Juliol a l’aire. Primer capítol: Lucerna

He necessitat dos dies per recuperar-me del que ha sigut el primer viatge del mes de juliol. Ja puc anotar els dos primers viatges a l’aeroport així com els dos primers avions més quatre viatges en tren al comptador de desplaçaments. Dintre d’una setmana comença el segon capítol però com a mínim tinc uns dies per poder gaudir d’estar a casa.

El primer capítol de la sèrie Juliol a l’aire ha tingut lloc a Lucerna, Suïssa. El motiu, atendre el SOFC & SOE fòrum, un dels congressos més importants i interessants que hi ha actualment sobre les solid oxide fuel and electrolysis cells. Tot i que en un primer moment la meva motivació per anar-hi era bastant baixa, no em pregunteu perquè però no en tenia gaires ganes, suposo per l’estat de frustració científica en el que em trobava fa una setmana, després de quasi quaranta-vuit hores d’haver marxat de Lucerna puc dir que realment ha valgut la pena i ha sigut productiu.

El viatge començava dimarts a dos quarts de set agafant l’autobús per anar a l’estació central de tren per després agafar el tren fins a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen, volar fins a Zurich i després, tren fins a Lucerna. Aquesta vegada no hi anava sola com a la Xina sinó que hi anava amb el Martin, un company del departament que actualment em sembla que és associate professor. Diuen que a vegades és millor estar sol que mal acompanyat. Tampoc vull ara ser una radical i tampoc hi ha per tant, però diguem que el Martin no és sant de la meva devoció a part de que és un tipus bastant especial. De totes maneres, em vaig carregar de santa paciència i crec que la vaig saber controlar pràcticament durant els quatre dies de conferència. També va ajudar el fet que estiguéssim en hotels diferents i que una ha après a espavilar-se sola abans de morir de fàstic.

En fi, que vam agafar el tren i vam fer via cap a Kastrup. Com es nota que és juliol i la gent començava vacances perquè em va sorprendre la gran quantitat de gent que arribava a l’aeroport a aquelles hores del matí. Un cop passat el control de seguretat, després de voltar una mica ens vam dirigir cap a la porta d’embarcament on ens vam trobar a uns quants de Risø, el grup de recerca de Roskilde que actualment pertany a la universitat politècnica de Dinamarca i que estic en contacte ja que començo un projecte conjunt amb ells. L’avió va sortir puntual i, per sorpresa meva, ja no recordava que encara queden companyies aèries que t’alimenten gratuïtament, al cap de certa estona les hostesses de Swiss air ens oferien croissants de xocolata i beguda. Abans d’aterrar ens van repartir xocolata a tots. Llàstima que era amb llet però me la vaig fotre igualment. L’arribada a Zurich va anar bé i en breus vam aconseguir sortir de l’aeroport i enfilar-nos al tren cap a Lucerna. Era la primera vegada que trepitjava l’aeroport suís i em va donar la sensació que era enorme, fet que comprovaria divendres a l’hora de tornar cap a casa.

Una hora de tren és el que separa Zurich de Lucerna, puntualitat suïssa 100%. Arribàvem a la una del migdia i el primer que vam fer va ser trobar un lloc per dinar i deixar passar el temps per fer el check-in als corresponents hotels. A les 5 de la tarda havia quedat amb el Martin al lloc on es desenvoluparia el congrés per penjar els pòsters i recollir tota la documentació i acreditacions necessàries. El lloc és el palau de congressos de Lucerna, per aquells qui heu visitat la ciutat, és aquell edifici bastant gran que es troba al costat del llac i de l’estació, al costat del moll on surten els vaixells-restaurant que van pel llac. Un lloc idíl·lic. A més, el meu hotel, i el de molts altres participants es trobava just a l’altre costat de l’estació així que en cinc minuts et podies desplaçar d’un lloc a l’altre. A més, Lucerna no és que sigui una ciutat gaire gran així que les distàncies tampoc són inhumanes. Jo ja hi havia estat fa dos anys, si aneu enrere al blog ho trobareu, però estar de vacances no és el mateix que anar a treballar. Començant per canviar els pantalons curts per l’americana.

