : l’Axa Ski Marathon. Vaig estar per terres catalanes del 18 de desembre al vespre al dia de Sant Esteve pel matí. Una setmana intensa carregada de visites mèdiques, visites a família i amics, dinars i sopars i menjars a totes hores. I poc entrenament degut al genoll.

Patacada 1

Tractament d'hivern als pomers

Paisatge ceretà amb la bassa en primer pla

Port de Barcelona

Selfie del sopar de "Nochebuena"

El dia de Sant Esteve, mentre els meus pares i el meu germà feien via amb el cotxe cap a Vigo, servidora volava una altra vegada cap a terres nòrdiques. Vaig arribar a un Lund enfarinat i fresquet on hi vaig estar poc més de dotze hores. Temps de desfer la bossa i tornar-la a fer. Aquest cop, carregada de roba d’entrenament, ceres pels esquís i tot el material necessari per passar una setmana a Ljusnedal, molt a prop de Bruksvallarna.

Sobrevolant el Montblanc

Dissabte 27 de desembre al matí em passaven a buscar la Tina, l’Oskar, la Freya i la Pixie. La Tina és la mare de l’Oskar i tenen a la Pixie (una gossa). La Freya té disset anys i és la més jove del club. Després d’unes vuit hores i pico al cotxe, vam arribar a Falun on vam dormir a un hotel ja que el dia següent era la cursa esmentada anteriorment. En principi havia de tenir lloc a Falun però degut a la manca de neu, la van passar a Orsa Grönklit. Aproximadament a una horeta en cotxe de Falun. El dia de la cursa feia un fred de c... -17 ºC. Allà ens vam trobar amb altres del club: el Håkan, el Johannes, el Marcus, el Henry i l’Stafan. La Tina, la nòvia del Henry i jo, vam fer d’animadores del club durant la cursa i teníem pals de sobres per si passava algun incident. Feia molt i molt de fred però vam subsistir heroicament. Després de que es dutxessin i de menjar, vam enfilar els quatre i la pixie cap a les muntanyes que diuen els suecs. Havia de venir també la Lotta, la dona del Håkan, però un contratemps de darrera hora va impedir que vingués amb nosaltres.

Encerant els esquís de la Freya com podíem a l'habitació de l'hotel

L'Emma i jo

El Henry, la Freya, l'Oskar, el Johannes i el Marcus

De diumenge al vespre a diumenge 4 de gener a les 7 del matí vam viure a una “stugan” o cabana a Ljusnedal. Alguns dies esquiàvem des de casa i altres vam agafar el cotxe per anar a Bruksvallarna (on vam estar amb molts del club a principis de desembre). La veritat és que ens ho vam passar molt bé els quatre plegats. La Tina i l’Oskar són molt bona gent i la Freya també. No va haver-hi cap crisi de convivència i hem fet molts riures. Dilluns encara feia força fred però no tant com el diumenge. Dimarts també va estar força bé però dimecres, el dia de cap d’any, va pujar la temperatura cap a 5 graus positius i la neu i les traces van començar a perillar. Dijous també la cosa va estar justeta però el divendres va començar a nevar. El matí va ser magnífic fins que va arribar el moment de treure’s els esquís per poder baixar a peu per una baixada que hi havia gel i anava a parar a una carretera que havíem de creuar. No sé què va passar perquè tot va anar molt ràpid però em va donar la sensació que la bota se’m va quedar enganxada i me’n vaig anar a terra. Un dolor súper fort, em vaig començar a cagar en tot i a marejar un poc. Al final vaig aconseguir posar-me en peu i amb l’ajuda dels pals, vaig arribar fins al cotxe. Vam menjar l’entrepà i mentre els altres esquiaven una horeta més, servidora va plorar, es va posar gel amb una bossa de plàstic i va aguantar estoicament. Un cop vam arribar a casa, em vaig posar més gel i ja em vaig embenar el turmell. Dissabte me’l vaig passar al sofà i ahir va ser el dia de tornada. Llarguíssim! Vam sortir a les 7 del matí, vam parar d’11 a 12 a Mora (arribada de la Vasaloppet) a ca l’Adam i la Fia a fer un brunch que ens van preparar i després vam fer via cap al sud.

Sopar de cap d'any

Ren 

Bomba de gelat!

A un quart de nou arribàvem a casa i després de fer un skype amb els meus pares i veure que tenia un hematoma al turmell, el meu pare va decidir enviar-me a dormir directament per enviar-me aquest matí al CAP. Així que aquest matí, he anat al CAP on ràpidament m’han enviat a l’hospital a fer unes plaques. Els de rajos han anat molt ràpid i m’han dit que tenia una fractura. I allà se m’ha començat a caure el món però haig de dir que el personal de l’hospital han sigut molt amables i m’han cuidat molt bé. M’ha visitat el traumatòleg i m’ha explicat que tinc una fractura del peroné. M’han enguixat i ara tinc per 10-15 dies enguixada... Després de plorar una bona estona, em començo a trobar millor. Ara espero que el dolor vagi anant a menys i aviat em pugui començar a moure amb el guix...

