Retrobament a Berlín

I ja ha passat una setmana des de que vaig posar un peu a Berlín. Una setmana des de que per primera vegada vaig trepitjar territori germànic. Una setmana des de que vaig retrobar-me amb la colla de pocavergonyes que són els meus amics amb els que vaig compartir quatre anys d'universitat.

Divendres 23 de Novembre a les 21:00 volava de Copenhaguen a Berlín. Per cert, es tarda més d'anar de casa meva a Kastrup o de l'aeroport de Berlín al centre (quasi) que el temps que estàs volant. En 45 minuts aterràvem a Schoenefeld.  Mentre m'esperava a que arribessin en Miquel, en Noguera, en Piella i en Calafat, els quatre que volaven des de Barcelona, vaig treure la targeta de transport públic per poder moure'm per Berlín i vaig observar com la gent anava arribant i sortint per la porta de l'aeroport. I em vaig adonar que la majoria eren retrobaments de parelles. Al cap d'una estona, els quatre fantàstics treien el cap per la porta i m'ofegaven en una abraçada. Després de barallar-nos una bona estona amb les màquines dispensadores de bitllets perquè no acceptaven targetes i no acceptaven tots els bitllets, vam esperar al corresponent S-bahn. Quan vam fer el transbord del S-bahn a l'U-bahn, vam haver de fer una parada tècnica a un lloc de kebabs perquè els molt intel·ligents no havien sopat. I aquí jo crec que ja devien ser les dotze passades. En fi, l'únic que sé és que sobre dos quarts de dues arribàvem a l'hostal  i per sorpresa meva, ens trobàvem amb en Xesc i n'Emma, dos “industrialitos” amics també. En Xesc està treballant per Alemanya i l'Emma havia vingut per un concert. Total, que en Xesc ens esperava perquè en Mora (el nostre Moreta que ara fa feina per Frankfurt), duia estona esperant-nos a casa del seu cosí perquè ells ja volien sortir com a mínim a fer unes birres. Com que ja me'ls conec, més sumant-li que jo no m'aguantava de peus ja que m'havia llevat a les 6, anat a nedar i treballar i que l'Emma tampoc hi anava, vaig dir-lis que jo em quedava ja que a part, el dia següent volia aprofitar. Així que tan bon punt van marxar, jo vaig fer via cap al llit.

L'hostal estava prou bé. Estàvem en una habitació nosaltres cinc i l'Emma i en Xesc en una altra. La veritat és que estava net i tot molt millor en comparació amb el de Londres! Però em va costar horrors dormir-me. Els vaig sentir arribar. Sobre quarts de cinc arribaven en Miquel i en Noguera. Un pèl més tard, en Piella i en Calafat. Vaig aconseguir dormir un poc més però cap allà tres quarts de vuit ja estava de peu. Em vaig dutxar i després de preguntar-li's si algú volia acompanyar-me al camp de concentració de Sachsenhausen però la resposta va ser contundent. Vaig decidir que passava de tot i anava fent via jo. A totes aquestes mencionar que tenia un súper planning fet amb mapes, connexions de metro i tota la pesca. El problema és que aquests van amb un altre pla però he après a no emprenyar-me i gaudir de les coses perquè no val la pena.

