Lundakarnevalen 2014

Si haig d'afegir una cosa a la meva llista de Coses que possiblement mai entendré és el Lundakarnevalen. Altrament conegut com el carnaval de Lund. El problema, bé, més que problema seria la diferència del concepte carnaval entre la cultura sueca i la nostra.

En primer lloc, el carnaval no té lloc al febrer. Té lloc al maig, sí senyors, al maig però la dada més significant és que té lloc cada QUATRE anys!!!! Per tant, te n'adones de lo ràpid que passa el temps quan torna a tocar el carnaval.

Per altra banda, el concepte carnaval no és el mateix. Aquí la gent no es disfressa. Es podria definir com una mena de festival que dura tres dies on hi ha un recinte on hi ha paradetes com de fira amb activitats, dos escenaris per concerts i un parell de carpes més on tenen lloc altres espectacles com monòlegs i cabaret. El que s'assemblaria més al nostre concepte carnevalístic és la rua. Aquí, enlloc de rua l'anomenen karnevalsåget, el tren de carnaval, on bàsicament carrosses (camions), desfilen pel centre de la ciutat sota el tema del carnaval. Aquest any el tema és el futur i per tant, els que desfilaven, tot estudiants, tractaven amb humor diferents aspectes del futur.

Aquest any, degut a la condició dels meus pulmons, a que ja he viscut un carnaval (aneu quatre anys enrere al blog i podreu llegir sobre l'edició del 2010) i les cues que s'han de fer per qualsevol cosa, vaig decidir que només aniria a veure la rua. Bé, dijous a la tarda, en sortir de la facultat vaig baixar caminant al centre i vaig passar per recinte on estaven acabant de muntar tot i venent tickets.

Ahir dissabte es va llevar un dia radiant. Feia sol i caloreta, 20ºC al migdia, tot al contrari de la resta de la setmana on ha anat ploguent pràcticament cada dia i gens de calor. A dos quarts d'una del migdia vaig sortir caminant des de casa cap al centre, per trobar-me amb l'Emelie per veure la rua i després anar a Malmö a comprar un parell de coses. Bàsicament consistia en tenir-me ocupada ja que això d'estar-se una setmana sense entrenar es porta molt, però molt, malament. Imagineu-vos si és greu que fins i tot he pintat una capsa! Jo!

Mentres anava baixant, riuades de gent anaven cap al centre. És cert que fa quatre anys vaig anar a la rua en diumenge i no feia tant de bo ( la rua es fa tant dissabte com diumenge però el dia àlgid és dissabte) però ahir va ser el dia que vaig veure més gent a Lund concentrada en tota la meva vida en aquesta ciutat. Impressionant. Ens vam situar a prop de l'estació de tren per tal de poder saltar aviat en el primer tren cap a Malmö per evitar les riuades i aglomeracions de gent i resant perquè molts es quedessin a Lund a passar la tarda pel carnaval degut al bon temps. Vam tenir bastanta sort perquè vam aconseguir un bon lloc i amb obra i vam anar veient passar les carrosses juntament amb diferentes bandes de música de les universitats de Lund, Chalmers (Göteborg) i Norrköping.

Just abans de que s'acabés, ens vam saltar les dues darreres carrosses, vam enfilar cap al tren i vam anar cap a un centre comercial molt gran que hi ha a Malmö a fer un poc de gasto i allunyar-nos de la multitud. Allò sempre està a petar però ahir era el dia genial per anar-hi: tothom estava al carnaval de Lund, a la mitja marató de Göteborg o prenent el sol com si no hi hagués demà. Al tornar a Lund, l'ambient. De carnaval es seguia respirant per tot arreu, sobretot degut al bon temps, fet que les festes s'allarguessin fins bastant entrada la nit.

