La cosa es buida

Aparcar la bicicleta i treure la targeta d’accés. La porta principal està tancada, s'ha d’introduir el codi d'accés. Primer símptoma de que a) és dia festiu o b) és període de vacances (pels estudiants). Per sort, encara no he perdut l’oremus i sóc conscient de que es tracta de l’opció b.  Tot i saber que a finals de maig s’acaba el curs universitari, no n’ets conscient fins que l’ambient no és palpable. A què em refereixo?

Pujar les escales a les vuit menys alguns minuts del matí i no creuar-te amb ningú (bé, això no és cap novetat perquè jo acostumo a ser-hi bastant d´hora i els estudiants encara dormen), arribar al nostre pis (el de dalt de tot), obrir la porta i veure que o no hi ha ningú o només un parell de persones. Arribar al despatx i veure que per sort els meus dos companys xinesos no han arribat i obrir la finestra (sí, encara no he trobat la solució però com a mínim ara no moro congelada del tot), engegar ordinador i començar a fer feina i no sentir cap soroll. No sentir cap estudiant passar pel davant o anant a preguntar a algun professor cap cosa. No sentir-los quan vénen en grup a entregar exercicis o treballs, no parlar amb cap despistat que et pregunti a on són les pràctiques, a on s’entreguen els treballs o que s’han acabat les grapes de la grapadora. No creuar-te amb quasi ningú per l’escala, les aules buides i quatre gats comptats a la planta principal que encara no sé què fan. Ja fa dues setmanes que sembla que estigui en una facultat buida tot i que el personal docent encara és present. Bé, la gran majoria comença vacances la setmana després de Sant Joan. Les escoles van acabar ahir i aquí, finals de juny significa vacances. Llavors l’edifici encara esdevé més silenciós, buit i avorrit. De moment, aquests darrers dies consisteixen en reunions, presentacions de treballs de final de carrera d’alguns alumnes, visites d’altres professors d’altres indrets o presentacions de tesis. Avorrida no estic, feina n’hi ha però la zona universitària comença a entrar en estat latent. El silenci i la manca d’activitat no és només palpable a les zones on es troben les facultats sinó que a la zona residencial on jo visc també es nota i a la piscina... també! Veus, a la piscina és un dels llocs on realment ho agraeixes ja que sentir-te quasi reina de la piscina no té preu.

Bé, a mi també em queda poc més d’una setmana per contribuir a buidar la ciutat i la universitat però no perquè ja comenci vacances. Me’n vaig de gira.... Pròximament detalls.  Deixo una mica de suspens que així té més gràcia la cosa...

Parlem?

Perquè sabeu, totes aquestes noves tecnologies que ens permeten estar connectats els uns amb els altres via internet: whatsapp, facebook, skype, twitter, correu electrònic, etc. van molt bé. Ens permeten comunicar-nos amb pràcticament qualsevol persona (que tingui accés a internet) les vint-i-quatre hores del dia, els 7 dies de la setmana, durant tot l'any. És obvi que això ha provocat una revolució en la societat que segons des de quina vessant es miri, pot ser positiva o negativa.

El fet de poder estar connectats ens permet, sobretot als que estem en d'altres països i allunyats de la família, compartir moments, inquietuds, dubtes, penes i alegries. Però no només serveix per a la connexió entre persones de països diferents sinó, entre tothom. Evidentment això ha suposat un gran canvi en les relacions personals pel simple fet de poder comunicar a qui vulguis una cosa que t'està passant en aquell mateix instant mentre que anys ençà, esperaves a tornar a casa o a poder trobar un telèfon per poder-te comunicar i dir que havies arribat bé i que estaves viu o viva. És més que notable la presència de totes aquestes eines en les relacions interpersonals però la meva pregunta és: on és el límit? 

