dijous, 22 de novembre del 2012

Baralles de "xonis"


Seguint la tendència social, política, econòmica i cultural, entre d'altres, de la nostra terra d'aquestes setmanes, l'entrada d'avui hauria de tractar sobre les eleccions al Parlament de diumenge. Però no vull fer-ho ja que és el pa de cada dia a tots els mitjans d'informació: entrevistes a la ràdio, debats a la televisió, escrits i entrevistes als diaris, tuits i tuits al Twitter, missatges al Facebook i una llista inacabable de mitjans de difusió. Personalment, després que no diguin que els joves no estan interessats en la política ni en el què passa a casa nostra, en nom d'una jove que viu a l'estranger, només puc dir que des de fa molt de temps, la classe política em té molt decepcionada. Tant els d'un bàndol com els de l'altre. Les campanyes electorals serveixen per clavar-se punyalades entre ells, tirar-se els plats pel cap, dir mentides i més mentides, fer d'actors i actrius perquè després de les eleccions puguin fer el que realment els hi surti de les seves respectives parts, treure els plats bruts de cadascú degut a la opacitat del país (a Suècia els sous són públics, és a dir, tothom pot saber el que cobra cadascun dels individus) i, en aquest cas, també podria seguir de manera il•limitada. Jo em pregunto, tota aquesta gent que se suposa que han estudiat molt o poc (#modeirònic_on) però que han arribat a dit, la "dedocracia" esmentada pel Jordi Évole, no tenen prou seny, i ja dic seny i no neurones, per ser capaços d'elaborar el seu propi programa electoral des de les arrels? Defensant els seus interessos sense criticar les campanyes dels altres partits? No, no saben. La qüestió és que una campanya electoral representi la realitat social del país del qual ens volem independitzar, és a dir, tots aquests programes de safareig on van totes les "xonis" a barallar-se per infidelitats i per aparentar el que no són. Exactament clavats. La realitat social política amb tots els ets i uts. 

No volia, no volia escriure sobre la classe política. M'avorreixen, em posen de mala llet. Em repugnen. Però m'estimo Catalunya. No sé què passarà aquest diumenge, jo d'entrada no puc votar per vot denegat però jo no vull un país dirigit per ineptes, corruptes, privatitzadors de la sanitat pública, de l'educació pública, manipuladors, menyspreadors del català, de la cultura catalana, dels joves amb talent als qui se'ns envia a servir cafès, dels que només ens fan pagar i pagar sense rebre res a canvi, dels que diuen que faran però després donen l'esquena al poble. S'ha acabat jugar a la puta la Ramoneta, per tots. JO vull un país del que estar orgullosa, de no haver-me d'amagar cada cop que parlen sobre Espanya/Catalunya pel que fa a política i economia. Que el nostre país no sigui reconegut pel turisme de sol, platja i festa sinó com un territori d'una gran diversitat paisatgística i cultural. Com un país collonut, amb més o menys problemes, però amb gent feliç, políglota, treballadora, lluitadora, amb innovació científica i tecnològica, amb puntals en el món sanitari, esportistes, empreses i emprenedors, gent amb ment oberta, cort obert i il•lusió, molta il•lusió. Un país verd, basat en energies renovables, on es respecti el medi ambient, l'aire que respirem. On les persones siguin l'element central i no titelles. De fet, a mi, el concepte país se me'n refot. País, fronteres i banderes són termes que no m'agraden. Sobretot el de les banderes. Avui en dia, tot tendeix a la globalització, a la igualtat. Llavors, perquè ens entossudim a posar barreres on no existeixen?  

Avui en dia no sé si és molt demanar. Aquest és només un modest escrit, escrit per una modesta persona des d'un modest racó del món, lluny d'on va néixer. Jo només vull dir que aquest diumenge és el moment de lluitar pel que vol el poble, pel nostre futur, que fem veure als ineptes que es barallen pel poder el que volem, i que sinó, ja ho hem demostrat en les darreres manifestacions, sortirem al carrer i demanarem tallar caps. Qui mana és el poble i no quatre arreplegats. 

diumenge, 18 de novembre del 2012

25a+1,5s


No sé què em passa però només puc constatar que el temps passa molt ràpid. Malgrat que hi ha dies que semblin eterns, en un tres i no res torna a ser cap de setmana. Quina pena que les setmanes no són de quatre dies laborables i tres festius, potser seríem més productius i tot!