Així que dissabte a les nou del matí, després de no haver dormit gaire ni gaire bé,  em trobava al S-bahn direcció al camp de concentració de Sachsenhausen sota una boira que el feia encara més tètric. Pràcticament m'hi vaig passar tot el matí i és realment impressionant. L'horror que desprenen les parets crec que no parlen suficient del que es devia viure en aquell indret. La visita em va agradar molt però és dura. De tornada del camp de concentració a l'estació de tren, em vaig topar de morros amb en Noguera i en Miquel acompanyats per dues mosses. Ja veieu que aquí cadascú al seu ritme. No em vaig atrevir a demanar qui eren les mosses perquè vaig sentir que xerraven castellà i no sabia si estava a punt d'espatllar algun pla d'aquells dos delinqüents. En fi, vist que aquells anaven cap al camp i els altres dos encara estaven a l'hostal, em vaig dirigir cap a l'estadi olímpic de Berlín. El mateix que va acollir els Jocs Olímpics del 1936. Em va agradar moltíssim. L'estadi olímpic sí que l'han reconstruït i arreglat però hi ha indrets, com la zona d'aigües que si no està tal qual, poc li deu faltar. M'ho vaig passar molt bé la veritat. D'allà, vaig anar a la Gedächtniskirche, una església, on no vaig poder veure res ja que estava coberta per una bastida. Llavors, en aquell moment, els homes van donar senyals de vida i vam fixar el punt de reunió a la porta de Brandenburg. I allà ens vam trobar tots: Mora, Xesc, Piella, Calafat, Noguera, Miquel i jo. Un cop junts, vam anar caminant fins a Friedrichstrasse i d'allà vam anar a l'East Side Gallery. l'East side gallery és el tros que resta del mur de Berlín que està tot pintat de murals. Em va agradar força tot i que fa ràbia la gent que fa guixots a sobre dels murals. D'allà ens vam dirigir a un bareto que coneixia en Mora a fer unes birres, a sopar a un indi que vam trobar lloc i a totes aquestes ja devien ser les dotze. O més. Llavors els senyorets van decidir que volien fer “botellón” i els vaig acompanyar a un lloc que estava a petar de gent i de lo més variat. Jo a les dues ja no m'aguantava. Havia dormit poc, no havia parat en tot el dia i ja veia per on anaven els tirs dels nens més l'efecte de l'alcohol. Vam debatre política, vam debatre història, va sortir de tot per allà fins que vaig decidir que fessin el que volguessin que jo me n'anava al llit.

A les tres em ficava al llit i dormia plàcidament fins les set, hora en que va arribar en Calafat i va començar a roncar. M'estava començant a posar nerviosa ja quan van arribar els altres tres i en Calafat no va tenir més remei que llevar-se i obrir la porta. I van entrar els tres i allò va ser un espectacle. Tres quarts de vuit del matí i en Noguera hiperactiu donant volteretes. Era impossible no riure's. En fi. Un cop es van calmar i es van dormir, els molt cabrons (i no hi ha altra paraula), van començar a roncar tots així que a dos quarts de nou em vaig donar per vençuda.  Em vaig llevar, dutxa i vaig sortir caminant de l'hostal fins al Check Point Charlie. Lloc de pas d'una banda a l'altra de Berlín. D'allà vaig passar per l'església de Betlem, o més ben dit, una reconstrucció peculiar fins arribar a Postdam Platz. D'allà, després de fer un te, vaig seguir caminant passant pel memorial de l'Holocaust i em vaig fer tot el Tiergarten fins al monument de la Victòria i tornar ja que a les 12:00 teníem visita al Reichstag , el parlament. Havia quedat amb ells a les 11:45 i dubtava de la seva presència. El problema era que jo no podia entrar ja que era el Miquel el qui havia fet la reserva i tenia ell els papers. Per sort va aparèixer el Miquel, l'únic, i en obrir la boca, només se'm va ocórrer donar-li les gràcies perquè la bafarada  de la nit encara era present. Vam fer el tour que em va agradar moltíssim. El vam haver de fer en alemany i tot i no tenir ni fava, alguna cosa vaig entendre gràcies al suec i que el guia tenia gràcia. La veritat, tenia mèrit perquè ni el Miquel amb ressaca i havent dormit tres hores ni jo, ens vam avorrir. La visita acaba amb la visita a la cúpula que està feta per el Norman Foster.  D'allà vam anar a dinar i en Miquel va fer via cap a l'hostal. Jo vaig anar a veure si podia veure el museu de l'holocaust però va resultar que estava tancat per manteniment així que vaig anar a veure la catedral. Després de voltar per allà, els nens van donar senyals de vida dient que tornàvem a quedar al Recihstag. I allà ens vam trobar per acomiadar al Mora que agafava el tren, en Xesc ja havia partit i en Piella i en Calafat encara van estar de sort ja que els van deixar pujar a veure la cúpula. En Miquel també va aparèixer però en Noguera estava molt perjudicat. I no m'estranya. I bé, diumenge a la tarda per Berlín amb tres ressacosos i un mort a l'hostal. I mentre caminàvem, el meu amic Andrew, un americà de la meva edat que vaig conèixer a la conferència de la Xina i que viu a Berlín, em va dir per quedar amb nosaltres. Els meus estimats amics van al·legar que degut a la ressaca no eren ni capaços de xerrar amb anglès així que vaig quedar jo amb ell. Vam anar a prendre alguna cosa i a posar-nos al dia. I vam anar caminant des de Oranienburg strasse, per davant d'una sinagoga impressionant, Alexander Platz, etc. Llavors vam agafar el metro fins al barri de Kreuzberg i vam sopar un falafel molt bo. I d'allà ja vam fer via cadascú cap a casa seva. En arribar a l'hostal em vaig trobar a tots els mascles allà. Els altres tres acabaven d'arribar i en Noguera ja estava en condicions. Mentre uns estàvem morts, el senyoret va decidir que havia d'anar a fer turisme (aquí ningú toca de peus a terra). Així que mentre els demés a les 12 de la nit quèiem rodons, ell se'n va anar a caminar per Berlín. Coses de la vida.