El que vull dir és que hi ha gent que viu enganxada a aquestes eines fins al punt en que es passen el dia enganxats al whatsapp o altres eines, escrivint frenèticament tot el que li passa pel cap i, bàsicament, la seva eina de comunicació amb la societat és el whatsapp. Dic el whatsapp per dir una, qualsevol de les altres mencionades és vàlida també. En aquests moments podria dir que no m'importa el que faci aquell o aquella, que si vol viure pendent de quan li vibra el mòbil perquè li han enviat un missatge, endavant, però el que realment em preocupa és el canvi en les relacions. Ara tothom s'ho diu tot per internet. I què se n'ha fet de les converses? De buscar un forat per anar a fer un cafè o un tè? De quedar quan un amic o una amiga et necessita i escoltar-lo/la? Ja no sabem escoltar? Som incapaços d'escoltar a la gent? De parlar mirant-nos a la cara? Del contacte visual? De parlar cara a cara i expressar el que sentim? Som incapaços d'articular sons que ens ho hem de dir tot per escrit? És això el que em preocupa. No dic en cap moment que sigui necessari eradicar aquestes noves tecnologies sinó que és necessari saber trobar l'equilibri i saber-les emprar com a eines complementàries per a la comunicació. És a dir, pels que vivim fora, pots enviar un whatsapp per quedar amb algú per parlar per l'skype ( en aquest cas, és el que més s'assembla a una comunicació cara a cara, però funciona perquè hi ha contacte visual i, en contra de la distància no s'hi pot fer res)  o bé, per preguntar alguna cosa o dir bon dia o bona nit! Però oblideu-vos de les parrafades. I el mateix dic per la comunicació entre persones que estan a prop. Internet ha de ser un mitjà per facilitar la comunicació entre persones, no el substitut de les persones per comunicar-se. 

Ja sé que no tothom opinarà el mateix que jo, però jo sóc feliç deixant el mòbil a casa mentre estic amb les persones a les que estimo perduda per algun indret del món. Que cadascú faci el que vulgui, però, segons el meu parer, és sentimentalment més ric una conversa cara a cara, la veu, els ulls, els músculs de la cara, les mans que no una pantalla que va vibrant plena de caràcters. 

Millor anar a dormir

Perquè hi ha dies bons i hi ha dies dolents. Perquè tots comencen sent bons i diversos esdeveniments fan o que bé continuïn sent bons o bé, acabin sent un horror, amb tots els seus matisos. A vegades és un cúmul de coses sorgides en diferents moments que conflueixen en un instant de temps el que provoca un canvi en el transcurs de les hores del teu dia. 

Avui és evident que no ha sigut el meu dia. Diguem que la meva efectivitat i el meu estat d'ànim han anat disminuint com una funció exponencial. El dia ha començat amb bon peu, a les 6 amunt, a nedar, avui entreno que en total he sumat 3100 m, piscina amb poca gent i tot i la rasca (l'estiu ja s'ha acabat, una setmana a 22ºC era més que suficient) no plovia. Un cop a la universitat i després d'haver esmorzat, diguem que és quan he començat a decaure anímicament fins fa ben poc que ho veia tot ben negre. Estic cansada, física i mentalment. És en aquests moments quan tanco els ulls i m'imagino dins del sac de dormir, sota un cel estrellat i les muntanyes al meu voltant, protegint-me alhora fent-me sentir un element insignificant de la natura. I així, poc a poc, tots i cada un dels músculs del meu cos es van relaxant fins que les parpelles baixen la persiana i la meva ment plena d'estrelles.

Bona nit i fins demà.

Sol, calor, turisme i nevera plena

Darrerament la meva producció literària ha disminuït considerablement degut a l'apretada agenda dels darrers dies. Presentacions de treballs, reunions, papers, visat i un munt de coses més han fet que fos incapaç de buscar un forat per escriure quatre línies.

Ara, sentada des del sofà de casa meva, aprofito per escriure els últims esdeveniments que han tingut lloc per aquí dalt, donant-me així un parèntesi per l'apretada final. 

Fa exactament una setmana, feia un fred que pelava. Semblava que enlloc d'encarar-nos cap a l'estiu, estiguéssim retrocedint a l'hivern. Cinc graus, vent i pluja. Així esperava jo als meus pares. Divendres per sort el temps va millorar considerablement i, quan van arribar al vespre, tot i fer una mica de fresca, la pluja havia deixat de fer acte de presència. Com a mínim, meterològicament parlant, el temps prometia més que la primera vegada que van venir a veure'm, fa més de dos anys, un cap de setmana de febrer de temperatures inhumanes. Així doncs, després d'anar a cercar-los a l'estació de tren, vam fer via cap a casa,  vam sopar i van desfer la maleta que semblava que portéssin una vaca dins la maleta: pernil, fuet, llangonissa, croquetes, llibres per llegir... i a dormir tots que estàvem tots fets pols.

Dissabte ens vam llevar sota un cel ennuvolat i ens vam dirigir cap al lloc on havíem d'anar a cercar el cotxe que suposadament havíen llogat. Diguem que més val deixar córrer el que va passar (no vam tenir cotxe) així que vam aprofitar que anava plovent per passar el dia pel centre de Lund i fer una mica de gasto i a carregar al supermercat.

