Primer impacte: ultrapassant la realitat

Dimarts i dimecres 26 i 27 de juny

A les sis del matí sona l’alarma. És dimarts, els dimarts no toca llevar-se a les sis per anar a nedar però avui tocava anar a l’aeroport. Em llevo i directe a la dutxa. Una bona dutxa per despertar-me, connectar neurones i bé, fins no sé quan que em podré dutxar. Un cop ja desperta i dutxada, vestir-se, esmorzar, rentar-se les dents i tancar la maleta.

Amb les coses de viatge sota control, tocava acomiadar-me de l’apartament desendollant tot els cables, la nevera, baixant persianes, etc. Aquestes coses rutinàries que s’han de fer quan un marxa de casa més d’un mes. Just abans de sortir per la porta amb la motxilla, la maleta i la brossa, he celebrat una missa solemne a la dutxa de casa meva per pregar per l’ànima de les meves plantes. L’enterro el tenen ja pagat però, si per casualitats de la vida, la dutxa (lloc on les he deixat), les manté en vida, podré parlar de miracle.

A les 7:05 agafava l’autobús per anar a l’estació del tren de Lund i allà, agafar el tren fins a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Fins aquí tot correcte però Kastrup, senyors i senyores, avui era un pèl per no dir força caòtic. Primer de tot, et fan fer el check-in a les màquines i aquí surt el primer problema; només puc fer el de Copenhaguen-Amsterdam. Total, que igualment m’haig de tragar una cua infernal de només quatre mostradors pels vols de KLM, Air France, Czech airlines i Delta Airlines. Al cap d’uns 30 minuts, i sense exagerar, arribo al mostrador, li dic al senyor, i molt amablement, després de respondre-li a la pregunta de quina era la meva destinació final i quedar-se de pasta de moniato ja que ni idea on parava, em dona la targeta d’embarcament amb els tres avions i em desitja bon viatge. I tant, penso jo mentre em dirigeixo escales amunt per passar el control de seguretat sense problemes. Passat el control, agafo ampolla d’aigua, un riu i cap a la porta d’embarcament. Mentre esperava, apareix el Bengt, un dels meus dos supervisors que marxava vap a Split, Croàcia, a presentar de fet un paper que he escrit jo. Casualitats de la vida, el seu vol sortia a la mateixa hora i a dos portes de la meva. Amb un pèl de retard i en un avió més ple que una llauna de sardines, deia adéu a les terres escandinaves. Al costat de la finestra i acompanyada d’un matrimoni gran de canadencs d’Alberta que havien estat sis setmanes per Suècia visitant uns parents, he arribat a Schipol (Amsterdam) al cap de pràcticament una hora. Ben curt que es fa quan estàs acostumada a vols de pràcticament tres hores i a més, KLM ens ha donat una barreta de cereals gratis! Un vol curt, de tant en tant petant la xerrada amb la senyora i amb força son.

Aterrem a Schipol i prenc consciència de les magnituds de l’aeroport. En principi tinc una hora i mitja fins a embarcar a l’altre avió però vint minuts bons me’ls he passat caminant per l’aeroport. A més, cua per passar el control de passaport. Haig de dir que m’ha tocat un noi molt simpàtic, li dec haver caigut bé. I un cop tenia la porta localitzada, ja eren sobre les 12, he decidit que havia d’anar a menjar alguna cosa independentment de que si a l’avió m’alimentaven o no perquè mai se sap. Dit i fet, he anat en busca d’un entrepà i poca cosa més perquè a les 12:40 començava l’embarcament de l’avió destí Guangzhou (alerta: no destinació final). A l’hora mencionada, feia cap cap a la porta corresponent i, sorpresa, un altre control de seguretat. A part d’escannejar-te la bossa i tot, ens feien passar, a tots i cadascun, per una mena de gàbia o cilindre vertical que t’escannejaven. Per sort no he tingut cap problema i a la poli dona que hi havia per allà li han agradat molt les meves arrecades (els botons mai fallen). Un cop passat aquest control i haver de tornar a ensenyar la targeta, el passaport i el visat, ha sigut quan he pres consciència de que vaig cap a la Xina. Una sala plena de xinesos i 10 no asiàtics (no exagero). Criden als de primera classe, business i nens, després els d’unes files i il·lusa de mi, pensava que anirien cridant per files. Sort que estava en  bona posició però un cop la que cridava en anglès i la de xinès han decidit que ja havien passat els de les files mencionades, allò ha sigut com l’entrada de les iaies a les rebaixes del Corte Inglés! M’he quedat flipant però no quieta, i ràpidament he fet via cap a l’avió rodejada de xinesos que se’m miraven. I aquí estic, en un avió de China Southern,  de dos passadissos, dues files de dos i una central de quatre. Per sort estic al costat de la finestra i tinc de companya a una xinesa, que viu als Països Baixos i que va a veure la família a la Xina. Ella em parla em xinès (es pensava o pensa que entenc alguna cosa), ja li he dit que no, però jo li contesto en anglès. He provat altres llengües però m’ha dit que no. Ara, parlant amb monosíl·labs, ella en xinès, jo en anglès, i ensenyant papers, ja ens hem explicat la vida! Poc després d’enlairar-nos ens han donat de menjar, era comestible, m’he vist la pel·lícula de “La guerre des boutons” , he aconseguit dormir una hora i ara ho tornaré a intentar. Estic petada i haig de dormir perquè sinó l’arribada serà molt dura però em costa.