Estació de tren de Lucerna

La meva habitació

Vistes des de l'habitació

Dimarts, un cop els pòsters van estar penjats i amb tota la documentació necessària, hi havia la recepció de benvinguda. Res, un pica-pica que va servir per trobar-nos amb el grup de recerca de Chalmers, la universitat politècnica de Göteborg, que vam conèixer el novembre passat quan els vam anar a visitar, just el dia després del meu aniversari i defensa del Licentiate. El pica-pica, com en la majoria de recepcions, va ser bastant escàs però bastant bo. En acabat, vaig anar a sopar amb el Martin, on juntament amb dimecres, aconseguiria tirar-li de la llengua de les coses que passen al nostre grup i després d’estirar les cames una mica, me n’aniria a dormir ja que estava molt cansada degut a que la nit anterior, a part de dormir poc, tampoc havia dormit gaire bé.

Vistes des del palau de congressos

Grup folklòric de certa edat que ballarien a la inauguració del congrés

El palau de congressos

Dimecres em vaig llevar a dos quarts de set i vaig sortir a córrer per Lucerna sota la pluja. No feia fred i anava caient aigua però res inhumà. Dutxa, esmorzar i cap al palau de congressos on a les 9, es donava l’inici del congrés. El congrés durava de 9 del matí a sis de la tarda, amb dos parades de 30 minuts al matí i a la tarda per fer el cafè i 45 minuts per dinar. Lo millor eren els 30 minuts de pausa ja que hi havia fruita i pastes. El dinar, segons el meu punt de vista, bastant limitat. En fi, tres dies que han servit per conèixer bastanta gent, on he pogut parlar amb bastantes persones i sobretot un que m’ha donat bons consells, a part del contacte, per poder avançar amb els meus estimats càlculs computacionals. Un fet bastant interessant ha sigut el considerable nombre de noms d’espanyols sota universitats, centres o empreses d’altres nacionalitats. Coses que passen...

Sala d'exposicions d'empreses

Lucerna

Dijous al matí també vaig sortir a córrer a primera hora però per sort, amb un sol radiant. El dia va transcórrer de la mateixa fora que el dimecres fins a l’hora de sopar. El dijous era el sopar del congrés on estàvem tots convidats i, al ser a Lucerna, tenen organitzat un sopar als vaixells que surten d’allà mateix al costat del palau de congressos. Amb previ avís dels amics de Göteborg, havíem d’anar amb compte a l’hora de triar el vaixell ja que n’hi havia dos degut a tota la gent que participava al congrés. Resulta que un és més “festiu” que l’altre i després d’alguns moments d’indecisió, va quedar clar a quin ens havíem de pujar. I res, pujaves al vaixell i ja t’endollaven una copa d’alcohol a la mà al so d’una banda de música en directe. Ens vam anar distribuint tots a la coberta i vam salpar de  Lucerna per fer el nostre “creuer” pel llac i sopar. Junt amb els de Chalmers, una noia alemanya i un parell de suecs d’una empresa molt amics dels de Chalmers, vam sopar a la coberta de popa. El sopar va estar bé però com en la majoria d’esdeveniments d’aquest tipus, es dóna una elevada prioritat a la quantitat d’alcohol envers a la quantitat de menjar.  En fi, després de sopar, vam anar a veure la banda que tocava i moure l’esquelet una estona fins que vaig acabar a proa amb quasi tot el grup de Chalmers parlant, sobretot amb dos d’ells que són si fa no fa de la meva edat. Quina diferència de rotllo que es porten entre tots i, sobretot, amb el seu supervisor. Ell el més borratxo de tots! Igual que el nostre grup, ai senyor!

En fi, a dos quarts de dotze arribàvem a terra però aquells no em deixaven pas marxar i la veritat, tot i estar cansada, estàvem la mar de bé petant la xerrada i divagant sobre diversos temes de la vida. Jo a la una vaig dir prou però el Jan i el  Rakish van dir que seguien per allà però que a tres quarts de 7 quedàvem per anar a banyar-nos al llac ja que hi ha zones habilitades per tal activitat. Després de dormir unes horetes i malament, va sonar l’alarma i en aquells moments et preguntes, què se’ns va passar pel cap ahir en quedar per anar a nedar? I això que jo estava perfectament serena no com els altres. Em preguntava si realment apareixerien i realment, el Jan, tal i com va prometre, va aparèixer puntualment. Tot i que estàvem morts per les poques hores de son, el banyet va saber a glòria. Espectacular banyar-se a les 7 del matí al llac amb Lucerna per una banda i envoltat de muntanyes per l’altra. Sense paraules. L’aigua tampoc estava excessivament freda així que va ser el millor començament de dia que podríem haver triat, sobretot com a antídot per aquells que tenien ressaca...