Diumenge pel matí vam anar a buscar el cotxe que dissabte al vespre vaig aconseguir llogar a la gasolinera que hi ha a prop de casa. Sí, aquí es poden llogar cotxes a algunes gasolineres i, la veritat, que per un bon preu. Així que diumenge va començar la nostra aventura per Skåne sota un sol radiant. Vam sortir de Lund i ens vam dirigir a través de carreteres i carreteretes cap a Kivik. Kivik és un lloc de la costa  est que és conegut pels pomers i, degut a la falera "pomerística" que ens envolta darrerament, s'havia de passar per allà sí o sí. D'allà, vam anar baixant i la següent parada va ser el parc natural de Stenshuvud. És un parc força petit però molt bonic amb una gran quantitat d'ocells i, si puges al cim més alt (100m de desnivell) tens unes vistes molt maques del mar i de tota la costa. D'allà vam seguir cap al sud fins a la següent parada que va ser el poble de Simrishamn. Lloc on vam dinar i que té tota la pinta de ser un lloc d'estiueig. Ens vam recórrer els quatre carrers del poble després de dinar i a seguir la ruta! D'allà, vam anar baixant fins a la punta de tot on hi ha unes grans platges de sorra. De fet, és la platja més gran de Suècia de sorra blanca i fina i, realment, impressiona. Feia força vent però feia un dia espectacular. Tots els suecs estaven per les platges, terrasses o on fos menjant gelats. I de les dunes de sorra, ens vam dirigir cap a Ales Stenar, també al sud. Ales Stenar vindria a ser un Stonehenge a la sueca. Està situat al poble de Kåseberga i, realment és un lloc que val la pena visitar pel seu emplaçament, ja que es troba en uns camps a dalt d'uns penya-segats a tocar del mar. La disposició de les pedres ve a ser com un rellotge i en funció de l'ombra que projectaven les pedres, els vikings sabíen en quina estació es trobaven. Després de la visita al passat, vam seguir vorejant la costa per anar a finalitzar el dia a Ystad. Ystad és la famosa ciutat que surt a les noveles del Mankell, on surten ferrys a l'illa danesa de Ronne i, les afores de la ciutat, a la platja, és un lloc d'estiueig. El que realment val la pena d'Ystad és la part de la platja, la ciutat en sí és com tot el que hi ha per aquí, quatre carrers principals, l'ICA (la cadena de supermecats més predominant) de torn i alguna cosa més. D'Ystad ja vam anar fent via cap a casa i a sopar! 

Dilluns me'l vaig agafar de festa perquè dijous, que havia sigut festa aquí, jo me'l vaig passar treballant. I, gaudint de la presència del sol, ens vam dirigir al parc natural de Söderåsen. Aquest parc està situat al nord de Lund i ens va encantar als tres. Està ple de faigs altíssims, hi ha un riu on creixen falgueres, hi havia ànecs, alguna que altra truita i etc. Dilluns ja es notava més la calor i alguna es va acabar arremangant els pantalons. Vam fer una bona volta pel parc i a la una estàvem dinant panadons que servidora havia fet. Després de dinar, carretera i manta i ens vam dirigir al Ringsjön, són dos llacs enormes i xulíssims però que ens va costar moltíssim trobar accés a la vora dels llacs. Bàsicament està rodejat de cases privades però per sort vam trobar un camí que duia a un càmping i un cafè on vam poder fer una paradeta i poder gaudir. I d'allà, tot això amb mànigues de camisa, ens vam dirgir a l'IKEA a fer gasto de les "quatre" coses que necessitava. Alguna tovallola de més, draps de cuina nous, etc. Ara, el que més il·lusió em va fer, va ser que per fi! PER FI! vaig trobar una ESCOMBRA com déu mana! S'ha acabat escombrar amb la merda raspallet amb pal, s'ha acabat el mal de lumbars... per fi tinc una escombra! (sembla més un anunci però és veritat, és el que més il·lusió em va fer). D'allà vam fer parada tècnica a un lloc de plantes perquè havíem d'anar a cercar llavors i cap a casa falta gent!

Dimarts servidora va haver d'anar a treballar pel matí però en quant em vaig poder escapar per la tarda, vam agafar el cotxe i vam anar a la punta més al sud de Suècia! Ara ja puc dir que he estat al sud del nord! I d'allà, vam atravessar Trelleborg i cap a la península on està Falsterbo i Skänor. Dir que mentre féiem la ruta, hi havia un control d'alcoholèmia i em va tocar bufar (a les 5 de la tarda). Jo feliç perquè era la primera vegada que em feien bufar i, evidentment, no vaig donar positiu. La península és molt bonica però va quedar palès que deu ser un Salou o Cambrils dels nostres i que a l'estiu deu ser impenetrable. 