Després del segon menjar, que no sé si és sopar o esmorzar, jo diria que una barreja dels dos, intento tornar a dormir però al cap de poca estona, em començo a trobar malament. No sé si pels efectes de les turbulències (estrany en mi) o pel menjar però m’entren unes ganes de vomitar espectaculars. Penso, sort que tinc el lavabo a prop però no tinc ganes de vomitar. Poso el seient recte, espero a veure si em toca l’aire ja que estava un poc acalorada, i reso perquè em vagi estabilitzant i el menjar vagi cap a baix i no cap a dalt. La cosa no es fàcil quan sents dues persones seguides vomitar però em poso música i ho aconsegueixo. Al final he pogut dormitar algunes hores més i a les sis del matí hora local, dotze de la nit hora catalana, ens despertaven amb un vídeo per fer estiraments tot basant-lo en les seves teories però que no deixaven de ser els típics estiraments. Curiós si més no. A tres quarts de set posava peu a l’aeroport de Guangzhou. Primer contacte a terres xineses. 28ºC molt xafogosos em donaven la benvinguda seguida de control de passaport i interminables passadissos per fer els transfers. Sort que una noia m’ha dit que la seguís perquè hi ha hagut un moment, que després de passar un control de seguretat de lo més cutre, t’havies de pujar a una mena de vagoneta/autobús counduït per una xinesa que es creia que estava en un ralli per anar a parar a la terminal de vols nacionals. M’he estat passejant per aquí i, tot i ser un monstre d’aeroport, no hi ha gaire cosa. Jo buscava un banc però m’imagino que estaran a la sortida. Ara, els restaurants que hi ha, estan els xinesos esmorzant noodles, a les set del matí! Per sort he trobat un starbucks i he demanat un suc de taronja perquè no m’entra res més. Per lo demés, destacar els lavabos. Per mala sort suposo que no serà els darrers que visiti així però són del tipus letrina, d’aquells del forat al terra... i tot i que l’aeroport sembla net, els lavabos deixaven que desitjar. Tema higiene em sembla que m’hauré de fer cega i intentar enganyar el meu sentit olfactiu perquè ho puc passar molt malament. Ai, i només fan que escopir.

I ara estic aquí, passant les hores fins poder agafar el darrer avió. De moment encara m’aguanto però dintre d’unes hores no opinaré el mateix. Sobre un quart de dues hora local haig d’arribar a Ningbo, on recolliré la maleta i algú em vindrà a buscar. La primera vegada que algú m’esperarà amb un cartellet...

Dijous 28 de juny

Era obvi que les coses estaven sortint massa bé en aquest llarg viatge. Ens criden per embarcar i ja ficada dins l’avió, tanco els ulls i em quedo dormida. Ens tenen mitja hora parats a dintre l’avió per motius que desconec perquè no entenc una merda del que diuen. Però més igual, necessito dormir. Em passo tot el trajecte bàsicament dormint, unes quasi dues hores menys quan venen a repartir el dinar. Arròs amb pollastre. Aterrem i cap a les maletes. Un aeroport força petit així que no hi ha complicacions per arribar a les cintes de l’equipatge. Les maletes surten ràpid i la sensació d’angoixa va “in crescendo” al veure que la meva no apareix. Bingo! La meva maleta no ha arribat, s’ha quedat a Guangzhou. Trec el cap a fora i estava una xinesa amb el meu nom escric. Parla un anglès força comprensible i li explico tot mentre m’ajuda a comunicar-me amb els de l’aeroport per tramitar la busca i captura de la meva bossa. Diuen que fins al vespre o al matí del dia següent no sabran res.

Destrossada moralment, marxem cap al cotxe, cotxe de l’institut, on la Lisa (nom que empra per als no-xinesos) em canta l’agenda del dia. Igual que si fos una diplomàtica. Anem en un cotxe de l’institut i les primeres impressions són per flipar. Els cinturons no es poden cordar (aquí ningú porta cinturó), motocicletes amb una, dues o tres persones a sobre i altres animals i objectes. La paraula casc és pràcticament desconeguda. Gent amb bicicleta pel mig. L’ordre entre el caos. I bé, primera parada, anem al NIMTE-CAS (Ningbo Institute of  Materials Technology) a veure a la Chen, la jefa. Per sort, una dona que ha passat temps a E.E.U.U. i que la pobra em va animar per la maleta i vam anar solucionant coses. Tinc una taula per treballar, aquí són sales on hi ha no sé quantes persones en cubicles amb un cable a internet. Però no puc accedir al blog.