El títol no fa referència a cap equació per incrementar la productivitat, no. I en tot cas, em sembla que m’abstindria a publicar-la a Internet fins que no m’assegurés que en cas d’èxit, ho tingués tot sota control, que a la mínima, qualsevol espavilat s’adjudica la criatura i tu, que hi has posat totes les neurones, t’has quedat més pobre i desil·lusionat que abans. Això és un fet i com que no serveix de res demanar als espavilats que tinguin consideració amb els que tenen neurones, doncs deixaré de banda el tema que no té res a veure amb el títol.

25a+1,5s fa referència al temps. 25 anys+1,5 setmanes, just el temps que fa des del dia 7 de Novembre de l’any 1987. I què va passar en l’esmentada data? Doncs que servidora va posar un peu en aquest món. Sí, sí, 25 anyets, 25 anyots... Uns diran que encara ets molt jove però què voleu que us digui, la xifra, vint-i-cinc, comença a impressionar. Les 1,5 setmanes, tot i contar el temps que ha passat des de dimecres de la setmana passada (el dia 7), serveix per posar èmfasi a la meva tardança en publicar un post. Vergonya, sí. I molta. Excusa? També. Esperava a que em passessin unes fotografies que fins divendres no em van arribar i presentar un escrit com aquest sense cap document gràfic de la meva Vellesa, trobo, que no té cap gràcia.

Després de tants preàmbuls, anem al gra o se’ns passarà l’arròs. Com he esmentat anteriorment, el meu aniversari va caure en dimecres i per tant, va ser un dia com qualsevol dimecres: nedar, treballar, donar classe de català (menció especial que la meva família adoptiva em va cantar l’aniversari feliç), venir cap a casa, posar-me a fregar (perquè el cap de setmana tenia convidats i ho tenia tot potes amunt), sopar i fer presència a l’Skype per establir contacte amb els familiars. Fins aquí, res especial. Ara, el cap de setmana, en teoria, venien la meva mare i el meu germà a passar el cap de setmana i celebrar el meu aniversari. El meu pare no perquè, en teoria, estava a un congrés als Estats Units. Doncs bé, Divendres a la tarda, estava acabant d’arreglar quatre coses per casa quan se m’acut consultar la pàgina de l’aeroport i posava que havien aterrat abans d’hora i fent càlculs, intuïa que ja devien estar al tren. Així que vaig marxar pitant a buscar l’autobús per anar-los a buscar a l’estació de tren. Arribo i just arriba un tren que per l’hora, sabia que era el seu. Els hi havia dit que els esperaria a la sortida sud, però a vegades a casa meva no llegeixen en detall el planning i després de voltar, resulta que estaven a la nord. Arribo, abraçada al germà, ofegada de ma mare i jo, bé, anem passant no? I de sobte, de darrere una columna, apareix el meu pare. Així, com si res! Vaig estar al·lucinant una bona estona mentre enfilàvem cap a casa. Mentre s’instal·laven, vaig donar el darrer toc al sopar i van aparèixer tots els regals. No sé si perquè estic a l’exili més el fet de fer 25, que em van caure més regals que mai. Uns tiets un pijama, els altres: sabons i el connector de l’ordinador a la tele, la meva iaia un súper jersei i els de casa, un jersei i llibres!!! Bé, en principi era una altra cosa però com que tardarà molt en arribar, de moment m’han regalat molt llibres en paper. A destacar, que ja me l’he pulit, “Mejor Manolo”, el darrer llibre d’Elvira Lindo sobre el cèlebre Manolito Gafotas. Personalment, el millor llibre de la sèrie amb riures garantits.

Divendres, després de sopar, bufar les espelmes sobre un pastís de la meva producció i petar la xerrada, vam anar a dormir. Dissabte a les nou recollíem un cotxe que havia llogat per 24h, un Polo, i vam enfilar direcció nord-oest. Vam anar a la reserva natural de Kullaberg, parant a Mölle. Allà, sota una considerable ventolera, vam anar fins al far i després, vam anar a veure unes escultures o cabanes o el nom que li vulgueu donar (infraestructures de fusta) a un lloc que rep el nom de Nimis. Després de l’excursió sota un cel ennuvolat, vam dirigir-nos a Ängelholm a dinar alguna cosa. Després d’una volteta per la població, tots els pobles són iguals per aquí, res a destacar, ens vam dirigir a Båstad. Aquesta població costanera és famosa per ser el lloc d’estiueig dels “pijos” d’Stockholm i per ser seu d’un conegut torneig de tennis sobre terra batuda. També vam donar una volta i quan la foscor començava a fer acte de presència i la humitat a ficar-se dintre dels ossos, vam fer via cap a Nova Lund, el centre comercial de Lund, a fer ruta de supermercats. Divertit.