Ahir dimecres, a nedar, a treballar i a la una estava a casa per dinar amb els meus pares i preparar-nos perquè a les quatre era l'acte de graduació, motiu principal pel qual els meus pares havien vingut. Malgrat haver acabat la part de la carrera que vaig fer a Suècia (dintre de lo de la doble titulació) al febrer de l'any passat, no m'ha tocat formar part de l'acte de graduació fins ara. Va estar bé. No va ser excessivament llarg i es va combinar alguns discursos amb música i els lliuraments dels diplomes. En acabat, un petit refrigeri. Per sorpresa, estava el vice-rector que l'havia tingut com a professor i de fet, va ser ell el que em va donar permís per començar el projecte abans i convalidar-me les assignatures que ja havia fet a Catalunya i a la nostra estimada coordinadora, la Christina que ens va fer de mare al principi més d'una vegada donant-nos suport moral. Un cop acabat l'acte, vam agafar el cotxe i vam anar a Malmö a la zona del Tourning torso i el mar. Seguia fent calor i un sol espatarrant, per tant, estava ple de gent amb biquini i banyador torrant-se al sol i inclús alguns saltant a l'aigua. Vam sopar un tros de salmó per allà i cap a casa a dormir.

I avui... doncs a la uni a treballar, reunions, etc. i en quan s'ha acabat la darrera, cap a casa i a acompanyar-los i dir-lis adéu! 

I aquí estic, sola una altra vegada. Com es nota quan entres a casa i hi ha algú que et respon, quan et fan el sopar i et freguen els plats, quan et deixen la nevera carregada com si no hi hagués demà però, sobretot, la companyia. M'ho he passat genial però ara haig d'espavilar i apretar que dimecres tinc examen!!

Els pomers de Kivik

Stenshuvud national park

Stenshuvud national park

 Stenshuvud national park

 La vida de turista cansa molt, Simrishamn

Punta Cana a la sueca

Ales Stenar

 Ales Stenar, marcant l'agulla

 Ales Stenar, la cabra sempre...

Ystad, una mica de patriotisme

 Söderåsen national park

 Söderåsen national park: amb el cullarot per beure

 Söderåsen national park

Ringsjön: per fi arribem a l'aigua!

 Al punt més al sud de Suècia

 La Neus a la punta de la punta sud de Suècia

 L'antic far de Faslterbo

 Acte de graduació

 Torradora a Malmö

El Tourning Torso de'n Calatrava

Una de les cases de la zona

Lundaloppet2012

Ara feia dies que no escrivia, he anat una mica de bòlid... però no m'he mort!

Us deixo amb la crònica d'avui. És la crònica pel web dels de LaSalle Triatló però espero que també us agradi!

Estic contenta. Contenta amb mi mateixa. No he aconseguit l’objectiu que m’havia marcat però no m’he allunyat massa i, tenint en compte els detalls i les característiques de la cursa, estic orgullosa del resultat obtingut. Nois, ja sé que per vosaltres que sou unes màquines, el meu resultat queda emmascarat però m’és igual! Aquí va la crònica de la cursa que he fet avui!

Dissabte 5 de maig. Lundaloppet 2012 o en mode traducció “on”, la cursa de Lund. Lund, població del sud de Suècia on estic vivint, a tocar de Malmö o en la regió on passen les novel·les del Mankel pels aficionats. Tot i ser una regió plana, a Lund, les pujades existeixen, i avui ho acabo de confirmar per si quedava algun dubte.  La cursa eren 10km en un circuit que s’havien de donar dues voltes tot i que la sortida i l’arribada eren en llocs diferents. L’arribada tenia lloc a l’estadi d’atletisme. Després de la de 10km es corria la de 5km. Fins aquí, tot correcte. El que per mi no era normal era que la sortida fos a les 14:30! Sincerament, per mi i diria que per la majoria de nosaltres, un horari matador. Més que res pel tema menjar. I tot i que pensava que ho portava força bé i sota control, ha quedat clar que el meu cos no està acostumat a aquest horari i que al final, un gel (ja sé que sona de pardilla fotre’s un gel a una de 10km) però m’hagués ajudat a poder apretar els dos últims km.