Un cop passades les quatre de la tarda, hora local, vam anar cap a la “guest house”. Arribem i encara ens trobem a la senyora de la neteja. És un apartament de dues habitacions però ja m’han dit que empri la de la dreta que l’altra no l´han netejat. Ai i que els llençols els acabaven de rentar a la rentadora per mi. En aquells moments,  per la meva ment passava pel cap: quin detall que han tingut, he estat de sort, a saber què m’hagués trobat! Vam deixar a que la dona acabés de “netejar” i vaig anar amb la Lisa al súper carrer que està davant de la institució i que és “EL CARRER”. Un carrer ple de mini-restaurants d’arròs i noodles, cadascun més autèntic que l’anterior, una perruqueria, un supermercat (rollo colmado xino) , alguna fruiteria, etc. Simplement, no hi ha paraules, tot això sota una humitat permanent altíssima. Després de comprar-me fruita per esmorzar aquests dies, vam anar a sopar uns noodles i vaig soprendre a la Lisa amb la meva habilitat per menjar noodles en una mena de sopa... era per acabar de morir de calor. Ho vam rematar amb un granissat de llimona i tot això per 1,5€! L’unic que només eren les 6 de la tarda. I com que semblava ser que era massa aviat, només arribar a l’apartament es va esconyar el pom de la porta i vam haver d’esperar una hora llarga més a que vingués un xino X i ho arreglés. En aquells moments, jo ja no sabia a on ficar-me. Un cop sola, em va sortir tot. Em vaig dutxar i a les 8 queia al llit. Al cap d’una estona em llevo i jo ja pensava que havia dormit dotze hores però tan sols eren dos quarts de deu. Vaig estar donant voltes i voltes, llegint fins que vaig tornar a caure i ha sonat l’alarma a les 8 del matí.

I bé, he vingut cap al meu cubicle, la maleta està en camí i un dels master students m’ha ensenyat a què es dedica. M’ha portat al laboratori i m’ha ensenyat les piles SOFC de botó que produeix. Tot això, en una conversa un tant pintoresca i a saber, què era cert i què no però interessant. Les instal·lacions són per flipar. I no en el sentit de darrera tecnologia i mesures de seguretat. Avui m’he recordat de quan ens rèiem de les mesures de seguretat i la precarietat dels laboratoris de l’ETSEIB de la planta G.

Acabo de tornar de dinar i d’aconseguir una targeta de telèfon xinès. Mireia, ja em puc comunicar! I a més, sort que tinc configurada la VPN de la uni i puc fer un salt a la censura xinesa! Oleee! A hores d’ara, quasi la una del migdia, encara espero la maleta.

El matí ha passat força ràpid anant d’un cantó a l’altra i a les 11:20 ja tenia els col·legues aquí per anar a dinar. Hem anat a la cantina, lloc on pràcticament esmorzen, mengen i moltes vegades sopen si no surten al súper carrer. Jo passo de l’esmorzar xinès perquè amb una mica de fruita ja faig, sinó, a les 11:20 no menjo. Bàsicament, agafes una safata, fas cua, i quan arribes, apuntes amb el dit. No sé perquè estaven tan espantats amb mi i el menjar xinès, tampoc era res de l’altre món. A veure, suposo que tot és saber apuntar. Jo he triat una mica d’ànec i unes algues verdes. Però no s’acaba aquí, per aquestes dues coses pagues però després tens un bol d’arròs gratuït i sopa. Jo ja els hi he dit que el caldo no és per mi, i menys amb la calda que fot. He dinat amb els dos nois master students que estan per aquí, un parla millor anglès que l’altra, i la novia d’un. M’han donat un més que aprovat amb els palillos i després he anat amb un d’ells, el d’aquest matí a buscar la targeta del telèfon. Destacar que aquesta gent mentre dinen no beuen líquid. Deuen tenir prou amb el caldo. I, la cosa no s’acaba aquí. Jo no sé d’on treuen que els xinos treballen molt perquè fan de 8:30 a 11:30 i de 11:30 a 13:30... hora de la migdiada o el que vulguis. Jo no vull dormir perquè sinó, no hi haurà manera de combatre el jet-lag i aquí, com a mínim, s’està relativament fresquet. També tinc l’esperança que la maleta arribi aviat. I ara a dos quarts de dues es tornen a posar fins dos quarts de sis que és hora de sopar.

Bé, aquestes són les meves primeres impressions. Pròximament, més.

Dubtes, incerteses i maletes

Els dies passen i la data s’acosta. Porto uns quants dies que els podria englobar sota l’etiqueta de “dies de reflexions internes”. Diguem que des de fa un mes que tinc vàries coses que ronden les meves neurones, imaginant-me diferents situacions que finalment no han esdevingut com una pensava i han resultat ser, si més no, gerros d’aigua freda o algun que altre pal. No sé si a vegades una hi posa masses esperances en certes coses i després, la decepció és major. No sé, el que és evident és que la vida no és camí de flors i violes i que de tant en tant, et vas creuant amb troncs, rius i altres elements que et fan vorejar, saltar o traspassar certs entrebancs.