Dilluns al matí ens vam llevar, dutxa i fora ja que ells volaven a les 11:30. Com que el meu vol no era fins la tarda, 19:30, després d'acomiadar-nos, vaig anar caminant fins al museu Pergamon. Déu ni do el tros que hi ha! I em va encantar. El museu és un passada! Vaig dinar per allà i vaig seguir caminant per Berlín fins que estava morta i vaig decidir anar tirant xino-xano cap a l'aeroport. Sort que duia un llibre a sobre per matar l'estona i a les deu de la nit arribava a casa meva una altra vegada. Quina alegria caure al meu llit i dormir vuit hores seguides!

Tres dies de Berlín, tres dies de dormir poc, tres dies de molts riures. Em podria haver emprenyat molt amb ells però no tenen solució. Ara, esperava un poc més per part seva però ja sé de quin peu calcen. Però ens ho hem passat molt bé! I la ciutat  m'ha agradat moltíssim. Hi ha un munt de coses per veure, visitar, no és gens cara i el metro et porta a tot arreu! Molt recomanable.

Baralles de "xonis"

Seguint la tendència social, política, econòmica i cultural, entre d'altres, de la nostra terra d'aquestes setmanes, l'entrada d'avui hauria de tractar sobre les eleccions al Parlament de diumenge. Però no vull fer-ho ja que és el pa de cada dia a tots els mitjans d'informació: entrevistes a la ràdio, debats a la televisió, escrits i entrevistes als diaris, tuits i tuits al Twitter, missatges al Facebook i una llista inacabable de mitjans de difusió. Personalment, després que no diguin que els joves no estan interessats en la política ni en el què passa a casa nostra, en nom d'una jove que viu a l'estranger, només puc dir que des de fa molt de temps, la classe política em té molt decepcionada. Tant els d'un bàndol com els de l'altre. Les campanyes electorals serveixen per clavar-se punyalades entre ells, tirar-se els plats pel cap, dir mentides i més mentides, fer d'actors i actrius perquè després de les eleccions puguin fer el que realment els hi surti de les seves respectives parts, treure els plats bruts de cadascú degut a la opacitat del país (a Suècia els sous són públics, és a dir, tothom pot saber el que cobra cadascun dels individus) i, en aquest cas, també podria seguir de manera il•limitada. Jo em pregunto, tota aquesta gent que se suposa que han estudiat molt o poc (#modeirònic_on) però que han arribat a dit, la "dedocracia" esmentada pel Jordi Évole, no tenen prou seny, i ja dic seny i no neurones, per ser capaços d'elaborar el seu propi programa electoral des de les arrels? Defensant els seus interessos sense criticar les campanyes dels altres partits? No, no saben. La qüestió és que una campanya electoral representi la realitat social del país del qual ens volem independitzar, és a dir, tots aquests programes de safareig on van totes les "xonis" a barallar-se per infidelitats i per aparentar el que no són. Exactament clavats. La realitat social política amb tots els ets i uts. 