Així que després d’un matí força etern i amb el cuquet a l’estómac, he agafat la bici i cap a la sortida. Sort que era baixada i m’ha servit per moure les cames una mica. Deixar la roba, escalfar un poc i la sortida a les 14:30 en punt.  El meu objectiu era fer sub50’ però també haig de confessar que era la primera cursa de 10km que feia, no era un circuit pla (sempre trio les millors curses per estrenar distància, si no que us ho digui el meu germà l’engatussada que em va fotre fa dos estius en una cursa a Bagà... allò sí que va fer mortal, per això no va haver crònica) , que entreno sola i que des de fa només dues setmanes he començat a incorporar sèries. Per sort feia sol, 10ºC però vent. Sabia que em passaria però esperava que no tant i es que el primer km l’he fet a 4:20... i he pensat, Maria, petaràs. He anat fent, recta llarga, la pujada al jardí botànic, torna a baixar per centre, ciment, empedrat matador, giragonses pel centre i la sorra/terra del parc completaven els primers 5km, tot això per sota dels 5. Ara amics, la segona volta, la recta eterna, la pujada una mica millor, la baixada fins al centre, “má o menos”, i la meva intenció era apretar els últims dos km (s’havia de fer honor al lema”) però quan m’ha pitat el rellotge els 8, he vist que la màquina no carburava prou bé. La gasolina s’estava acabant. El darrer quilòmetre se m’ha fet un poc feixuc, de cames perfecte, cardio també però el meu dipòsit ja anava en reserves. He creuat la meta i el meu rellotge marcava 51:11. Els temps oficials encara els estan cuinant. Diguem que he arribat a meta una mica hipoglucèmica, primera vegada que em passa corrent 10km però jo ho atribueixo a l’horari aquest. I perquè a aquesta hora? Doncs perquè és quan fa més calor! Jejeje

El xip que ens han donat, aquest encara no el coneixia

M’ho he passat bé, he debutat en 10km però vull destacar que el públic no animava gaire. Tot i tenir a la família donant-me ànims pel Whatsapp abans de la sortida, hi havia gent pels carrers però no animaven gaire i potser m’hagués ajudat a aguantar la “pájara”. Ara, tenia als “meus nens” que els hi dono classe de català esperant-me a mi i al seu pare amb una senyera a la última recta de l’estadi! Això m’ha pujat la moral! Teòricament hi havia més tios del departament de la universitat on estic però només m’he creuat a un... a saber !

Drac, princesa, cavaller... sang, roses i llibres!

Crec que d’aquesta escudella de paraules, només hi ha un mot que les englobi a totes. A més, crec que no és necessari saber quin dia del mes és per saber a quin dia em refereixo. Evidentment, avui, vint-i-tres d’Abril, és la diada de Sant Jordi.

La diada de Sant Jordi és una dia molt especial, amb un cert toc de màgia, per tots els catalans i catalanes. Sant Jordi és el patró de Catalunya però deixant de banda patrons i representants, Sant Jordi és, si més no per mi, un dels dies més alegres i esperats de l’any.

L’essència de Sant Jordi rau en els carrers i places principals de les viles plens de parades a vessar de llibres,  senyeres per tot arreu i un munt de cubells plens de roses. Principalment roses vermelles, perquè la rosa va sorgir de la sang del drac que va matar el cavaller per salvar a la princesa, però avui en dia pots trobar-ne de diferents colors. Pares, mares, avis, àvies, nens, nenes i joves. Parelles, amics, amigues i famílies.  Els homes regalen roses a les seves parelles, elles, els hi donen llibres a ells. Aquesta és la tradició però jo, una  fanàtica dels llibres, Sant Jordi sempre ha sigut una excusa més per girar i regirar llibres i fer-me’n amb algun exemplar. A més, és el dia que veus que el poder dels llibres inunda els carrers i et fa sentir orgullosa per un dia del poder de la lectura ja que, molta gent, és possible que només llegeixi el llibre que li han regalat per Sant Jordi. És un dia genial per tenir un tast de les novetats literàries i de poder conèixer els autors i autores de les obres literàries. Mai he viscut una diada de Sant Jordi des de la banda d’escriptor/a però només dic que ha de ser una experiència molt rica, plena d’emocions però alhora esgotadora ja que la seva diada consisteix en una maratoniana jornada per la ciutat, de parada en parada canviant cada hora i signant X llibres en cada parada. Però, com he dit, enriquidor al mateix moment.