Tot i els pals i els gerros d’aigua freda, una segueix encara en peu, i , el que es qüestiona és perquè la gent que fot els pals o tira els gerros no dóna explicacions de perquè ho fa. Unes simples paraules, unes frases, alguna cosa que als altres ens ajudi a superar el sotrac que ens han provocat. Bé, suposo que aquesta és una de les coses que hauré d’afegir a la meva llista de “coses que mai podré arribar a entendre”.

Bé, després de tants dies de reflexions internes, una ha decidit fer un canvi de xip (“borrón y cuenta nueva” no perquè les coses no són tan fàcils) però si més no, un canvi de punt de mira. Avui és vint-i-tres de juny, revetlla de Sant Joan, demà és Sant Joan i dilluns, el meu darrer dia de feina a la universitat abans de l’estiu. No és que dimarts me’n vagi de vacances ja, no, sinó que me’n vaig setze dies a la Xina. Sé que molta gent em tindria enveja i es canviaria el lloc per mi. Jo haig de confessar que, tot i la curiositat que em desperta el viatge, fins fa res, ho veia tot molt negre. Ara no és que ho vegi blanc però si més no, he decidit no “rallar-me” en excés i vist que la paraula planejar no existeix en la terminologia o ment xinesa, prendre’m-ho com que cada dia serà una aventura des de que em llevi fins que me’n vagi a dormir.

Vaig a la Xina per dos motius. El principal és que debuto en una conferència. El segon, que degut a que vaig a la Xina a una conferència, aprofitar el viatge i anar a veure un institut/universitat que es dediquen a la producció de les piles durant una setmana. La cosa així presentada no pinta malament però totes les meves inseguretats van anar sorgint quan m’assabento que a la conferència vaig sola quan és la primera vegada que vaig a una, que m’envien a un institut del qual no conec a ningú. I, a més, he intentat parlar amb els meus supervisors i connectar amb els xinesos per veure què se suposa que haig de fer durant una setmana en un institut ple de xinesos i el resultat ha sigut bàsicament infructuós. Els que em coneixeu, sabeu de sobres que sóc una persona que m’agrada tenir les coses força sota control, sobretot quan es tracta de llocs o fets completament desconeguts però aquesta vegada ha sigut impossible. A més, li haig de sumar el tema idioma que serà un gran repte. Si els xinesos que estan al meu departament parlen un anglès que moltes vegades és incomprensible, no vull saber què passarà allà. Estic preparada per parlar anglès, fer mímica o qualsevol cosa per fer-me entendre però tinc por. Bé, no sé si por és la paraula però el rau-rau a la panxa envers el desconegut, la incertesa i el sentir-te indefens. Suposo que el mateix viatge amb algú al meu costat, seria completament diferent però és evident que serà un viatge personal del que crec que aprendré forces coses. Segurament al·lucinaré amb moltes coses (perquè si ja ho faig aquí amb el que m’expliquen els xinesos d’aquí), en viu i en directe pot ser massa!

Així que dimarts que ve començo un llarg viatge, que serà una pallissa d’hores ja que haig de fer dues escales per arribar a Ningbo, lloc on estaré una setmana a l’institut de recerca del qual no sé què faré. D’allà, hauré d’agafar un tren xinès i dirigir-me a Suzhou, indret on tindrà lloc la conferència. I de Suzhou, com que es troba molt a prop de Shanghai i de fet, és on està l’aeroport, aprofito i em quedo un parell de dies a Shanghai a veure a la meva amiga Mireia de la uni que està vivint allà (sí, sí, amb un parell). De fet, el que més il·lusió em fa és trobar-me amb la Mireia però bé, paciència i bons aliments. La sort és que l’11 de juliol, després de volar no sé quantes hores i amb una parada pel mig, arribaré a dormir (o combatre el jet lag) a Catalunya.

Ja que connectar-me a les xarxes socials des de Xina és extremadament complicat a no ser que ho pugui fer a través de VPN i altres mètodes, intentaré, si es que el blog no està censurat, anar explicant aventures i desventures des del gegant asiàtic. Si nó, aniré escrivint i quan pugui, l’actualitzaré.

Bona revetlla i que mengeu molta coca!

http://www.youtube.com/watch?v=N-4U8gtkXds

La cosa es buida

Aparcar la bicicleta i treure la targeta d’accés. La porta principal està tancada, s'ha d’introduir el codi d'accés. Primer símptoma de que a) és dia festiu o b) és període de vacances (pels estudiants). Per sort, encara no he perdut l’oremus i sóc conscient de que es tracta de l’opció b.  Tot i saber que a finals de maig s’acaba el curs universitari, no n’ets conscient fins que l’ambient no és palpable. A què em refereixo?