No volia, no volia escriure sobre la classe política. M'avorreixen, em posen de mala llet. Em repugnen. Però m'estimo Catalunya. No sé què passarà aquest diumenge, jo d'entrada no puc votar per vot denegat però jo no vull un país dirigit per ineptes, corruptes, privatitzadors de la sanitat pública, de l'educació pública, manipuladors, menyspreadors del català, de la cultura catalana, dels joves amb talent als qui se'ns envia a servir cafès, dels que només ens fan pagar i pagar sense rebre res a canvi, dels que diuen que faran però després donen l'esquena al poble. S'ha acabat jugar a la puta la Ramoneta, per tots. JO vull un país del que estar orgullosa, de no haver-me d'amagar cada cop que parlen sobre Espanya/Catalunya pel que fa a política i economia. Que el nostre país no sigui reconegut pel turisme de sol, platja i festa sinó com un territori d'una gran diversitat paisatgística i cultural. Com un país collonut, amb més o menys problemes, però amb gent feliç, políglota, treballadora, lluitadora, amb innovació científica i tecnològica, amb puntals en el món sanitari, esportistes, empreses i emprenedors, gent amb ment oberta, cort obert i il•lusió, molta il•lusió. Un país verd, basat en energies renovables, on es respecti el medi ambient, l'aire que respirem. On les persones siguin l'element central i no titelles. De fet, a mi, el concepte país se me'n refot. País, fronteres i banderes són termes que no m'agraden. Sobretot el de les banderes. Avui en dia, tot tendeix a la globalització, a la igualtat. Llavors, perquè ens entossudim a posar barreres on no existeixen?  

Avui en dia no sé si és molt demanar. Aquest és només un modest escrit, escrit per una modesta persona des d'un modest racó del món, lluny d'on va néixer. Jo només vull dir que aquest diumenge és el moment de lluitar pel que vol el poble, pel nostre futur, que fem veure als ineptes que es barallen pel poder el que volem, i que sinó, ja ho hem demostrat en les darreres manifestacions, sortirem al carrer i demanarem tallar caps. Qui mana és el poble i no quatre arreplegats. 

25a+1,5s

No sé què em passa però només puc constatar que el temps passa molt ràpid. Malgrat que hi ha dies que semblin eterns, en un tres i no res torna a ser cap de setmana. Quina pena que les setmanes no són de quatre dies laborables i tres festius, potser seríem més productius i tot!

El títol no fa referència a cap equació per incrementar la productivitat, no. I en tot cas, em sembla que m’abstindria a publicar-la a Internet fins que no m’assegurés que en cas d’èxit, ho tingués tot sota control, que a la mínima, qualsevol espavilat s’adjudica la criatura i tu, que hi has posat totes les neurones, t’has quedat més pobre i desil·lusionat que abans. Això és un fet i com que no serveix de res demanar als espavilats que tinguin consideració amb els que tenen neurones, doncs deixaré de banda el tema que no té res a veure amb el títol.

25a+1,5s fa referència al temps. 25 anys+1,5 setmanes, just el temps que fa des del dia 7 de Novembre de l’any 1987. I què va passar en l’esmentada data? Doncs que servidora va posar un peu en aquest món. Sí, sí, 25 anyets, 25 anyots... Uns diran que encara ets molt jove però què voleu que us digui, la xifra, vint-i-cinc, comença a impressionar. Les 1,5 setmanes, tot i contar el temps que ha passat des de dimecres de la setmana passada (el dia 7), serveix per posar èmfasi a la meva tardança en publicar un post. Vergonya, sí. I molta. Excusa? També. Esperava a que em passessin unes fotografies que fins divendres no em van arribar i presentar un escrit com aquest sense cap document gràfic de la meva Vellesa, trobo, que no té cap gràcia.