Avui però, la pluja està aiguant la festa de forma considerable però una de les coses que més m'agrada del carnaval, no sé si és el fet que és cada quatre anys, és la gran diversitat de públic que acull: gent de totes les edats, de tota Suècia i Skåne. Entenc que el fet que sigui cada quatre anys fa que la gran majoria dels suecs visquin el carnaval amb una passió indescriptible però, sincerament, jo no l'acabo de sentir tanta emoció com senten ells per aquest esdeveniment. Està bé però tampoc és res extraordinari...

Publicat amb Blogsy

Valborgs. Tret d’inici de la temporada de piromania

(Petit incís: avui he anat al metge. Tinc un virus als meus preuats pulmons. És a dir, no em deixen fer activitat física i per això les actualitzacions són més constants. )

Vinc d’una família de piròmans. A veure, sense interpretacions equívoques. Som piròmans però no terroristes. Ho deixo clar ja que avui en dia, dius que fas A o B i ja ets un fanàtic. No ens passem.

Venint de Catalunya, on el foc és present en la nostra cultura de forma notable, a casa meva, sobretot per la família del meu pare,  el fer foc o tirar petards, és una cosa que es porta a la sang. Bé, jo de petita vaig tenir un petit trauma amb els petards ja que en un casament, em va explotar la traca (sí, dins la meva família, sempre cau una traca en els casaments) bastant a prop i em va marcar bastant però el pànic va desaparèixer ràpidament en quant el meu germà petit llançava bombetes amb tres anyets...

La culminació piròmana eren les revetlles de Sant Joan a Cambrils amb el Ximo, el meu tiet i padrí. Allà en vam arribar a fer de molt grosses que més val que no les escrigui ja que llavors les autoritats sí que em tancaran el blog.

De totes maneres, la passió pel foc i els petards està a la sang. I això es transmet en que quan toca fer foc a casa o alguna costellada, botifarrada, etc. qui es posa darrere dels fogons és el meu pare. Ell agafa possessió de la barbacoa o graella i feliç com una perdiu.

A mi la veritat és que m’agraden més les activitats de curta durada, és a dir, més la explosió de la pólvora, però anar veient com cremen les coses també té el seu encant. Mai havia sigut gaire aficionada a les barbacoes o bbq, ja he escrit altres vegades de la bogeria que desencadena aquest fenomen en aquestes latituds però aquest any m’ha tocat posar-me darrere els fogons i estic començant a agafar-li carinyo i tot.

Els meus estimats i fidels lectors ja saben què és Valborg ja que quasi cada any li he dedicat una entrada. Aquest any no serà menys però amb els anys la celebració va canviant de rumb. Valborgs és aquella festa que es celebra el 30 d’Abril, altrament coneguda com a Sista April (final d’Abril) i on té un especial significat a Uppsala i a Lund, les ciutats universitàries sueques. És el dia on els estudiants es passen la jornada al parc de la ciutat bevent i amb música fins les 6 aproximadament que és quan comencen a tornar cap a les residències per seguir amb les barbacoes i la continuació de la festa. Mireu enrere al blog  els que vulgueu saber-ne més coses amb detall de l’esmentada celebració.

Amb els anys, a part de ser un dia laboral normal, evites baixar al centre i sobretot al parc. A més, la universitat està molt tranquil·la ja que els estudiants no tenen classe, estan tots al parc quedant ben cuits. I al vespre, et reuneixes per sopar.

Com l’any passat, l’Emelie em va convidar a passar Valborgs amb el grup del deu departament que són tot noies i les parelles de dues. Quedem a casa de la Solmaz, una noia iraní molt simpàtica i amable que a més viu a l’altre costat del carrer, així que més fàcil impossible! A cadascú li tocava portar una cosa i a mi em va tocar dur una truita de patates. Vam tenir un poc de mala sort ja que quan anàvem a fer brases, totes les barbacoes dels voltants estaven ocupades i per llarga estona així que vam anar al supermercat (aquest dia venen barbacoes) a comprar-ne un parell moníssimes. Al final, l’Emelie i jo vam comprar una i està sota la meva responsabilitat.