Pujar les escales a les vuit menys alguns minuts del matí i no creuar-te amb ningú (bé, això no és cap novetat perquè jo acostumo a ser-hi bastant d´hora i els estudiants encara dormen), arribar al nostre pis (el de dalt de tot), obrir la porta i veure que o no hi ha ningú o només un parell de persones. Arribar al despatx i veure que per sort els meus dos companys xinesos no han arribat i obrir la finestra (sí, encara no he trobat la solució però com a mínim ara no moro congelada del tot), engegar ordinador i començar a fer feina i no sentir cap soroll. No sentir cap estudiant passar pel davant o anant a preguntar a algun professor cap cosa. No sentir-los quan vénen en grup a entregar exercicis o treballs, no parlar amb cap despistat que et pregunti a on són les pràctiques, a on s’entreguen els treballs o que s’han acabat les grapes de la grapadora. No creuar-te amb quasi ningú per l’escala, les aules buides i quatre gats comptats a la planta principal que encara no sé què fan. Ja fa dues setmanes que sembla que estigui en una facultat buida tot i que el personal docent encara és present. Bé, la gran majoria comença vacances la setmana després de Sant Joan. Les escoles van acabar ahir i aquí, finals de juny significa vacances. Llavors l’edifici encara esdevé més silenciós, buit i avorrit. De moment, aquests darrers dies consisteixen en reunions, presentacions de treballs de final de carrera d’alguns alumnes, visites d’altres professors d’altres indrets o presentacions de tesis. Avorrida no estic, feina n’hi ha però la zona universitària comença a entrar en estat latent. El silenci i la manca d’activitat no és només palpable a les zones on es troben les facultats sinó que a la zona residencial on jo visc també es nota i a la piscina... també! Veus, a la piscina és un dels llocs on realment ho agraeixes ja que sentir-te quasi reina de la piscina no té preu.

Bé, a mi també em queda poc més d’una setmana per contribuir a buidar la ciutat i la universitat però no perquè ja comenci vacances. Me’n vaig de gira.... Pròximament detalls.  Deixo una mica de suspens que així té més gràcia la cosa...

Parlem?

Perquè sabeu, totes aquestes noves tecnologies que ens permeten estar connectats els uns amb els altres via internet: whatsapp, facebook, skype, twitter, correu electrònic, etc. van molt bé. Ens permeten comunicar-nos amb pràcticament qualsevol persona (que tingui accés a internet) les vint-i-quatre hores del dia, els 7 dies de la setmana, durant tot l'any. És obvi que això ha provocat una revolució en la societat que segons des de quina vessant es miri, pot ser positiva o negativa.

El fet de poder estar connectats ens permet, sobretot als que estem en d'altres països i allunyats de la família, compartir moments, inquietuds, dubtes, penes i alegries. Però no només serveix per a la connexió entre persones de països diferents sinó, entre tothom. Evidentment això ha suposat un gran canvi en les relacions personals pel simple fet de poder comunicar a qui vulguis una cosa que t'està passant en aquell mateix instant mentre que anys ençà, esperaves a tornar a casa o a poder trobar un telèfon per poder-te comunicar i dir que havies arribat bé i que estaves viu o viva. És més que notable la presència de totes aquestes eines en les relacions interpersonals però la meva pregunta és: on és el límit? 

El que vull dir és que hi ha gent que viu enganxada a aquestes eines fins al punt en que es passen el dia enganxats al whatsapp o altres eines, escrivint frenèticament tot el que li passa pel cap i, bàsicament, la seva eina de comunicació amb la societat és el whatsapp. Dic el whatsapp per dir una, qualsevol de les altres mencionades és vàlida també. En aquests moments podria dir que no m'importa el que faci aquell o aquella, que si vol viure pendent de quan li vibra el mòbil perquè li han enviat un missatge, endavant, però el que realment em preocupa és el canvi en les relacions. Ara tothom s'ho diu tot per internet. I què se n'ha fet de les converses? De buscar un forat per anar a fer un cafè o un tè? De quedar quan un amic o una amiga et necessita i escoltar-lo/la? Ja no sabem escoltar? Som incapaços d'escoltar a la gent? De parlar mirant-nos a la cara? Del contacte visual? De parlar cara a cara i expressar el que sentim? Som incapaços d'articular sons que ens ho hem de dir tot per escrit? És això el que em preocupa. No dic en cap moment que sigui necessari eradicar aquestes noves tecnologies sinó que és necessari saber trobar l'equilibri i saber-les emprar com a eines complementàries per a la comunicació. És a dir, pels que vivim fora, pots enviar un whatsapp per quedar amb algú per parlar per l'skype ( en aquest cas, és el que més s'assembla a una comunicació cara a cara, però funciona perquè hi ha contacte visual i, en contra de la distància no s'hi pot fer res)  o bé, per preguntar alguna cosa o dir bon dia o bona nit! Però oblideu-vos de les parrafades. I el mateix dic per la comunicació entre persones que estan a prop. Internet ha de ser un mitjà per facilitar la comunicació entre persones, no el substitut de les persones per comunicar-se. 