Patacada 2

Així que estimats reis, us demano SI US PLAU, que em porteu un poc de bona sort que de merda ja me n’ha caigut prou!

Campus a Bruksvallarna

Vaig amb retard però crec que encara arrossego els efectes dels quatre dies més viatge amb l’equip d’esquí de fons a Bruksvallarna i de tota la setmana.

Avui és Santa Llúcia o Santa Lucia com diuen els suecs i és un dia especial en la cultura sueca. Jo ho he celebrat fent lussekatter que són típics del dia d’avui.

Després del breu parèntesi onomàstic, torno a Bruksvallarna. Dimecres de la setmana passada, a les sis de la tarda, arrencava un autobús amb no sé quants (crec que en total érem unes 60 persones) integrants del club (Ski Team Skane) d’esquí de fons amb direcció a Bruksvallarna. Bruksvallarna és un dels paradisos suecs per a la pràctica de l’esquí de fons i està situat a molts quilòmetres de Lund. Aproximadament uns 950 km però a partir de certa alçada del país no hi ha autovies i per tant, vas per carreteretes. Teníem previst un trajecte de 15 hores d’autobús però per sort, va resultar en 13 hores a l’anada. Al sortir de Lund, vam parar en un parell de llocs més a recollir unes quatre persones i després vam tirar fins a Ljungby. Allà vam arribar sobre les vuit del vespre on vam recollir a un més i vam fer una parada de 45 min per sopar, fer pipi i estirar cames. A tres quarts de nou arrencàvem amb rumb cap a Bruksvallarna però encara faríem una parada més a Mora a les tres de la matinada on vam recollir a la Fia i l’Adam. Dos del club que aquest any estan vivint allà i només estan entrenant. A l’anada vaig anar acompanyada pel Henry, un australià que també té la meva edat i s’ha proposat entrar a l’equip nacional del seu país. El millor del cas és que entre el Henry i jo parlem suec. Veure per creure. Ell té un nivell més elevat que jo perquè té una nòvia sueca i no treballa a la universitat... De totes maneres, a l’autobús, al cap de no sé quantes hores, vam acabar parlant anglès. El viatge d’anada va ser bastant entretingut i vam poder dormir força bé, la veritat. Portàvem dos xofers, l’Ingrid i un senyor. És molt agradable anar amb l’Ingrid perquè últimament és la xofer de tots els viatges del club i, per tant, comença a conèixer-nos a tots i controla perfectament la situació. Tot un luxe diria jo.

Vam arribar a l’hotel/hostal, no sé ben bé com definir-ho, estil suec, a les 7 del matí. Vam deixar els esquís a les corresponents habitacions d’encerar en funció d’on tenies les habitacions, vam descarregar les bosses a les habitacions i a esmorzar. Jo vaig compartir habitació amb l’Anna. L’Anna és una de les entrenadores del club, súper simpàtica, que té dos nens petits i treballa a Tetra Pak. A més és la germana del Marcus Hellner, un esquiador de la selecció sueca. La veritat que amb l’Anna ens ho vam passar súper bé i vam congeniar des del principi. I vam riure moltíssim. A més a més, estàvem de VIPs ja que juntament amb els que jo diria els habituals del club, ja que hi havia molts que no havia vist en la meva vida, que són nous o que només van a esquiar), vivíem a l’edifici principal on estava el menjador.

Un cop amb la panxa plena i el llit fet, ens va faltar temps per canviar-nos, encerar esquís i cap a pistes. Es comença des de l’estadi que estava a tres minuts de l’hotel, així que fantàstic. Tema neu estava justet, la veritat, però per la zona de l’estadi estava molt bé ja que era de canó. Pel matí teníem lliure així que vam anar fent. Jo vaig sortir amb l’Anna però ella anava amb els de patinador i jo amb els de clàssic. Al cap d’una estona ella va girar cua i jo vaig seguir un poc més amb la Fia i l’Adam per després girar cua i fer una volta per l’estadi. El primer dia les sensacions van ser nefastes. Em sentia com un bambi, sobretot a les baixades, degut a diversos factors: esquís nous (i més llargs) i que no esquiava des de la Vasaloppet de l’any passat. Evidentment que era per tots igual però em sentia patosa total. I d’aquestes que en un parell de baixades em vaig emportar una bona fava que va fer que se’m posés el genoll com una pilota d’handbol. Ara estic en un procés de desinflamació i coloració de tota la cama. Guanyo segur un concurs de bellesa de cames, sense cap dubte.

Per la tarda van començar els entrenaments. Estàvem tots dividits en quatre grups i jo estava al dos. El dijous per la tarda vam entrenar el grup 1 i 2 conjuntament sota les ordres de la Fia i l’Adam. El que vam fer pràcticament van ser jocs i exercicis per agafar una mica de “feeling” amb la neu i al final de tot, vam tenir temps lliure per donar voltes al circuit de l’estadi. Sopar a les 6 i després vam estar veient la tele i parlant els del nostre edifici però crec que sobre les 10 de la nit vam anar enfilant tots cap al llit ja que estàvem morts.