I com que l’Emelie i jo estàvem ja allà ficades, doncs ens va tocar posar-nos darrere els fogons. La veritat és que va ser una estona molt entretinguda mentre aconseguíem les brases ja que vam tenir la visita d’un paio que estava per allà que anava bastant gat donant-nos consells per tenir un bon foc i ajudant a ventar. Vam riure a més no poder. Un personatge en tota regla.

En aquest país tot es regeix pel principi d'Ikea: T'ho muntes tu

Fent brases sota la supervisió del fenomen de la tarda (el que va descalç)

L'Emelie, la Saskia i jo amb el pollastre

Foto de grup

L'Emelie i jo al nostre rotllo controlant els fogons

A la taula preparats per atacar!

Una part del menjar! Nyam!

I res, en quant vam tenir les brases a punt, vam anar fent les broquetes de salmó marinat, pollastre al curri i porc marinat, la pinya, xampinyons, carbassons i albergínies. I cap a taula tot acompanyat amb pa, amanida i la truita de patates. I de postres, tiramisú! No hi ha res com un poti-poti de cultures i bona companyia.

I com que ara la barbacoa està a casa meva, un altre dia van caure arengades per dinar amb l’Anais.

Lundaloppet 2014. La retirada

Diuen que una retirada a temps és una victòria. Jo he necessitat un poc més de dotze hores per ser capaç d’escriure alguna cosa per l’emprenyada que em va agafar ahir.

Ahir, dissabte 10 de maig, es disputava la Lundaloppet. És a dir, la cursa de Lund. La vaig córrer fa dos anys (podeu llegir la crònica en el blog), l’any passat no vaig poder participar degut al genoll però vaig estar animant a tothom i aquest any, tenia en ment tornar a córrer-la. Pensava que seria un bon any, potser no he acumulat molts quilòmetres corrent però és l’any que dec portar més hores d’entrenament acumulades des de llarg.

La Lundaloppet és la cursa de l’any a Lund. És com si fos la San Silvestre o la cursa de la Mercè, és el dia que et trobes a moltíssima gent coneguda corrent ja que està organitzada de tal manera que la majoria d’empreses que tenen seu a Lund a part de la pròpia universitat: Tetra Pack, Alfa Laval, Sony, la companyia d’aigües, etc.  paguen la inscripció als seus treballadors. Els clubs tenen descomptes, els estudiants també, etc. És a dir, que és un dia per fomentar l’esport entre els habitants de la ciutat. Hi ha tres curses, la de 10km, la de 5km i la no competitiva de 5 km caminant. Ahir es va assolir el rècord de participació de la prova amb 6000 inscrits.

Juntament amb l’Erik, som els encarregats de promoure l’event al nostre departament i aquest any hem aconseguit 21 adeptes, fet que em fa alegrar moltíssim. La gran majoria estaven apuntats a la de 5 quilòmetres menys 6 que havíem de córrer els 10 km.

No descriuré el circuit ni la cursa perquè ja ho vaig fer fa dos anys, així que els interessats podeu rebuscar pel maig del 2012 i trobareu l’escrit. El que sí intentaré plasmar en les pròximes paraules és com va anar el dia i com em vaig haver d’acabar retirant. La primera vegada en la meva vida que em retiro d’una cursa. No és fàcil.

La setmana ha sigut complicada. Complicada en termes de salut. El que semblava una al·lèrgia en un principi, era un constipat. Un constipat que ha passat del nas al pit i he acabat fent una bronquitis important. Diguem que la setmana ha sigut com una muntanya russa; hi ha hagut dies que em trobava bé, sortia a entrenar i a l’arribar a casa, em posava a tossir sense parar. Altres que semblava que m’anava a ofegar pel camí. Vaig reduir les visites a la piscina (aquesta setmana només l’he trepitjat dilluns) i anar fent. Ahir pel matí estava contenta i il·lusionada. Era la primera nit, després de dues setmanes, que dormia d’una tirada. Sense aixecar-me per no poder respirar perquè se’m tapava el nas o per un atac de tos descomunal. Res, nit sencera d’una tirada. Pensava que era una senyal de bones sensacions.

