Setembre frenètic

Només portem dues setmanes de setembre i a aquest pas, no sé si arribaré a finals de mes. Sincerament, crec que és un dels setembres més frenètics de la meva vida. És cert que fins fa uns anyets, anava a dir un parell però és fals, què ràpid passa el temps i què vella em vaig fent!,  setembre significava l’inici d’un nou curs escolar o universitari. Un mes on començaves a engegar la maquinària per  superar un curs nou després d’un llarg estiu. Amb el temps, les coses canvien, i molt, fins arribar a aquest setembre on tots els astres s’han alineat per imposar un ritme frenètic a la meva vida.

Si em pregunteu a què em dedico per tal que vagi tant de bòlid no us ho sabria dir. Bé, sí, però em refereixo que no hi ha cap novetat gran a la meva vida per dir-ho d’alguna manera. Bàsicament, el ritme que duc és degut a la gran quantitat de feina que tinc, a que em toca donar més classes que mai i intentant entrenar el màxim possible. Les conseqüències d’aquesta vida meva és que els divendres per la tarda estic bastant morta però per sort hi ha dels caps de setmana per descansar una mica, si més no, intentar-ho, i entrenar una mica més, sí, les coses són així.

Donar classes m’agrada i és divertit, o jo m’ho passo bé però no és fàcil i consumeix molta energia a part de temps. Porto dues classes de resolució de problemes més unes quantes de les de resolució de problemes i dubtes. Les classes de la pissarra són les que òbviament imposen més respecte. Intentar explicar problemes de termodinàmica i mecànica de fluids a uns cinquanta estudiants, que et segueixin, que ho entenguin i que participin, no és fàcil. Al principi costa, però sembla que les coses comencen a rutllar. Dijous, mentre a Catalunya era festa, jo em passava les quatre hores del matí donant classe. Us puc assegurar que a les dotze era dona morta. Què diferent seria només donar classes però com que la vida no és tan benèvola, una ha de seguir amb la feina “habitual”. C’est la vie que en diríem.

Divendres va ser el meu sant. Sí. A casa meva sempre ho he celebrat el 12 de setembre per raons familiars fet pel qual la majoria de gent no se’n recorda. Ara ja passo de donar explicacions i si algú em felicita el 15 d’agost, li dono les gràcies igualment. Vaig decidir que em tocava fer-me un premi: per ser el meu sant, per ser divendres, per la diada, per estar feta pols de tots els entrenaments de la setmana i “porque yo lo valgo”. Així que al sortir de la universitat, vaig anar a buscar el millor kardemumsbullar (bollo de cardamom) que existeix al planeta i el vaig degustar com si no hi hagués endemà. Llàstima que ja el dec haver cagat però encara em ve la flaire a cardamom.

I com qui no vol la cosa, mentre uns competien a Stockholm, un altre a Dinamarca, una per aquí i una altra per allà, i un diumenge de votacions a Suècia, podem tancar el cap de setmana i una altra setmana que se’n va... No sé si vull prémer l’accelerador a fons i que passi el setembre aviat o trepitjar el fre i que les coses es calmin una mica... Dubtes sense resposta de la vida!

Acomiadant feliçment l'agost

Quan malgrat el temps no acompanya, estàs contenta. Estàs contenta perquè d’un entrenament on havíem d’haver acabat xops com a pollastres, només ens hem mullat uns deu minuts. Perquè ens ho hem passat molt bé. Perquè tot i sabent que jo no puc anar igual de ràpid que els del grup d’elit, em deixen anar amb ells i seguir-los amb la bicicleta. Perquè no m’importa pedalejar un dia tranquil·lament i anar acompanyada de la colla. Perquè tot i la bicicleta, m’han vingut a buscar i hem carregat tots els trastos al cotxe. Pel dinar tots junts i la sobretaula planejant la temporada de competicions. Malgrat que jo no competeixi com fan ells (ja veurem si puc tornar a fer la Vasaloppet, Öppet spår o sinó faré la de relleus, en funció de com vagi la meva vida entre Dinamarca i Suècia) han dit que estaria bé tenir un grup de suport a les competicions i compten amb mi, i jo, feliç com un gínjol.

Contenta perquè dimecres, em van fer anar a entrenar tècnica i sèries amb el grup d’elit i, tot i anar amb una mica de canguelis i patir a les sèries, m’ho vaig passar súper bé.

Feliç perquè per primera vegada a la història una espanyola, la Carolina Marín, ha guanyat el campionat del món de bàdminton. Es diu ràpid però només tres europees han sigut capaces de trencar el monopoli asiàtic i que una espanyola, on el bàdminton a Espanya és un esport minoritari (i sé perfectament de que parlo ja que he conegut aquest món), hagi guanyat la final a la campiona olímpica, una xinesa, no té preu.

Cansada de tota la setmana i nerviosa. Setmana bastant intensa a la universitat amb seminaris i ultimant detalls de les assignatures que ens toca impartir i que comencen aquest dilluns. Nerviosa perquè aquest any em toca impartir TOTES les classes de resolució de problemes de la titulació d’enginyers de foc. Val que els dos anys anteriors vaig haver de saltar a la pissarra en dues ocasions amb una notificació prèvia de només 10 minuts per part del meu company però, ara, tinc el pes de totes les classes. Suposo que un cop hagi fet la primera, els nervis començaran a disminuir. A part, també haig d’impartir les classes on ells resolen exercicis i tu has d’anar resolent dubtes per la meitat dels enginyers de foc (els tenim dividits en dos grups, són uns 50 estudiants en total) i un grup d’enginyers industrials.