Ja sé que no tothom opinarà el mateix que jo, però jo sóc feliç deixant el mòbil a casa mentre estic amb les persones a les que estimo perduda per algun indret del món. Que cadascú faci el que vulgui, però, segons el meu parer, és sentimentalment més ric una conversa cara a cara, la veu, els ulls, els músculs de la cara, les mans que no una pantalla que va vibrant plena de caràcters. 

Millor anar a dormir

Perquè hi ha dies bons i hi ha dies dolents. Perquè tots comencen sent bons i diversos esdeveniments fan o que bé continuïn sent bons o bé, acabin sent un horror, amb tots els seus matisos. A vegades és un cúmul de coses sorgides en diferents moments que conflueixen en un instant de temps el que provoca un canvi en el transcurs de les hores del teu dia. 

Avui és evident que no ha sigut el meu dia. Diguem que la meva efectivitat i el meu estat d'ànim han anat disminuint com una funció exponencial. El dia ha començat amb bon peu, a les 6 amunt, a nedar, avui entreno que en total he sumat 3100 m, piscina amb poca gent i tot i la rasca (l'estiu ja s'ha acabat, una setmana a 22ºC era més que suficient) no plovia. Un cop a la universitat i després d'haver esmorzat, diguem que és quan he començat a decaure anímicament fins fa ben poc que ho veia tot ben negre. Estic cansada, física i mentalment. És en aquests moments quan tanco els ulls i m'imagino dins del sac de dormir, sota un cel estrellat i les muntanyes al meu voltant, protegint-me alhora fent-me sentir un element insignificant de la natura. I així, poc a poc, tots i cada un dels músculs del meu cos es van relaxant fins que les parpelles baixen la persiana i la meva ment plena d'estrelles.

Bona nit i fins demà.

Sol, calor, turisme i nevera plena

Darrerament la meva producció literària ha disminuït considerablement degut a l'apretada agenda dels darrers dies. Presentacions de treballs, reunions, papers, visat i un munt de coses més han fet que fos incapaç de buscar un forat per escriure quatre línies.

Ara, sentada des del sofà de casa meva, aprofito per escriure els últims esdeveniments que han tingut lloc per aquí dalt, donant-me així un parèntesi per l'apretada final. 

Fa exactament una setmana, feia un fred que pelava. Semblava que enlloc d'encarar-nos cap a l'estiu, estiguéssim retrocedint a l'hivern. Cinc graus, vent i pluja. Així esperava jo als meus pares. Divendres per sort el temps va millorar considerablement i, quan van arribar al vespre, tot i fer una mica de fresca, la pluja havia deixat de fer acte de presència. Com a mínim, meterològicament parlant, el temps prometia més que la primera vegada que van venir a veure'm, fa més de dos anys, un cap de setmana de febrer de temperatures inhumanes. Així doncs, després d'anar a cercar-los a l'estació de tren, vam fer via cap a casa,  vam sopar i van desfer la maleta que semblava que portéssin una vaca dins la maleta: pernil, fuet, llangonissa, croquetes, llibres per llegir... i a dormir tots que estàvem tots fets pols.

Dissabte ens vam llevar sota un cel ennuvolat i ens vam dirigir cap al lloc on havíem d'anar a cercar el cotxe que suposadament havíen llogat. Diguem que més val deixar córrer el que va passar (no vam tenir cotxe) així que vam aprofitar que anava plovent per passar el dia pel centre de Lund i fer una mica de gasto i a carregar al supermercat.

Diumenge pel matí vam anar a buscar el cotxe que dissabte al vespre vaig aconseguir llogar a la gasolinera que hi ha a prop de casa. Sí, aquí es poden llogar cotxes a algunes gasolineres i, la veritat, que per un bon preu. Així que diumenge va començar la nostra aventura per Skåne sota un sol radiant. Vam sortir de Lund i ens vam dirigir a través de carreteres i carreteretes cap a Kivik. Kivik és un lloc de la costa  est que és conegut pels pomers i, degut a la falera "pomerística" que ens envolta darrerament, s'havia de passar per allà sí o sí. D'allà, vam anar baixant i la següent parada va ser el parc natural de Stenshuvud. És un parc força petit però molt bonic amb una gran quantitat d'ocells i, si puges al cim més alt (100m de desnivell) tens unes vistes molt maques del mar i de tota la costa. D'allà vam seguir cap al sud fins a la següent parada que va ser el poble de Simrishamn. Lloc on vam dinar i que té tota la pinta de ser un lloc d'estiueig. Ens vam recórrer els quatre carrers del poble després de dinar i a seguir la ruta! D'allà, vam anar baixant fins a la punta de tot on hi ha unes grans platges de sorra. De fet, és la platja més gran de Suècia de sorra blanca i fina i, realment, impressiona. Feia força vent però feia un dia espectacular. Tots els suecs estaven per les platges, terrasses o on fos menjant gelats. I de les dunes de sorra, ens vam dirigir cap a Ales Stenar, també al sud. Ales Stenar vindria a ser un Stonehenge a la sueca. Està situat al poble de Kåseberga i, realment és un lloc que val la pena visitar pel seu emplaçament, ja que es troba en uns camps a dalt d'uns penya-segats a tocar del mar. La disposició de les pedres ve a ser com un rellotge i en funció de l'ombra que projectaven les pedres, els vikings sabíen en quina estació es trobaven. Després de la visita al passat, vam seguir vorejant la costa per anar a finalitzar el dia a Ystad. Ystad és la famosa ciutat que surt a les noveles del Mankell, on surten ferrys a l'illa danesa de Ronne i, les afores de la ciutat, a la platja, és un lloc d'estiueig. El que realment val la pena d'Ystad és la part de la platja, la ciutat en sí és com tot el que hi ha per aquí, quatre carrers principals, l'ICA (la cadena de supermecats més predominant) de torn i alguna cosa més. D'Ystad ja vam anar fent via cap a casa i a sopar! 