Vaig estar fent feina per casa sense cap atac de tos important i a dos quarts de dotze vaig dinar un plat de pasta i en acabat, em vaig començar a preparar. A la una, recollia a l’Anais i baixàvem les dues amb les nostres bicicletes cap a la pista d’atletisme on li faria una súper trena a l’Anais, ens posaríem els dorsals i sortiríem a escalfar una bona mitja horeta. Vam tornar a la pista d’atletisme on vam deixar la roba d’abric i vam encarar cap a la sortida.

Jo em vaig col·locar just abans del calaix de 50min i després d’una gran abraçada amb l’Anais i de desitjar-nos molts ànims, ella va anar tirant cap al principi.  I allà, envoltada de gent, amb la música en marxa, anava movent-me fins que van donar el tret de sortida.

Vaig començar a córrer tranquil·lament, o això em va semblar a mi, vaig no obsessionar-me i anar fent, vaig travessar el parc i vaig arribar al llarg fals pla. Allò és mortal i jo només pensava, aquí Maria hauràs d’animar-te molt per la segona volta. Vaig fer la pujada al jardí botànic bastant bé i després començava la baixada cap al centre, amb corbes bastant pronunciades i per trossos de terra i llambordes. Aquí va ser quan em va començar a faltar oxigen. Intentava obrir bé els pulmons però era impossible. Sé la diferència d’anar just per esforç o perquè realment no pots respirar. I mentre estava per Mårtenstorget, la primera plaça per on passes, se’m va començar a aparèixer pel cap la idea d’haver de retirar-me. No volia. Però cada passa es feia més feixuga. Em vaig situar per un lateral per veure si agafava més aire però les coses no milloraven. Mentre anava corrent em vaig mirar el rellotge i anava un pèl per sota dels 5 min/km, anava sota el ritme previst però m’ofegava. Tenia dos alternatives: o seguir o retirar-me. Una part deia, Maria, tu pots fer-ho, segur que acabes, d’una manera o altra, acabes. Però va haver-hi un moment que vaig decidir no donar-li més voltes i dir, para. No cal morir en l’intent. I allà, en el moment en que fas la corba per iniciar la segona volta, em vaig retirar. I mentre anava caminant cap a l’estadi per veure l’arribada dels demés i recollir la motxilla amb la roba, vaig començar a tossir i a plorar de ràbia. Ràbia amb mi mateixa per haver abandonat, per no haver tingut prou pebrots com per continuar. Si segur que no estava tant malament em deia, ets una merdes. Però per altra banda no parava de tossir i anava pensant en com havia anat la setmana. En els atacs de tos. En el descomunal atac de tos de dijous a la tarda després d’haver sortit a córrer que vaig tardar més de tres hores en parar-lo, en el mal de gola a principis de setmana a l’empassar... Vaig aconseguir arribar a l’estadi amb més pena que glòria i vaig veure arribar als dos primers. El primer va fer 29 min i poc, fent nou rècord de la prova. Llavors vaig anar a buscar la roba i em vaig anar tapant mentre vaig anar veient arribar a tothom conegut: el Juan que va quedar vuitè amb 35min 19s, El Jerry del club per darrere del Juan, l’Anais tercera de dones, el Gustaf, el Simon, la Fia i altres del Ski Team Skåne, el Henrik, meu tutor d’Alfa Laval, el Joel i anar fent. I mentre estàvem per allà esperant l’entrega de premis, mentre l’Anais, el Juan, l’Ola i el Simon m’animaven un poc, van anar arribant els de 5km. Vaig veure a la Parisa, al Henning, als professors, etc. Tothom estava content així que com a mínim, em vaig anar amb un bon regust de boca que els meus amics haguessin aconseguit tants bons resultats i que tothom hagués gaudit de la diada.