Després de tants preàmbuls, anem al gra o se’ns passarà l’arròs. Com he esmentat anteriorment, el meu aniversari va caure en dimecres i per tant, va ser un dia com qualsevol dimecres: nedar, treballar, donar classe de català (menció especial que la meva família adoptiva em va cantar l’aniversari feliç), venir cap a casa, posar-me a fregar (perquè el cap de setmana tenia convidats i ho tenia tot potes amunt), sopar i fer presència a l’Skype per establir contacte amb els familiars. Fins aquí, res especial. Ara, el cap de setmana, en teoria, venien la meva mare i el meu germà a passar el cap de setmana i celebrar el meu aniversari. El meu pare no perquè, en teoria, estava a un congrés als Estats Units. Doncs bé, Divendres a la tarda, estava acabant d’arreglar quatre coses per casa quan se m’acut consultar la pàgina de l’aeroport i posava que havien aterrat abans d’hora i fent càlculs, intuïa que ja devien estar al tren. Així que vaig marxar pitant a buscar l’autobús per anar-los a buscar a l’estació de tren. Arribo i just arriba un tren que per l’hora, sabia que era el seu. Els hi havia dit que els esperaria a la sortida sud, però a vegades a casa meva no llegeixen en detall el planning i després de voltar, resulta que estaven a la nord. Arribo, abraçada al germà, ofegada de ma mare i jo, bé, anem passant no? I de sobte, de darrere una columna, apareix el meu pare. Així, com si res! Vaig estar al·lucinant una bona estona mentre enfilàvem cap a casa. Mentre s’instal·laven, vaig donar el darrer toc al sopar i van aparèixer tots els regals. No sé si perquè estic a l’exili més el fet de fer 25, que em van caure més regals que mai. Uns tiets un pijama, els altres: sabons i el connector de l’ordinador a la tele, la meva iaia un súper jersei i els de casa, un jersei i llibres!!! Bé, en principi era una altra cosa però com que tardarà molt en arribar, de moment m’han regalat molt llibres en paper. A destacar, que ja me l’he pulit, “Mejor Manolo”, el darrer llibre d’Elvira Lindo sobre el cèlebre Manolito Gafotas. Personalment, el millor llibre de la sèrie amb riures garantits.

Divendres, després de sopar, bufar les espelmes sobre un pastís de la meva producció i petar la xerrada, vam anar a dormir. Dissabte a les nou recollíem un cotxe que havia llogat per 24h, un Polo, i vam enfilar direcció nord-oest. Vam anar a la reserva natural de Kullaberg, parant a Mölle. Allà, sota una considerable ventolera, vam anar fins al far i després, vam anar a veure unes escultures o cabanes o el nom que li vulgueu donar (infraestructures de fusta) a un lloc que rep el nom de Nimis. Després de l’excursió sota un cel ennuvolat, vam dirigir-nos a Ängelholm a dinar alguna cosa. Després d’una volteta per la població, tots els pobles són iguals per aquí, res a destacar, ens vam dirigir a Båstad. Aquesta població costanera és famosa per ser el lloc d’estiueig dels “pijos” d’Stockholm i per ser seu d’un conegut torneig de tennis sobre terra batuda. També vam donar una volta i quan la foscor començava a fer acte de presència i la humitat a ficar-se dintre dels ossos, vam fer via cap a Nova Lund, el centre comercial de Lund, a fer ruta de supermercats. Divertit.

Aparició estelar

Bufant el meu propi pastís

A Mölle un poc ventilats

El far a Kullaberg

Kullaberg

Anant cap a Nimis

Entrada a Nimis

Camí de tornada

La costa

El centre tenístic de Båstad

Pista central de Båstad

La sauna de Båstad

Fent el burro a la cuina

Amb les compres fetes i la nevera a rebentar, vam sopar i vam estar veient algun 30 minuts i Informes Robinson i al llit. Diumenge al matí, mentre els nois estaven per casa, ma mare i jo vam anar a tornar el cotxe i després, mentre el meu germà estudiava, els demés vam anar de passeig per les rodalies. Sorprenentment, hi havia una boira espessa que fins allà la una no aixecaria. En acabat de dinar, vam estar fent una estoneta el ronso fins que va ser l’hora d’acompanyar-los al tren . I fins Nadal, que ja està a cap de cantó! Un cap de setmana genial, amb moltes sorpreses i la pluja que va aguantar. Suposo que res més es pot demanar!

Perdonin pel retard, però mes val tard que mai. Demà comencem una setmana interessant pel que fa a casa nostra i només us demano que si us plau, aneu a votar. Bé, segons a qui voteu millor que us quedeu a casa... 