Després de la dutxa, esmorzar, check-out de l’hotel i anar al congrés. Jo hi era a les 9 però a la primera sessió la gent va anar traient el cap a compta-gotes. Em sap greu a aquells que els hi toca presentar el darrer dia ja que la majoria de vegades no hi ha gaire públic. De totes maneres, cap allà les deu tothom ja estava per allà.

Sopant al vaixell

L'altre vaixell

Vistes des de popa

La banda

El congrés es va acabar sobre les quatre. Ens van servir els darrers refrigeris mentre ens anàvem acomiadant de tothom i juntament amb un bon gruix dels de Risø i Haldor Topsoe/Topsoe Fuel  Cells, ens dirigíem a l’aeroport de Zurich per poder agafar l’avió i tornar a casa. El vol va sortir puntual a dos quarts de nou del vespre, un avió més petit que el de l’anada i operat per SAS, així que res de croissants de xocolata. Per sort, teníem el vent a favor i vam arribar deu minuts abans a Copenhaguen, fet que va permetre que poguéssim agafar el tren de les 22:26 i arribar a casa, totalment destrossada, una hora més tard.

 

Una de les darreres sessions

He necessitat bàsicament el cap de setmana per refer-me de les poques hores de son i de tota l’activitat de la setmana passada. Entre recuperar-me, uns quants quilòmetres amb els esquís de rodes i uns quants més amb bicicleta, una mica de feina i ara, esperant rentadores, podem donar per finalitzada la primera setmana de juliol.

I ja acomiadem el mes de juny

I com aquell qui no vol, ja hem arribat a al fi del mes de juny.  Sembla mentida que el temps passi tan ràpid, tant per lo bo com per lo dolent.

Malgrat que amb cada setmana que passa el nombre de gent que treballa a la universitat disminueix pràcticament de forma exponencial, la feina sembla ser que augmenta. Per una part ja va bé però, quan s’acumulen les coses, ja no fa tanta gràcia i el neguit  i l’estrès comencen a fer acte de presència.

Tenia per ment aquest cap de setmana fer un poc de feina però tot el que he aconseguit fer de temes laborals ha sigut deixar-me la maleta mig preparada per dimarts a primera hora. No, encara no tinc vacances. Dimarts comença el mes de juliol que altrament passarà a la història com el mes que crec que hauré agafat més avions en la meva vida. M’esperen uns 7 desplaçaments amb algun trajecte amb escala...  En fi, intentarem portar-ho el més dignament possible.

I com que la meva productivitat laboral del cap de setmana ha sigut pràcticament nul·la, m’he dedicat a altres activitats més físiques.

Ahir a primera hora de la tarda (a la una)  em passaven a buscar per anar a un lloc de Malmö per anar a nedar al mar. Vaig anar amb un dels companys del club d’esquí i m’ho vaig passar genial. Al final només vam ser nosaltres dos perquè la seva parella al final no podia venir. Vam nedar una estona amb neoprè (òbviament) i li vaig donar un parell de consells de tècnica per millorar ja que dissabte que ve és la Vansbrosimmningen, la prova de natació equivalent a la Vasaloppet que està a dins del circuit Svensk Klassiker. És igual, una prova que vull nedar (3000m) però que com que torno divendres a la nit, no em dóna temps a arribar. Espero ser-hi l’any que ve. Feia molt que no nedava amb neoprè i fins que no van passar uns quants metres, no em vaig sentir gaire còmode. Lo típic. L’aigua estava fresqueta però una temperatura gens inhumana, les mans i els peus no se’t congelaven pas i  a fora tampoc feia fred malgrat estar tapat. I lo millor és que no hi havia ningú.