L'Anais amb el tercer premi per segon any consecutiu: UNA CRACK!

I vaig agafar la bicicleta i vaig enfilar cap casa. La tornada va ser dura, encara em faltava oxigen i això que només havia corregut uns 5 km. Dutxa amb aigua calenta, repòs i passar pàgina. A part, vaig haver de dir-li a la Pia, que m’havia convidat a casa seva a una bbq amb no sé quanta gent més, que estava per anar directe a les deixalles. Em va saber greu però unes horetes a 10ºC i baixant no crec que fos el més adequat.

I avui, ja que m’haig d’estar quieteta, ha arribat el dia d’utilitzar la meva súper massa mare que he estat cultivant aquesta setmana. Veurem quin pa en surt! Prometo foto!

La meva massa mare de sègol

Fent de guiri per casa

Darrerament, si m'haguessin de posar nota en el tema de les actualitzacions "bloguíferes”, obtindria un suspens com una casa de pagès sense possibilitat de reclamació. Així que en primer lloc demano disculpes als meus fidels lectors per la manca de material i espero, si més no, poder-ho compensar una mica en els pròxims mesos.

Fins abans de Setmana Santa, la vida per terres sueques ha transcendit sense cap incident així que la meva vena literària ha estat una mica apagada per la manca d’inspiració. Pretenia escriure abans sobre la intensa Setmana Santa però des de que vaig tornar  a Lund el 24 d’Abril, que he estat i segueixo sota els efectes d’una al·lèrgia que m’està deixant molt feta pols. De totes maneres, aprofito que és diumenge  per la tarda, un moment un poc de tranquil·litat per intentar plasmar en paraules el que va ser la Setmana Santa d’aquest any.

Tot va començar al novembre, o potser desembre, quan en un dels nostres sopars o dinars, les meves amigues sueques Emelie i Sofia van deixar que volien venir a Barcelona. Després del Nadal vam començar a mirar calendaris i com que som noies molt ocupades, sobretot dues de nosaltres tres actualment, l’única possibilitat era que vinguessin per Setmana Santa. Jo preferia que vinguessin a l’estiu ja que no sona tant estressant ja que per Setmana Santa és només una setmana però els calendaris no ho permetien. Així que va quedar marcat que baixàvem el dimecres 16 d’Abril. Tot i que dilluns de Pasqua marcava el final de les nostres vacances, en veure que Sant Jordi queia dos dies més tard els hi vaig dir que si encara tenien dies lliures, que ens havíem de quedar fins el dia 23 ja que era un dia molt especial que havien de viure-ho en primera persona. I dit i fet, dia de tornada, 24 d’abril.

Del 16 al 24 d’abril van ser dies intensos, sense parar, de barreges lingüístiques constants, de portar dues persones enganxades quasi tot el dia però on la convivència va anar molt bé. Jo tenia por perquè mai havíem passat dos dies sencers juntes però no, no va haver-hi cap crisi de grup. Jo crec que els hi va agradar molt i s’ho van passar molt bé. Van al·lucinar amb moltes coses com per exemple: els mercats, la quantitat de gent al carrer, el dia de Sant Jordi, els tres plats per menjar, la Sagrada Família, Barcelona, els Pirineus... tot plegat!

L’agenda amb algunes imatges va ser la següent:

Dimecres 16: sortir a estirar les cames baixant per Passeig de Gràcia fins a Plaça Catalunya i pujar per la Rambla de Catalunya. Descobrir que la  Pedrera està tapada per un envà però vam veure la casa Batlló per fora. Primer tast de Barcelona.