Dilluns me'l vaig agafar de festa perquè dijous, que havia sigut festa aquí, jo me'l vaig passar treballant. I, gaudint de la presència del sol, ens vam dirigir al parc natural de Söderåsen. Aquest parc està situat al nord de Lund i ens va encantar als tres. Està ple de faigs altíssims, hi ha un riu on creixen falgueres, hi havia ànecs, alguna que altra truita i etc. Dilluns ja es notava més la calor i alguna es va acabar arremangant els pantalons. Vam fer una bona volta pel parc i a la una estàvem dinant panadons que servidora havia fet. Després de dinar, carretera i manta i ens vam dirigir al Ringsjön, són dos llacs enormes i xulíssims però que ens va costar moltíssim trobar accés a la vora dels llacs. Bàsicament està rodejat de cases privades però per sort vam trobar un camí que duia a un càmping i un cafè on vam poder fer una paradeta i poder gaudir. I d'allà, tot això amb mànigues de camisa, ens vam dirgir a l'IKEA a fer gasto de les "quatre" coses que necessitava. Alguna tovallola de més, draps de cuina nous, etc. Ara, el que més il·lusió em va fer, va ser que per fi! PER FI! vaig trobar una ESCOMBRA com déu mana! S'ha acabat escombrar amb la merda raspallet amb pal, s'ha acabat el mal de lumbars... per fi tinc una escombra! (sembla més un anunci però és veritat, és el que més il·lusió em va fer). D'allà vam fer parada tècnica a un lloc de plantes perquè havíem d'anar a cercar llavors i cap a casa falta gent!

Dimarts servidora va haver d'anar a treballar pel matí però en quant em vaig poder escapar per la tarda, vam agafar el cotxe i vam anar a la punta més al sud de Suècia! Ara ja puc dir que he estat al sud del nord! I d'allà, vam atravessar Trelleborg i cap a la península on està Falsterbo i Skänor. Dir que mentre féiem la ruta, hi havia un control d'alcoholèmia i em va tocar bufar (a les 5 de la tarda). Jo feliç perquè era la primera vegada que em feien bufar i, evidentment, no vaig donar positiu. La península és molt bonica però va quedar palès que deu ser un Salou o Cambrils dels nostres i que a l'estiu deu ser impenetrable. 

Ahir dimecres, a nedar, a treballar i a la una estava a casa per dinar amb els meus pares i preparar-nos perquè a les quatre era l'acte de graduació, motiu principal pel qual els meus pares havien vingut. Malgrat haver acabat la part de la carrera que vaig fer a Suècia (dintre de lo de la doble titulació) al febrer de l'any passat, no m'ha tocat formar part de l'acte de graduació fins ara. Va estar bé. No va ser excessivament llarg i es va combinar alguns discursos amb música i els lliuraments dels diplomes. En acabat, un petit refrigeri. Per sorpresa, estava el vice-rector que l'havia tingut com a professor i de fet, va ser ell el que em va donar permís per començar el projecte abans i convalidar-me les assignatures que ja havia fet a Catalunya i a la nostra estimada coordinadora, la Christina que ens va fer de mare al principi més d'una vegada donant-nos suport moral. Un cop acabat l'acte, vam agafar el cotxe i vam anar a Malmö a la zona del Tourning torso i el mar. Seguia fent calor i un sol espatarrant, per tant, estava ple de gent amb biquini i banyador torrant-se al sol i inclús alguns saltant a l'aigua. Vam sopar un tros de salmó per allà i cap a casa a dormir.

I avui... doncs a la uni a treballar, reunions, etc. i en quan s'ha acabat la darrera, cap a casa i a acompanyar-los i dir-lis adéu! 

I aquí estic, sola una altra vegada. Com es nota quan entres a casa i hi ha algú que et respon, quan et fan el sopar i et freguen els plats, quan et deixen la nevera carregada com si no hi hagués demà però, sobretot, la companyia. M'ho he passat genial però ara haig d'espavilar i apretar que dimecres tinc examen!!