La darrera setmana d’agost s’acaba i donem pas al setembre. Com sempre, el temps passa volant i un nou curs comença. Un curs nou comença i servidora sempre embolicada amb un munt d’històries. Obvi, sinó no seria jo!

Juliol a l'aire, agost al terra. Fi del serial estiuenc

Perdonin les molèsties. Les vacances han passat per davant de totes les meves preferències narratives i la manca de connexió a internet, per motius externs, han afavorit la manca de productivitat i actualitzacions al blog.

Així doncs, intentaré seguir la sèrie Juliol a l’aire amb Agost al terra fins arribar a avui en dia on em trobo una altra vegada per terres nòrdiques.

Juliol a l’aire: 4 dies i mig a Lund

Vaig tornar d’Udine i vaig tenir un poc més de quatre dies de transició abans de tornar a enfilar-me a un avió. Dissabte me’l vaig passar enganxada al telèfon esperant a que arribés la meva estimada maleta, que no va arribar fins al diumenge del dia següent. Com que ja tenia plans per diumenge, havia quedat amb la Tina del club d’esquí per anar amb bicicleta fins a Sjöbo, nedar a una superpiscina de 50 metres a l’aire lliure  i barata i tornar cap a casa, quan van decidir contactar amb mi els de l’aeroport, vaig dir-lis que deixessin la maleta a la porta de casa que total, ningú se l’emportaria. Fins que vaig marxar, va fer un temps genial amb solet i caloreta. Dilluns em vaig acomiadar amb el darrer entrenament amb el club i dimecres després de dinar, aniria fent via cap a l’aeroport.

Juliol a l’aire: menys de 48 hores a Barcelona

Vaig arribar el dimecres al vespre a Barcelona i en menys de quaranta-vuit hores ja tornava a agafar un avió. Sí, sí, aquest juliol he ultrapassat el meu límit d’avions en un mes, jo diria. A Barcelona vaig, bàsicament, treballar ja que no començava vacances fins divendres i veure a família/algun amic. Em va fer molta il·lusió trabar-me per casualitat a una amiga de la escola i a una de la universitat! No va donar temps a gaire cosa més. Divendres a la tarda, quan ma mare va sortir de l’hospital, ens vam tornar a dirigir a l’aeroport per anar a Vigo a veure la iaia.

Juliol a l’aire: Vigo

Divendres 25 de Juliol, dia de l’apòstol Santiago, sobre les onze de la nit, arribàvem a casa la iaia i la tia Maite. En primer lloc, els hi vaig donar un ensurt considerable ja que des del principi els hi vam fer creure que hi anava el meu pare i no jo. Així que en veurem aparèixer per darrere de la meva mare, doncs la sorpresa va ser considerable. Vam estar tres dies sencers a Vigo, on vam enganxar els tres dies d’estiu estiu de tot l’estiu, malgrat la redundància.

Com que a l’oest són de lent despertar, o de despertar tard, una se n’anava a córrer a primera hora del matí, es dutxava i esmorzava mentre esperava a que les demés s’anessin activant. Van ser tres dies pràcticament de platja, l’única platja de tot l’estiu, amb la iaia, les tietes, les meves cosines més petites i ma mare. Tres dies que van estar molt bé per desconnectar i començar les vacances pròpiament dites.

Des de Coruxo, platja de la "Sirenita", amb vistes a Toralla i les illes Cíes

Vista de la Ría de Vigo

El que s'ha de fer avui en dia per llegir la pantalla del mòbil

Germanes en acció: treball en equip per evitar accidents

El port nàutic de Vigo

La Neus i jo

Al darrere un tros de l'enorme creuer Independence of the seas

La Núria, la meva iaia i jo. El moreno ciclista va millorar una mica però no del tot.

Enjoying holidays

Juliol a l’aire: unes altres 48 hores a Barcelona

Dimarts 29 de juliol arribàvem a Barcelona una altra vegada i teníem 48 hores per davant abans d’enfilar, ja per fi, sense avions per unes setmanes, cap a les muntanyes. Dos dies que van servir per les revisions mèdiques que tocaven enguany: prova d’esforç i genoll. Estigueu tranquils que el meu cor està molt bé i el genoll de moment, també.

Agost a terra: Riu 

 Malgrat ser un estiu no gaire estiuenc climatològicament parlant a Catalunya, han caigut quilòmetres sobre la bicicleta: collada de Toses, pujada a Valcebollere, coll de la Perxa, etc. així com uns quants quilòmetres a la cames tant corrents com caminant. He pujat al Penyes Altes, al Tossal bovinar i al Carlit per la vall de Lanós, hem anat a la Seu, hem voltat per tot arreu, arrencat herbes, nedat uns quants metres, menjat coca de xocolata, conduït el tractor del padrí, collit maduixetes, llegit, etc. i, el més important, he descansat mentalment. Tres setmanes de vacances de desconnexió mental total.

Un dels dies que va caure el diluvi universal

Plana ceretana

Vistes al Pedraforca

La Tossa d'Alp al darrere des del Penyes Altes

L'Albert i jo al Penyes Altes

El Tossal bovinar

Selfie al cim, una rasca i boira conisderables

El Tro al cim amb un magnífic paisatge

Emmerdat com un porc i content com un gínjol

Dinar pel 15 d'agost

Post-dinar

F1 tractoril en acció

Ara ja, de tornada a la vida escandinava, treballant i pujada sobre els rollers i la bicicleta! Que el ritme no pari que en una setmana comencen les classes!