Una foca que treu el cap

Foca feliç

Si us fixeu es veu el pont que uneix Suècia amb Dinamarca

Aquest matí he sortit amb els rollers ja que volia provar les noves fixacions. Sí, vaig haver de canviar-les ja que les altres estaven bastant tocades i quin canvi! Jo diria que vaig més ràpid. Si més no, dóna la sensació que la transmissió de la força al fer el “kick” és molt més eficient. Deixant-nos estar de tecnicismes, el més divertit de tota la ruta que he fet han sigut els dos ruixats que m’han enganxat pel camí que han provocat que arribés a casa mullada fins les calces! Coses que passen... I per la tarda, volia sortir a voltar una mica amb la bicicleta abans de la sessió de rentadores obligatòria però no hi ha hagut manera de que parés de ploure. I com que ja he estat bastant en remull aquest cap de setmana, he decidit que era hora de com a mínim, deixar-me la maleta preparada ja que demà arribaré tard perquè tenim entrenament de rollers i fregar, coses de diumenge...

A Södra Sandby

Les noves fixacions abans del diluvi

Esperant sota un arbre tot i que ja anava mullada

Cognoms

Quan ets petit, t’ensenyen a dir el teu nom. Primer t’ensenyen a dir el nom i després els cognoms que, a casa nostra, sempre han sigut dos. Quan les teves neurones són capaces d’entendre algoritmes més complexos, t’expliquen que els dos cognoms provenen, habitualment, el primer del primer cognom del teu pare, i el segon, del primer cognom de la teva mare. Remarco l’habitualment ja que avui en dia és possible canviar l’ordre dels cognoms. En aquells moments ets un marrec feliç perquè entens com et dius i d’on vénen els cognoms que duus i comences a allargar els teus cognoms afegint els dels teus avis, besavis i rebesavis, igual que a la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”.  Quan se’t passa la fal·lera “cognomística”, passes a ser un ciutadà normal més que en segons quines situacions empraràs un cognom només i en d’altres, empraràs tots dos. Sense més importància. Que quan una persona es casa, no li passen res als cognoms i els seus fills, en cas de tenir-ne, adquiriran els primers cognoms de cada membre de la parella. I això, té tot lloc a Espanya.

Arriba el moment en que has de sortir del niu i creuar fronteres, o bé, actualment ja no cal degut a la multiculturalitat en què vivim tot i que creuar fronteres segueix sent necessari però és un altre tema, i descobreixes que la majoria de gent només té un cognom.  Que tota la família té el mateix cognom, mare inclosa. I a segons quina edat, et planteges: Com pot ser que la mare de la meva amiga tingui el mateix cognom que el seu pare? No són família veritat? I llavors t’expliquen que quan es casen, la dona perd el seu cognom (el del pare) i adquireix el de la seva parella. En aquell moment ho acceptes però amb el temps i amb l’experiència de la vida, les neurones no deixaran de donar-li voltes a aquest tema. En aquells moments només se’t passa pel cap que la seva manera d’adjudicar cognoms és avorrida i dificulta seguir els teus antecedents de manera notable, sobretot pel cantó femení.  I això passa en molts països que són potències mundials: Estats Units, Suècia, Regne Unit, etc.

Passen els anys i per sort, en llocs com Espanya on s’havia desplaçat a la dona a dins la llar durant el Franquisme, les coses canvien. En general, encara queden molts països per lluitar contra la desigualtat de sexes, les dones assumeixen un nivell i uns drets similars als dels homes. I torno a remarcar que encara s’ha de fer molt a tot arreu perquè per tenir pits i vulva i no tenir penis, no vol dir que no siguem capaces de fer funcionar les neurones de la mateixa manera. I és en aquests moments i des de països on la dona gaudeix de certa igualtat, que et tornes a plantejar la formació de cognoms. I et preguntes, si em casés amb un suec a Suècia, hauria de perdre el meu cognom? (és  cert que actualment es poden fer excepcions i jugar amb l’ordre dels noms i tota la pesca) Perquè? Per mi els meus cognoms són part del meu nom, de la meva identitat. Encara que m’estimi a una persona, això implica esborrar els meus vincles familiars? Ja sé que alguns em direu que només són coses de paper però és una cosa que sempre em dóna voltes al cap. Com en països com Suècia on la igualtat de sexes és molt present, les dones segueixen perdent el seu cognom. Bé, a vegades, no és lo més habitual, l’home adquireix el cognom de la dona. I en canvi, llocs on tradicionalment la dona ha sigut  tractada com un objecte per la reproducció i la neteja, no només conserva els seus cognoms quan es casa sinó que en té dos, dels dos progenitors. Això no només passa a Espanya ja que hi ha alguns països de Sud Amèrica que també segueixen aquesta forma, suposo que per influències del passat.