Els pomers de Kivik

Stenshuvud national park

Stenshuvud national park

 Stenshuvud national park

 La vida de turista cansa molt, Simrishamn

Punta Cana a la sueca

Ales Stenar

 Ales Stenar, marcant l'agulla

 Ales Stenar, la cabra sempre...

Ystad, una mica de patriotisme

 Söderåsen national park

 Söderåsen national park: amb el cullarot per beure

 Söderåsen national park

Ringsjön: per fi arribem a l'aigua!

 Al punt més al sud de Suècia

 La Neus a la punta de la punta sud de Suècia

 L'antic far de Faslterbo

 Acte de graduació

 Torradora a Malmö

El Tourning Torso de'n Calatrava

Una de les cases de la zona

Lundaloppet2012

Ara feia dies que no escrivia, he anat una mica de bòlid... però no m'he mort!

Us deixo amb la crònica d'avui. És la crònica pel web dels de LaSalle Triatló però espero que també us agradi!

Estic contenta. Contenta amb mi mateixa. No he aconseguit l’objectiu que m’havia marcat però no m’he allunyat massa i, tenint en compte els detalls i les característiques de la cursa, estic orgullosa del resultat obtingut. Nois, ja sé que per vosaltres que sou unes màquines, el meu resultat queda emmascarat però m’és igual! Aquí va la crònica de la cursa que he fet avui!

Dissabte 5 de maig. Lundaloppet 2012 o en mode traducció “on”, la cursa de Lund. Lund, població del sud de Suècia on estic vivint, a tocar de Malmö o en la regió on passen les novel·les del Mankel pels aficionats. Tot i ser una regió plana, a Lund, les pujades existeixen, i avui ho acabo de confirmar per si quedava algun dubte.  La cursa eren 10km en un circuit que s’havien de donar dues voltes tot i que la sortida i l’arribada eren en llocs diferents. L’arribada tenia lloc a l’estadi d’atletisme. Després de la de 10km es corria la de 5km. Fins aquí, tot correcte. El que per mi no era normal era que la sortida fos a les 14:30! Sincerament, per mi i diria que per la majoria de nosaltres, un horari matador. Més que res pel tema menjar. I tot i que pensava que ho portava força bé i sota control, ha quedat clar que el meu cos no està acostumat a aquest horari i que al final, un gel (ja sé que sona de pardilla fotre’s un gel a una de 10km) però m’hagués ajudat a poder apretar els dos últims km.

Així que després d’un matí força etern i amb el cuquet a l’estómac, he agafat la bici i cap a la sortida. Sort que era baixada i m’ha servit per moure les cames una mica. Deixar la roba, escalfar un poc i la sortida a les 14:30 en punt.  El meu objectiu era fer sub50’ però també haig de confessar que era la primera cursa de 10km que feia, no era un circuit pla (sempre trio les millors curses per estrenar distància, si no que us ho digui el meu germà l’engatussada que em va fotre fa dos estius en una cursa a Bagà... allò sí que va fer mortal, per això no va haver crònica) , que entreno sola i que des de fa només dues setmanes he començat a incorporar sèries. Per sort feia sol, 10ºC però vent. Sabia que em passaria però esperava que no tant i es que el primer km l’he fet a 4:20... i he pensat, Maria, petaràs. He anat fent, recta llarga, la pujada al jardí botànic, torna a baixar per centre, ciment, empedrat matador, giragonses pel centre i la sorra/terra del parc completaven els primers 5km, tot això per sota dels 5. Ara amics, la segona volta, la recta eterna, la pujada una mica millor, la baixada fins al centre, “má o menos”, i la meva intenció era apretar els últims dos km (s’havia de fer honor al lema”) però quan m’ha pitat el rellotge els 8, he vist que la màquina no carburava prou bé. La gasolina s’estava acabant. El darrer quilòmetre se m’ha fet un poc feixuc, de cames perfecte, cardio també però el meu dipòsit ja anava en reserves. He creuat la meta i el meu rellotge marcava 51:11. Els temps oficials encara els estan cuinant. Diguem que he arribat a meta una mica hipoglucèmica, primera vegada que em passa corrent 10km però jo ho atribueixo a l’horari aquest. I perquè a aquesta hora? Doncs perquè és quan fa més calor! Jejeje

El xip que ens han donat, aquest encara no el coneixia

M’ho he passat bé, he debutat en 10km però vull destacar que el públic no animava gaire. Tot i tenir a la família donant-me ànims pel Whatsapp abans de la sortida, hi havia gent pels carrers però no animaven gaire i potser m’hagués ajudat a aguantar la “pájara”. Ara, tenia als “meus nens” que els hi dono classe de català esperant-me a mi i al seu pare amb una senyera a la última recta de l’estadi! Això m’ha pujat la moral! Teòricament hi havia més tios del departament de la universitat on estic però només m’he creuat a un... a saber !