A l'estadi

Estadi de Bruksvallarna

L'Oskar i la Fia a la cantonada Wifi

Divendres al matí el meu grup tenia entrenament de tècnica amb el Bengt i el Tom. Vam fer bastants exercicis de tècnica i a més, al final, el Bengt ens va filmar. Va molt bé filmar perquè després et pots veure i és més fàcil analitzar la tècnica i perquè no dir-ho, és divertit! A les 12 dinar i per la tarda nosaltres teníem entrenament lliure així que vam estar esquiant i pensant en el que havíem analitzat de tècnica. El dissabte després de sopar el Håkan va fer una mica de curs d’encerat que sempre és interessant.

Dissabte al matí el grup 1 tenia classe així que nosaltres vam sortir a fer quilòmetres. Feia solet i s’estava bé però les traces estaven força malament i es notava que era cap de setmana. Per la tarda, de 3 a 5 teníem entrenament amb el Håkan i el Gustaf i va ser genial. Jo m’ho vaig passar bé i em van dir un parell de coses per millorar però em van felicitar per l’estil. Ara, la temperatura va caure en picat i vam acabar tots pitant cap a la sauna ja que no ens trobàvem els dits. Vam començar l’entrenament a -4ºC i el vam acabar a -12ºC!

Al vespre, després de sopar, la Fia i l’Adam ens van fer una presentació sobre la seva vida a Mora i el seu dia a dia i el lloc on estan entrenant. Va ser entretingut però ho podrien haver fet un poc més divertit diria jo però per això ja teníem els comentaris del Pehr-Erik i del Egil!

Diumenge pel matí teníem tots entreno conjunt de distància i vam sortir a fer metres. A les 12 dinàvem i a les 3 teníem un sopar lleuger abans de pujar a l’autobús i arrencar a les quatre de la tarda per enfilar cap al sud una altra vegada. Com que volíem estar molt cansats per poder dormir a l’autobús, els bojos de sempre: Gustaf, Oskar, Henrik, Fia, Adam, jo i algú més,  vam sortir d’una a dues a acabar d’esgotar les darreres ratlles de bateria. A les dues vam plegar esquís, neteja de cera i klister, parafinar, dutxa, acabar de tancar la bossa  i a sopar. Ens van donar una sopa de peix i no m’enrecordo si alguna cosa més. La veritat és que hem menjat molt bé. Esmorzars a les 7:30, dinar a les 12:00 i sopar a les 18:00.

Al fons, Ramundsberget

Autobús a punt de marxar!

En acabar de “sopar”, vam carregar l’autobús i vam enfilar cap al sud. Aquesta vegada vaig anar acompanyada del Gustaf ja que ell a l’anada venia directe des de Noruega amb el seu pare amb cotxe. Vam parlar moltíssim i vam dir que havíem d’intentar aguantar desperts fins a Mora, on deixaríem a l’Adam i a la Fia i faríem la parada de 45 min per després així aguantar tota la nit. A Mora vam parar al McDonalds i ara ve la meva confessió: primera vegada que menjo en un McDonalds a Suècia. I la darrera vegada devia ser quan vam arribar a Aberdeen i estava tot tancat. En fi, com a mínim haig de dir que els McDonalds de Suècia oloren bé (un trauma infantil de quan vivíem a Estats Units i un cop em van fer entrar a un).  Jo pensava que no tindria gana, la veritat, i a l’autobús el Gustaf i jo ja havíem compartit una taronja però estàvem els dos afamats. I els demés també. Després de carregar el dipòsit, vam tornar a pujar a l’autobús i vam seguir la ruta cap al sud. Vam llegir, escoltar música, intentar dormir... però no sé si perquè estàvem esgotats o no sé, cap dels dos vam aconseguir dormir gaire. A més, vam tornar a arribar abans del previst i a les 4:30 del matí arribàvem a Lund.

Us puc assegurar, que dilluns va ser un dia molt i molt llarg però com diuen en castellà : “Sarna con gusto no pica”.

 La veritat és que crec que tots ens ho vam passar súper bé. Vam fer molts riures, sobretot després de dinar veient les curses de la copa del món d’esquí de fons a Lillehammer amb els comentaris de l’Egil, i amb tots ja que són súper agradables. I també es nota la diferència dels que entrenem junts i som com una família. A part, aquests quatre dies també m’han anat molt bé per desconnectar ja que portava sense parar des de finals d’agost. L’únic dolent ha sigut la patacada del genoll i els efectes secundaris (cansament i poques hores de son del darrer dia) que s’han anat arrossegant al llarg de la setmana amb la culminació ahir de la defensa de tesi doctoral del Rickard, company de la divisió de mecànica de fluids, i la festa. Per altra banda, aquesta setmana és la que dec haver entrenat menys des de l’agost però el cos (i el genoll) ho demanaven.

El Rickard durant la presentació de la tesi