Aparició estelar

Bufant el meu propi pastís

A Mölle un poc ventilats

El far a Kullaberg

Kullaberg

Anant cap a Nimis

Entrada a Nimis

Camí de tornada

La costa

El centre tenístic de Båstad

Pista central de Båstad


La sauna de Båstad


Fent el burro a la cuina

Amb les compres fetes i la nevera a rebentar, vam sopar i vam estar veient algun 30 minuts i Informes Robinson i al llit. Diumenge al matí, mentre els nois estaven per casa, ma mare i jo vam anar a tornar el cotxe i després, mentre el meu germà estudiava, els demés vam anar de passeig per les rodalies. Sorprenentment, hi havia una boira espessa que fins allà la una no aixecaria. En acabat de dinar, vam estar fent una estoneta el ronso fins que va ser l’hora d’acompanyar-los al tren . I fins Nadal, que ja està a cap de cantó! Un cap de setmana genial, amb moltes sorpreses i la pluja que va aguantar. Suposo que res més es pot demanar!

Perdonin pel retard, però mes val tard que mai. Demà comencem una setmana interessant pel que fa a casa nostra i només us demano que si us plau, aneu a votar. Bé, segons a qui voteu millor que us quedeu a casa... 

dilluns, 5 de novembre del 2012

Canvio salmó per Helena amb llangonissa i altres productes sota el braç


Els dilluns tendeixen a ser durs. Durs perquè costa tornar a arrencar la màquina una altra vegada i per certa mandra, perquè no acceptar-ho. Crec que aquesta sensació s’intensifica quan el cap de setmana ha sigut divertit, entretingut, productiu, etc. És a dir, quan hi ha hagut alguna activitat que t’ha permès trencar tots els vincles amb la feina.

I bé, avui ha sigut un d’aquests dilluns. Si bé els altres caps de setmana havia anat a entrenar amb els “rollers” amb els de l’equip d’esquí de fons, sempre havia acabat dedicant algunes hores a avançar feina, aquest no ha estat gens així. El motiu ha sigut que he tingut visita! La primera d’aquest curs escolar. Aprofitant que a Catalunya/Espanya es fa festa per Tots Sants i queia en dijous, l’Helena ha pujat a conèixer terres escandinaves. Aquí no era pas festa (ho passen al dissabte) però ens hem coordinat molt bé. Han sigut quatre dies de xerrameca, de riures, de pluja, de polars i gorros, de cuinetes, de vent i caminades. Quatre dies de molt bon rotllo i turisme incorporat. El temps no ens ha acompanyat gaire però em limitaria a dir que és el temps d'aquí però ho hem portat força bé gràcies a les vitamines que ha pujat la senyoreta: llangonissa, fuet i quatre pomes dels pomers! Estan impressionants! A més, amb tres cosetes més fetes per ella. Una artista en potència senyors i senyores!

 Dijous a la tarda li vaig ensenyar Lund a l’Helena. Divendres per la tarda vam visitar Malmö i dissabte, tot i que semblava impossible, vam aconseguir arribar a Copenhaguen (hi havia retards amb els busos i els trens) per passar el dia. Ens vam patejar pràcticament tot lo important de la capital danesa i vam obtenir audiència per dinar amb la meva cosina Laura! Això és un miracle, i dels grans, ja que aquest és el segon any que està pel país del costat i és la tercera vegada que aconsegueixo veure-la! Diumenge, ahir, vam aprofitar quan va deixar de ploure per sortir a caminar pels voltants de casa, ensenyant-li els parcs i els camps que m’envolten amb parades a la tornada a un parell de supermercats de la zona per adquirir darrers productes. En tornar a casa, vam posar la cuina potes amunt i la nostra producció culinària va resultar en un pa de pessic impressionant (estèticament i qualitativament), crema de carabassa, carn amb pebrot i salsa de tomàquet, puré de fruites i el sopar de l’Helena perquè se’l pogués endur a l’avió. Ens hi vam estar una bona estona fregant plats però va valer la pena! Aproximadament sobre quarts de cinc l’Helena agafava l’autobús i jo em quedava observant com el silenci tornava a fer presència a casa i la foscor començava a treure el cap. Helena, torna cada dijous que així els caps de setmana sempre seran llargs!




Sí, el període obscur ha començat. El canvi horari de la setmana passada ha donat pas a les tardes a les fosques. Cada dia la llum s’esvaeix abans i avui, un poc abans de les cinc ja era negra nit. Però evitant que la llum interior s’apagui, les rialles de l’Helena així com la família i els amics i la maleïda pantalla de l’ordinador, la claror il·lumina les tardes. Goita tu que poètica que m’estic tornant! Sincerament, crec que la foscor i que la meva edat està a punt d’incrementar imminentment, són factors clau per entendre que cada cop estic més com una cabra!