Dijous 17: Vam començar des de Plaça Catalunya i vam anar baixant totes les Rambles fins al passeig de Borbó parant al mercat de la Boqueria (es van quedar amb els ulls a quadres), Plaça Reial, la façana del Palau Güell i fins a l’estàtua de Colom. Després d’arribar a Capitania General, vam decidir deixar el Maremagnum per a una altra ocasió i vam anar per tot el passeig fins als barris del Born i la Ribera. Després de deixar-les bocabadades amb Santa Maria del Mar, vam anar a treure el cap al Centre Cultural del Born i després vam anar a dinar de “pintxos”. Els “pintxos” van ser un dels grans descobriments gastronòmics que van experimentar. Després de dinar i descansar una mica, vam enfilar cap a la Catedral (que per cert, et fan pagar 6€ sense cap tipus de descompte i no es pot entrar pel claustre directament) passant abans per el mercat de Santa Caterina. La veritat és que feia segles que no hi entrava i una de les coses que em va sorprendre més va ser la gran quantitat de llocs repartits per la catedral on l’Església demana almoina. De la Catedral vam anar a la plaça Sant Jaume per veure l’Ajuntament i la Generalitat i d’allà, vam anar cap a la plaça del Pi on vam fer parada obligatòria al carrer Petritxol per berenar a la Pallaresa una xocolata! Anys feia que no en menjava una! D’allà vam tirar cap al Palau de la Música (per fora perquè ja estava tancat) i abans de pujar a casa, vam fer parada al Corte Inglés perquè veiessin què és. Crec que les vaig deixar bastant fetes caldo.

Divendres 18: pel matí vam agafar el metro fins al Parc Güell. Jo no recordava la darrera vegada que hi havia estat, possiblement quan els meus cosins de Castelló pujaven de visita (fa moltíssims anys), però va haver-hi un parell de coses que em van sorprendre. En primer lloc, s’ha de pagar 8 € per entrar al recinte “monumental”. Com que era dia festiu i allò estava ple a vessar de guiris, no podíem entrar fins a dos quarts de dues i per tant, ho vam haver de deixar córrer. Si més no, vam caminar per tot el parc i vam poder veure vistes de les cases així com de la sargantana i l’escala. Tampoc va ser un gran trauma. La segona cosa era el nombre de paradistes il·legals que hi havia per tot el parc. Graciós també que el cotxe dels mossos ja anava a poc a poc perquè els altres ho sabessin i veies com anava corrent la veu i anaven recollint els llençols, dissimulant per després tornar-los a estendre... Del Parc Güell vam anar baixant per Gràcia. Gràcia en Divendres Sant no és Gràcia. O diguem que és Gràcia molt relaxada. Vam anar baixant per Gran de Gràcia, Torrent de l’Olla, plaça cap aquí, plaça cap allà i fins a casa. Vam dinar i a un quart de quatre estàvem pujades al tren direcció La Tour de Querol. Sobre les 6 i poc arribàvem a Alp on els meus pares ja ens esperàvem. La tarda del divendres va transcórrer amb un reconeixement dels grans territoris de Riu i visita als pomers.

Dissabte 19: Vam anar tots : Helena, Mireia, Marga, Josep, Miquel, Neus, Sueques i jo a la Seu . Al mercat però vam anar un pèl tard i no hi havia coca de xocolata a la Cadí... Però les sueques van al·lucinar amb el mercat. Tota la gran quantitat de fruites i verdures, els preus, la gent... i a sobre feia bon temps. Vam veure un munt de Mones, vam baixar al parc olímpic del Segre i vam visitar la catedral. De tornada cap a casa, vam parar a visitar la fàbrica de llanes d’Arsèguel. Una fàbrica que sense la mestressa,  no seria el que realment és. On a part de veure tot el procés de fabricació de la llana, vam aprendre un munt de coses noves de les quals mai oblidarem: ella té molts “ordenadors” amb “pogrames” i que “Tot està inventat, només ho millorem”. Estem esperant amb ànsies que torni El Foraster ja que tot indica que la nostra amiga hi farà una aparició. Estelar o no ja es veurà. La rematada del dissabte va ser la calçotada a Cal Cantí. Crec que va ser una altra de les grans al·lucinacions gastronòmiques que van experimentar. Després de tot el tiberi, vam anar a fer ruta per la nova bassa en construcció, dels pomers de Nèfol, de l’església de Talló i poca cosa més diria.