Canvio salmó per Helena amb llangonissa i altres productes sota el braç

Els dilluns tendeixen a ser durs. Durs perquè costa tornar a arrencar la màquina una altra vegada i per certa mandra, perquè no acceptar-ho. Crec que aquesta sensació s’intensifica quan el cap de setmana ha sigut divertit, entretingut, productiu, etc. És a dir, quan hi ha hagut alguna activitat que t’ha permès trencar tots els vincles amb la feina.

I bé, avui ha sigut un d’aquests dilluns. Si bé els altres caps de setmana havia anat a entrenar amb els “rollers” amb els de l’equip d’esquí de fons, sempre havia acabat dedicant algunes hores a avançar feina, aquest no ha estat gens així. El motiu ha sigut que he tingut visita! La primera d’aquest curs escolar. Aprofitant que a Catalunya/Espanya es fa festa per Tots Sants i queia en dijous, l’Helena ha pujat a conèixer terres escandinaves. Aquí no era pas festa (ho passen al dissabte) però ens hem coordinat molt bé. Han sigut quatre dies de xerrameca, de riures, de pluja, de polars i gorros, de cuinetes, de vent i caminades. Quatre dies de molt bon rotllo i turisme incorporat. El temps no ens ha acompanyat gaire però em limitaria a dir que és el temps d'aquí però ho hem portat força bé gràcies a les vitamines que ha pujat la senyoreta: llangonissa, fuet i quatre pomes dels pomers! Estan impressionants! A més, amb tres cosetes més fetes per ella. Una artista en potència senyors i senyores!

 Dijous a la tarda li vaig ensenyar Lund a l’Helena. Divendres per la tarda vam visitar Malmö i dissabte, tot i que semblava impossible, vam aconseguir arribar a Copenhaguen (hi havia retards amb els busos i els trens) per passar el dia. Ens vam patejar pràcticament tot lo important de la capital danesa i vam obtenir audiència per dinar amb la meva cosina Laura! Això és un miracle, i dels grans, ja que aquest és el segon any que està pel país del costat i és la tercera vegada que aconsegueixo veure-la! Diumenge, ahir, vam aprofitar quan va deixar de ploure per sortir a caminar pels voltants de casa, ensenyant-li els parcs i els camps que m’envolten amb parades a la tornada a un parell de supermercats de la zona per adquirir darrers productes. En tornar a casa, vam posar la cuina potes amunt i la nostra producció culinària va resultar en un pa de pessic impressionant (estèticament i qualitativament), crema de carabassa, carn amb pebrot i salsa de tomàquet, puré de fruites i el sopar de l’Helena perquè se’l pogués endur a l’avió. Ens hi vam estar una bona estona fregant plats però va valer la pena! Aproximadament sobre quarts de cinc l’Helena agafava l’autobús i jo em quedava observant com el silenci tornava a fer presència a casa i la foscor començava a treure el cap. Helena, torna cada dijous que així els caps de setmana sempre seran llargs!

Sí, el període obscur ha començat. El canvi horari de la setmana passada ha donat pas a les tardes a les fosques. Cada dia la llum s’esvaeix abans i avui, un poc abans de les cinc ja era negra nit. Però evitant que la llum interior s’apagui, les rialles de l’Helena així com la família i els amics i la maleïda pantalla de l’ordinador, la claror il·lumina les tardes. Goita tu que poètica que m’estic tornant! Sincerament, crec que la foscor i que la meva edat està a punt d’incrementar imminentment, són factors clau per entendre que cada cop estic més com una cabra!

Bé, punt i a part. Tema totalment no vinculat a lo anteriorment descrit. M’han denegat el vot així que no podré votar. El motiu no el sé ni el sabré perquè hauria d’anar a Correus en persona així que demano que tots aquells que pugueu votar, que ho feu. Tot i tenir una colla de polítics poca-vergonyes i força ineptes, ara i més que mai, no es pot no votar. Hi ha partits polítics molt perillosos que estan pujant com l’escuma i no ens podem prendre les coses a la lleugera o tot plegat farà un pet com una aglà.

Dit això, bona nit a tothom!