Bé, punt i a part. Tema totalment no vinculat a lo anteriorment descrit. M’han denegat el vot així que no podré votar. El motiu no el sé ni el sabré perquè hauria d’anar a Correus en persona així que demano que tots aquells que pugueu votar, que ho feu. Tot i tenir una colla de polítics poca-vergonyes i força ineptes, ara i més que mai, no es pot no votar. Hi ha partits polítics molt perillosos que estan pujant com l’escuma i no ens podem prendre les coses a la lleugera o tot plegat farà un pet com una aglà.

Dit això, bona nit a tothom! 

diumenge, 21 d’octubre del 2012

"Justo en la madera"


En un dia com avui, dia en que les altres dues comunitats històriques decideixen el seu futur polític a les urnes i amb les imminents eleccions catalanes, sumat al calent ambient que es respira per les terres del sud, només se m'acut una cosa. 

M'imagino que molts de vosaltres ja l'heu llegit per alguna banda ja que ha circulat per tot arreu però jo no puc deixar de pensar en aquest escrit. De fet, com a mínim un cop al dia l'hi faig "un golpe de ojo" i no puc parar de riure. És un text dedicat al "gran" ministre d'educació "Verde" (Wert) després de les declaracions sobre espanyolitzar els escolars catalans. Opinió personal a part sobre les  polèmiques declaracions, només mencionar que jo sóc una catalana producte de l'escola catalana i que crec que no he sortit tan inculta. I per cert, respecte a les declaracions que deien que a Catalunya no s'ensenya història espanyola és més que fals ja que la història de batxillerat és la història d'Espanya. En fi, a vegades em pregunto com deixem que gent amb tantes mancances dirigeixi un país. 

Política a part, ja que és un tema que avorreix per la manca de credibilitat entre d'altres factors, jo em quedo amb la carta que us deixo a continuació. Els que no sigueu catalanoparlants pot ser que tingueu cert problema per poder percebre la gràcia del text però la genialitat amb que estan lligades totes les expressions i frases fetes traduïdes literalment al castellà no té preu. Espero que en pugueu gaudir tant com jo i rigueu com mai. Jo també m'acomiado del ministre amb un bon vent i barca nova! 


"Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu-- ¡Bueno, de un corral de pollos!

Sí sí... Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del ala Sr. Ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos joder el campo; vamos, tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.


Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla.

Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos menos cinco de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva.

Atentamente,
Un catalán en proceso de españolización."

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Un punt insignificant


En un racó del món, estava ella. Sola. Sobre una roca. Envoltada de muntanyes, a la vora d’un llac. Realment, no estava sola. Era un punt insignificant enmig la immensitat de la natura però ella s’hi trobava bé.

El vent havia parat. Només alguns núvols s’enganxaven als cims de les muntanyes que l’envoltaven. El sol brillava però no feia calor. S’estava bé. Ella estava bé. Li agradava estar allà. Evadir-se de la vida quotidiana, aïllada de les tecnologies, sense res més que roba d’abric, alguna cosa de menjar i material imprescindible. No necessitava més. Ella era així; senzilla i discreta. Li agradava escoltar el silenci trencat pels animalons, l’aigua baixar pels rius i rierols desgastant còdols,  rocs que queien al pas de cabirols, les esquelles de les vaques, el so de la pluja... la natura. Anar amunt i avall. Pujar als pics més alts per tornar-los a baixar. Gaudir de les vistes, sentir-te que no ets ningú, que la muntanya és qui mana i que per tant, l’has de respectar sense fer-la enfadar.  Córrer, saltar, traspassar un riu, saltar de pedra en pedra, parar a beure aigua d’un broll d’aigua, refrescar-se, parar, seure i escoltar. Escoltar i mirar. I pensar.

Era quan es trobava en companyia de la solitud de les muntanyes quan podia pensar amb claredat. Quan les emocions li brotaven a flor de pell. Com si la/les muntanya/es li indiquessin el camí a seguir, com una mare que tranquil·litza a la seva criatura quan no pot dormir. Li transmetia seguretat, confiança i calma, molta calma i sempre amb respecte. Una relació invisible, palpable però no descrita. I amb aquesta relació, ella era feliç. Perdia el contacte amb el món frenètic actual per viure en l’hàbitat que ella considerava natural. El medi on ella es trobava a gust, on es podia expressar amb claredat. On les coses seguien el seu curs, sense pressa, sense pressió, sense l’acció d’agents externs. Allà, amb les seves muntanyes, ella era feliç. Gaudia tot el que podia i més, i es preguntava si no s’havia equivocat amb el camí que havia triat. I qui no s’ho ha demanat mai?