En fi, potser n’estic fent un gra massa de tot plegat ja que aquí no sembla que els hi preocupi gaire però és una cosa en que les meves neurones sempre hi han estat treballant, conscient i inconscientment.

Un altre cas és l’islandès. Quan es casen, les dones conserven el seu cognom ja que només tenen un però els cognoms es formen de la següent manera: si és fill; nom del pare+son, si és filla; nom del pare+dóttir. Ës a dir, si el pare es diu Fridrik, els fills es diran Fridriksson en cas de nen i Fridriksdóttir en cas de nena. Suposo que aquest sistema funciona ja que no són molts els islandesos al món però em segueix agradant més la nostra manera d’adquirir els cognoms. Supsoso, que a part del fet de conservar els cognoms facis el que facis, et permet, de forma més fàcil, resseguir els avantpassats familiars i establir vincles familiars, coses que sempre m’han cridat l’atenció.

Ben emmerdats

I sense adonar-nos, ja estem al juny. El carnaval ja és aigua passada, els estudiants ja han acabat exàmens, la universitat es va buidant i ja hem passat dues setmanes amb dies festius a cadascuna. La setmana passada, el dijous va ser Kristi Himmelfärsdag, altrament conegut com l’ascensió i aquest divendres, 6 de juny, la diada nacional de Suècia. A efectes pràctics me’ls he passat treballant tots dos, per tant, no he gaudit de festa però és el que hi ha. A vegades toca treballar més del marcat al calendari però ja ens ho cobrarem amb dies de vacances a l’estiu. Per altra banda, treballar en un dia de festa, segons opinió personal, és quan millor es treballa.

Deixant de banda les festivitats sueques i les imminents vacances per la majoria de suecs (no per mi, ja que aquest any seran tardanes en relació a la mitjana sueca), el nostre “país” està molt convuls. Més que convuls, jo diria que està sotmès a una crisi total: crisi política, crisi econòmica, crisi existencial, crisi de tot. A més, o per fi, el rei abdica en el seu fill però crec que també hi ha bastantes coses tèrboles, o no prou clares i que segurament no sortiran a la llum de tot el procés d’abdicació. En definitiva, mentre ens debatem entre monarquia i república, entre independència o no, els polítics es segueixen llençant els plats pel cap, l’economia si fa no fa segueix igual i al futur rei (tot i que encara s’ha d’aprovar la llei orgànica i és el que no entenc, com malgrat no voler abdicar mai en Juanca, no havien redactat una llei orgànica anteriorment) li cau un país immers en una gran merda. Perquè ara que està de moda demanar votar i referèndums, dubto, dubto molt, que es pugui votar per una república. Però en l’hipotètic cas d’una república, qui seria el cap d’estat? Perquè no se m’acut ningú, però ningú, que hipotèticament pogués realitzar l’esmentada tasca.

En fi, que com que la merda sobresurt per totes bandes, i com que per sort a aquí dalt encara no arriba, us deixo amb unes quantes fotografies de les meves sortides amb la bicicleta de carretera per Skåne. Paisatge completament diferent al dels Pirineus de casa, carreteres completament diferents així com el tràfic, els carrils bici i tot plegat.

Anant cap a Kävlinge

Camí a Kävlinge

Carril bici de Lund a Kävlinge

Vikhög

Vikhög

Port de Vikhög, al fons es veu el pont d'Oresund, el que connecta Suècia amb Dinamarca

Port de Vikhög amb el Tourning Torso al fons

Locals a Vikhög

Vikhög

Vaques sueques entre Södra Sandby i Torna Hällestad

Selfie!

Carretera, com es pot veure, molt de tràfic, entre Södra Sandby i Torna Hällestad

I per acabar, la bomba que vam preparar amb les meves amigues, per petar la xerrada i de pas,  recarregar hidrats de carboni. De tant en tant, s'ha de complir amb les tradicions sueques i empassar-se un tros de kaka.