Diumenge 20: el dia es va llevar bastant lletjot i vam anar amb el Miquel de ruta turística amb cotxe per la Cerdanya Nord. Vam anar cap a Bourg Madame, Nahúja, Santa Leocàdia, al pàrquing del Puigmal, Saillagouse, Font Romeu, Llívia i cap a casa a dinar. Per la tarda, amb la Neus, vam anar a voltar per Puigcerdà: l’ascensor nou, el llac, les cases dels “pobres”, etc.

Dilluns 21: Pel matí vam pujar fins al mirador del ras al Cadí i vam baixar per Cortals per anar a veure els padrins a Bellver. Vam dinar a casa i per la tarda, vam anar amb la Neus a Talló a veure els ballets. El temps no va acompanyar gaire però va ser entretingut. Si més no, la ratafia i la coca anaven voltant. I després dels ballets, vam carregar tots els trastos i vam fer via cap a la ciutat una altra vegada.

Dimarts 22: Matí de barri. Mercat del Ninot, quatre coses pel barri i vam anar al Palau Robert a veure la exposició sobre la Roser Capdevila. Resulta que l’Emelie sí que la conexia ja que les Tres Bessones havien arribat a Suècia també però ella no tenia ni idea que era catalana l’autora. Així que vam veure tota l’exposició de cap a peus. A mi em va encantar, va ser com tornar quan era petita amb les Tres Bessones, la Girafa Palmira, la Bruixa Avorrida... i  lo millor era que tot estava també en anglès així que no vaig haver de morir traduint! Vam dinar i a les tres estàvem a la Sagrada Família ja que havíem tret les entrades per internet. Molt recomanable.

Era la primera vegada que entrava a la Sagrada Família, és car, però és una passada. Deixo imatges perquè costa descriure en paraules. A més, vam pujar a una de les torres i obtens força bona vista de Barcelona, diferent que des del sostre de la catedral però molt divertit tot plegat. Tot i que estava ple de gent, no dóna sensació de falta d’aire, allò és molt gran. En sortir de la Sagrada Família, els hi vaig donar la tarda lliure ja que jo havia de passar per cal metge a la revisió del genoll.

Després de sopar, les vaig portar de ruta turística noctura per Montjuïch i el port.

Dimecres 23: Sant Jordi. A primera hora vam anar a buscar un parell de coses per emportar i després ens vam dirigir cap a Rambla Catalunya. Allà vam entrar en metamorfosi amb la marea humana (vaig al·lucinar amb la gran quantitat de gent que hi havia pel matí) durant un parell d’horetes fins que les pobres estaven un poc saturades. Vam dinar a prop de casa i després vam tenir un període de descans. Cap allà les cinc vam anar a acomiadar-nos de les bessones, vam tornar cap a Rambla Catalunya perquè jo havia de donar una cosa a una persona (feia de missatgera) i vam acabar passant pel Brina a fer una orxata. Del Brina cap a casa per començar a fer maletes i el gran paquet: la bici de carretera! Vaig aprofitar que tenia companyia per portar-me-la.

Dijous 24: Dia de tornada. Matinada del 25: inici de l’al·lèrgia.

Evidentment que hi ha hagut milers d’anècdotes però després de tants dies, explicar tot detalladament seria un infern. Malgrat no haver parat ni un moment ni haver tingut temps per veure a gent, crec que hem pogut fer moltes coses i elles s’ho van passar molt bé. A casa també van caure bé i la comunicació va ser molt fluïda, sobretot amb les grans dots comunicatives de la meva súper mare que feien que ens pixéssim tots de riure!