Qui no hagi viscut una diada de Sant Jordi en directe, és molt difícil de poder transmetre l’essència d’un dia màgic i especial com és avui per a tots els catalans i catalanes perquè la diada de Sant Jordi enamora! I, avui, per primera vegada (més ben dit per segona vegada, la primera va ser quan vam viure als Estats Units) m’he perdut Sant Jordi. Els dos darrers anys vaig ser afortunada i gràcies al volcà islandès de nom impronunciable i que caigués en Setmana Santa, no me’n vaig perdre ni un. Avui, avui, aquest any no ha pogut ser. Aquest any no he regirat i regirat llibres, aquest any no ha caigut cap rosa, aquest any no hi ha hagut jocs florals com quan anava a l’escola. Aquest any ha sigut un dia normal, no ha sigut màgic, ningú m’ha regalat cap rosa, no he vist cap escriptor o escriptora però m’he estalviat les aglomeracions. De fet, ara us diré un secret, el que m’agrada més de Sant Jordi és passejar-me pels carrers dels pobles o ciutats al despertar i veure com es munten les parades, com es van emplenant de llibres i com el roig de les roses i les senyeres van donant color al carrer.

Espero que hagueu gaudit d’una molt bona diada de Sant Jordi! 

Piles carregades

Saps quan estàs per terres nòrdiques quan estàs a l'avió i no veus terra perquè està tot ple de núvols i, ho acabes de verificar un cop surts de l'aeroport, fa relativa rasca i plovisqueja. Benvinguts al nord una altra vegada! C'est la vie!

Després d'una setmana justa per casa, torno, i torno amb les piles ben carregades. Sincerament, necessitava desconnectar de tot això durant uns dies i oblidar-me de tot el que m'envolta aquí dalt, sobretot en termes de feina. I és el que he fet. Dic que torno amb les piles ben carregades però una amiga meva, després d'explicar-li les meves activitats, em deia si realment les havia carregat o les havia gastat completament. La raó bàsicament és que no he parat quieta ni un moment pràcticament. 

Dimarts de la setmana passada, emprenia la meva aventura cap a casa. I ja el vol en si va ser una aventura. El vol, programat per les nou de la nit (tot i que prèviament ja m'havien enviat un parell de correus electrònics anunciant que canviaven l'horari), va patir les conseqüències de la vaga de controladors aeris francesos. Com a mínim, vam tenir més sort que els del mateix vol però del dia anterior ja que aquests no van poder volar. Tot semblava en ordre fins que un cop tots els passatgers dins de l'avió  i amb les "rampas armadas", va i el comandant anuncia que degut a la vaga, no ens donen sortida fins dintre de 60 minuts. I malgrat dir que intentarien sortir abans, vam estar una hora tancats dintre l'avió. En aquestes, que la gent va començar a treure portàtils, ipads i tots els dispositius i vam poder seguir la última part de la primera part del Barça-Milan i fins una mica més enllà del gol de l'Iniesta. A totes aquestes, arribàvem al Prat a un quart de dues passades diria jo. Diguem que va ser un dia molt llarg.

Esperant a dins l'avió

Dimecres, dia de pluja constant, ja vam fugir cap a Riu i a partir d'aquí, activitat sense parar. A nedar a la piscina de Puigcerdà i amb bici de Riu al coll de la Perxa amb el meu germà, a gastar dos forfaits gratuïts a la Molina amb l'Helena, matí de raquetes per Lles amb l'Helena, el Josep, la Marga, els meu pares, el Tro i jo i a córrer per la muntanya! Anar al mercat, veure ploure, sortir a caminar, anar a collir espinacs, inspeccionar la plantació dels 200 pomers del Josep i del meu pare i... i un munt de coses! I com no, dilluns, per rematar, a menjar mona per acabar d'arrodonir-ho tot! I ahir, ahir va ser un dia frenètic en el caos urbà. Tots els dies han sigut genials, temps variable i riure assegurat!

El millor d'aquesta setmana és que serà curta. Tinc molt per fer però amb la ment en positiu així que us regalo unes fotos per alegrar la vista. Les de Lles són de l'artista de l'Helena!

Els 200 pomers

 Al coll de la Perxa! Feia més bon dia que la qualitat de la imatge!

A Lles direcció el Pradell

Súper panoràmica amb el Pradell i el Cadí!

 La tropa de les raquetes 

El Cadí nevat

El refugi del Serrat de les Esposes

El GR per Riu

De Riu a Pedra amb la Tossa al fons

La font de la petxina 

 El Tro al riu

El GR de Riu-Beders amb Riu i la Tossa d'Alp al fons